Lwando Nkamisa acabava de néixer quan es va desintegrar el règim de l’apartheid a Sud-àfrica i el nou president, Nelson Mandela, es va posar a construir un nou país: una “nació de l’arc de sant Martí” en què negres i blancs convisquessin en pau i amb igualtat de drets.
Un quart de segle més tard, el país encara està governat pel partit de Mandela, el Congrés Nacional Africà (ANC, les seves sigles en anglès). Però per a Nkamisa, un estudiant negre de Ciències Agràries de la Universitat de Stellenbosch, la nova Sud-àfrica que va prometre Mandela s’assembla des de fa temps a l’antic país, el dels seus pares i avis. “Ara tornem a ser allà on érem al principi”, diu el jove.
Nkamisa, de 26 anys, dibuixa una corba en un full de paper. Vol ensenyar-nos l’evolució que, segons ell, ha experimentat Sud-àfrica: en els anys posteriors a l’apartheid, que va acabar el 1994, la corba no deixava de pujar, el país anava bé. Però després de l’arribada al poder de Jacob Zuma, el 2009, la corba es precipita, també a conseqüència de la crisi financera.
Efectivament, amb l’aleshores president Zuma el país es va transformar en una cleptocràcia. Només en la seva segona legislatura, segons alguns càlculs, es van desfalcar, malbaratar o robar gairebé 100.000 milions d’euros, gairebé un terç del PIB actual. “Juntament amb Veneçuela, som probablement l’únic Estat del món que ha viscut una caiguda d’aquesta magnitud, i sense estar en guerra”, diu Nkamisa.
L’opinió de Nkamisa la comparteixen molts born-frees (‘nascuts en llibertat’), els joves sud-africans nascuts després de l’apartheid. Se senten estafats per un Govern que va fer moltes promeses però que n’ha complert poques. Arran d’això, Nkamisa ha decidit entrar en política, però molta gent de la seva edat gira l’esquena a aquest món: tenen tan poc interès en la política que ni tan sols fan ús del seu dret de vot.
La majoria de born-frees estan desil·lusionats. A diferència dels seus pares, ja no creuen en utopies. Es conformarien amb el fet que el dia a dia fos menys dur, que trobar feina fos més fàcil o que els lloguers no pugessin contínuament. La gent més gran els qualifica d’egoistes i hedonistes, però probablement són, sobretot, realistes i pragmàtics.
El 8 de maig Sud-àfrica va escollir un nou Parlament i els born-frees van rebre el resultat amb una barreja de sentiments. Va tornar a guanyar l’ANC però Jacob Zuma ha deixat el càrrec de president, i el seu successor, Cyril Ramaphosa, ha anunciat un new dawn, una nova albada, un nou començament. A Ramaphosa, un exlíder sindical que amb els seus negocis s’ha convertit en milionari, se’l considera una persona íntegra. Quan el febrer del 2018 va assumir la presidència, al país va esclatar una veritable ramaphoria, una eufòria per Ramaphosa: l’esperança que el país i el partit podien tornar a anar pel bon camí. Tanmateix, molts sud-africans dubten que se’n surti.
Lwando Nkamisa, l’estudiant i activista, creu que la misèria de Sud-àfrica és un defecte congènit. “Nelson Mandela tenia un projecte, però no va aconseguir arrossegar el país”. Ara la veneració de l’heroi nacional entre els joves negres ha decrescut molt; es diu que va fer massa concessions a l’establishment blanc. L’ANC, el partit dels alliberadors, sovint és qualificat com una “banda de mafiosos” que van trair els seus ideals i van espoliar el país sense escrúpols. “La nostra elit al poder creu que Sud-àfrica és un país excepcional”, diu Nkamisa. “No va aprendre res dels errors que van cometre altres estats en el període postcolonial”.
Nkamisa estava tan indignat per la mala gestió del Govern de l’ANC amb Zuma que es va afiliar a l’Aliança Democràtica (DA, en anglès), formació sorgida a partir de l’antic partit de l’apartheid i que actualment és la principal força de l’oposició. Si bé des del maig del 2015 la DA és dirigida per primer cop per un negre, Mmusi Maimane, el partit té el suport sobretot de blancs i persones mestisses (coloured); i qui mana de veritat són, com sempre, homes vells blancs.
Pel seu compromís, explica Nkamisa, a vegades els seus companys de classe negres el tracten de traïdor o de “coco”: marró per fora, blanc per dintre. Però això no el preocupa. Ell té l’esperança que la DA prengui tants vots com pugui a l’ANC i posi fi a l’hegemonia del partit de govern després de vint-i-cinc anys.
