Quan Yitzhak Rabin va ser assassinat, Ella Regev va respirar alleujada. Era el 4 de novembre del 1995. Rabin, aleshores primer ministre d’Israel, havia anunciat un acord de pau amb els palestins. A canvi, volia retornar territoris ocupats per Israel.
Regev recorda com aquella tarda seguia per la tele un acte a Tel Aviv al qual assistia Rabin. Es va interrompre l’emissió i un periodista va dir una frase que canviaria el Pròxim Orient: Rabin ha estat assassinat. Un extremista jueu havia mort el primer ministre amb dos trets.
“Sé que sona cruel”, diu Regev ara, “però vaig respirar alleujada”.
Regev és una dona afectuosa, de 54 anys i de riure escandalós. Viu amb el seu marit, Boris, prop d’Aixdod, una població costanera al sud de Tel Aviv. Regev treballa en una llar d’infants; Boris és enrajolador. No són de cap partit, però les seves opinions polítiques han canviat Israel.
Ella Regev no és una fanàtica religiosa. És originària de Rússia.
Regev forma part d’una minoria que les últimes dècades ha canviat el país de dalt a baix. Una minoria que a les eleccions del 17 de setembre determinarà de manera decisiva el futur de l’Estat jueu. Per això aquests dies la campanya electoral gira entorn de qui aconseguirà fer-se seus els votants russòfons.
Actualment, més d’un milió d’israelians procedeixen de l’antiga Unió Soviètica. Van emigrar sobretot als anys noranta i formen un dels grups electorals més nombrosos: aproximadament un 12% dels vots corresponen als “russos”, com tothom els anomena a Israel, si bé ja fa temps que són ciutadans israelians. Els últims anys la majoria no han variat gens el sentit polític del vot. “Som tots de dretes”, diu Ella Regev.
Els palestins diu que són “paràsits” i que Gaza és “un munt de deixalles”. Per a ella Jerusalem és “indivisible”. I abandonar els assentaments israelians ho troba impensable. “No retornarem res”, diu Regev. “Ni un centímetre”.
Prop del 85% dels jueus russòfons que van emigrar a Israel ja d’adults en les últimes eleccions van votar partits de dreta. Això és molt més que la mitjana israeliana. Fins i tot quan a Israel una àmplia majoria encara creia en la solució amb dos Estats, els “russos” ja votaven la dreta. L’expresident nord-americà Bill Clinton els va qualificar una vegada com un dels grans obstacles per a la pau al Pròxim Orient.
I, malgrat tot, Ella Regev i la majoria dels jueus russòfons només fa unes quantes dècades que són al país. Regev va néixer a l’actual Iekaterinburg, una ciutat industrial dels Urals. A final dels vuitanta, quan va caure el Teló d’Acer i als jueus se’ls va facilitar sortir del país per anar a Israel, ella va emigrar a la Terra Promesa.
L’Estat jueu havia calculat que després de la caiguda del Teló d’Acer rebria mil immigrants cada mes. Però n’hi van arribar fins a mil cada dia. La intel·liguèntsia va abandonar en massa una Unió Soviètica que es desintegrava, però per als molts acadèmics que arribaven a Israel no hi havia feina. Els enginyers treballaven de camàlics i els metges, de caixers al supermercat. I Ella Regev, filòsofa de formació, netejava lavabos en un museu de Tel Aviv.
Dels autòctons poc suport en podien esperar: si bé se’ls havia animat a emigrar a Israel, als “russos” sovint se’ls mirava amb recel. Els homes –així malparlaven molts israelians– havien portat criminalitat al país; les dones, prostitució i mals costums. A la Unió Soviètica a persones com Ella Regev els deien “porcs jueus”, segons explica. A Israel ara els deien “russos fastigosos”.
Molts immigrants es van esforçar per tots els mitjans per contrarestar aquella opinió. Volien adaptar-se, volien fer-se israelians. Per aconseguir-ho van haver de fer tres coses: aprendre hebreu, treballar de valent i demostrar la seva lleialtat a la nova pàtria. D’aquesta manera, molts “russos” es van convertir en els patriotes més fervorosos d’una terra que acabaven de trepitjar.
Alhora, però, molts immigrants no podien desempallegar-se de la seva educació soviètica. Avui dia molts “russos” encara anhelen un lideratge fort. I l’han trobat en Avigdor Lieberman.
Lieberman, emigrant de l’actual República de Moldàvia, va fundar el 1999 el partit Yisrael Beitenu i va confegir un programa barrejant duresa i nacionalisme. Les seves reivindicacions anaven del populisme al racisme: una vegada va dir que volia annexionar els assentaments de Cisjordània; una altra, que els israelians àrabs havien de sotmetre’s a un test de lleialtat. Mentre algunes persones d’esquerres s’escandalitzaven per les declaracions de Lieberman, molts israelians d’origen rus celebraven aquell desvergonyiment. A la Unió Soviètica havien d’amagar les seves opinions. Ara ningú els havia d’impedir expressar-les.
