Un dissabte d’agost, a Ibi (Alcoià), abans de les deu del matí, desenes de persones sota un sol encara contingut fan cua a les portes de l’antiga fàbrica Rico, la segona factoria dedicada a la joguina en la història d’aquesta activitat econòmica, molt arrelada a la localitat. Allí funciona des de fa temps el Museu Valencià del Joguet, un recinte que va rebre 22.728 visitants el 2018. El mes de juny passat, per iniciativa d’una associació privada, Arcade Vintage, es va inaugurar una altra proposta ben complementària: un museu dedicat, en aquest cas, al món dels antics videojocs.
Grups d’amics d’edats variables i famílies esperen que òbriguen les portes del Museu del Videojoc Arcade Vintage. Els motius tot just vintage de les samarretes, amb dibuixos pixelats i anagrames mítics del món dels videojocs, delaten l’afició que uneix les persones que s’esperen. L’expectació flota en l’ambient: al recinte, per garantir un millor gaudi de l’experiència, tan sols es permet un aforament d’unes 200 persones, que han de pagar preus realment econòmics: entre 10 i 15 euros els adults, segons s’haja contractat mitja sessió o la jornada sencera, i 5 euros els menors d’entre 5 i 12 anys.
La majoria han reservat l’entrada a través de la pàgina web, tot i que quasi la meitat de l’aforament es reserva per a la taquilla. En aquesta ocasió, les previsions s’han desbordat: hi ha grups i famílies que no hi podran accedir o que hauran d’esperar a la sessió de la vesprada. Als rostres, una ganyota de desil·lusió: intueixen que es perdran una experiència divertida. Alguns, a més, han fet viatges molt llargs, perquè el museu, des de que va obrir, rep visites de tot l’Estat espanyol. Fins i tot d’estrangers que fan vacances en la costa i han descobert el museu d’alguna manera. En tot cas, aproximadament la meitat dels visitants procedeix de la ciutat de València i les comarques valencianes.
Al rebedor, una màquina amb el mític joc de Pac-Man, juntament amb el cartell de l’Arcade Vintage, fa les presentacions. En un lateral, a més, hi ha exposades altres joies, com el no menys mític Space Invaders, el joc de “marcianets” creat el 1979, tan bàsic i entranyable. I tot un símbol: el logotip del museu té com a motiu un d’aquells marcians pixelats. També hi ha el primer ordinador portàtil (Osborne 1) i un model que tan sols els més iniciats poden reconèixer, l’IMSAI 808 de la pel·lícula Jocs de guerra (1983). Un dels molts detonants nostàlgics.
En aquest espai hi ha també una petita sala de conferències: cada dissabte, el dia que es pot visitar el museu (de moment, en jornades laborables s’obri per a grups escolars o universitaris), experts en videojocs i matèries transversals hi fan xerrades, tallers i col·loquis. Avui, un dels temes a tractar és la història dels històrics ordinadors Spectrum, la porta d’entrada a la informàtica de tota una generació de xiquets i adolescents que ara es tinta les canes i es controla la tensió i l’índex de colesterol a la sang. Dispositius que funcionaven amb 128K de memòria, el mateix que ara ocupa una fotografia de mala qualitat enviada pel whatsapp. Coses del segle passat.
Tornen els vuitanta
La sensació d’haver travessat un llindar temporal està definitivament aconseguida amb una mena de túnel que condueix al recinte principal: només accedir-hi, el visitant troba al voltant de 900 metres quadrats d’exposició permanent amb un centenar d’arcades de tots els models imaginables. El primer impacte visual, tanmateix, és una llarga columna amb unes quinze màquines de pin-ball, entre les antigues i les més modernes. A l’esquerra, les màquines de videojocs que foren les reines dels salons recreatius de fa unes dècades.
Un viatge en el temps per als adults. En els joves, adolescents i infants, tanmateix, també es palpa l’excitació. D’una banda, per la perspectiva —també compartida pels grans: tan sols cal veure’ls les cares— de poder jugar sense límit amb més de 200 màquines recreatives. Alhora, hi ha un fenomen que té a veure amb el cinema i la televisió, amb la popularitat de pel·lícules com Pixels (2015), que posava en l’imaginari de les noves generacions jocs com Donkey Kong o Arkanoid. Disney, altrament, va fer del joc clàssic Wreck-It Ralph (conegut a l’Estat espanyol com a Rompe Ralph) un molt reeixit personatge d’animació per al cinema que ha familiaritzat la canalla amb la cultura arcade. I una sèrie de l’impacte de Stranger things ha mostrat a les noves generacions com els seus prehistòrics progenitors també jugaven a videojocs que molaven.
