Els crítics

Els nens de ‘Stranger Things’

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Is the answer to... a never ending story”. L’escena d’en Dustin cantant la cançó de la pel·lícula La historia interminable ha estat la que m’ha tocat la fibra a la tercera temporada de Stranger Things (a partir d’aquí spoilers si no l’heu vista sencera). I ho ha fet perquè, a diferència de les mil i una referències que la sèrie deixa anar constantment, no l’he filtrat a través de la raó. En aquell moment no era el fagocitador d’audiovisuals que diu “mira aquest pla és calcat al de Quatermass, aquesta línia de diàleg és una referència a Terminator, aquesta...”. No, en aquell moment les emocions m’han guanyat. En aquell moment he estat un nen. El mateix que va creure en la historia d’Atreyu, el que va plorar la mort d’Àrtax, el que se sentia com en Bastian, convertit en un heroi improbable amb un llibre a les mans. Només per tornar a fer sentir aquesta sensació, Stranger Things justifica la seva existència, encara que sigui només una escena d’una temporada marcada per la necessitat de la sèrie d’entrar en l’adolescència derivada del fet que el repartiment ha crescut i els personatges també ho havien de fer.


 Stranger Things
Creadors: Matt Duffer i Ross Duffer
Repartiment: Millie Bobby Brown, Gaten Matarazzo, Winona Ryder
Temporada en emissió: 3
Canal: Netflix


L’inevitable arribada de les hormones ha alterat la dinàmica entre els protagonistes que tan bé havia funcionat abans. Ara separats i més preocupats per les relacions romàntiques que per viure aventures, el grup ha perdut l’encant de l’inici, i arriben a fer-se irritants en alguns casos. Aquest canvi s’ha agreujat en repetir la mateixa estructura de tres actes de temporades anteriors. I és que els germans Duffer estructuren cada temporada com una pel·lícula, i no com una sèrie. Conceben els tres primers episodis com el plantejament, els tres següents com el desenvolupament i els dos últims com a desenllaç. Quan tot funciona, aquesta estructura aguanta malgrat ser impròpia del mitjà, ajudada pel fet que Netflix permet veure tots els episodis seguits (malgrat això, en cada episodi abunden recordatoris de fets que han passat fa poc, que són redundants en una marató). Però quan hi ha elements que fallen, acaba fent la sensació de ser una pel·lícula allargassada. Això és el que ha passat sobretot al primer acte: tres episodis de relacions que s’han fet molt llargs i on la sèrie no ha aconseguit connectar emocionalment. 

El segon acte ha plantejat múltiples obstacles als personatges, dividits en grups, i en general, han funcionat els grups amb dinàmiques que proporcionaven entreteniment (sobretot Dustin-Steve-Robin) mentre que els grups amb dinàmiques poc estimulants (tàndem Nancy-Steve) han estat salvats per un ús del fantàstic que afortunadament ha guanyat protagonisme. Les referències s’han topat per primer cop amb la mirada de l’espectador actual. En el cas del masclisme protector de Hopper, s’ha aprofitat per posar-lo al seu lloc i deixar clar que, encara que fos una actitud comuna a l’època, no és vàlida. No es pot dir el mateix de la representació dels russos com a malvats, on no hi ha hagut cap crítica. Finalment ha estat al tercer acte, quan han portat l’acció al clímax, que Stranger Things ha aconseguit volar, i arribant a l’altura de les emocions de les pel·lícules que evoca. És quan la sèrie aconsegueix enfilar-nos dalt de Fújur que aconsegueix que oblidem totes les pegues que hàgim pogut trobar-li pel camí. Perquè allà dalt no som espectadors adults. No som crítics. Som nens emocionats. Ara que els protagonistes ja s’han fet adolescents, els nens de Stranger Things som nosaltres.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.