POLÍTICA ESPANYOLA

Pose un govern de coalició a la seua vida

Després dels comicis del proppassat 26 de maig, només quatre dels 17 executius autonòmics de l’Estat espanyol estan integrats per un sol partit polític. La fragmentació del vot a les urnes ha provocat que les coalicions electorals hagen deixat de ser esporàdiques i s’hagen convertit en un fenomen habitual, fins al punt que sis d’elles governen en minoria. Extremadura és l’única comunitat que manté la virginitat monocolor. En la resta de casos hi impera la promiscuïtat. Els moderns, ara, en diuen “poliamor”.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Hi hagué un temps en què la paraula tripartit tenia connotacions demoníaques. Com si es tractara d’un monstre encès en flames amb la boca oberta i un trident a la mà, tripartit era sinònim d’improvisació, de lluites intestines de poder. És a dir, de desori. En contraposició seua, els executius amb majoria absoluta eren garants, en principi, d’estabilitat i bon govern. El bé i el mal. La cara i la creu de la governabilitat. Entre manar en solitari o fer-ho amb un poti-poti de socis.

Eren els temps, no gaire llunyans, en què el Partit Popular presumia d’un poder autonòmic descomunal. Una època en què els populars van aconseguir que la fórmula de govern tripartida s’identificara, automàticament, amb els gabinets liderats del PSC, ERC i ICV. Més concretament, amb el tàndem Maragall-Carod Rovira. Amb la reforma de l’Estatut català. Amb la trobada amb ETA a Perpinyà i la posterior dimissió del vicepresident. Amb els anomenats “papers de Salamanca”. Amb l’oposició al transvasament de l’Ebre. “Tripartit” era tot això i molt més.

Després dels comicis autonòmics del 2011, el PP governava amb majoria absoluta nou autonomies (País Valencià, Illes Balears, Madrid, Galícia, Castella i Lleó, Castella-la Manxa, Múrcia, Cantàbria i la Rioja) i, en minoria, en presidia dues més (Aragó i Extremadura). A més, formava part del Govern de les Illes Canàries, un executiu liderat per Coalició Canària, i a Navarra s’entenia amb l’executiu foral d’UPN, un aliat estratègic. Únicament Catalunya, el País Basc, Andalusia i Astúries eren desafectes als populars.

Aquell panorama, en ben pocs anys, s’ha capgirat com un mitjó. Avui en són cinc, les comunitats governades pel PP: a més de les habituals Galícia, Madrid, Castella i Lleó i Múrcia, hi ha hagut la sorpresa del canvi de color a Andalusia. De totes cinc, però, el PP tan sols governa Galícia en solitari. A la resta de llocs ho fa de bracet de Ciutadans, sovint en minoria. I és que els vots de Vox van ser necessaris per investir Juan Manuel Moreno Bonilla com a màxim dirigent de la Junta andalusa, el gener passat; per coronar el murcià Fernando López Miras a les acaballes de juliol i per elevar a la presidència madrilenya Isabel Díaz Ayuso, la setmana passada. Les pròximes eleccions gallegues, previstes per al 2020, determinaran si el PP és capaç de conservar la seua darrera majoria absoluta.

Un canvi d’època

En efecte, els comicis autonòmics d’enguany han marcat un abans i un després a la política estatal. Un cop s’han constituït els governs de Navarra i de Madrid, la negociació dels quals s’ha allargat més de dos mesos, només resta per conèixer la composició del de la Rioja, on PSOE i Unides Podem sumen majoria absoluta però les desavinences sobre el repartiment de les carteres ha impedit un acord. Si al setembre no fructifica una entesa, caldrà convocar unes altres eleccions. En cas que es materialitze l’acord, la socialista Concha Andreu serà investida presidenta després de 24 anys de governs del PP.

La popular Isabel Díaz Ayuso, Rocío Monasterio, de Vox, i Ignacio Aguado, de Cs, durant les negociacions per bastir el nou Govern madrileny. / EFE

Més enllà de la victòria generalitzada de l’esquerra a escala autonòmica, la gran novetat és, precisament, la profusió de governs de coalicions que han provocat els últims comicis. Comunitats com Madrid o Múrcia, que no n’havien tingut mai, ara en tenen un. Castella i Lleó, que només n’havia vist un, ara torna a tenir-ne. En uns altres casos, com ara els d’Aragó, Cantàbria o Navarra, els gabinets multicolors han estat la tònica usual i ho continuen sent.

Sobta, en qualsevol cas, el cas aragonès. Per formar govern ha calgut aplegar el PSOE, el Partit Aragonès Regionalista (PAR), Podem i la Chunta Aragonesista (CHA). El socialista Javier Lambán ha posat d’acord dos aragonesismes contraposats, els de CHA i el PAR, i als segons, de centre dreta, amb una formació obertament esquerrana com és Podem. El preu a pagar ha estat una vicepresidència —l’única del gabinet— per al regionalista Arturo Aliaga amb les atribucions d’indústria, turisme i fons europeus. Amb a penes tres diputats sobre un total de 67 (vegeu el gràfic de les pàgines 18 i 19), Podem i CHA —amb cinc i tres diputats, respectivament— s’han conformat amb una conselleria cadascun. IU, que va obtenir un diputat, també va votar a favor de la investidura de Lambán, però sense signar l’acord de Govern. L’alternativa a aquesta fórmula quadripartida era una quadripartida tan o més complexa: PP-Cs-Vox-PAR.

