DRETS ANIMALS

Animalistes contra ramaders: un debat acarnissat

L’entrada d’un grup de joves a una granja de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) reobre el debat sobre les explotacions ramaderes i el consum de carn. En parlem amb activistes pels drets dels animals i persones del sector.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

L’explotació d’animals per al consum humà és un tema tan controvertit com inherent a la societat actual. Una clara mostra d’això és el debat públic que s’ha generat després que el 14 de juliol un grup de 130 activistes de l’organització Action For Liberation entrés en una granja de Sant Antoni de Vilamajor (Vallès Oriental) en el marc de la campanya global Meat The Victims. La reacció del món ramader ha estat contundent, fent incís, sobretot, en el fet que l’acció es fes en una granja familiar i no pas en una macrogranja.

Al capdavant d’aquesta intervenció hi havia un jove, com la majoria dels participants, de 17 anys. Es tracta de Massin Akandouch cofundador de Action For Liberation i que es dedica a temps complet a la defensa dels drets dels animals. Tal com ha explicat ell mateix a EL TEMPS, l’objectiu de l’actuació era “gravar-ho i que sortís als mitjans perquè la gent normal i corrent conegui el que passa i la indústria no els ensenya”. És per això que van decidir sumar-se al moviment Meat The Victims, nascut a Austràlia i que ja s’ha estès a força països amb l’objectiu de mostrar al gran públic “que darrere dels productes que menja hi ha víctimes”. Destaca, però, que la seva voluntat no era atacar una granja o uns ramaders en concret, sinó “el sistema, que està oprimint als animals”.

No ho va viure així, però, els ramaders afectats i els de la zona. Marta Roger és la responsable de la granja La Païsa de Cardedeu (Vallès Oriental) i pensa que aquesta acció és fruit del desconeixement. Argumenta que “denuncien la indústria càrnia, però empaiten un pagès amb 150 vaques”. Es mostra enfadada per l’acció i exposa que s’emprenyen “quan ens toquen les petites explotacions. A les grans no hi ha ningú fix ni arrelat al territori, se subministren de fora i no donen feina a l’entorn. Però, nosaltres hem de defensar el què és nostre, si no qui defensarà el territori?”. Explica que arran d’aquest cas i dels que hi ha hagut darrerament, els pagesos han començat a organitzar esquadres per defensar-se i evitar que més activistes entrin a les seves granges.


Desobediència civil animalista

L’acció de Sant Antoni de Vilamajor no es pot entendre sense mirar a la llarga tradició d’acció directa —entesa com a forma d’acció autoorganitzada per obstruir pràctiques a les quals hom s’oposa— dins el moviment animalista. Segons el llibre Hasta la última jaula (Ochocuatrodos, 2012), els orígens d’aquesta mena d’actuació per part del moviment d’alliberament animal cal cercar-los als anys 60 al Regne Unit amb els Hunting the Hunters, activistes que s’organitzaven per boicotejar les caceres. L’organització més formal i que començaria a fer accions contra granges seria la també britànica The Band of Mercy. Sens dubte, però, el principal referent aparegué als anys 70, a través d’alguns dels membres de l’anterior organització, amb el Front d’Alliberament Animal (ALF), que es féu famós pels seus sabotatges a granges. Una de les característiques d’aquest moviment és que actua sense lideratges i que reconeix que qualsevol persona vegana que actuï sota els preceptes del front se’n pot reclamar part. Actualment segueix ALF en actiu i, malgrat que és un moviment no violent, l’FBI considera que és una de les deu organitzacions terroristes principals dels Estats Units.


Dos mons

Entre les coses que denuncien els ramaders és que l’acció es va fer des del de la desconnexió del món rural i del funcionament del sector. “Són gent que no venen del món rural i no han conegut mai una explotació ramadera. No pots criminalitzar un sector que està fent un esforç molt gran per garantir els drets dels animals”, exposa Àgueda Vitòria, membre de la cooperativa valenciana Esquellana. Per posar-ne un exemple, explica que “veuen un vedell acabat de néixer i critiquen que no té aigua. No cal ser gaire intel·ligent per saber que aquest animal acabat de néixer no se li dona aigua, sinó llet de la mare”. La Marta Roger, però, entona també el mea culpa i reconeix que “han fet poca pedagogia” i ara es troben “que la gent no entén quina és la nostra funció. És una circumstància del moment que vivim”.

Des del moviment animalista, però, Akandouch respon exposant que “no es pot negar que els grangers no coneguin els seus animals i com els tracten. Ells coneixen el que volen, però. Segueixen les lleis, però la llei de benestar animal està feta perquè els ramaders puguin seguir explotant els animals de forma agradable per al públic”.

Una de les altres crítiques que s’han fet a l’acció des del sector ha estat que generava estrès als animals de la granja i que, per tant, no era bona ni tan sols pels animals que deia defensar. Davant d’això, Maria Moreno, membre de l’associació animalista FAADA, exposa que “potser sí que s’estressen. Els animals ja tenen uns hàbits a la seva vida a la granja —que com que no poden desenvolupar la seva rutina natural— ja els carreguen un estrès. Si quan hi estan habituats entren 130 persones i fan soroll, potser sí que és un moment d’estrès, però com el tindran amb qualsevol novetat. Potser tenen una pujada de cortisol en aquell moment, però no tindrà efectes sobre la seva salut”.

Quines granges?

“Estic d’acord amb l’acció directa contra les injustícies, però s’han d’apuntar bé els objectius. Puc compartir alguns arguments dels animalistes i, per mi, la ramaderia intensiva no és bona. Ara bé, anar contra una petita granja familiar és com anar a atacar l’encarregat del Mercadona del barri perquè les condicions dels treballadors són dolentes”. Qui parla és Helena Guillén, una ramadera partidària del model extensiu. Posa sobre la taula un dels altres debats d’aquests dies, relacionat amb la consideració que els animalistes haurien d’haver tingut en compte el tipus de granja on anaven a fer l’acció.

