En ocasió del cinquantè aniversari de l’arribada a la Lluna de l’Apol·lo XI han sovintejat en els mitjans de comunicació les referències a la teoria de la conspiració que assegura que en realitat aquell vehicle espacial mai va arribar al satèl·lit, que Neil Armstrong no el trepitjà i que tot fou un muntatge propagandístic del Govern federal dels Estats Units. Encara que sembli impossible, hi ha molta gent, i alguna prou famosa, que s’ho creu de veres.
Alguns dels conspiranoics que neguen l’arribada de l’home a la Lluna s’han fet famosos per ser uns frikis especialitzats a escriure, debatre i opinar sobre conspiracions de tota mena. A tots els països existeixen programes de televisió, webs, revistes... que els acullen. És el cas, per exemple, del famós programa Cuarto Milenio, en què actua sovint, entre d’altres personatges d’aquesta mena, l’arquitecte Jaime Garrido, que s’ha convertit en un referent per a tots els conspiranoics de l’Estat espanyol. El febrer del 2017 explicava que “existeixen milions d’extraterrestres que estan entrant en cossos humans” per prendre’n la forma i que d’aquesta manera preparen l’aniquilació de la humanitat. En un altre programa deia que “si un home viola una dona és castigat amb tot el pes de la llei, però si el violador és un extraterrestre, què passa?”. Doncs res, afegia, compungit pel fet que no existeixin lleis “per perseguir alienígenes violadors”. Així que quan és Garrido qui assegura en el mateix programa el passat diumenge dia 21 de juliol que “no es va arribar a la Lluna” el 1969 i que tot “fou un muntatge” propagandístic dels nord-americans, qualsevol persona normal s’ho pren com el que és.
El problema és que gent com Garrido no són els únics que alimenten tot tipus de teories de la conspiració i, en particular, la més famosa, la que ha estat d’actualitat les últimes setmanes, la que assegura que l’arribada a la Lluna fou un fake. En ocasió del cinquantè aniversari han emergit conspiranoics llunàtics que no tenen relació amb els habituals frikis. Verbigràcia: un contertulià habitual d’El chiringuito de jugones, el programa de debat de temes futbolístics que dirigeix i presenta Josep Pedrerol, que es diu Alfredo Duro, talment escrivia a Twitter: “Cinquanta anys després ens segueixen donant el tocomocho de l’arribada de l’home a la Lluna. A pesar de totes les evidències que demostren la presa de pèl d’Armstrong i companyia, així segueixen, venent una americanada que no se sosté”. Atenció: “Totes les evidències que demostren...”. No només no n’hi ha cap ni una, d’evidència d’aquestes, sinó que totes les que existeixen proven el contrari. Tanmateix un bon conspiranoic no deixa que petits detalls per l’estil desmuntin la seva convicció.
Més famós és Iker Casillas, el porter recentment retirat del futbol professional, que publicà el 2018 a Twitter que “l’any que ve es compleixen 50 anys (suposadament) que l’home trepitjà la Lluna. Estic en un sopar amb amics... discutint sobre això. Elevo la tertúlia a pública. Creieu que es va trepitjar? Jo no!”. Davant la reacció de centenars de persones que li digueren de tot i molt a través de la mateixa xarxa, els seus fans intentaren colar la idea que en realitat Casillas no creia el que havia escrit, sinó que ho deia perquè era part d’una operació publicitària. Estranya publicitat. Sobretot perquè no en va tornar parlar —ben alerta que anà— mai més.
