La música disco, en quinze temes cabdals

No sempre ha tingut bona premsa, però la música de discoteca ha estat durant dècades el vehicle per ballar, fer preliminars amatoris i reivindicar drets. Fem un repàs de la història de l’estil a través de quinze cançons fonamentals per copsar-ne la rellevància.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La música disco, l’abreviatura que remet a l’estil concebut per fer ballar en les discoteques i que va esclatar a la dècada del 1970, remet a cossos suats en la pista de ball, a sexualitat desbocada i a hedonisme en l’estat més químicament pur. Així i tot, aquesta manera d’entendre la música va ser, i encara ho és, l’instrument de reivindicació de minories racials i sexuals, un símbol d’un alliberament.

No és estrany que en el seu interessant llibre que s’acaba de publicar, Música disco, historia, cultura, artistas y álbumes fundamentales (Ma Non Troppo, 2019), el periodista valencià Carlos Pérez de Ziriza faça un símil amb l’esclat punk, coetani del moviment disco: “Ambdós donaven la veu als desclassats, a àmplies capes del públic que, per un motiu o un altre, no veien reflectides les seues cuites en la música del moment”. Una cita del músic Levon Vincent que Pérez de Ziriza inclou al principi serveix per reblar el concepte: “La música disco és la música dels aneguets lletjos del món, música per convertir-se després en cignes”.

Amb el funk, el soul i els ritmes llatins, entre d’altres, com a ingredients primigenis, i minories com els afroamericans o els homosexuals, acompanyats més tard per italoamericans i la comunitat llatina, van ser estendard de la nova música en ciutats com Nova York i els seus temples del ball (discoteques com les celebèrrimes Studio 54 o Sanctuary).

Un univers de sensualitat, lluentons i estètiques dubtoses, lúdic i reivindicatiu, musicalment atapeït de grans artistes i propostes, que va tenir rèplica a Europa (eurodisco i italodisco) i l’Àfrica (l’afrobeat del gran Fela Kuti). Un terrabastall de grans dimensions que difícilment es pot explicar en una extensió com la d’aquest article i que al llarg del temps va tenir infinitat de variants estilístiques. Per aprofundir-hi, el lector té a l’abast textos com els de Ziriza. Nosaltres traçarem algunes modestes pinzellades partint d’un grapat dels himnes que rebentaren les pistes. Cançons que han perdurat. I que mantenen viu el seu llegat.

 

1. «Can’t get enough of your love, babe» (1974)

Les influències del moviment foren diverses, però “Can’t get enough of your love, babe”, un enorme clàssic del soul elegant, en la veu rogallosa i alhora sensual de Barry White, va mostrar una de les vies exploratòries del moviment. Tot i que, segurament, la cançó més ballada i recurrent del genial intèrpret haja estat l’orquestral “You’re my first, the last, my everything”, amb aquella intro lúbrica i irresistible. “Nobody but you and me / We’ve got it together, baby”. Yeah.

 

2. «I love to love you, baby» (1975)

 La lubricitat comprovada de White és una broma al costat d’aquesta adaptació dels gemecs de plaer del “Je t’aime... moi non plus”, de Serge Gainsbourg i Jane Birkin. Donna Summer, amb la producció de l’italoaustríac Giorgio Moroder (patriarca de l’esclat disco a l’altra banda de l’Atlàntic) i Pete Bellote, va saltar a la fama, va acompanyar incomptables trobades venèries i, per sobre de tot, va asfaltar la via hedonista. Pòrtic, a més, d’una rastellera inesgotable d’èxits de la Summer: “I feel love”, “Last dance”...

Donna Summer.

3. «Dancing Queen» (1976)

Els suecs ABBA van donar el seu primer gran èxit en la taula amb “Waterloo” (1974), però “Dancing Queen”, com bé ressalta Pérez de Ziriza en el seu llibre, és una cançó cabdal perquè suposa la incorporació dels nòrdics al credo ballable de la música disco. A la seua manera, una mica europea: elegant, melòdica i romàntica, allunyada d’espasmes. Una cançó descomunal l’èxit de la qual seria repetit o multiplicat (el fenomen allargassat pel cinema de “Mamma mia” en seria la mostra), però que, artísticament, no té una rèplica aparent en el seu repertori.

