"La consciència a Catalunya ha generat moviments mimètics a la resta dels Països Catalans"

Vostè mateix situa el seu assaig com la continuació d’El llibre negre de Catalunya, publicat el 1995 per Josep M. Ainaud de Lasarte, centrat en el món de l’ensenyament. Quin impacte va tenir aquell Llibre negre d’Ainaud en una època en què els atacs contra el català no eren tan visibles?

—Aquella obra va esdevenir un autèntic best-seller, que va servir per apropar al gran públic, d’una forma clara i senzilla, la repressió que ha patit la nostra llengua des del moment en què perdem el poder polític. L’èxit fou tan gran que, fins i tot, els bascos en copiaren la idea i el format, adaptant-lo, és clar, a la realitat del país de l’èuscar.

—Per què ha decidit centrar l’assaig en l’àmbit de l’ensenyament i no en el dels mitjans de comunicació, on la persecució també és evident?

—En primer lloc, perquè és l’àmbit que jo conec més, a causa de la meva professió; però en segon lloc perquè em permet explicar com, quan perdem el control polític del nostre territori i, de retruc, es consoliden poders estatals aliens al país, s’inicia el procés d’espanyolització, francesització i italianització de les nostres escoles, de la nostra societat. L’ensenyament em permet fer un llarg recorregut a través de la història social de la llengua, que arrenca des del moment en què es comencen a crear les unitats Estats que ara coneixem amb el nom d’Espanya, França i Itàlia. 

—Evidencia que el català és perseguit legalment en l’ensenyament des dels decrets de Nova Planta, però la persecució alegal és de ben abans.

—Si exceptuem el cas de la Catalunya Nord, ocupada pels francesos el segle XVII, de fet, la primera norma clara contra l’ensenyament en català (i en contra de totes les llengües que no fossin el castellà) data de 1768, amb la Reial Cèdula signada a Aranjuez pel rei Carles III. Una norma paral·lela a les que es signen per a les llengües autòctones americanes, com, per exemple, la cèdula de 1770 d’aquest mateix rei, mitjançant la qual es prohibeix l’ús de les llengües indígenes americanes. Ara bé, aquest procés comença abans i, com és lògic, per les elits. Així, per exemple, explico com les escoles dels jesuïtes a València, a Ciutat de Mallorca, a l’Alguer, a Perpinyà i  a Barcelona ja eren centres castellanitzadors els segles XVI i XVII, bastant abans dels decrets de Nova Planta. O com abans de la Reial Cèdula els escolapis de Moià i de Mataró, per posar només dos exemples, ja imposaven el castellà entre els seus religiosos. 

—Els territoris de llengua catalana han patit atacs distints en aquest sentit. Per què pensa que no sempre han reaccionat conjuntament, tot i compartir la llengua i ser víctimes de la mateixa persecució?

—Perquè les realitats polítiques de les diverses regions catalanes han anat per camins diferents, tot i que pots trobar-hi elements comuns i, sobretot, arguments a favor de la llengua catalana a les escoles, tant a Catalunya com, principalment, al País Valencià. També és cert que, a partir del segle XX, la major presa de consciència al Principat de Catalunya ha provocat moviments força mimètics a la resta de territoris. 

—I malgrat tot, el català ha resistit, si bé en uns territoris més que en uns altres. El cas del català es pot comparar amb el d’alguna altra llengua arreu del món?

—Segurament som una anomalia històrica, ja que no és agosarat afirmar que som la nació sense Estat més gran d’Europa que encara conserva amb un grau de vitalitat important en la seva llengua. Ara bé, vull recordar que molts països que, abans de la independència, tenien la llengua subordinada a la llengua de l’Estat on vivien, després d’aconseguir-ne un de propi han aconseguit també normalitzar la llengua: finès, txec, estonià...

—Quina ha estat, segons vostè, la clau d’aquesta resistència?

