La Diada ha servit per constatar la maduració d’una manera de fer al capdavant de l’Assemblea Nacional Catalana. L’entitat independentista, després de mesos de titubejos, sembla trobar un terreny de joc en el qual se sent còmoda. No tant per la manca de crítiques —són, ara, més intenses que mai— sinó per la consolidació d’un discurs i una praxi.
L’ANC torna a ser un corcó per als partits polítics i aquests, més desubicats que mai, no tenen altre remei que mirar-s’ho des d’un lloc indefinit de la manifestació. No hi ha VIP que valgui. La zona d’honor, el 2019, ha estat reservada per a activistes i represaliats. Les formacions polítiques són al punt de mira de l’Assemblea i, des de l’escenari, se’ls exigeix sense descans. Ni retrocés, ni discutir “en públic el repartiment d’engrunes”, ni deslegitimar el referèndum, ni “desarmar dia a dia” la via unilateral.
De fons, una veu en off fictícia podria recitar “La traïció dels líders” de Josep Maria Xirinachs. Els polítics serien l’ase dels cops de la jornada. “Hem de fer autocrítica”, ressenyava Lluís Llach des de l’escenari presidencial ubicat als peus de la muntanya de Montjuïc. “No hi ha hagut autocrítica”, remarcava la periodista Mònica Terribas des de l’antena de Catalunya Ràdio un cop acabat el discurs de Paluzie.
Potser hi ha una mica de les dues coses. És cert que el plantejament de fons de l’Assemblea no s’ha mogut des de l’any passat. Però les formes i la concreció sí que han evolucionat.
La primera i més clara mostra de fer-ho palès és la posada en escena. L’any passat, la manifestació de la Diada, que va aplegar prop d’un milió de manifestants segons la Guàrdia Urbana, va tenir la performance més teatralitzada de totes les de la història de les manifestacions massives de l’11 de setembre. La primera diada amb presos polítics i exiliats arran del referèndum —la de 2018— girava entorn un xou sobre un mur ple de parafernàlia simbòlica que volia representar les dificultats que tenia l’independentisme. Els murs del processisme, el 155 i la corona espanyola del 3 d’octubre anaven tombant-se a mesura que els manifestants feien l’onada —física i sonora— al ritme dels greatest hits del procés. Per part d’alguns va ser rebut com una sobreactuació en moments complicats.
Aquest any l’Assemblea va decidir girar la truita i apostar per un acte polític clàssic. Amb sobrietat. On només destacaven les samarretes blau turquesa i els parlaments. Contundents, concrets, directes. Com que mai plou a gust de tothom —tot i que de bon matí semblava que ho faria a gust de ningú—, enguany hi havia qui criticava que la manca de performativitat o participació dels manifestants havia generat desconcert entre l’afluència acostumada a la rutina anual de les 17.14h. O que havia restat vida a la concentració. Certament, se sentien menys càntics i amb menys ímpetu. La valoració d’aquest punt és impossible de deslligar-la del context polític. La decisió, però, és valenta i conscient. Evitar folkloritzar la Diada, no convertir-la en només una performance i omplir-la de contingut, és un objectiu reconegut per la mateixa ANC. Que la gent s’hi pugui sentir partícip, més enllà de constar a la foto —aquest any complicada de fer per la distribució en estrella dels manifestants—, però, requerirà fer una volta més al model plantejat.
El segon canvi és de relat, de discurs. Com ja va passar l’any anterior, el xàfec que va caure sobre els polítics dels principals partits independentistes no va ser curt. JxCAT i ERC, dispersos entre la gentada, es trobaven separats a 400 metres, en una distància icònica.
El relat de Paluzie, però, també va permetre denotar una maduració en l’estratègia i el discurs de l’Assemblea post-1 d’octubre. El 2018 el to era d’emprenyament en calent, el 2019 les reivindicacions semblaven més reposades i concretes, sense perdre exigència. Quedava enrere el format ‘arta als reis: “us demanem que prioritzeu l’interès col·lectiu al de partit”; “us demanem que feu balanç de què teníeu i el que no teniu”; “us demanem que l’exili estigui unit”; “us demanem que no malbarateu el que hem fet”; “us demanem que ens tracteu com adults”...
En la seva segona Diada, la presidenta de l’ANC va començar amb una primera part adreçada a la ciutadania —“hem vençut el desànim, hem vençut la divisió”—, a l’Estat —“demostrarem que estem dempeus”— i la lectura d’un fragment escrit per Jordi Sànchez —“tard o d’hora vencerem la por per vèncer l’Estat”. Les paraules de l’anterior president de l’Assemblea van ser de les més aplaudides de la jornada, cosa que constata que els presos polítics i els exiliats són dels pocs nexes d’unió que mantenen l’independentisme unit a hores d’ara.
La tempesta, però, va arribar amb el torn dels missatges adreçats als polítics. Que era una diada complicada per mobilitzar l’independentisme se sabia de feia setmanes. La divisió i la manca d’objectius —sumat a la meteorologia— no convidaven a participar. D’aquí que la davallada de manifestants —n’hi va haver menys que mai des del 2012— no fos vista com un drama per l’organització. Paluzie, però, va posar altres dificultats sobre la taula. “A més de tenir preses i presos polítics, després d’haver organitzat un referèndum, veiem que, dos anys més tard, no tan sols no hem avançat, sinó que hem fet algunes passes enrere”, exposava. A més, criticava que “es discuteix en públic el repartiment d’engrunes, es deslegitima el referèndum que vam fer i l’única via que ens ha permès arribar on som, la unilateralitat, es desarma dia a dia. No ens desarmeu”.
