Sèries

Merlí per aprendre català… a l’Argentina

La sèrie de TV3 ha superat els límits de l'Atlàntic

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Dilluns acabava Merlí, i llegeixo que d’una manera molt dràstica. Provaré de no cometre spoiler per si encara hi ha algú que no hagi vist l’últim capítol d’aquesta aclamada sèrie. Però tampoc em serà molt difícil, ja que, he de confessar, no n’he vist ni un de sol. Sé que existeix perquè un dia en Xavier, el meu company de redacció, em va dir que Merlí havia parlat de Hegel. I reconec que al principi em va estranyar que un heroi de la mitologia artúrica parlés d’algú que naixeria XII segles després de la seva existència. Més tard m’arribaria una altra referència de la sèrie catalana, però d’on menys m’ho esperava: de l’Argentina.

Amb aquesta producció TV3 ha fet quotes d’audiència rècord de fins un 22%, i les reproduccions a Internet superen els dos milions i quart. Bona part de les quals, val a dir, de fora de Catalunya.

Aquesta segona xifra es pot deure al fet que, a finals de 2016, la plataforma de televisió de pagament Netflix anunciava la compra de drets de la sèrie de TV3 per emetre-la entre el públic hispà dels EUA i Llatinoamèrica. I la va encertar plenament. La sèrie dirigida per Eduard Cortés, amb guió d’Hèctor Lozano i protagonitzada per Francesc Orella, ha esdevingut tot un fenomen al sud del continent americà. No es pot afirmar amb seguretat quin és l’impacte de l’emissió de Merlí via Netflix, ni a l’altra banda de l’Atlàntic, globalment, ni a l’Argentina, concretament. Però la xarxa ofereix una mostra prou curiosa de la “merlimania” en aquest país.

Que un usuari de Twitter amb l’inequívoca mostra d’argentinitat de dur de nom d’usuari “soydeRiver” compari Merlí, un producte nostrat, amb Dead Poets Society (El club dels poetes morts en català) fa venir ganes de pujar sobre la taula i cridar els versos de Walt Whitman popularitzats per la pel·lícula: “oh capità, el meu capità!”. D’altres, posaven en valor el fet que el protagonista fos un professor de filosofia.

El professor d’aquesta matèria que dóna nom a la sèrie ha irromput amb força com a icona cultural argentina. Hom fins i tot pot trobar articles on es compara Merlí amb el docent i personatge del llibre dels records juvenils de Miguel Cané, Amadeo Jacques. “Però hi ha alguna cosa fonamental en aquest docent d’ànima, intuïtiu i humà, i és la seguretat i la contenció que brinda als joves en temps de violència i autodestrucció”. Déu ni do, el que li escriuen al personatge!

I això no és tot. A Clarín, el diari amb la tirada més gran del país, la crítica de televisió Silvina Lamazares refereix les comparacions a El club dels poetes morts per matisar-les. Segons ella, l’única semblança amb l’esmentada pel·lícula és que està protagonitzada per un professor. “No és poca coincidència, però Merlí té condiments propis, saborosos, que fan de la seva factura una recepta única. Una joia que mereix ser vista per molts”, escriu la periodista. La capçalera conservadora La Nación tampoc no escatima en elogis quan anuncia la segona temporada d’una sèrie que titlla de “fenomen inusual”.

Merlí és una producció per veure en família. María Inés, de Buenos Aires, fotògrafa, d’uns 50 anys, recorda a EL TEMPS que la va descobrir de casualitat remenant propostes a Netflix. Amb ella, s’hi va enganxar el seu germà, de més de 50, la seva mare de 80 anys i els seus fills, de 17 i 14 recent complerts. Manuel, el menut, explica que una sèrie com Merlí pot ajudar a persones amb fòbia a comunicar-se a fer esforços per sortir de la seva zona de confort, tal com passa amb un dels personatges de la sèrie.

Julia, de 21 anys, nascuda a Concordia, província d'Entre Ríos, també arribà a Merlí a través de María Inés. De la sèrie posa en valor la contundència amb què es tracten temàtiques i debats d’actualitat, “amb una mirada diferent, que et fa pensar”, explica. “És entretinguda i original”, rebla ella. La jove, ara establerta a Buenos Aires, assegura sentir-se identificada amb les realitats familiars que s’hi mostren. Cosa que no deixa de cridar l’atenció, tenint en compte la distància, geogràfica, i la suposada barrera idiomàtica. Un element que no sembla un problema, per a ella. Ans el contrari: ara m’escriu en català i tot! De debò que sentir-la i llegir-la fa venir ganes d’encetar la sèrie i veure-la en marató.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.