Es podria argumentar que no passa res perquè un contertulià d’un programa com el de Pedrerol o algun jugador de futbol siguin talment els frikisconspiranoics, com l’arquitecte esmentat. Però és que la conspiranoia afecta persones que ningú diria a priori que poden creure en coses així, com ara Susana Ros, diputada del PSOE al Congrés per Castelló, que afirmà a les xarxes socials, coincidint amb el cinquantè aniversari, que “és sospitós que no s’hagi tornat a la Lluna” en cinc dècades, i deixava entendre que és ben possible que no s’hi arribés tampoc la primera. Amb això, demostrava ignorar que cinc missions més tripulades hi arribaren posteriorment. Alguns companys de partit intentaren disculpar-la assegurant que ho havia escrit en clau irònica justament per riure’s dels conspiranoics. Doncs devia ser una ironia tan i tan fina que ningú va ser capaç de captar-la. Davant de la gran quantitat de befes que va merèixer, la mateixa Ros rectificava dos dies després dient que havia estat “una broma”.
Gent famosa arreu del món que recentment han expressat la seva convicció que l’allunatge fou i és un gran engany han estat Stephen Curry, l’estrella del Golden State Warriors de la NBA, que negà el desembre passat la gesta del 1969 —després va dir que el seu comentari havia estat “una broma”, igual que la diputada Ros—, i, entre d’altres, les actrius Whoopi Goldberg i Marion Cotillard, que també han manifestat dubtes sobre l’arribada de l’home a la Lluna.
Per molt que la primera reacció davant d’opinions tan extravagants sigui la rialla i pensar que són opinions absurdes aïllades, convé no perdre de vista que en realitat hi ha molta gent que s’ho creu de bon de veres. A la majoria de reportatges i notícies que aquest setmanari ha consultat a la premsa digital amb relació a l’efemèride del cinquanta aniversari de l’arribada de l’home a la Lluna s’hi han publicat força comentaris de lectors que posaven en dubte l’esdeveniment, alineant-se amb la teoria segons la qual va ser un muntatge organitzat pel Govern dels Estats Units per fer veure que guanyava la carrera espacial a l’altra gran potència mundial, la dictadura comunista de l’URSS (Unió de Repúbliques Socialistes Soviètiques).
No passa només amb l’arribada al satèl·lit terrestre. La conspiranoia afecta múltiples àmbits i es compten per milions les persones que creuen que els extraterrestres es passegen pels carrers de les nostres ciutats sota aparença humana, que naus espacials segresten humans, que Elvis Presley o Michael Jackson no moriren quan es va dir, sinó que es retiraren a viure tranquils una illa paradisíaca, que els governs oculten extraterrestres a bases secretes, que un poder ocult vol governar el món, que un altre misteriós poder global ens contamina a través dels avions comercials que tiren substàncies químiques mentre tots els governs del món estan confabulats a amagar-ho...
La conspirafília, en fi, és infinita i afecta nombrosos àmbits.
La ‘conspirafília’
Les anomenades teories de la conspiració són com les supersticions i les religions. S’hi creu o no. No serveix de res oposar a un creient el raciocini per intentar convèncer-lo. Els conspiranoics són del tot immunes a la lògica. Científics i intel·lectuals com Noam Chomsky i Carl Sagan, entre d’altres, ho han explicat. Sobre això, Sagan escrigué que “la ciència (...) planteja hipòtesis de manera que puguin refutar-se. Es confronta una successió d’hipòtesis alternatives mitjançant l’experiment i l’observació (...). Quan es descarta una hipòtesi científica, es veuen afectats els sentiments de propietat, però es reconeix que aquest tipus de refutació és l’element central de l’empresa científica. La pseudociència és just el contrari. Les hipòtesis solen formular-se justament de manera que siguin invulnerables a qualsevol (...) possibilitat de refutació; per tant, en principi no poden ser invalidades”. I afegeix que “quan la hipòtesi dels pseudocientífics no aconsegueix arrelar entre els científics, aleshores s’al·leguen conspiracions per suprimir-la”. Quan algú ha definit tan bé què són les teories de la conspiració no cal afegir-hi res més.
A pesar que pugui semblar que el fenomen conspirador és coetani, en realitat fa molt de temps que existeix. Es té notícia que ja durant el segle XVII corrien per Londres teories sobre l’existència de poders ocults que estaven rere del moviment parlamentarista —el que volia dotar de més poder el Parlament davant de la monarquia—, cosa que, asseguraven, tenia com a objectiu apujar els impostos.
