Mirador

Les cartes des de la presó de Madiba

Amb edició de Sahm Venter, després d’un llarg procés d’una dècada reunint les missives, s’ha publicat un exhaustiu volum amb les cartes que Nelson Mandela, el flagell contra el règim de l’apartheid a Sud-àfrica, va escriure durant el seu llarg captiveri de quasi tres dècades. Un volum que Angle Editorial publica en català amb el títol de ‘Cartes des de la presó de Nelson Mandela’. Un llibre per copsar millor el pensament i les conviccions granítiques d’aquesta figura colossal.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Quan Nelson Mandela, conegut també com a Madiba (el seu nom de clan), inaugura la seua vida com a convicte a la presó local de Pretòria, l’any 1962, condemnat a cinc anys per incitar uns treballadors a fer vaga, és un pare de família de 44 anys. I també és un dels líders més importants del Congrés Nacional Africà (CNA), instrument de lluita contra el règim segregacionista de Sud-àfrica. El 1964 serà sentenciat a cadena perpètua (literalment: la condemna, en aquell temps, implicava que la reclusió seria a perpetuïtat) i començarà el seu calvari en la tristament coneguda presó de Robben Island

Quan, finalment, és alliberat pel règim racista sud-africà, el 1990, és un ancià de 72 amb un bon grapat de nets. Ha passat tota una vida entre barrots. Tanmateix, no s’ha rendit mai ni s’ha resignat. Ni s’ha estat quiet. Durant aquests anys, ha escrit cartes a les autoritats per millorar les condicions pròpies i dels altres presos polítics. Ha estat al corrent de la situació de la família, sobretot de la seua esposa, Winnie Mandela. S’ha cartejat amb familiars, amics, coneguts i amb multitud de persones relacionades amb la lluita contra l’apartheid. 

Una tasca titànica, de vegades condicionada per problemes de salut, que els editors han aconseguit reunir des de procedències diverses, entre les quals els quaderns de tapa dura en què Mandela copiava les cartes abans de lliurar-les i que Donald Card, un antic policia de seguretat, va retornar a Mandela anys després de ser requisat sense coneixement del pres. Centenars d’escrits aplegats en el volum Cartes des de la presó de Nelson Mandela, traduït al català per Ricard Vela i Carles Miró. Un llibre fonamental per entendre millor Mandela i la història recent de Sud-àfrica. Cartes, com diu la introducció, que “documenten els seus vint-i-set anys empresonat i en els quals ressonen la seva ràbia, el seu autocontrol i el seu amor per la seva família i pel seu país”. 

Robben Island, una presidi tan sols per a negres de reclusió i treballs forçats, estava concebut per destruir la moral dels seus habitants. El menjar era gasòfia, les condicions metereològiques de l’illa eren extremes i, durant molts anys, els presos havien de dormir sobre el formigó. 

En comptes d’ensorrar-se, Mandela reprèn els estudis de dret i comença a estudiar afrikaans, la llengua dels segregacionistes blancs. També estudia la història dels afrikaners. Ho fa per entendre millor el seu enemic i poder comunicar-se amb ell. El febrer del 1966, escriu a Winnie Mandela, la seua esposa, per dir-li que ha aprovat els Hoër Afrikaanse Taaleksamens, els exàmens superiors d’afrikaans, i que es matricularà a la universitat per ampliar coneixements. “Les taxes i el cost dels llibres de text han resultat prohibitius i m’he quedat sense fons. Digues-li a en G. i ho no paguis del teu compte, si us plau”, li prega. La preocupació pels diners, per cobrir les seues necessitats i les de la família són una constant en el llibre.

La cel·la que va ocupar Nelson Mandela a Robben Island

 

«No soc de cap manera un racista»

Bona part de la correspondència està destinada a denunciar abusos, demanar millores i acumular arguments per defensar-se ell i defensar els companys o la seua família. Una carta de l’octubre del 1967, dirigida al Departament de Justícia, és una llarga argumentació que nega els càrrecs de pertànyer al Partit Comunista i la pròpia filiació comunista. “(...) Sempre m’he considerat, per damunt de tot, un nacionalista, i al llarg de tota la meva carrera política he estat influït per la ideologia del nacionalisme africà. La meva única ambició (...) és col·laborar en la lluita del meu poble contra l’opressió i l’explotació per part dels blancs”. I fa una postil·la: “Encara que soc nacionalista, no soc de cap manera un racista”. L’única cosa que vol és un règim totalment democràtic per al seu país, de convivència entre races.

