Fusta noble, vitrines negres, vores de metall brillants: per a la inauguració de les seves dues primeres sucursals a la Xina, Aldi Süd es va posar de gala. Amb baos berlinesos –una combinació suposadament boníssima de salsitxa, xucrut i massa xinesa cuita al vapor–, vins de Bordeus i llet d’Austràlia, la cadena alemanya va inaugurar al juny les seves botigues a Xangai.
Aldi espera treure’n un bon pessic amb l’enriquida classe mitjana xinesa. A la Xina els productes alemanys són populars; Alemanya és un dels deu proveïdors principals d’aliments i begudes. Fins ara la cadena de supermercats venia els seus productes només a través d’una botiga virtual, però ara l’expansió també tindrà lloc en comerços físics.
A la Xina només fa negoci qui es porta bé. Això ho saben també els directors d’Aldi. Per tant, no parlen de llibertat o democràcia quan se’ls pregunta per la situació a Hong Kong, sinó només de la protecció dels seus empleats. Des d’Aldi diuen: “Ens prenem molt seriosament les protestes polítiques viscudes darrerament en relació amb la seguretat dels nostres treballadors”.
Des de fa mesos milions d’habitants de Hong Kong es manifesten als carrers de la metròpoli financera. Els motius de les manifestacions són els drets civils i la relació amb la Xina –un veí amb un poder enorme–, i cada cop més el paper de l’economia. Per limitar la força de les protestes, el govern de Pequín força les empreses autòctones i estrangeres a posar-se de part seva. La República Popular de la Xina fa pressió als consells d’administració i actua contra juntes directives, posa en marxa campanyes per internet i a les empreses les força a fer declaracions favorables a Pequín. Exactament com si volgués demostrar que les pors dels manifestants estan justificades.
El que va començar com un conflicte que es limitava a l’enduriment d’una llei d’extradició ha derivat en un cas model del gran conflicte creixent del segle XXI. D’una banda, Occident, amb unes empreses a qui els agrada remetre’s als drets humans i als valors democràtics; i, de l’altra, el govern autoritari de Pequín, que sap perfectament fins a quin punt les empreses depenen de l’enorme mercat xinès.
Quan arriba l’hora de la veritat, normalment el negoci s’imposa a la moral. Molt sovint les companyies occidentals ja s’han sotmès als desitjos de Pequín. La Xina utilitza les multinacionals per “disciplinar els rebels de Hong Kong”, sentencia The Financial Times. I el berlinès Max Zenglein, expert en la Xina, diu: la República Popular està “polititzant la seva economia d’una manera mai vista fins ara”. Zenglein treballa a l’Institut Mercator investigant sobre la Xina i els últims dies ha estat de viatge a Hong Kong. Fa dos caps de setmana es va barrejar entre la multitud en les protestes massives i va parlar amb activistes i ciutadans.
El que hi va sentir no el fa ser gaire optimista. Al contrari: entre els ciutadans de la metròpoli financera s’estén “un cert pessimisme”, diu Zenglein. Els fronts s’han endurit. Molts xinesos de Hong Kong creuen que Pequín aviat prendrà el control total sobre la ciutat; i no pas l’any 2047, com preveu l’acord de transferència de sobirania amb l’antiga potència colonial, el Regne Unit.
A molts activistes els ha descoratjat la docilitat amb què l’aerolínia de Hong Kong Cathay Pacific va reaccionar la setmana passada a la pressió xinesa. Primer la companyia va acomiadar quatre treballadors que havien participat en les protestes. I a continuació també van haver de plegar el director, Rupert Hogg, i el cap de màrqueting, Paul Loo, probablement perquè no havien accedit prou de pressa als desitjos xinesos.
L’aerolínia escandinava Finnair fins i tot va transigir abans que Pequín hi hagués d’intervenir. Com que la companyia temia pels seus lucratius drets d’aterratge a la ciutat, va advertir els seus treballadors que no es manifestessin contra el govern amb el logotip de l’empresa. Qui desobeís, va amenaçar Finnair, seria “apartat” de futurs vols.