—En el cas dels territoris que depenen de l’Estat espanyol, la ineficàcia i l’endarreriment d’un Estat que no ha sabut atraure i interessar a àmplies capes de la societat, especialment al Principat de Catalunya. Aquesta “resistència” a l’Estat a Catalunya ha provocat, com hem dit, i amb graus diversos, reaccions mimètiques a la resta del territori, i en el cas de l’ensenyament és claríssim: el que passa a Catalunya repercuteix directament en allò que passa al País Valencià, a les illes Balears i Pitiüses, a la Franja i, fins i tot, a territoris com la Catalunya Nord o la independent Andorra. 

—Territoris com ara l’Alguer, la Catalunya Nord, el Carxe o la Franja de Ponent no disposen de grans eines per protegir la llengua pròpia a l’escola. Té esperança que la situació puga capgirar-se?

—La situació en aquests quatre territoris és prou diversa. Sincerament, crec que, si el Principat de Catalunya arribés en un termini proper a esdevenir un Estat, aquest fet seria un gran revulsiu per a la llengua a la Catalunya Nord i, fins i tot, a l’Alguer, ja que disposaríem de les eines que tenen els Estats per negociar amb França i Itàlia, i de retruc augmentaria l’autoestima envers la llengua de nord-catalans i algueresos.

Pel que fa a la Franja em sap greu afirmar que, em fa l’efecte, és el territori on s’ha patit més el procés, amb un creixement d’un aragonesisme espanyolista que, fins i tot, impregna els discursos del president socialista d’Aragó, que ha fet declaracions duríssimes contra l’ensenyament en català, les quals recollim en el llibre. En els darrers anys, l’ensenyament de la llengua està estancat, víctima d’un interès polític molt limitat.

El tema del Carxe és encara més complex, perquè, per no tenir, no hi ha ni tan sols un municipi que unifiqui aquesta subcomarca murciana. Només una política de col·laboració d’una Generalitat Valenciana que cregui en la llengua podria capgirar la situació o, com a mínim, frenar-hi la substitució lingüística.

—Pel que fa als casos del País Valencià i de les Illes, actualment els governs són més sensibles a la qüestió lingüística que no els qui governaven fa ara una dècada, que hi eren clarament hostils. Això ha garantit substancialment la protecció del català a l’escola?

­—Si més no, s’han frenat aquells atacs barroers que van provocar, per exemple, en el cas illenc, que milers i milers de persones es mobilitzessin a favor de la llengua a l’escola. Ara bé, no sempre és fàcil legislar a favor del català en contextos jurídics desfavorables i amb majories parlamentàries molt minses, on no tots els socis de govern tenen la mateixa concepció de quin ha de ser el paper del català a l’escola... 

—Amb un Estat hostil envers el català, amb partits que amenacen d’aplicar novament el 155 si governen per intervenir també en l’escola catalana i, alhora, amb una globalització que juga en contra de les llengües minoritzades... Quin pensa que és el principal perill que corre l’escola en català arreu del país?

­—N’hi ha diversos... En primer lloc, el fet de pensar que la normalització lingüística ja està plenament consolidada a les nostres escoles, quan no és veritat. En segon lloc, el papanatisme que hi ha darrere d’aquelles escoles, especialment privades, que fan un ensenyament plurilingüe on, a voltes, el català té un paper residual... En tercer lloc, la manca de preparació d’uns mestres i professors als quals la Universitat no ha format per atendre uns alumnes que, en una part molt significativa, necessiten un programa d’immersió lingüística o un programa d’acollida lingüística que els garanteixi el seu dret a conèixer i usar la llengua catalana.

—Vostè és optimista o pessimista de cara al futur de l’educació en català?

—Vivim moments de desconcert en molts sentits...  i l’escola no n’és l’excepció... Veig amb astorament que, per a moltes famílies, la principal preocupació no és que el fill aprengui la llengua del país (com havia passat als anys 80), sinó que aprengui una llengua estrangera, especialment l’anglès... amb propostes que fan vehicular aquesta llengua en moltes assignatures. Caldria buscar un equilibri entre el fet de garantir l’aprenentatge d’una —o diverses— llengua estrangera amb el fet de no renunciar mai que el català sigui la llengua de referència i la normalment emprada a l’ensenyament. Estic segur que, si perdem l’escola, perdem la llengua i, de retruc, i jo penso així, el país.