Els joves i menuts fan un viatge a un temps desconegut, però al rostre dels grans denota una alegre regressió en trobar-se de nou amb aquells jocs i màquines. Es nota amb l’energia amb què juguen a les màquines de pin-ball, recuperant els vells trucs per no perdre les boles, esclatant de goig quan obtenen una partida extra. Hi ha escenes francament entranyables, com la del pare que mostra orgullós als fills el marcador. “Jo és que era un crac jugant a açò”, els diu. Uns minuts després, la que sembla la filla menuda, d’uns set o huit anys, comença a jugar-hi.
—Mira, papa! He fet més punts que tu! Tampoc és tan difícil.
Els pin-balls tenen tot l’aire dels vells salons recreatius, però el gran al·licient del museu és retrobar-se amb fragments perduts de la infantesa en forma de jocs com Tron, Street Fighter 2 o l’impagable Asteroids, un altre mite llançat per Atari el 1979, un videojoc tan senzill com addictiu. I un altre símbol com Space Invaders: mentre un adult juga, dues persones inequívocament iniciades en la matèria parlen amb admiració del disseny de l’Asteroids i elogien l’estat de conservació de la màquina.
—Una meravella... Quina pena que els gràfics hagen perdut nitidesa.
—Potser és un problema del software.
—Si és així es pot arreglar.
Lliure dels feliços erudits, el jugador ho dona tot per inscriure les seues inicials entre els rècords de la màquina. Un altre al·licient: els jugadors que són capaços de tenir la millor puntuació opten a guanyar la samarreta oficial del museu. Tothom s’hi aplica amb fruïció. I la competència és ferotge, perquè els més joves tenen al seu favor la imbatible destresa adquirida amb consoles i jocs del segle XXI.
Relíquies en funcionament
Per fer possible la part més lúdica i tenir disponibles i jugables les màquines hi ha un treball tècnic ingent. Amb tot, hi sovintegen les avaries: estem parlant de videojocs buscats i restaurats per l’associació amb peces originals, però que tenen fins a quaranta anys en alguns casos. Les instal·lacions, a més, estan en període d’adaptació: durant la nostra visita, enmig d’un “ooohhh!” general, se’n va anar la llum per una fallada del sistema. En pocs minuts, però, el centenar de sufocats jugadors i jugadores que havien anat al museu coincidint amb una onada de calor pogueren reprendre l’activitat. Com a compensació, l’organització havia distribuït pel recinte ventiladors i ampolles d’aigua fresca.
Tot un detall, perquè l’activitat és frenètica i en la roba dels esforçats jugadors i jugadores són visibles els estralls de la sudoració. Però també hi ha espais per a la pausa i el coneixement. A banda de les taules rodones i conferències, hi ha expositors francament interessants que ens recorden la intenció divulgadora del museu. I fins i tot hi trobem exposicions temporals: a l’hora de fer aquest reportatge, hi havia una mostra dedicada al dibuixant de còmics i il·lustrador Alfonso Azpiri, mort fa uns anys i un personatge molt connectat al món de referència com a autor de diverses cobertes de jocs.
El gran al·licient, tot i això, és poder tocar i jugar. Sense restriccions. Quan te’n vas amb la sensació d’haver viscut les hores més curtes de l’estiu.
La història d’una il·lusió
Uns quants dies després de la visita, Joaquín Litarte, tresorer de l’associació Arcade Vintage, ens explica la història i fonaments del projecte. No resulta senzill parlar amb ell, perquè s’ha passat la jornada atenent diverses actuacions en el museu, com ara la instal·lació de fibra òptica i uns ajustos en el sistema elèctric per tal d’augmentar la potència i evitar noves apagades. Un treball absolutament voluntari en aquest esforç per “fer el museu de videojocs més important d’Espanya i, probablement, d’Europa. Amb activitats, xerrades i tallers, a més d’exposicions d’objectes, perquè no volíem que es convertirà en un saló recreatiu”.