El discurs de Paluzie va acabar també amb un advertiment sobre la finestra d’oportunitat oberta en aquest darrer cicle independentista. “Com més temps passa, més es dilueix la possibilitat de preparar el proper embat. Que l’expectativa internacional que mai no arriba no ens faci perdre oportunitats. La força hi és, la tenim nosaltres”, reblava la líder de l’ANC per, més tard, acabar demanant que “acabem junts el que vam començar junts. La llibertat no ens vindrà regalada per ningú. No farem marxa enrere”.
Uns tebis crits d’independència —com a mínim a la zona VIP— posaven punt i final a la jornada. Una ocasió en la qual es constatava que l’ANC agafa rumb propi i que, després del complicat impasse inicial i de la poc compresa iniciativa de les Primàries Republicanes, és capaç ara d’articular propostes crítiques amb els grans partits independentistes, però a la vegada assumibles per bona part de les bases. La campanya Eines de País —que ha dut l’empresariat independentista a controlar la Cambra de Comerç de Barcelona— o la de Consum Estratègic, que tantes ferides està provocant entre les grans companyies i els grans representants empresarials de tendència unionista, han tingut més èxit entre l’independentisme que iniciatives anteriors. Que en el gruix dels discursos emesos des de l’escenari presidencial de la manifestació de la Diada s’evités fer volar coloms i es posés al centre de les exigències la “unitat estratègica”, indica també la voluntat de collar els partits des d’una posició més o menys per la major part de les bases independentistes.
Un petit gir que caldrà veure si permet a l’Assemblea tornar a acumular un capital simbòlic que ja fa temps que està tocat.
Els altres discursos de la Diada
El principal centre d’atenció política de la Diada, any rere any, és el discurs del president o la presidenta de l’Assemblea Nacional Catalana. No obstant això, també la resta d’actors polítics aprofiten l’11 de setembre per marcar posició.
També des de dalt de l’escenari ubicat a Maria Cristina, el vicepresident d’Òmnium Cultural, Marcel Mauri, va destacar la capacitat de resiliència del moviment. “Ho heu tornat a fer. Deien que no hi seríeu, que estàveu cansats, espantats, I, aquest any, un any més, ho heu tornat a fer, arribats d’arreu dels Països Catalans”, agraïa als assistents. Posant la resposta a la sentència i la situació dels presos polítics al centre, s’adreçava a Pedro Sánchez, “que ha decidit no fer cas a les Nacions Unides i alinear-se amb Vox. El termini era clar. Li queden dos mesos per alliberar els presos polítics. Faci-ho o incomplirà la legalitat internacional”. A més, destacava que “si ens condemnen per exercir un dret fonamental, que ningú en tingui cap dubte, ho tornarem a fer, tornarem perquè quan la injustícia és la llei, la desobediència és un dret”. Adreçava també un missatge als polítics per demanar-los “sentit d’Estat” i construir “plegats la resposta democràtica” a la sentència.
Una de les altres persones que també va parlar, ben d’hora al matí, des de l’exili i per mitjà d’una carta a la militància de la CUP, va ser Anna Gabriel. Per la seva poca projecció mediàtica des que és a Suïssa, les seves paraules prenien més rellevància. “Cal no autoenganyar-se, cal mirar la realitat de cara i cal assumir el pes del futur. Cal saber que la unitat, com la veritat, és concreta i no es pot basar en el buit. Cal saber que les bases són sòlides si estan fonamentades i que hi hauria d’haver una correspondència entre el que es diu en públic i la realitat”, criticava la líder anticapitalista. En el mateix to, denunciava que “no ens podem permetre que la solidaritat antirrepressiva s’utilitzi massa sovint com a eina de pressió, o que un context excepcional —que ja fa massa que dura— s’utilitzi com a pretext per a coaccions massa convencionals”. El dit de Gabriel assenyalava directament els partits independentistes.
Des de Brussel·les, Carles Puigdemont hi deia la seva en un acte amb catalans residents a la capital belga. El president a l’exili destacava el mèrit de la mobilització perquè “a mesura que avança el temps de repressió les coses es fan més difícils” i constatava que la població estava “espantada, desanimada, sense un full de ruta clar” dos anys després del referèndum del primer d’octubre.
Per part de Junts per Catalunya, també es va pronunciar el president de la Generalitat Quim Torra, que volia reafirmar el seu compromís amb la independència. “El meu compromís amb la gent és portar el país a la independència. El dia que vegi que no tinc ni la força ni la confiança per portar aquest país a la independència deixaré la presidència”, assegurava en una entrevista a RAC1. Finalment, demanava també força i unitat en la resposta a la sentència del Tribunal Suprem. Abans, preguntat per TV3, havia afirmat, també que a partir d’ara posarien “la independència al centre”.
Des d’ERC, va ser Pere Aragonès un dels encarregats de marcar posició. Ho ha fet durant l’acte que el partit ha organitzat al migdia. El vicepresident de la Generalitat reivindicava que Esquerra Republicana no renunciaria a la independència. A més llençava un missatge al president del Govern espanyol, Pedro Sánchez, per demanar-li que “el Govern espanyol aprengui que aquí no hem vingut a renunciar, ni tan sols a resistir, hem vingut a guanyar, guanyar i guanyar!”. A més, li retreia que critiqués l’independentisme quan ell no havia estat capaç de posar-se d’acord amb Unides Podem per formar govern i li demanava que “espavilés” per tancar un pacte. “Seria una llàstima que per egos i diferències tàctiques no tinguéssim cap interlocutor a l’altra banda”, concloïa.