Akandouch explica, però, que la selecció de les granges “depèn molt de com de la vora estiguin de Barcelona, perquè és una acció gran i amb gent que ve d’altres països. No venim a atacar els grangers. En algun moment anirem a atacar una granja gran, però de moment hem anat a aquestes”. A més, en relació amb la desobediència civil, Alberto Rivero, membre també d’Action for Liberation, es queixa que “entitats que han fet un símbol de la desobediència civil ara estiguin molt contestataris amb nosaltres. Estem fent una lluita social que creiem justa”.

Des de FAADA, Moreno reconeix que cal tenir en compte que unes granges no són iguals que d’altres perquè “depenen de persones i cada persona té les seves idees i principis”. A més, creu que a les macrogranges els animals tenen “el concepte de màquines”. D’altra banda, explica que “les granges petites en principi tenen una producció molt més respectuosa; és el concepte ecològic i/o extensiu”. Malgrat això, ella creu que no s’hauria d’explotar animals de cap manera per al consum humà. És el que resumeix, breument, Emma Infante, membre del col·lectiu animalista Gallinetes Dissidents: “Hi ha molt debat entre la ramaderia extensiva i intensiva, però, al final, tots els animals acaben a l’escorxador”.

Segons Vitòria, la selecció de la granja s’explica per una qüestió de facilitats, en tant que “anar contra una macrogranja és més difícil organitzativament. Tindrà també més conseqüències posteriors, un gran grup carni hauria anat a sac per la via legal i amb una campanya mediàtica de rentada de cara”.

Infante creu també que hi ha algunes diferències entre unes granges i les altres perquè “als Països Catalans hi ha una ramaderia intensiva molt bèstia” i que si la gent que surt en defensa del sector són els petits productors i els que fan extensiu és perquè “són els únics que tenen alguna cosa de la qual sentir-se orgullosos”. No obstant això, remarca que tot plegat és una mica trampós perquè “el ramader majoritari treballa en males condicions, té els treballadors en males condicions i només busca mantenir-se fora de la vista del gran públic”.

Sosteniment rural?

Un dels altres grans arguments defensats pels ramaders és la tasca de fixació al territori i gestió paisatgística que suposa el seu ofici per a la preservació del món rural. Així ho explica la Marta Roger: “A les grans explotacions no hi ha ningú fix ni arrelat al territori, se subministren de cereals de fora i no donen feina a l’entorn. Però nosaltres hem de defensar el que és nostre. Si no, qui defensarà el territori i fixarà la població?”. A més, destaca que “al País Valencià i a Catalunya hi ha moltíssims pobles que si no fos per petites granges ja estarien despoblats”.

A tot plegat hi contraargumenta Rivero, que denota que si la ramaderia fes aquesta tasca de fixació de la població rural, llocs on només hi ha ramaderia “ara no s’estarien despoblant”. També creu que “és excloent amb altres models de desenvolupament rural” i apunta que “en un món global i de xarxes socials, les expectatives econòmiques rurals poden anar per altres camins”. A més, Moreno destaca que, en molts casos, al territori hi ha un problema important “amb les granges de porcí i el que ha suposat la contaminació dels aqüífers i les terres a Catalunya”.

Des de la ramaderia es destaca també la tasca que fan en la prevenció d’incendis, en tant que els camps i les pastures actuen com a tallafocs. “Imagina’t gestionar tot aquest territori sense ramaderia, només amb motoserra i desbrossadora; seria impossible”, destaca Vitòria.

Moreno, de la FAADA, creu però que s’hauria de poder fer aquesta tasca de gestió de l’entorn sense necessitat de sacrificar animals: “La silvipastura ho està fent bé i és una manera d’aprofitar recursos, però els ramaders la fan perquè ja tenen un ramat que exploten per al consum humà”.

Alguna de les alternatives és la del santuari vegà, tal com exposa la ramadera Marta Roger. Ella, que és partidària de reduir el consum de carn per fer-lo més sostenible, diu que no és pas una mala idea, “però cal molta gent que pagui cada mes. Nosaltres gastem molts diners cada mes en pinso, sous, llum...”.

Amb tot plegat, en Massin Akandouch manté que “avui en dia no és necessari consumir productes animals” perquè “tenim alternatives per tot i la ramaderia industrial és una de les principals causes del canvi climàtic”.

No obstant això, per a Helena Guillén, aquesta afirmació parteix d’un “desconeixement total”. Segons ella, “l’agricultura està lligada a la ramaderia des dels seus inicis, és una manera de tancar els cicles de nutrients. Si no, dependríem dels fertilitzants químics”. A més, sosté que els animalistes “diuen que podem alimentar-nos sense matar cap animal, però segurament un ramat en extensiu provoca menys morts que un camp de cereals, que desplaça molts animals. A més, només que tinguis un hort estàs controlant plagues i matant animals”.

Emma Infante, però, considera que el fet que als ramaders els “compensi el maltractament d’animals per protegir l’agricultura fa pensar que els interessa més aquesta darrera”. Ella, com Guillén, comparteix la preocupació per l’amenaça que “tots els fertilitzants provinguin de multinacionals sense escrúpols”. Ara bé, retreu als ramaders que opinen així que “no facin recerca de fertilitzants” i “tirin pel dret perquè tenir cabres i ovelles ja que els permeten una vida més senzilla que si es dediquen a les alternatives de l’agricultura que tant els preocupen”.

D’arguments n’hi ha per ambdues bandes i, com en molts debats ètics, és complicat acostar posicions.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.