Els pronòstics van encertar-ho a l’hora de situar l’ANC clarament en primera posició. Va aconseguir el 57,50% dels vots. Entre la població, majoritàriament negra, el partit encara conserva un ascendent per haver alliberat el país, cosa que prové dels anys posteriors a l’apartheid. Milions de sud-africans no han oblidat qui hi havia al capdavant de la resistència. I amb la seva butlleta han agraït que el partit de Mandela aconseguís almenys crear un rudimentari Estat social: més de disset milions de persones necessitades reben dotacions públiques. Sovint són els únics ingressos que tenen. La pregunta és si Ramaphosa, amb la seva majoria, liderarà l’impuls de les grans reformes que el país necessita.
Quan William Zondo solca les onades, s’oblida de la pobresa en què viu. “Només al mar em sento realment lliure”, diu el noi, i tot seguit salta de l’espigó a l’aigua amb la seva taula de surf. Cada matí ve aquí, a la platja de Durban, per fer surf, perquè a banda d’això no té res a fer, ni té feina ni té casa. No té papers i no sap quina edat té exactament (calcula que uns 20 o 22 anys).
Zondo, un noi espigat de braços musculosos, representa una part de la població sud-africana que no para de créixer: persones excloses pel seu origen, pel seu color de pell, abandonades per la societat molt abans que ells mateixos s’abandonin.
Justament en les biografies dels joves negres hi continuen traspuant les antigues condicions socials. Tenen pitjors oportunitats de formar-se i de progressar en una societat que és de les més desiguals del món. La pobresa continua sent negra, mentre que el benestar és majoritàriament blanc. Això també és, malgrat totes les crítiques justificades a la mala gestió del Govern, un llast de l’apartheid.
Aquest matí tempestuós, Zondo ha de deixar de surfejar abans d’hora perquè el mar està massa agitat. Se’n torna al Victoria Lodge, una residència per a persones sense sostre al barri pobre que es troba just darrere del resplendent passeig de mar. Per aquests carrers desolats hi ronden joves sense feina, prostitutes i drogoaddictes. Un cartell electoral fa propaganda per al partit de Govern, l’ANC: “El poder és a les vostres mans”.
Zondo se’l mira amb cara divertida. Ell no ha pogut votar. No té document d’identitat i no es va poder registrar. “Però a qui s’havia de votar? Si és que els polítics només roben”. Parla com si no hi hagués hagut mai una eclosió cap a una nova Sud-àfrica. Com si el seu futur ja s’hagués acabat abans de començar. William Zondo no ha anat mai a escola; és un dels milions de joves sud-africans negres que no han rebut cap formació i que no tenen perspectives. Molts són tan innecessaris com els joves del seu carrer: “Like trash”, diu ell. Com deixalles: persones escombraria.
De fet, Sud-àfrica, amb 58 milions d’habitants, té tot el que cal per a un desenvolupament d’èxit: recursos naturals, potencial agrícola, infraestructures i una democràcia relativament estable amb una constitució avançada. La justícia és independent i la premsa és lliure.
I, tot i així, els problemes no paren d’augmentar any rere any: es calcula que l’atur juvenil és d’un 55%: el rècord mundial. A més, cal afegir-hi la pobresa massiva, l’emergència educativa, la crisi en el subministrament energètic, la criminalitat, la corrupció endèmica i el racisme creixent.
Sud-àfrica també és un ésser dual: d’una banda, és un Estat industrialitzat modern en què la digitalització està tan avançada com en alguns països de la UE; però, de l’altra, és un país subdesenvolupat en què un de cada dos habitants no té prou recursos per portar una vida digna.
Després de la mort de la seva mare, Zondo, que tenia set anys, va marxar de casa i des d’aleshores viu al carrer. Durant anys va esnifar cola, la droga més barata. Quan no té res per menjar, atraca persones, “les que porten aquells mòbils tan grossos”. Té una pistola, de nou mil·límetres de calibre. A l’esquena se li veuen cicatrius de baralles amb ganivets.
A Sud-àfrica una vida no té gaire valor: l’any passat van ser assassinades 20.336 persones, una de les xifres més altes del món en relació amb la quantitat de població. Els excessos de violència són conseqüència de l’exclusió social i posen de manifest la falta de cohesió de la societat sud-africana, escriuen els sociòlegs Kgabo Morifi i Pheto Mathswi. La seva sentència és demolidora: “Hem davallat en la barbàrie”.