Anteriorment nombrosos directius occidentals ja s’havien doblegat davant els dirigents de Pequín. Per exemple, els caps de les quatre grans empreses auditores: PwC, Deloitte, KPMG i EY. En anuncis als diaris, treballadors de les anomenades Big Four havien mostrat solidaritat amb els manifestants, cosa que el govern xinès va qualificar en el diari The Global Times, controlat pel Partit Comunista, d’“actitud equivocada”. Immediatament PwC va assegurar que “rebutjava qualsevol acció i declaració” amb què es pogués posar en qüestió la sobirania de la Xina.
L’empresa xinesa d’internet Alibaba va cancel·lar la sortida a borsa prevista a Hong Kong, suposadament per anticipar-se a una esbroncada de Pequín. I la marca italiana de moda Versace es va disculpar extensament, a través d’una declaració de submissió, per les samarretes en què es designava Hong Kong com a Estat. Les peces de roba polèmiques van ser retirades de les prestatgeries.
La severitat amb què Pequín posa a ratlla el sector econòmic es posa de manifest amb l’exemple del gran banc britanicoxinès HSBC. A començament d’agost primer el director, John Flint, i després la màxima responsable a la Xina, Helen Wong, van abandonar l’entitat de manera totalment sorprenent.
Tècnicament, a aquells alts directius no se’ls pot retreure res: l’entitat té beneficis. El que els va dur a la ruïna va ser, pel que sembla, que el seu banc estava implicat en la misteriosa detenció de Meng Wanzhou, directora financera de l’empresa d’equipament de telecomunicacions Huawei. A Wanzhou se l’acusa d’haver infringit les sancions dels EUA contra l’Iran; des del desembre del 2018 està detinguda al Canadà i espera l’extradició als EUA. Els xinesos imputen a HSBC haver transmès informacions sobre el seu client Huawei als investigadors nord-americans i així haver contribuït a l’arrest de Meng.
La innocent doctrina occidental del “canvi a través del comerç” –segons la qual l’obertura dels mercats a la curta o a la llarga porta a una liberalització política– a la Xina ha “fracassat completament”, diu Sebastian Heilmann, catedràtic de Política i Economia de la Xina a Trèveris.
Des de fa anys la Xina s’està convertint en l’Estat policial i de vigilància de l’era digital, amb intervencions directes fins a les seus centrals de les empreses. Fins i tot les empreses estrangeres han de permetre cèl·lules del Partit Comunista en el seu si. El sistema de “crèdit social”, basat en l’obtenció de dades, amb el qual Pequín controla el comportament dels seus ciutadans a internet, ara ja s’aplica també a l’economia.
A les empreses no els queda més remei que jugar amb aquestes normes, diu Heilmann. El govern de Pequín pot inspeccionar les empreses gairebé fins a l’últim racó. Sap qui ha incomplert contractes, contra quins directius hi ha causes obertes i qui col·labora tecnològicament. L’obediència es premia: “Com millor és el rànquing de crèdit social, més il·limitat és l’accés al mercat”.
La Xina és una dictadura, no n’hi ha cap dubte, però una dictadura amb què des de fa anys les empreses occidentals arriben a acords amb gestos de submissió constant: Microsoft va suprimir termes com “democràcia” i “drets humans” del seu portal d’internet i els serveis de seguretat xinesos podien recórrer a l’ajuda de l’empresa nord-americana de xarxes Cisco.
Les empreses alemanyes també practiquen l’art de la reverència perfecta. Encara que això contradigui totalment el que presumptament volen defensar. Recentment algunes grans empreses occidentals exemplars –entre elles Daimler, Bosch i Deutsche Bank– han fundat el que anomenen una aliança de valors, amb la qual volen avaluar més bé les seves contribucions al medi ambient o a la societat. Però quan es tracta de la relació amb la gran potència econòmica de la Xina, per a algunes empreses els valors financers del balanç de comptes sembla que són més importants que els valors de la democràcia.
Adidas, per exemple. En els seus “principis” oficials afirma que no farà negocis amb socis que no respectin els drets humans. Ara bé: l’empresa obté, si fa no fa, la cinquena part del seu negoci a la Xina. Moltes sabates Adidas encara es cusen a la Xina, per tant el seu director, Kasper Rorsted, fins i tot té paraules amables envers el polèmic sistema de crèdit social. La puntuació social està “permesa a la Xina”, va declarar Rorsted no fa gaire a Die Welt am Sonntag. “Nosaltres som una empresa mundial; amb quina justificació podem imposar l’opinió que la legislació alemanya és millor?”.