A les cartes, sotmeses a la censura prèvia de la presó, Nelson Mandela no pot expressar-se lliurement —així ho adverteix als seus corresponsals—, però es mou dialècticament d’una manera admirable. I en la llarga lluita que va lliurar, el coneixement del rival serà un avantatge decisiu. En una altra carta, del 1969, dirigida al ministre de Justícia, recorda que a resultes de la rebel·lió del 1914, en la qual diversos militars sud-africans rebutjaren donar suport a la Gran Bretanya durant la Primera Guerra Mundial, els generals rebels reberen condemnes suaus d’entre sis i set anys d’empresonament. Christiaan de Wet i altres encausats eren blancs. “(...) El Govern d’aquella època va mostrar molta menys intransigència en el seu tracte envers els presos d’aquesta mena del que el Govern actual sembla preparat a fer 54 anys més tard amb polítics negres, que han tingut encara més justificació per recórrer a la violència que els rebels del 1914”, denuncia.

Nelson Mandela recorda també el cas de Robey Libbrandt, que va organitzar durant la Segona Guerra Mundial una organització paramilitar per enderrocar el Govern i adherir-se a l’Alemanya nazi. Libbrandt fou condemnat a mort, però se li va commutar la pena per cadena perpètua. Finalment, fou alliberat. El contrast és evident. “L’única manera d’evitar el desastre no és pas mantenir homes innocents a la presó, sinó abandonar accions provocatives i aprofundir en polítiques sanes i il·lustrades”, rebla Mandela, abans d’exigir el seu alliberament i el dels seus companys. 

No fou així, a curt termini. Al contrari, Mandela hagué de veure com, de manera intermitent, Winnie també era empresonada. El seu marit mourà cel i terra cada vegada. Cercarà estratègies de defensa, posarà en alerta amics, familiars i coneguts, vetllarà per la sort del seus fills. Apel·larà i protestarà. D’això en donen testimoni moltíssimes cartes. Però no cal dir que un dels esforços principals va dirigit a mantenir alta la moral de l’esposa. En una emotiva carta del 1969, abans de l’entrada de Winnie a la presó, li diu: “Segons la meva experiència, et puc dir que una foto de família ho és tot a la presó i cal que la tinguis des de bon començament”.

La llibertat. Nelson Mandela i Winnie Mandela, el dia 11 de febrer del 1990, celebrant la llibertat. Gran part de les cartes, algunes de molt colpidores, les dedica  a la seua esposa. La parella es va separar, dos anys després, per diversos assumptes tèrbols que afectaven Winnie i que podien perjudicar la carrera del líder del CNA.

Un dels moments més durs és la mort, el 1969, de Madiba Thembekile, el seu fill gran, en un accident de trànsit. Ni Nelson ni Winnie reben l’autorització per poder assistir al funeral. Ell escriu a les seues filles, Zenani i Zindi,  i els diu que l’existència de la família és un seguit de cartes tristes i males notícies, “però ja tornaran els dies feliços en què ens omplirem d’alegria i rialles”. 

 

«Podem ser francs sense ser ofensius»

Neixen nets i netes que el seu avi no podrà agafar en braços. Passaran els anys. Però les conviccions de Mandela i la seua aposta per la convivència són pur granit. I a través dels seus escrits, impartirà aquesta doctrina. En una de les moltes cartes a Winnie, diu el següent: “Quan tractem amb la gent, siguin amics o enemics, heu de ser sempre amables i ben educats. I això és igualment important en els debats públics. Podem ser francs i oberts sense ser temeraris ni ofensius (...), podem atacar el racisme i els seus mals sense promoure nosaltres mateixos sentiments d’hostilitat cap als diferents grups racials”. 

Mandela és fort, però no invulnerable. El 15 de setembre del 1970 Winnie és alliberada. El seu marit, llavors, esclata: “El teu alliberament me n’ha alliberat, però ha empitjorat la meva melangia. No puc esperar més. Necessito veure’t urgentment; ara és el meu torn d’encongir-me fins que acabi sent més petit que la Zeni”, escriu a la seua companya. El 1974, gràcies a una llarga i reivindicativa carta al ministre de Justícia, amb onze anys de la pena complida, ens assabentem que “no he gaudit mai del privilegi d’una visita íntima amb la meva esposa”.