Els dies bons William seu al bar costaner California Dreaming i pensa en el seu únic somni: vol ser un surfista famós. D’habilitat per ser-ho ja en té, però segurament ja és massa gran. “Ni tan sols sé escriure el meu nom”, diu William mentre s’emporta la taula sota el braç. Encara fa sol i el mar s’ha calmat.
John Turner viu a uns cent quilòmetres de Durban, i és com si visqués en un altre planeta: a Hilton, una petita ciutat de 9.000 habitants, en què dos terços són blancs. Mansions a l’estil Tudor, gespes cuidades, hortènsies florides, tot molt britànic. Un entorn perfecte per al Hilton College, una de les escoles privades més bones i més cares de Sud-àfrica. Amb un preu anual de 300.000 rands, uns 20.000 euros.
Però això no és cap problema per a John, de 18 anys, que prové d’una acabalada família d’advocats. Aquest any el noi fa els exàmens d’accés a la universitat, per això de conjunt amb l’uniforme de l’escola no porta una corbata de ratlles sinó una amb flors de lis blanques. John és un gentleman jove i educat que parla amb tanta maduresa com el líder dels liberals alemanys, Christian Lindner, quan anava l’institut. “Sud-àfrica té un potencial enorme, no hi ha cap país on es visqui tan bé”, diu el noi.
És veritat, però només si ets blanc i tens diners, hi podríem afegir.
John forma part d’una classe alta d’origen europeu que després de l’apartheid va tirar endavant com si res. Ningú els va arrabassar el patrimoni, les mansions ni les terres. Però molts tenen por que això pugui canviar si Sud-àfrica continua a la baixa.
John és plenament conscient de les desigualtats: “Els que són tan privilegiats com jo han d’ajudar els perjudicats que hi ha al nostre país”. A vegades, doncs, col·labora en un orfenat.
Al Hilton College s’hi forja la futura elit, el 40% dels alumnes són negres, mestissos o d’origen indi, i una bona part reben beques d’empreses privades. “Aquí s’hi viu una transformació, a poc a poc el color de la pell deixa d’importar”, diu John. Està content per haver pogut votar per primer cop el 8 de maig passat. “A Sud-àfrica hi ha moltes coses que van malament, però la meva generació ho pot canviar. I amb el president Ramaphosa ha retornat aquesta confiança”. Confia, doncs, en el líder de l’espai polític que va dominar Mandela.
Jason Noah ho veu d’una manera completament diferent, tot i que ell també pertany a les classes benestants. “Jammer!”, crida en afrikaans, la llengua dels antics dirigents blancs, que si fa no fa vol dir “pitjor no anirà pas”. Noah, de 21 anys, en un despatx auster a Pretòria analitza diagrames que veu en una pantalla plana. Porta diamants a les orelles, una cadena daurada, un rellotge daurat, mocassins Louis Vuitton i a la tauleta auxiliar hi té una ampolla de xampany. Diu Noah: “Tots els polítics són una merda. No tenim ni un sol partit que hi entengui, en economia, i que sigui capaç de dirigir aquest país amb èxit”.
Segons l’antiga teoria racial, que encara perviu al país, Noah és un coloured, una persona mestissa. Forma part dels joves nou-rics de Ciutat del Cap. Comerciant amb divises ha obtingut el seu primer milió en tres mesos i vol comprar-se aviat un Lamborghini, per uns 200.000 euros. I, tot i així, està insatisfet amb l’evolució que ha tingut Sud-àfrica des de la fi de l’apartheid.
“Jo he tingut una sort de nassos”, explica mentre es peta els dits. “La majoria dels sud-africans que no són blancs avui dia encara tenen dificultats per progressar. L’apartheid polític es va abolir, però l’econòmic encara persisteix”. Si no canvien radicalment les coses, Noah veu un futur complicat per al país. “Els joves estan indignats, hi haurà revoltes. La meva gran por és que acabem com Zimbàbue”, sentencia.
El país veí ha acabat arruïnat per culpa de Robert Mugabe. Tanmateix, el polític opositor sud-africà Julius Malema i els seus Combatents per la Llibertat Econòmica (EFF, en anglès) veneren el dictador defenestrat. A les eleccions van ser la tercera força, i no són gaire partidaris de la reconciliació. Responsabilitzen el “capital monopolístic blanc” de la mala situació de Sud-àfrica i amb les seves proclames atrauen cada cop més joves negres frustrats. Els Combatents per la Llibertat Econòmica van obtenir uns bons resultats a les eleccions: quedaren tercers, amb quasi l’11% dels vots.