Durant les últimes setmanes la seva empresa tampoc no s’ha volgut pronunciar sobre Hong Kong, igual que els altres pesos pesants de l’economia alemanya. El director de Siemens, Joe Kaeser, que com a president de la comissió Àsia-Pacífic és un responsable oficial i no pot fer cap tuit, al principi tampoc volia dir res. Fins la setmana passada no va comunicar, en adreçar-s’hi Der Spiegel, que “l’economia observava amb profunda preocupació l’evolució a la zona d’administració especial”.
Qui inicia un conflicte amb la Xina en té la culpa ell mateix. Així ho veu el món econòmic alemany. Sobretot quan es tracta de les tres T que no fan cap gràcia a Pequín: Taiwan, Tibet i Tiananmen: la república insular reivindicada per la Xina; la regió de l’Himàlaia, que controla des del 1951; i la revolta del 1989, que a la Xina és un tabú.
Les empreses alemanyes han entès que en aquests tres casos cal seguir estrictament les normes de llenguatge de Pequín. Des del 2018, per exemple, a les pàgines web de Lufthansa ja no es parla de connexions a Taiwan, sinó de vols cap a “Taiwan, Xina”, i així també ho indica el Ministeri d’Exteriors alemany.
Aquell mateix any Daimler es va disculpar servilment per haver “ofès profundament els sentiments del poble xinès” amb una citació del dalai-lama, el cap espiritual dels tibetans. A l’abril finalment el fabricant de càmeres Leica va distanciar-se d’una gravació publicitària en què es veia la imatge d’un manifestant solitari just abans de la massacre a la plaça de la Pau Celestial.
Amb un volum de més de 200.000 milions d’euros, la Xina és el principal soci comercial d’Alemanya. Els sotracs en el comerç amb la Xina, darrerament afeblit, de seguida afecten els balanços de les companyies alemanyes, sobretot al sector automobilístic, per al qual el comerç amb la Xina té una importància cabdal. Al cap i a la fi, Audi i Mercedesvenen gairebé un de cada tres vehicles a la República Popular de la Xina.
Els directius del sector volen evitar tant com puguin els conflictes amb el règim, sobretot perquè una companyia com Daimler actualment està sota la influència de poderosos inversors xinesos. Amb a penes un 10% de les accions, l’empresari Li Shufu és l’accionista únic més destacat. A més, a final de juliol el fabricant de cotxes BAIC, de propietat estatal, va adquirir part de l’empresa de Stuttgart. Sobre la situació a Hong Kong des de Daimler diuen amb prudència: “Observem les evolucions amb atenció i esperem que la tensió es rebaixi aviat”.
La proximitat econòmica et fa tornar submís, com sap també el seu rival Volkswagen. El fabricant de cotxes més gran del món té una fàbrica a Xinjiang, al nord-oest de la Xina, on hi ha campaments de reeducació del govern per als uigurs musulmans. Quan fa poc un periodista de la BBC va preguntar al director de Volkswagen, Herbert Diess, sobre aquesta qüestió, Diess va afirmar que no sabia res dels campaments. Va sonar com si digués: els uigurs? No n’havia sentit parlar mai. En canvi, va dir que estava orgullós de crear llocs de treball en aquella regió.
Els governs europeus tampoc no tenen cap interès a viure un nou enfrontament amb Pequín. Això també es pot dir de la cancellera alemanya. Quan a principis de setembre Angela Merkel voli a Pequín amb una gran delegació econòmica, el tema de conversa seran més aviat les aliances estratègiques, diuen des del govern alemany. En l’ordre del comerç internacional a partir d’ara, els alemanys a vegades estaran més a prop de la Xina que dels EUA; a més, Merkel aposta per un ampli acord d’inversió que la UE vol negociar amb la Xina abans d’acabar l’any vinent. A Berlín destaquen com un fet positiu que per ara Pequín s’ha abstingut d’exercir la violència a Hong Kong.
De moment el conflicte a la metròpoli financera no ha tingut grans repercussions, diuen també a Volkswagen. El concessionari de l’empresa només va haver de tancar unes quantes hores.
Traducció d'Arnau Figueras