4. «Staying alive» (1977)

Tres germans australians, Barry, Robin i Maurice Gibb, en connivència amb una pel·lícula icònica, Saturday night fever, dirigida el 1977 per John Badham, foren uns dels principals responsables de l’esclat planetari de la música disco. La luxosa producció, el falset dels germans i la qualitat de les composicions en foren un dels ingredients. L’altre, la història de Tony Manero, el xicot italoamericà, hortera i milhomes interpretat per John Travolta, que sublima la pista de ball com a via d’escapament d’una realitat alienant. La pel·lícula no era cap meravella, però tenia una BSO espatarrant.

Bee Gees.

5. «I will survive» (1978)

Potser aquesta cançó de Gloria Gaynor siga la que millor representa la identificació de la comunitat gai amb el so i els missatges de la música disco. A més d’un tema fantàstic, luxós en la seua concepció i interpretació, és un himne rotundament ballable de resistència personal que acompanyarà les cavalcades de l’orgull gai mentre les reivindicacions LGTB tinguen sentit i pertinència. No és l’única cançó imperible de la Gaynor: l’extraordinària “Never can say goodbye”, del 1975, rellançada en la dècada següent per Communards, té un estatus semblant.

6. «Le freak» (1978)

Conta la llegenda, totalment versemblant, que els compositors Nile Rodgers i Bernard Edwards havien estat convidats a Studio 54 per la diva Grace Jones, però el seu nom no apareixia en la llista. Aquests músics brillants es venjaren amb “Le freak”, una crítica a l’elitisme i, alhora, un èxit descomunal, una cançó de ritme funk, bases orquestrals i una irresistible melodia soul. Milions de persones l’han ballat sense saber que la signava una banda anomenada Chic. Una cosa semblant passa amb l’enorme “Good times” (1979). Uns dels més grans.

7. «Don’t stop ‘til you get enough» (1979)

Així va començar tot. O quasi tot. Després d’emancipar-se dels seus germans (amb els quals havia militat a The Jackson 5), Michael Jackson, amb el guiatge d’un dels productors clau del fenomen, Quincy Jones, va traure a la llum l’àlbum Off the wall (1979), un espectacle de precisió entre ritme, producció, arranjaments, composició i interpretació. Conté una de les grans cançons de la trajectòria del Rei del Pop, “Don’t stop ‘til you get enough”. El pom que obriria les portes del cel amb Thriller, Bad i la resta de la seua influent producció. Després, s’obriren les finestres de l’infern. Aquesta, però, ja és una altra història.

Michael Jackson, en l'època de Off the wall.

8. «Gloria» (1979)

Entre representar el pes de l’italodisco en el fenomen amb Pino D’Angio (el seu gran èxit l’identificaran millor amb la versió en castellà: “Qué idea”) o Umberto Tozzi, ens quedarem amb el cantant melòdic, un clàssic del festival de San Remo que durant anys i anys va omplir les pistes de tot el món amb “Gloria”, també adaptada per ell mateix al castellà. La versió en anglès de Laura Braningan, inclosa en la pel·lícula Flashdance (1983), va acabar de reblar el clau. Potser en cent anys ningú sabrà que Tozzi era l’intèrpret de commovedores balades com “Ti amo”, però és molt possible que les discoteques del segle XXII encara invoquen “Gloria”. Una apunt final que ens aporta Pérez de Ziriza: fins i tot una banda indie com “Pulp” semblava donar rèplica rítmica a “Gloria” amb el seu “Disco 2000” (1995).

9. «Sexual healing» (1982)

Marvin Gaye, icona del segell Motown de Detroit i, per tant, pare de tot plegat, va aconseguir abandonar un profund pou artístic i existencial sembrat de ruptures, addicions i depressions, amb un àlbum, Midnight love, que contenia un dels cants a la sexualitat més reeixit de totes les èpoques. Però allò que marcava la diferència era la sofisticació de la matèria sonora, propiciada pels avenços tècnics. Res no seria igual després d’aquell “Sexual healing” i les seues remors incitants: “Get up, wake up”. El 1984, després de més drogues, més depressions i un èxit de nou mal assimilat, va ser assassinat per son pare.