Jason Noah va boicotejar les eleccions. Ell és un d’aquells born-frees que han perdut la confiança en la classe política, que s’han refugiat en l’hedonisme, en el consum i que persegueixen la seva felicitat privada sense importar-los gaire la societat.
Alguns fins i tot tenen una visió fantasmagòrica: consideren Sud-àfrica un Estat fallit. Això segurament és una exageració, però als barris de barraques de les grans ciutats i en innombrables townships (àrees de població negra) les estructures públiques s’han desintegrat. L’Administració, l’ensenyament, la sanitat, el subministrament d’aigua, la canalització, la recollida d’escombraries: ja no funciona res.
Segons dades de la institució auditora nacional, 224 dels 257 municipis del país estan arruïnats econòmicament. En aquests indrets hi regna el caos i l’anarquia. I la llei del més fort impera en la batalla per la distribució d’uns recursos escassos.
Personalment, a Cindy Mfabe, una noia jove amb rastes i un gran somriure, les coses li van molt bé. Treballa de creadora de moda per al dissenyador estrella David Tlale i l’any passat va guanyar una competició de talents.
Però l’Alexandra Community Health Centre, on va néixer fa vint-i-set anys, avui dia està tan depauperat com aleshores, alguns edificis de l’hospital amenacen ruïna. Per a aquesta jove sud-africana són el símbol del fracàs. El lloc on viu, Alexandra, un dels townships més antics del nord de la metròpoli econòmica de Johannesburg, ha continuat sent un barri de barraques: superpoblat, ple de deixalles i marcat per la violència. La nova Sud-àfrica aquí no va arribar mai, diu Mfabe. “No veig que l’ANC hagi fet res per a nosaltres”.
Mfabe viu amb el seu pare en una casa bonica a la millor zona d’Alex, on resideix la nova classe mitjana negra: professors, policies, funcionaris. Al costat de casa seva hi han construït un centre comercial i recreatiu modern, l’Alex Mall. “Han embellit una mica la pobresa, però no n’han combatut les causes”, afegeix Cindy Mfabe.
Quan mira per la finestra, veu l’antiga geografia de l’apartheid: en primer pla un mar de cabanes de llauna i al darrere els gratacels de Sandton City, el quilòmetre quadrat més ric no únicament de Sud-àfrica, sinó de tot el continent. Vuit semàfors o trenta minuts a peu separen el món blanc benestant dels barris pobres dels negres. Molts habitants d’Alexandra treballen a Sandton com a mainaderes, personal de neteja o jardiners, Mfabe diu que són esclaus. “De camí cap a Sandton cada dia se’ns recorda que som negres. Negres i inferiors”.
Les seves paraules demostren el nivell de frustració de la seva generació, fins i tot d’aquells negres que tenen èxit laboral.
A la primavera el barri va estar completament acordonat, a l’entrada de cada carrer hi cremaven barricades. Va ser una protesta massiva contra l’Administració corrupta, contra els servidors públics incompetents i indiferents, que no fan res a part d’enriquir-se a costa del pressupost públic. Els últims deu anys, als abandonats townships del país s’hi han format “1.600 protestes per la prestació de serveis”, i ara mateix, quan falta poc per a les eleccions, la situació és explosiva en molts llocs. “Sud-àfrica crema”, titulava un setmanari. Si les revoltes populars esporàdiques s’escampen, hi ha l’amenaça que algunes parts del país es tornin ingovernables.
El període de campanya electoral es percebia abans que res pel fet que molts polítics que normalment no apareixien ara es deixaven veure en les seves limusines negres, explica Mfabe. Són ministres, peixos grossos de partits, alcaldes o regidors que prometen la lluna en un cove però que només volen assegurar els seus càrrecs i les seves prebendes. Un càrrec polític és la via més ràpida per fer-se ric. I per caure en la decadència moral.
Des de fa mesos unes comissions especials investiguen el saqueig que hi va haver en temps del cleptòcrata Jacob Zuma, president de la República de Sud-àfrica entre els anys 2009 i 2018. El que volen aclarir supera el que es pot imaginar. El clan familiar i els favorits de l’expresident rebien encàrrecs públics de milers de milions, ficticis o autèntics, que sovint no es duien a terme. Segrestaven empreses públiques i en treien un bon profit. I sovint també hi estaven involucrats beneficiaris estrangers, els criminals germans Gupta, de l’Índia, o empreses com McKinsey.