L’alliberament és encara molt lluny. De fet, una important revolta d’estudiants a Soweto, el 1976, fa que la població reclusa de Robben Island rebaixi dràsticament la mitjana d’edat. Mandela haurà de redoblar els esforços per defensar també els joves activistes davant les autoritats, sense descans. I, al mateix temps, no deixa d’exercir de pare (a les cartes els fa recomanacions contínuament, no renuncia a continuar educant) i de vetllar pels interessos dels seus fills i filles.

El final de l’apartheid. Nelson Mandela amb Frederik de Klerk, el dirigent sud-africà que va posar fi a la segregació racial. Ambdós van rebre el Premi Nobel de la Pau conjuntament. Aquesta fotografia, una de les primeres que es van fer, té un gran valor simbòlic.

A Mandela, que va acumulant diversos problemes de salut, no sempre ben atesos, l’envaeix la melangia per estar perdent-se tot el que passa al voltant de la família, l’enyorament de la vida que ja no tindrà. I també la frustració per no poder acompanyar els seus éssers estimats en les desgràcies. “De vegades em paro a pensar en la infinitat de parents i amics que he perdut durant els 18 anys que fa que soc a la presó, en la tragèdia de no poder estar per aquells que signifiquen tant per a nosaltres i de no poder donar el condol quan es moren”, escriu el 1981, en una carta a Winnie.

Hi ha detalls, però, que parlen d’una moral indestructible. El 1983, escriu a Adele de Waal, amiga de Winnie, una carta que comença en afrikaans: “El meu coneixement de l’afrikaans és molt dolent i el meu vocabulari deixa molt a desitjar. A la meva edat m’estic esforçant per aprendre’m la gramàtica i per millorar la meva sintaxi (...)”. Excusatio per poder passar-se a l’anglès, però que delata que continuava estudiant. Poc abans de ser alliberat, el 1988, 45 anys després d’haver-se matriculat, la Universitat del Witwatersrand li notifica que ha obtingut la llicenciatura de Dret.

La dècada del 1980 és decisiva políticament. Una de les cartes més significatives és la que dirigeix Nelson Mandela a Peter W. Botha, president de Sud-àfrica, el 1985. Botha havia ofert alliberar el presos a canvi de condemnar la violència. Mandela contesta de manera contundent: “Ens neguem a participar en aquesta operació, que en realitat es fa amb la intenció de produir divisió, confusió i incertesa dintre del Congrés Nacional Africà”, diu, abans de recordar-li que el CNA s’havia conduït de manera pacífica i no violenta, la qual cosa “no va fer cap efecte en el seu Govern”. “Hi va haver persones innocents i indefenses massacrades mentre participaren en manifestacions pacífiques”, assenyala en referència a dos tirotejos del 1950 i el 1960. “L’apartheid, que mereix la condemna no solament dels negres, sinó també d’una part important dels blancs, és la principal font de violència contra el nostre poble”, conclou. Si Botha vol res de Mandela, “el Govern haurà de ser el primer a renunciar a la violència” i desmantellar l’apartheid. 

Mandela podia haver mort empresonat. L’any 1985 és operat de pròstata i comença a escampar-se la preocupació. La insalubre cel·la de la presó de màxima seguretat de Pollsmoor, on és ara, tampoc no hi ajuda. El 1988 és traslladat a l’Hospital de Tygerberg, en què li diagnostiquen una tuberculosi: li extreuen dos litres de líquid d’un pulmó. El règim de Pretòria accelera el procés de negociacions: el juliol del 1989, Mandela surt de la presó per reunir-se amb Botha, que mor una mica més tard d’un atac de feridura. Frederik de Klerk serà el seu substitut. I el dia 10 de febrer, el nou president anuncia l’alliberament del mític presidiari. Mandela ha passat 10.052 dies privat de llibertat. Les últimes missives són per subratllar “la preferència del CNA per un acord al qual s’arribi per mitjans polítics”. Negociació sense ànim de revenja. El pres 46664 de Robben Island abandona el seu confinament amb una dignitat gegantina.  

La resta, el final de l’apartheid, l’arribada de Mandela a la presidència i la política de reconciliació és història amb majúscules.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.