Marvin Gaye.

10. «Let’s dance» (1983)

Procedim a un petit però il·lustratiu sacrilegi: és cert, David Bowie no es pot considerar una icona de la música disco, però el cantant i compositor anglès, tan lligat sempre al signe musical dels temps, fou una de les vaques sagrades del pop i el rock (Robert Palmer, Elton John o els mateixos Rolling Stones, entre d’altres) que es va rendir a la nova religió musical. L’àlbum Let’s dance, amb el seu tema principal, explosiu i rebentapistes, fou el tribut del Duc Blanc als efluvis que arribaven des d’Itàlia i els Estats Units. La cançó també ens ajuda a arrodonir el relat: en la producció del disc hi havia Nile Rodgers, de Chic.

11. «West end girls» (1986)

Assegura Carlos Pérez de Ziriza que pocs artistes com Pet Shop Boys han estat capaços de bolcar en la seua producció “les millors ensenyances de la música disco”. El que sembla segur és que, amb el permís de Jimmy Somerville (Bronski Beat, Communards), el duo de Neil Tennant i Chris Love fou l’aportació més solvent al gènere des de la Gran Bretanya, de vegades de manera explícita, com en Disco, l’àlbum que contenia la tremenda “Suburbia”. I, per sobre de tot, una cançó elegantíssima, de rang superior, “West end girls”. Ball amb classe.

12. «Like a prayer» (1989)

Es fa difícil bandejar algunes de les primeres bombes que Madonna Louise Veronica Ciccone va llançar a les pistes de ball, com les sensacionals “Like a virgin” o “Into the Groove”. Però “Like a prayer”, com ho serien més tard “Erotica” o “Frozen”, simbolitza la mentalitat inquieta de la Reina del Pop, una cançó per descomptat ballable que conjuga el missatge, la solemnitat del gòspel i una producció adherida als temps, rabiosament contemporània. I que no per això perd pistonada amb el pas dels anys. La reina ho és per alguna cosa. L’autopista per a Beyoncé i la resta de virreines que vindrien.

Madonna, "Like a prayer".

13. «Kiss» (1990)

En Spotify, tan sols aquest tema li fa ombra, quant a número de reproduccions (més de 142 milions), al clàssic imperible de Prince, “Purple rain”. L’artista de Detroit era un gegant, un músic total (ballarí, cantant, intèrpret i productor) que no tan sols va enfocar la seua obra a la pista de ball, que pouava del pop, del rock, el soul, el funk, passant-los per un filtre de creativitat i geni. Però “Kiss” i d’altres peces, com “When doves cry”, formen part de la memòria dance de milions i milions de persones.

14. «La revolución sexual» (2009)

A l’Estat espanyol la música disco tingué rèpliques significatives com Baccara, Alaska y Dinarama o Toni Casal. A casa nostra, però, hi ha hagut poques mirades tan reverencials i que simbolitzen millor la pervivència del so disco de perfils més ortodoxos que la del barceloní Guillem Vilella Falgueras, més conegut com a Guille Milkyway, l’ànima del projecte La Casa Azul. Des dels primers acords, el seu gran èxit, “La revolución sexual”, és un cant a aquella manera d’entendre la música i el ball. Un prodigi de producció, amb una melodia irresistible i una tornada imbatible. Amb un vídeo que contenia un homenatge a Daft Punk i que ens porta al nostre punt final.

15. «Get lucky» (2013)

Quan algú pensava que havien tocat sostre, els francesos Thomas Balgalter i Guy-Manuel de Homem-Christo, els músics ocults sota les disfresses robòtiques i la denominació de Daft Punk, van tornar a ocupar el centre del tauler dance amb Random Access Memories (2013), un àlbum amb col·laboracions tan significatives com la de Giorgio Moroder que contenia un èxit planetari de la dimensió de “Get lucky”, un tema en el qual Nile Rodgers (el recordeu? Membre de Chic i productor de David Bowie) contribuïa tocant la guitarra i coescrivint la cançó. El cercle s’arrodonia: el bo i millor d’un so que havia revolucionat el món tornava a sacsejar les pistes de ball, més de dues dècades després. I continua fent-ho.

Daft Punk.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.