El truc final de 'Sherlock'

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Sherlock Holmes és, ha estat i serà un personatge fascinant, un dels més enlluernadors que s’han creat mai. Des del dia que el coneix, John Watson queda estupefacte davant la seva intel·ligència, una reacció compartida pels espectadors i pels lectors que són introduïts al personatge i les seves deduccions. És un geni. I ens veiem impel·lits a observar-lo en acció, a intentar resoldre els casos abans que ell i notar l’onada d’admiració que arriba quan exposa les claus de les seves deduccions. Sherlock Holmes és el gran trencaclosques i nosaltres som en Watson, intentant encaixar les peces. L’atractiu del personatge de Conan Doyle ha atrapat generacions, i és més poderós que altres elements que han esdevingut icònics, com la gavardina o el barret. És des d’aquest convenciment que Steven Moffat i Mark Gatiss van crear la sèrie que portava el personatge als temps moderns: el context és indiferent perquè el magnetisme de Sherlock Holmes és etern.

És amb aquesta idea, la del personatge llegendari que es perpetuarà per sempre més, que s’ha acomiadat la quarta temporada de Sherlock, que molt probablement serà l’última de la sèrie. És un gest humil retornar el personatge al seu cànon, al context de la resta d’adaptacions que s’han fet de Sherlock Holmes, admetent que la seva versió ha estat només una peça més dels múltiples retrats que s’han fet del personatge. Malgrat tot, humilitat és el que ha mancat en el tram final de la sèrie, on hem vist el tàndem de guionistes sentint-se tan segurs amb la seva obra que han portat al límit les claus de la seva fórmula, la qual ha entrat en el terreny de l’excés. Sherlock ha passat dels guions complexos als rocambolescos, dels girs improbables als impossibles, dels jocs amb el grafisme a la filigrana injustificada. En el procés, han deixat al seu darrere forats on l’espectador no hi cau perquè la sèrie el porta de seguida a la següent escena abans no tingui temps d’examinar res amb lupa.

Ser superat per Sherlock sempre ha estat un dels ingredients més addictius de la sèrie, però sempre ho havia fet deixant tots els nusos ben lligats. Em temo que l’episodi final de la sèrie, en canvi, no aguanta una revisió dels fets. I és una llàstima, perquè sembla que la necessitat d’enlluernar ha guanyat la solidesa i el rigor. Això ha deixat part de l’audiència sentint nostàlgia dels primers episodis, rodons, perfectes, i també del Sherlock dels inicis. I es que la sèrie ha desmuntat el personatge desvetllant la solució al trencaclosques (spoilers): un trauma desenvolupat durant la infantesa que el va portar a bloquejar-se emocionalment. A mesura que s’ha produït el desbloqueig el personatge s’ha humanitzat i ha esdevingut més real i menys enigmàtic. És clar que continuarem estimant en Sherlock Holmes, però ens agradava més quan el misteri estava per resoldre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.