Però va ser sobretot a finals del segle XIX i durant el segle XX a Occident quan es crearen i desenvoluparen la majoria de les teories conspiradores, algunes amb un propòsit especialment pervers, com va ser el cas d’una de les que han tingut conseqüències més nefastes. La dels Protocols dels savis de Sió, un document del 1909 en què es detallen els suposats plans de dominació global per part dels jueus. Una bogeria inventada que milions i milions de persones es cregueren —i encara ara— i que ajudà força que durant el primer terç del segle XX arrelés l’antisemitisme entre àmplies capes de la població europea, cosa que ajudà decisivament a l’ascens del nazisme.
A l’altra banda de l’espectre ideològic hi ha avui en dia una vertadera atracció per les teòriques conspiracions del gran capital contra els ciutadans. Per exemple, milions de ciutadans que són d’ideologia esquerrana i que es riuen de la teoria que nega l’arribada de l’home a la Lluna no tenen cap problema a creure amb fe a prova de qualsevol lògica racional que existeix una mena de “govern internacional a l’ombra” que es diu Club Bilderberg. I fins i tot molts se senten ofesos si se’ls considera conspiranoics, quan, en realitat, són un perfecte exemple del fenomen.
Seguint amb conspiracions polítiques, una de les que està més d’actualitat a l’Estat espanyol és la de la suposada voluntat organitzada per part d’ocults poders musulmans de liquidar l’Europa laica d’herència cultural cristiana. Aquesta conspiració secreta estaria enviant milions de mahometans cap al nostre continent, disfressats d’immigrants, que a còpia de tenir molts de fills estarien portant a terme una nova conquesta islàmica per crear, via la substitució demogràfica i cultural, Euràbia. Per a més informació sobre aquesta bogeria conspiranoica, Vox.
No es tracta només de política. De teories de la conspiració n’hi ha per a tots els gustos. Una altra de força èxit es troba en l’àmbit de la medicina i els fàrmacs: la creença que algunes greus malalties —la sida, l’Ebola...— són el producte de sinistres laboratoris que les crearen per així fer créixer el seu negoci i el compte de resultats a còpia de vendre remeis. O l’altra sobre les vacunes, que serien dolentes per a la salut dels nins i que no obeirien a res més que al negoci de les perverses empreses farmacèutiques, emparat pels governs, que tot i conèixer la seva intrínseca perillositat les fan obligatòries.
Una de les últimes conspiracions inventades —data del 1997— assegura que tots els governs del món s’han confabulat per permetre a un poder ocult i ignot dedicar-se a tirar productes químics des de tots els avions que volen cada dia arreu del món amb l’objectiu de convertir en infèrtils els ésser humans. La prova d’aquesta monstruosa ocultació, diuen els conspiranoics, són “els solcs químics” que deixen els avions quan creuen el cel. Es tracta del que en anglès en coneix com les chemtrails —de chemical trails—, el nom que es dona a aquesta conspiració. Els enginyers aeronàutics expliquen el fenomen dels solcs senzillament per la condensació. Però a qui li importa el que diuen aquests tipus si es pot explicar per una negra conspiració. Així deu pensar, per exemple, la coneguda presentadora de TVE Raquel Martínez, que recentment, el mes de març passat, donà credibilitat a Twitter a aquesta teoria.
Altres conspiracions encara més pintoresques asseguren que l’ONU persegueix la liquidació dels estats i instaurar, en el seu lloc, un terrible govern mundial que posaria fi a les llibertats; que els governs amaguen informació sobre els alienígenes que viuen entre nosaltres o, en una de les múltiples variacions sobre el mateix tema, que ens visiten des de fa milers d’anys; que el món s’acabarà en una data concreta que els governs no volen dir, tot i que la coneixen, a l’estil de com auguren el mateix els Testimonis de Jehovà, si bé s’ha de dir que aquest deliri té el problema que es van superant les dates anunciades i aquí segueix el món; que Bob Marley, Michael Jackson i Elvis Presley, entre altres molts famosos, no moriren quan es va dir, sinó que van viure molts més anys feliçment amagats a indrets ignots; que gent com John F. Kennedy, John Lennon o Diana de Gal·les no moriren com en el seu moment es féu públic, sinó producte d’una conspiració... Però, ben pensat, en el cas de Kennedy...