A les eleccions parlamentàries del 2009 Yisrael Beitenu, gràcies als “russos”, va ser la tercera força. Lieberman va ascendir a ministre d’Exteriors i posteriorment de Defensa. Des de la primavera d’aquest any sembla que té un nou pla: Lieberman voldria fer caure el primer ministre d’Israel, Benjamin Netanyahu. I “els russos” l’han d’ajudar en aquest designi.
És un dissabte d’agost al matí, no pas el millor moment per a un acte polític. Tot i així, la sala d’actes de Modiín, una ciutat al costat de la frontera amb Cisjordània, està plena de gom a gom.
Avigdor Lieberman porta una camisa de màniga curta i està de bon humor. S’ha desconvocat un acte que tenia més tard i està content de poder gaudir d’una “barbacoa i vodka”. El polític té un aire accessible, proper, com un oncle simpàtic que fa bromes a l’hora del cafè.
L’aire bondadós de Lieberman aviat s’esvaeix. “El meu partit és l’únic que és de dretes de veritat”, afirma. I dirigint-se als “russos” que hi ha a la sala, afirma: “Netanyahu només pensa en vosaltres just abans de les eleccions! Després se n’oblida de seguida”. El públic el recompensa amb un fort aplaudiment.
Durant molts anys Netanyahu i Lieberman han estat socis polítics. Tots dos lideraven partits de dreta: el Likud, de Netanyahu, es dirigia a la majoria dels israelians, mentre que Lieberman, amb els vots dels emigrants russòfons, li aportava la majoria necessària. La seva coalició, que també incloïa partits religiosos, ha dirigit el país durant gairebé deu anys.
Ara això s’ha acabat. Després de les eleccions de l’abril, Lieberman es va negar a formar coalició amb el seu antic soci. Netanyahu no va poder formar govern i va haver de convocar eleccions.
Lieberman només havia obtingut cinc dels cent vint escons a la Knesset, el parlament israelià. Però els seus diputats eren la peça necessària per formar una coalició. O per impedir-la. Aquest serà el cas també, probablement, en les eleccions del setembre. Lieberman fins i tot podria treure més bons resultats que els anys anteriors. Perquè després dels palestins ara invoca un enemic nou: “els religiosos”.
Així anomenen Lieberman i els seus seguidors els jueus ultraortodoxos: aquells creients que dediquen la seva vida exclusivament a la religió. Molts ultraortodoxos voldrien obligar tot Israel a obeir les seves lleis. Temps enrere eren una minoria minúscula. Però, com que les famílies sovint tenen sis, vuit o deu fills, aviat gairebé hi haurà tants ultraortodoxos com jueus d’origen rus.
, de 85 anys, perfectament maquillada i amb els cabells foscos i marcats, està asseguda a la tercera fila quan Lieberman puja a l’escenari a Modiín. Abans votava Netanyahu, però aquesta vegada donarà el vot a Lieberman. “És l’únic que planta cara als religiosos”.
El dissabte, quan Wasserstein camina per Modiín, els carrers estan buits. Les botigues estan tancades i no passen autobusos. És el sàbat, el dia de descans dels jueus. Per a aquesta senyora gran és un dia com qualsevol altre.
Wasserstein també prové, com Lieberman, de l’actual Moldàvia; va arribar a Israel el 1973. Quan va arribar a Tel Aviv, aquesta doctora en Química no havia anat mai a una sinagoga ni havia menjat kosher.
“A la Unió Soviètica ens van treure la religió del cap”, diu Wasserstein. I actualment encara troba sospitós tot el que és sagrat.
Al començament Israel també era un país laic. Però ha canviat. Els ultraortodoxos s’han convertit en una força política potent. Exigeixen que el dissabte tanquin les botigues a tot el país i s’oposen a la introducció del matrimoni civil. Ara mateix a Israel només es poden casar els que són jueus oficialment. Però, segons les normes dels rabins, molts emigrants russòfons no són considerats jueus perquè no tenen cap document que acrediti el seu origen o perquè la seva mare no és jueva.
“Vaig venir a Israel per ser lliure”, diu Wasserstein. Ara a vegades li fa la sensació, afegeix, que li volen imposar la religió.
Els jueus d’origen rus, estadísticament parlant, no únicament són més de dretes que els israelians mitjans. També són menys religiosos. Els molesta que els ultraortodoxos no hagin de fer el servei militar però que rebin diners per estudiar la Torà.
Abans Lieberman i els “russos” combatien sobretot els palestins. Ara Lieberman vol convertir Israel en un país més laic. I vol desfer-se de Netanyahu, al qual li retreu que pacti amb els ultraortodoxos.
En l’acte a Modiín Lieberman també es presenta com el gran defensar de la llibertat. Si el voten a ell, tindran un govern racional. “Tots els altres partits són bojos”, diu Lieberman. “Us volen portar el messies”. Evguénia Wasserstein assenteix enèrgicament. Al setembre Wasserstein té clar que votarà Lieberman.
