Entrevista

"Els adults coarten la creativitat dels nens si estan preocupats contínuament"

Wojcicki, de 79 anys, ensenya des de fa 36 anys a l’institut públic de Palo Alto, a Califòrnia. Ha tingut com a alumnes fills i filles de personalitats influents de Silicon Valley, entre ells els fills del fundador d’Apple Steve Jobs. Wojcicki assessora polítics, empresaris i fundacions, i ha escrit un llibre sobre l’educació que ha tingut molt de ressò: How to Raise Successful People (‘Com educar persones d’èxit’), que ara es publica en alemany.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Senyora Wojcicki, vostè està convençuda que les persones que passen una infantesa feliç tenen bastant d’èxit a la vida. Com arriba a aquesta conclusió?

—Molts dels meus antics alumnes en són un exemple. Ara dirigeixen empreses o són científics i autors d’èxit. Les meves filles també en són una prova: Susan, la gran, és directiva de YouTube. Janet, la mitjana, és professora de Pediatria a la Universitat de San Francisco. I la petita, Anne, va fundar 23 and Me, una empresa de tecnologia genètica en la qual et pots fer analitzar el material genètic.

—Què va fer exactament que la infantesa de les seves filles i dels seus exitosos alumnes fos una etapa feliç?

—Tots ells van aprendre des de ben petits a pensar i a actuar de manera independent. Això pot semblar una evidència, però molts adults no ho permeten: creuen que han de dir constantment als nens què s’ha de fer. Els volen protegir a qualsevol preu.

—I això què té de mal?

—Que als nens se’ls protegeixi de ser atropellats per un cotxe o d’ofegar-se a la piscina està bé. Però els adults coarten la creativitat i l’esperit lliure dels nens si fan de pares helicòpter, si estan preocupats contínuament i els estan sempre a sobre o si els forcen a rendir al màxim, com fan els anomenats pares tigre. En tots dos casos queda poc marge per desenvolupar el que més endavant caracteritzarà una vida d’èxit: la independència, la confiança, el respecte, l’agraïment i l’amabilitat.

—Què vol dir?

—Les criatures només poden trobar un lloc harmònic a la vida si els seus pares i professors confien que l’hi trobaran. Això pressuposa que els adults respectin els interessos, les capacitats i la personalitat dels nens encara que es desviïn dels seus propis ideals i dels seus plans. Això pot ser dur per als pares. Però si perden els nervis, probablement els nens també acabaran perdent els estreps i la vida familiar es tornarà tremendament esgotadora.

—En el seu llibre vostè aposta pel fet que pares i mares es comportin com pares panda: que estiguin tan relaxats com puguin i que no siguin gens sobreprotectors. Amb això reprèn l’antic ideal del vincle de seguretat: els adults han de transmetre una sensació de seguretat als infants i al mateix temps els han de permetre tenir l’espai de llibertat necessari perquè cada cop siguin més autònoms al món. Això no sembla pas gaire complicat.

—Al contrari! Ni tan sols els pares i professors que defensen aquesta teoria la segueixen. Els adults normalment posen moltes més normes de les necessàries. Les persones ens sentim més poderoses i, per tant, més bé quan podem controlar els altres. En cada un de nosaltres hi ha una mica de Maquiavel.

—A molts pares el que més els importa és protegir els seus fills de dificultats i perills. No li sembla bé, aquesta actitud?

—Sí, però en general va a l’inrevés. Els nens han d’aprendre a fracassar; si no, quan entren al món laboral –si no abans– se senten aclaparats. Sovint els directius de les grans empreses es queixen que els seus treballadors joves només pensen seguint patrons coneguts perquè tenen una por paralitzadora de fracassar. Aquest temor inculcat de cometre errors és un obstacle per a la creativitat. Necessitem gent jove que pensi amb originalitat; si no, no trobarem bones solucions per a la lluita contra la pobresa, el canvi climàtic, la malnutrició i tots els altres problemes actuals.

—Vol dir que els pares helicòpter són un obstacle per al progrés social?

—El perfeccionisme amb què els pares ambiciosos eduquen els seus fills avui dia en molts països del món coarta les nostres societats. I perjudica els nens: com a mínim tant com l’entrenament, molt més obvi, amb què els pares tigre volen forçar els seus fills i filles perquè rendeixin al màxim. Vaig conèixer Amy Chua...

—... aquella professora universitària que fa uns quants anys es va fer famosa com a “mare tigre”.

—Tant ella com les seves filles, ara ja grans, diuen que la vida familiar els va ser esgotadora. En canvi, la vida familiar pot aportar molta alegria si es renuncia al perfeccionisme. Conec bastant bé el funcionament intern de Google. Larry Page i Serguei Brin, els seus dos fundadors, van inventar l’empresa al garatge de la meva filla gran.

—I com funciona?