L’origen de la conspiració llunàtica
De teories de la conspiració n’hi ha de tots colors, com es veu. I només s’ha citat una petita mostra. Però cap ha tingut tant d’èxit com la que assegura que l’arribada a la Lluna d’ara fa cinquanta anys fou un muntatge. Hi ha moltes variacions, des dels que neguen que s’hagi arribat mai al satèl·lit fins als més moderats —per dir-ho així— que només creuen que va ser un muntatge allò del 1969 per raons de propaganda política, tot i que posteriorment sí que s’hi va arribar, però totes coincideixen en el mateix: quan Neil Armstrong va dir allò de “és un petit pas per a un home però un gran salt per a la humanitat” no era a la Lluna sinó a un plató de cine.
L’origen d’aquesta teoria boja va ser una broma. Un dels directius de la NASA, Julian Scheer, participà a Carolina del Nord sis mesos després de la gesta espacial en unes jornades amb experts en aviació, sobretot pilots que en la seva majoria eren membres de The Man Will Never Fly Memorial Society —Societat Memorial L’home No Volarà Mai—, un grup de pilots que sota el lema “els ocells volen, els homes beuen” es reunien periòdicament per beure grans quantitats d’alcohol i fer bromes relacionades amb la seva professió, començant per la irònica i suposada activitat principal del club: provar que les aeronaus no poden volar. Doncs bé, Scheer mostrà als pilots en qüestió unes fotos i pel·lícules d’astronautes sobre el que semblava un paisatge lunar i, fent una aclucada d’ulls, els digué que en realitat eren assajos fets a la Terra i que ben bé podrien ser imatges per al seu club privat.
L’ocurrència tingué tant d’èxit que, després de la reunió de la societat de pilots aficionats a la botella, es repetí un pic i un altre, anant de boca en boca fins que ho va saber Bill Kaysing (1922-2005), un antic bibliotecari amb pretensions intel·lectuals que deixà la feina per dedicar-se a recórrer el país. Era una mena de hippie de l’època, antisistema i convençut de la maldat dels governs en general i del federal nord-americà en particular. La història d’aquelles imatges de Scheer sumada a la imaginació de Kaysing i a la seva fòbia a les estructures governamentals el portà a fantasiejar amb la possibilitat que allò que va dir el directiu de la NASA fos veritat i que, per tant, l’allunatge fos un gran frau creat per Washington per raons polítiques. No es torbà gaire en concretar el deliri en un llibre que publicà el 1974 titulat We never to the moon —“Mai anàrem a la Lluna”—, una obra que arribà a tenir un considerable èxit popular, fins al punt que tres anys després la NASA se sentí obligada a publicar una informació gràficament titulada Did U.S. astronauts really land on the Moon? Yes. Astronauts did land on the Moon —“Els astronautes dels EUA van aterrar realment a la Lluna? Sí. Els astronautes van aterrar a la Lluna”—, en què ridiculitzava les absurdes teories de Kaysing. Tanmateix, i com s’ha dit abans, la lògica importa poc als conspiranoics. Així que no serví de res. Aquell llibre fou un èxit de públic i posteriorment n’aparegueren d’altres de semblants que contribuïren a fer més grossa la bolla.