El regnat a l’Estat és indiscutible i així ha estat reconegut per part de les publicacions especialitzades. Tanmateix, tot va començar d’una manera casual, cap a l’any 2013. Joaquín i seu germà José María, president de l’associació, naturals de Novelda (Vinalopó Mitjà), amants dels ordinadors i les consoles, tenien gravades en la ment les màquines arcades que un firaire portava tots els anys a la fira de la ciutat. “Comprem-ne una?”, li va plantejar un dia José María al seu germà. Ben aviat, la primera màquina es va fer acompanyar d’una vintena més que anaven emmagatzemant-se en un local de Petrer (Vinalopó Mitjà).
Els germans buscaren màquines en bon estat per l’Estat espanyol i per tot Europa. L’any 2014, quan ja en tenien una trentena, plantejaren fer una associació perquè “les condicions per poder fer exposicions de les màquines eren menys restrictives”, assenyala Joaquín. A la primera crida hi acudiren “una dotzena de friquis”, diu mig rient. En poc temps, però, el col·lectiu va arribar als quaranta socis, persones provinents de tot l’Estat, des d’Oviedo a Cadis. Una massa social suficient per poder augmentar la col·lecció, moure les màquines per Madrid o Barcelona o organitzar una “convenció nacional Arcade” que ha tingut molt bona acollida i ja ha arribat a la cinquena edició.
L’adquisició de màquines, importades fins i tot del Japó o els Estats Units, va continuar. L’associació va estudiar aleshores la idea de muntar un museu. De primeres, per arribar a un públic extens, Arcade Vintage va pensar en una gran ciutat. Es va buscar un local a València i s’engegaren converses amb els ajuntaments d’Alacant i Elx que no anaren enlloc. Calia buscar alternatives. “L’ajuntament d'Ibi es va mostrar receptiu a la idea. Disposaven d’un espai i la fàbrica és bonica, és en un lloc en el qual es pot aparcar i té una plaça àmplia que pot servir per fer-hi esdeveniments. I té tot el sentit que la seu del museu siga una ciutat com Ibi”, diu en referència a la trajectòria de la localitat en el món del joguet. Després de mig any de negociacions, el projecte va arrelar. I va desbordar totes les expectatives: el mes de maig, a la presentació del museu, hi acudiren unes 1.500 persones.
Ibi no és una gran ciutat, però és molt a prop d’Alacant i Elx i el viatge per carretera des de València és d’una hora i escaig. En qualsevol cas, des de l’obertura al públic, el 14 de juny, el museu ha penjat sovint el cartell de complet, ha tingut atenció per part de TVE i la televisió d’À Punt, de diversos mitjans escrits i també dels webs i blogs especialitzats. Joaquín Litarte, amb tot, confessa que li va fer especial il·lusió obrir un rànquing d’una pàgina web dels “tretze llocs d’Espanya que has de visitar si et consideres geek, nerd o amant de la ciència”.
El tresorer d’Arcade Vintage és conscient que el museu està en auge i mantenir la mateixa atenció serà difícil, però espera a partir de setembre la instal·lació puga obrir també alguns dies laborables per acollir grups i alumnes de cicles formatius. Mantenir tota la infraestructura activa no serà fàcil, perquè “tot el treball que fem es fa de manera totalment voluntària i hi ha coses que requereixen molt d’esforç. Són màquines antigues que s’avarien prou. Per sort, hem comptat amb una dotzena de patrocinadors que ens han ajudat a adaptar l’espai i al transport i restauració de màquines, algunes trobades en un estat francament complicat”.
“El museu està resultant un esforç ben gran per a nosaltres, perquè dediquem dies de descans i venir aquí els dissabtes és venir a treballar. Però és també una il·lusió i un goig veure com la gent se’n va contenta del museu i un temps després hi torna. Fins i tot persones que han vingut de molt lluny”, argumenta Joaquín Litarte, un dels promotors del que ja s’anomena “arcadeologia”, una mena de derivada de l’arqueologia que està sent motiu de la producció d’un documental per part de la Universitat Miguel Hernández d’Elx, una entrada en el món acadèmic que l’associació veu especialment satisfactòria.
Entre una cosa i l’altra, el concepte Arcade Vintage va fent forat i el compte de Twitter del museu ja té més de 14.000 seguidors. Els “marcianets”, DonkeyKong, Pac-Man i tots els seus col·legues han vingut per quedar-s’hi una llarga temporada.