Després de l’acte, Lieberman té temps per parlar breument amb Der Spiegel. S’ha assegut a la taula d’una cafeteria amb el seu equip i demana pizza per a tothom. Lieberman està relaxat, fa bromes amb els cambrers i està de molt bon humor. Però per al seu antic soci de coalició només té paraules de crítica: “Netanyahu ha renunciat a totes les seves posicions en favor dels religiosos”, diu Lieberman. “Ara són ells que porten la batuta”. Parla sobre els ideòlegs del sionisme, que “també conduïen el dissabte”. N’està tip, que manin els religiosos, diu Lieberman. “Això ho hem de combatre”.
Com que el resultat electoral depèn molt de Lieberman i els seus votants russòfons, els estrategs de Netanyahu treballen amb gran pressió per arribar als “russos”. Des de fa poc el Likud té un assessor que s’ocupa de les reivindicacions dels votants russòfons. A la central del partit a Tel Aviv crida l’atenció un cartell enorme en què es veu Netanyahu al costat del president rus, Vladímir Putin. El missatge: Netanyahu també és amic dels russos. “En eleccions anteriors el Likud s’ha centrat menys en els votants russòfons”, diu Srulik Einhorn, un dels directors de campanya de Netanyahu. “Sabíem que Lieberman formaria part de la coalició. Però ara li hem d’arrabassar els russos”.
Per aquest motiu uns quants dies més tard Yuli Edelstein és en una biblioteca del nord d’Israel. El sol es pondrà aviat, però Edelstein s’ha pres el seu temps. És el número dos del Likud, just darrere de Netanyahu. És diputat i president del parlament. Aquest vespre debat amb simpatitzants russòfons del Likud en un acte intern del partit entorn de la pregunta: com es pot convèncer més “russos” a favor de Netanyahu?
S’hi han congregat uns vuitanta assistents: homes en camises de quadres, dones amb rínxols rossos. Tots provenen de l’antiga Unió Soviètica: de Rússia, d’Ucraïna o de Bielorússia. Tots consideren que Netanyahu és el millor líder. “Es relaciona amb Putin i Trump”, diu un senyor gran. “Es preocupa que Israel sigui tingut en compte al món”.
Aquesta és l’estratègia de Netanyahu i els seus assessors de comunicació: presentar-se com un líder d’abast mundial, com l’únic que pot protegir Israel contra les amenaces exteriors. Un polític com Lieberman podria fer enfadar l’establishment, però per influir internacionalment el seu partit és massa insignificant.
Des de les eleccions del 2015 Netanyahu ha aconseguit moltes coses, recalca Edelstein davant els seus simpatitzants russos. “Gràcies a Netanyahu, es va traslladar l’ambaixada nord-americana a Jerusalem!”. Gràcies a Netanyahu, prospera l’economia. “Els vostres coneguts russos diran: Lieberman és un dels nostres. Però el Likud també tracta bé els russos. Si no fos així, m’haurien escollit a mi com a número dos?”.
Edelstein parla amb aquesta gent en rus: ell també prové de l’antiga Unió Soviètica. El polític va néixer a Txernivtsí, a l’actual Ucraïna, i va emigrar a Israel el 1987. En la batalla per aconseguir el favor dels russos, Edelstein és una mena d’arma secreta del Likud.
Mentre que Lieberman encara parla hebreu amb accent eslau i representa el clixé del rus cepat, Edelstein aporta un aire més refinat. Porta americana fosca, parla fluix i amb mesura. Un anti-Lieberman que ha estat enviat al front en la batalla pels “russos”.
Fa dies que Edelstein fa una gira pels seus bastions: ahir Aixdod, abans Ofakim, al desert del Nègueb. Ara aquesta petita població de prop de Haifa. Només Netanyahu, explica Edelstein aquest vespre, proporciona seguretat i força: els temes centrals de l’electorat postsoviètic.
L’argument més potent d’Edelstein per convèncer els russos: com més vots aconsegueixi Lieberman, més improbable serà un govern de dretes. “Qui voti Lieberman impedirà una coalició de dretes”, alerta el polític. Els assistents estan d’acord que han de destacar especialment aquest punt en la campanya electoral: qui voti Lieberman donarà més pes a l’esquerra. I no hi ha res que faci més por als “russos” que l’esquerra.
Aquest és un dels motius pels quals Ella Regev, que anys enrere va respirar alleujada en assabentar-se de la mort de Yitzhak Rabin, votarà Netanyahu al setembre. Només ell, creu aquesta dona d’origen rus, té l’experiència que cal per mantenir a ratlla “l’esquerra i els àrabs”. “No se li acudirà mai retornar la meitat del país”, diu Regev. En canvi, el seu marit, Boris, dona suport a Avigdor Lieberman. A Netanyahu el troba massa tou, especialment amb els religiosos.
Aquesta parella russa té una filla, que al setembre podrà votar per segona vegada. Saben a quin partit donarà el vot? Regev s’encongeix d’espatlles. “M’és igual”, diu la dona. “El més important és que sigui de dretes”.
Traducció d'Arnau Figueras