Al cap de pocs anys la teoria de la conspiració va transcendir l’autor de llibre i, per molt que s’encaparrotessin la NASA, científics i periodistes desmentir-la, volava lliure entre els llunàtics dels Estats Units i, més tard, per tot arreu. A tal efecte hi va influir força, ja durant la dècada del 1990, l’aparició d’internet, que va permetre que els conspiranoics d’arreu del món entressin en contacte. S’alimentaren els uns als altres i la teoria entrà en la gran època daurada. Els seus seguidors creixeren de forma exponencial. I també aparegueren algunes variacions de la teoria conspiranoica però sempre amb el mateix denominador comú: que tot el que es va poder veure el 1969 a través de les televisions i les fotografies publicades per la premsa era mentida i responia a un gran engany propagandístic. El petit detall que participaren en l’operació per anar a la Lluna fins a 500.000 persones no tenia la menor importància. Totes conspiraren alhora per ocultar la realitat.
Per molt estrany que sembli, la veritat és que el nombre de creients en les múltiples teories de les conspiracions no fa més que augmentar. No consten enquestes sobre la qüestió a l’Estat espanyol, però per exemple a Rússia el 57% dels ciutadans no creuen que Neil Armstrong trepitgés la Lluna ara fa cinquanta anys, segons va publicar el mes passat un centre d’estudis sociològics d’aquell país, VtsIOM.
Als Estats Units, la revista Jama Internal Medicine va publicar el març del 2014 una enquesta segons la qual entre els 50% i el 69% dels nord-americans creien en una o més “teories de la conspiració mèdica”, i la de més èxit (69%) va ser la que afirma que les “vacunes provoquen autisme”, però seguida de prop per la que assegura que “la sida va ser creada en un laboratori” i la que creu que “l’ús dels telèfons mòbils provoca càncer i que el Govern (federal) ho amaga”.
Per una altra banda, la BBC News citava el 26 de febrer passat una altra enquesta que mostrava “que la majoria dels britànics” creuen en “almenys” una “teoria de la conspiració” de les cinc que se’ls va posar a triar, que anaven “des de l’existència d’un grup secret que controla els esdeveniments mundials” fins a una altra “que assegura que les autoritats amaguen el contacte amb els alienígenes”. A la pàgina web de la ràdio i televisió públiques britàniques es concloïa que “aquestes dades suggereixen que, al contrari de la creença general, el típic teòric de la conspiració no és un home de mitjana edat que viu al soterrani de sa mare”. Deia en el mateix treball periodístic el professor de Psicologia de la Universitat Goldsmith, de Londres, Chris French que “quan mires aquestes dades t’adones que la creença en conspiracions traspassa les classes socials, el gènere i l’edat” i també “les ideologies polítiques”.
Com es pot explicar l’èxit d’aquestes teories? El psicòleg Óscar Castillero ha escrit al web de divulgació científica psicologiaymente.comque “existeix un gran nombre de persones que tenen creences conspiradores”, és a dir, que “interpreten diferents successos d’una manera diferent (...) no accepten la versió oficial i busquen una visió alternativa que pot ser més o menys viable”. Una part de l’èxit, assegura, és que totes les teories de la conspiració “són impermeables” a qualsevol explicació alternativa. Diu que “algunes són plausibles i d’altres són pura ciència ficció”, però com que “l’ésser humà tendeix a buscar explicacions per als successos que ocorren en el món”, aleshores “les teories conspiradores” esdevenen “l’alternativa a aquesta necessitat en cas de l’absència d’una explicació que concordi amb els esquemes de l’individu”. Aquesta seria en el fons la raó de l’èxit, en especial entre “les persones que tenen poca sensació de control sobre els esdeveniments que viuen” i que “solen ser més proclius a creure que altres persones dirigeixen” les situacions que les afecten. Finalment, cita investigacions portades a terme per la Universitat Johannes Gutenberg, de Magúncia, Alemanya, “que indiquen que les persones que segueixen les teories de la conspiració tenen la necessitat de distingir-se, de sentir-se diferents, i que aquesta necessitat no ha de ser per força conscient”.