A Aragó i Navarra els números van ser especialment diabòlics. A la comunitat veïna de Lambán, la socialista María Chivite s’ha unit a Geroa Bai i Podem per formar un executiu que, malgrat haver rebut el vot a favor del representant d’Izquierda-Ezkerra, es troba en minoria. Ha calgut l’abstenció —molt criticada per la dreta espanyola— de cinc dels set parlamentaris d’EH Bildu per tal d’engegar a rodar la legislatura. En aquest cas, l’altra opció era un Govern de Navarra Suma —plataforma que aixopluga UPN, PP i Cs— amb el suport dels socialistes.

El socialista Javier Lambán presenta l’acord quadripartit aragonès amb CHA, Podem i PAR, pel qual Arturo Aliaga (a la dreta) ha esdevingut vicepresident aragonès. / EFE

Chivite va ser investida en segona votació, un modus operandi que darrerament s’ha estès bastant. En segona votació va ser investit, igualment, el nou president asturià, Adrián Barbón, que només va comptar amb els vots favorables del PSOE (20) i d’IU (2), per sota d’una majoria absoluta fixada en 23 vots. Podem va optar per l’abstenció, de la mateixa manera que el PP, Ciutadans i Vox. La llei electoral asturiana, per afavorir-ne la governabilitat, no permet el vot negatiu a una investidura. En aquest cas, els partits han de presentar el seu candidat alternatiu, fet que van desestimar tant els populars com la resta de formacions. De fet, els socialistes governaran en minoria, sense tancar cap mena de coalició.

No debades, a la política estatal contemporània s’ha fet bastant comuna una altra expressió, “investidura fallida”, que a escala autonòmica han tastat recentment el murcià Fernando López Miras i la ja esmentada Concha Andreu. A Madrid, més sui generis encara, el 10 de juliol va celebrar-se un ple d’investidura sense candidat ni candidata a la presidència. Un fet inèdit.

Al centre i amb barba, el reelegit president murcià del PP, Fernando López Miras, acompanyat dels líders murcians de Ciutadans i Vox. / EFE

En general, les dates d’investidura dels presidents i presidentes indiquen les dificultats que hi ha hagut a l’hora de bastir els nous governs. En el passat, els governs sorgits de les eleccions del maig prenien possessió durant el mes de juny. Ara, però, no hi ha hagut fumata blanca fins ben entrat juliol o, fins i tot, a l’agost. L’excepció a la regla han estat la presidenta balear Francina Armengol i el regionalista càntabre Miguel Ángel Revilla, investits el 27 de juny, l’extremeny Guillermo Fernández Vara (25 de juny) i el manxec Emiliano García-Page, que va revalidar el càrrec el 3 de juliol passat. A diferència dels seus dos companys de partit, que governen amb majoria absoluta, Armengol va trenar un acord a tres bandes en un temps rècord. En una posició molt més avantatjosa que la de quatre anys abans, va reeixir a posar d’acord els altres socis.

Tots els governs de coalició que ara inicien el seu recorregut confien a tenir la bona salut del valencià, que ha encadenat quatre anys sense gaire soroll i ha aconseguit exportar la seua marca, “Govern del Botànic”, més enllà de les seues fronteres. El nou Govern balear també ha batejat el nou pacte amb el nom de Bellver, en record del castell on s’ha certificat.  La importància de la denominació a l’hora d’establir una imatge de marca, l’han entesa a la perfecció els membres del nou Govern canari: després de 26 anys d’executius encapçalats per Coalició Canària, van decidir signar el “Pacte de les Flors” al davant del Rellotge de les Flors, situat en un parc cèntric de Santa Cruz de Tenerife. El socialista Ángel Víctor Torres va rubricar el text que el convertia en nou president, acompanyat de la secretària general de Podem a l’arxipèlag, Noemí Santana, de l’expresident Román Rodríguez, actual líder de Nova Canàries (NC), i de Casimiro Curbelo, el màxim dirigent de l’Agrupació Socialista de la Gomera (ASG).

La presidenta Armengol encaixa les mans de Miquel Ensenyat (Més per Mallorca) i Juan Pedro Yllanes (Podem), amb els quals ha subscrit el Pacte de Bellver al castell del mateix nom. / EFE

Que al governs de coalició tot siguen flors i violes no és gaire senzill, ans al contrari. Que els ciutadans han decidit posar governs de coalició a la seua vida, però, és una evidència palmària. La paraula tripartit ja no els fa gens de por.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.