Les enquestes posen de manifest que la majoria de la població està desil·lusionada o molt decebuda. Un 73% assegura que la desocupació és el problema més urgent, però cap partit hi ofereix solucions. Un analista ha comparat els ànims al país amb la sensació d’abatiment durant la Gran Depressió, la crisi econòmica que va afectar els EUA als anys trenta.
Quan era vicepresident, Cyril Ramaphosa, de l’ANC, el candidat més votat en les eleccions del mes de maig, durant molt de temps no va fer res contra la màfia de Zuma. Ara ha d’arreglar les destrosses que li ha deixat el seu predecessor. Ha d’expulsar els quadres criminals de l’ANC, n’ha de desarticular les xarxes i ha de fer que el partit torni a ser apte per governar.
L’ANC està profundament dividit. Els funcionaris corruptes podrien defensar-se amb tots els mitjans si els volen retirar els poders. Hi tenen molt a perdre, i alguns fins i tot podrien acabar a la presó si Cyril Ramaphosa hi intervingués. El mateix Jacob Zuma corre el risc de ser acusat en més de set-cents casos. Quan fa poc el periodista sud-africà Pieter-Louis Myburgh presentava el seu llibre Gangster State, sobre els tripijocs del secretari general de l’ANC, Ace Magashule, uns esvalotadors contractats van assaltar l’acte. Una secció de les joventuts de l’ANC va anunciar que en cremarien més exemplars.
Wilmarie Detleefs encara creu en el somni de la nació de l’arc de sant Martí. I el vol viure amb el seu xicot negre. “Quan ens vam fer el primer petó encara tenia mala consciència”, confessa. Wilmarie té 24 anys. El seu xicot, Zakithi Buthelezi, és tres anys més gran. Tots dos semblen trets d’una sèrie de Netflix sobre parelles modernes de grans ciutats. Ell porta texans i una caçadora de pell; ella porta els cabells fins a les espatlles, rossos, i els llavis pintats d’un color cridaner.
Els pares de Detleefs encara no saben que surt amb un negre, i si ho expliqués per Parys, la seva ciutat natal, no hi podria voltar més. “Allò és una zona redneck”, explica, “terra de bòers, ultraconservadora i molt religiosa”. Els bòers són els descendents dels primers colons holandesos de Ciutat del Cap. Ells van ser els que l’any 1948 van introduir el sistema de l’apartheid, i molts encara consideren que les relacions amoroses amb africans són una “vergonya racial”.
Detleefs diu: “Si estàs amb un noi negre, el teu valor social disminueix”. Però a ella tant li fa. Està enamorada de Zakithi. Tots dos s’agafen de les mans, asseguts al sofà del seu domicili a Ciutat del Cap. Zakithi Buthelezi explica que en el seu entorn té problemes similars d’acceptació. “Et va la vainilla? Per què no et busques una noia amb el teu color de pell?”, li pregunten els seus amics negres.
En l’època de l’apartheid les relacions interracials estaven sancionades: Déu —deien— no volia que es creuessin vaques i ovelles. “Sobretot les generacions més grans encara són molt racistes; en tots dos costats”, diu Buthelezi. Quan surt al carrer amb Wilmarie, a vegades perceben desconfiança. Els miren de reüll, tant persones blanques com negres.
Tot i així, aquesta parella podria ser el símbol d’una Sud-àfrica nova i diversa: dues persones joves, segures de si mateixes, progressistes, que han deixat enrere els prejudicis. Tenen bons salaris: ell és analista de mitjans i ella dissenyadora, i miren cap al futur amb optimisme. “Doneu-nos més temps”, diu Detleefs, “la nostra democràcia encara és joveníssima”. I Buthelezi hi afegeix: “No es pot superar la desigualtat i la segregació racial, que van durar tres segles i mig, en tan sols vint-i-cinc anys”.
La societat sud-africana, si més no, no ho pot fer. Però dues persones que s’estimen —com demostren Wilmarie Detleefs i Zakithi Buthelezi— almenys ho poden intentar. Abans del triomf electoral de Nelson Mandela, ara fa 25 anys, ho tenien bastant més difícil. •
Bartholomäus Grill
© Der Spiegel
Traducció d’Arnau Figueras