Proves de la conspiració
Les persones que són proclius a creure en alguna de les teories de la conspiració és fàcil que puguin rebre un estímul a manera de prova que els convenç que la bona explicació per a l’esdeveniment ics és l’alternativa i no la que es considera, diguem-ne, oficial. Per als conspiranoics que neguen l’arribada a la Lluna, les publicacions —impreses o a través d’internet— que han seguit la petja del llibre de Bill Kaysing són les proves que la seva creença és la correcta. No ha servit de res l’informe de la NASA ja citat, ni llibres com el de Philip Plait, Bad astronomy —“Mala astronomia”—, que han demostrat que les teories conspiranoiques són un ridícul absurd, ni, per descomptat, tampoc han fet canviar d’opinió a cap creient en aquestes teories els milers d’articles que s’han publicat durant els últims cinquanta anys per part de signatures solvents que han deixat clar que els grans misteris de l’allunatge no són tal cosa: que el fet que a les fotos no hi hagi estels al cel no és més que un efecte de la llum del Sol i de cap manera és una prova del frau; que tampoc prova res que la bandera sembli que oneja, perquè si bé en efecte a la Lluna no hi ha vent en realitat la bandera no oneja sinó que està arrufada; que no és que algú enregistrés en un plató amb una càmera de televisió i fes fotos a Neil Armstrong, sinó que el modul lunar portava en el seu exterior càmeres petites a posta; que no és que la qualitat de les fotos sigui sinònim d’engany, sinó que es feren centenars d’instantànies i la NASA només distribuí les millors i en rebutjà la majoria, que tenien escassa qualitat...
Inassequibles al desànim, però, els conspiranoics no atorguen gens de credibilitat a les explicacions racionals. Per a ells tot fou un immens engany. Fins i tot saben qui el va elaborar: el director de cine Stanley Kubrick. De res serveix que la seva vídua i la seva filla hagin demanat en més d’una ocasió que no s’involucri més el genial director en dois d’aquesta magnitud. Segons la teoria de la conspiració, gràcies a l’èxit de la seva pel·lícula 2001: una odissea a l’espai, estrenada l’any anterior de l’allunatge, va ser contractat per l’administració de Richard Nixon per recrear, en algun indret secret, el que podria ser l’arribada d’un vehicle espacial tripulat a la Lluna. En definitiva, el pervers Kubrick, a sou del Govern de Washington, havia fet un film per enganyar tot el món fent creure que uns astronautes nord-americans havien arribat al satèl·lit.
I per si faltava quelcom per convèncer els conspiranoics que tenen la raó, un brillant exercici de reportatge fictici, seguint la petja de la radiofònica La guerra dels mons, d’Orson Welles, del 1938, va acabar de reblar-ho. El 2002 el canal francès ARTE emeté Operació Lluna, un documental de ficció irònica que dirigit per William Karel presentava la teoria de la conspiració com si fos certa, com si l’allunatge hagués estat un immens enguany orquestrat per Nixon i executat per Kubrick i, per donar-hi encara una més suposada versemblança, incloïen preteses declaracions d’alts càrrecs de l’administració Nixon que en realitat estaven trucades perquè s’havien creat de talls d’entrevistes que havien concedit anteriorment a diversos mitjans en relació amb altres qüestions.
El fake televisiu tingué molt d’èxit. Fins i tot en un sentit que el seu director no esperava. Es convertí en la gran prova a la qual s’aferraren els conspiranoics per demostrar que no s’havia arribat a la Lluna. De la mateixa manera que va passar l’any 1938 amb el programa d’Orson Welles —que molta gent entrà en pànic, creient-se l’atac alienígena a la Terra, per no escoltar el final del programa, que deia que tot allò era ficció— els defensors de la teoria de la conspiració lunar s’estimaren més no veure el final del documental en què s’explica que per suposat tot és una gran broma. Tanmateix, per als conspiranoics no és cap ficció, sinó la prova irrefutable que l’arribada a la Lluna va ser un fake. I cap explicació racional els convencerà del contrari. •