—Més del 50% dels projectes de l’empresa fracassen. Però fracassen de manera exemplar, perquè els errors no es consideren un defecte. Més aviat n’aprenen coses, i aquell aprenentatge és la base per a l’èxit següent. En l’educació m’agradaria que hi hagués una actitud semblant.

—Com poden, els pares, ensenyar als fills a fracassar amb èxit?

—En primer lloc, haurien de donar-los la possibilitat de fracassar. Molts pares el diumenge al vespre estructuren com serà la setmana següent amb tot detall. Sobre el fet de tenir un horari estricte d’entrenament de tenis, classes de piano i de ballet no hi ha res a dir. Però, entremig, els nens necessiten hores lliures per poder assajar, posar a prova les seves idees sense les indicacions de ningú i simplement per jugar amb els seus amics. Només d’aquesta manera es van desenvolupant la creativitat, l’esperit lliure i la independència interior.

—Vostè com va crear aquest espai de llibertat per a les seves filles?

—El seu dia a dia el marcava el fet que havien d’aconseguir els seus objectius pel seu compte. Els agradava comprar llaminadures en un botiga de la cantonada, però jo no els donava diners. Una veïna els permetia recollir gratuïtament els fruits d’un llimoner, i les meves filles venien les llimones porta a porta pel barri. Quan els pares encarreguen feines de casa als fills, també fomenten la seva independència. A una criatura l’enforteix adonar-se que pot pelar amb les seves pròpies mans les pastanagues per als àpats; encara que al principi no li agradi fer aquestes feines perquè és més còmode que el serveixin.

—Què més els recomana, als pares?

—Haurien de confiar que els fills que fan primària poden fer coses pel seu compte. Alguns pares controlen, encara a l’adolescència, qualsevol moviment dels seus fills amb una aplicació. Al mateix temps, tenen batalles perquè els seus fills i filles fan servir el mòbil en tot moment. Això els desacredita força. Relaxa enormement la vida familiar que totes dues parts deixin estar durant una estona els aparells electrònics; en primer lloc, perquè se suprimeix l’estrès del control constant. I un consell més: no ens hauríem de col·lapsar per ocurrències molestes o irrellevants dels nostres fills.

—A quina mena d’ocurrències es refereix?

—No fa gaire un dels meus nets va girar totes les peces de roba i se les va posar. Li va costar molt d’esforç, encara va a la llar d’infants. Però estava molt orgullós del seu estil i el volia mostrar sortint a passejar. En moments així, els adults s’ho han de prendre amb humor en comptes d’exigir el comportament esperable. Molts pares s’avergonyeixen massa de pressa dels seus fills perquè els fa por que allò afecti la seva imatge.

—Proposa, al capdavall, una educació antiautoritària i flower power?

—No, i ara! Si haguéssim anat a un acte oficial o a una celebració li hauria explicat al meu net per què en aquell cas s’havia de vestir bé. Respectar els nens vol dir tenir-los en compte tant com es pugui i deixar-los participar en les decisions. Quan els adults insistim constantment en els nostres principis, als nens els traiem els ànims i l’autoconfiança. Un nombre creixent de nens i nenes pateix pensaments depressius.

—Creu que això es deu a una mala educació?

—No exclusivament. Però la infantesa s’ha convertit en una fase vital que cada vegada més està impregnada de preocupacions i pors. A tot arreu els nens i els pares tenen por de no ser capaços de satisfer les exigències que suposadament se’ls imposen. No vull minimitzar la pressió, però aquest temor és exagerat.

—Les seves reflexions també giren entorn de l’èxit professional i social de la persona. Què passa quan no s’assoleix l’èxit?

—Per a mi el més important és tenir una vida gratificant, no pas assolir un estatus. Mentre algú es dediqui amb passió a la seva feina i als seus interessos, jo considero que ha tingut èxit. També forma part d’això trobar el camí: la meva filla Janet primer va estudiar Relacions Internacionals i Història Afroamericana i no va ser fins més endavant que va descobrir que volia ser metgessa. I Susan va provar totes les feines possibles. Per poder escollir i identificar quina vida és gratificant cal una bona formació i uns professors compromesos. A més dels pares, els professors en certa manera tenen a les seves mans la segona clau més important, això ho he viscut en primera persona.

—En quin sentit?

—Jo vinc d’una família jueva tradicional i, quan va néixer el meu germà, el meu pare em va comunicar que a partir d’aleshores el futur del nen era més important. Jo tenia 8 anys, m’havia de casar com a màxim als vint anys i havia de tenir molts fills. Però l’escola, amb el que m’oferia, amb aquell cosmos de noves idees i pensaments, em va ajudar a oposar resistència i a fer-me independent.

 

Entrevista de Katja Thimm

Esther Wojcicki: Panda Mama [Mama panda]. Editorial Ullstein, 256 p., 19,99 euros. Data de publicació: 13 de setembre.

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.