L’escriptora Natalia Ginzburg (Palerm, 1916 – Roma, 1991) és coneguda entre els lectors catalans per la seva narrativa. Un dels primers títols traduïts fou Vocabulari familiar i aquests darrers anys han aparegut diverses novel·les seves en català. Ara el segell editorial Prometeu incorpora Tot el teatre de Ginzburgen una edició bilingüe a la col·lecció “Pandora”. Meritxell Cucurella-Jorba, responsable de la traducció, que llisca molt bé, l’acompanya d’un estudi introductori, encomanadís de l’admiració per l’autora.
Sota una aparença de realisme excèntric, que connecta amb Ionesco o Svevo, la dramatúrgia de Ginzburg exposa el zel de les classes burgeses per conservar l’estatus i els privilegis enfront de les populars o les mitjanes, que reclamen un paper en la història. Deliberadament, s’hi reflecteix un món desgavellat, en què es fa notar la diferència entre el dispendi intemperant dels rics i les penúries dels pobres, la impunitat dels més forts i la vulnerabilitat dels més febles.
Les protagonistes femenines dels seus textos —la Giuliana de M’he casat amb tu per alegria(1965), la Teresa de L’anunci (1965) o la Barbara de Maduixa i nata(1967)— coincideixen pels seus orígens humils o per un passat difícil. Pateixen el rebuig, el menyspreu o el paternalisme de les famílies burgeses dels marits o dels amants. Són xerraires impenitents que de seguida aboquen, amb un punt d’ingenuïtat i obsessió, la seva vida tempestuosa al qui es presta a escoltar-les. Com els personatges rodoredians.
Altres peces —La porta equivocada(1968), Diàleg(1970), La perruca(1971), La butaca(1985) o L’entrevista(1988)— són protagonitzades per intel·lectuals —escriptors, periodistes, traductors o pintors— amb moltes dificultats econòmiques, relacions dissortades, convivències difícils i patologies variades. Com un Txèkhov exasperat o un Pinter sense gaires vels, Ginzburg aborda vincles sentimentals tempestuosos, en què tot va en doina i s’acaba com el rosari de l’aurora.
Més o menys enamorades o submises, irascibles amb els homes i de moral anticonvencional, els personatges femenins de Ginzburg prenen consciència de la seva situació personal a còpia de confidències. A cor què vols, expliquen la seva versió dels fets, tot barrejant percepcions i veritats. En canvi, en un rol més secundari, els masculins —burgesets malcriats— són majoritàriament egoistes, cínics, insensibles, covards, frívols i volubles.
Les obres de Ginzburg s’ubiquen en nuclis familiars (petit)burgesos rurals o urbans, sovint en declivi. En alguns casos, la irrupció d’un tercer —la Silvana de La secretària (1967) o la Ginevra a La butaca(1985), per exemple— provoquen elcataclisme anunciat. I és que —atrapats en la cruïlla entre tradició i modernitat— els ambients domèstics ginzburgians són habitats per éssers insatisfets, neuròtics, frustrats, solitaris o suïcides. L’amor que senten fa mal al cor i deixa una fonda desolació.
Amb una fina ironia i un humor tallant, el teatre de Ginzburg qüestiona l’hegemonia social, els codis de sociabilitat i la hipocresia moral de la burgesia italiana. I també les institucions que les fonamenten: el servilisme, molt ben satiritzat, i el matrimoni, que esdevé un infern, un intercanvi de ferides i traïcions. Amb una derivada lògica: l’adulteri. Hi dissemina també, com de passada, algunes de les temàtiques que afecten la condició de la dona: el divorci, la maternitat, l’avortament, la dependència econòmica o la violència domèstica.