La matinada del 8 de novembre de 2010, les forces de seguretat marroquines van irrompre en el campament de Gdeim Izik, un indret desèrtic a poc més de 15 quilòmetres d’Aaiún. Feia un mes que un grup de sahrauís havien acampat allí per protestar per les penosos condicions econòmiques que pateix el Sàhara Occidental. La protesta començà reunint uns pocs promotors però es feu més i més extensa a mesura que transcorrien els dies. Quan les forces de seguretat marroquines van irrompre-hi, aquell 8 de novembre, acollia 20.000 persones i prop de 8.000 tendes. La protesta fou dissolta, a colps, i unes 200 persones foren detingudes. Entre ells Hassan Dah, que exercia com a col·laborador de la Televisió del Front Polisari RASD TV, qui havia acudit al campament per documentar l’acció de protesta de la societat civil. De res no va servir que adduïra això últim davant la policia. Fou empresonat, sotmès a judici -un judici sense les més mínimes garanties legals, segons va denunciar Human Right Watch- i empresonat. Des d’aleshores, continua enreixat, com altres tres companys de professió.
La de Dah és una de les moltes històries de repressió i persecució que Reporters Sense Fronteres (RSF) ha documentat en «Sàhara Occidental: un desert per al periodisme», un informe que posa de manifest el bloqueig informatiu al qual el Marroc sotmet aquest territori que fou colònia espanyola fins 1976. I ho fa per una doble via: d’una banda, impedint l’exercici lliure de la professió, és a dir, negant la llibertat d’expressió i informació dels professionals que viuen en el territori; i de l’altra impedint o dificultant al màxim l’entrada de reports estrangers dins el territori ocupat. Un «forat negre», segons denuncia RSF. No s’ha de perdre de vista que el Marroc se situa en el lloc 135 dels 180 països que analitza la Classificació Mundial de la Llibertat de Premsa que anualment realitza RSF. «La propaganda oficialista diu que al Sàhara estan garantits tots els drets, que hi ha llibertat per tothom, que vivim en un paradís, però això és mentida», lamenta Ahmed Ettanji, un periodista de 31 anys que va fundar el 2009 el col·lectiu Equipe Média, amb l’objectiu d’esquerdar el mur de silenci que la monarquia alauita vol imposar sobre la realitat d’aquesta territori que viu des de fa quatre dècades un conflicte latent amb el Marroc.
Seguiments gairebé constants, escoltes telefòniques, detencions en comissaries per diverses hores o inclús dies, assetjaments als familiars, amenaces, controls informàtics,... són el pa nostre de cada dia per als i les professionals que treballen en el dia a dia, segons denuncia RSF. Com també les detencions irregulars i, en alguns casos, el trasllat dels presos a centres a centenars de quilòmetres de les llars familiars. «Els periodistes sahrauís s’enfronten, en qualsevol moment de la seua carrera, a una condemna d’extrema gravetat, que acabe amb la seua vida professional i personal -explica l’informe – però també conviuen en el dia a dia amb entrades i eixides de comissària i presó, per presumptes delictes cada volta més creatius». Des de gener fins juny, 25 periodistes, observadors dels drets humans i advocats han estat empresonats per la policia. «El nivell de vulnerabilitat és màxim», explica Ettanji, qui ha estat de gira per l’estat espanyol per denunciar aquesta situació. L’entestament d’Equipe Mèdia per trencar amb la censura va quedar enregistrat en el documental 3 stolen cameras, coproduït junt a la productora sueca RaFILM.
A la persecució dels periodistes locals – als quals les autoritats locals, per cert, neguen la condició de periodistes per no tenir els estudis universitaris corresponents – s’uneix el blocatge informatiu als corresponsals estrangers. En molts casos, les informacions incòmodes en els diaris internacionals tenen com a resposta la retirada de la targeta de reporter, una circumstància que inhabilitat els professionals. Les deportacions de corresponsals per part del govern del Marroc estan a l’ordre del dia, segons critica RSF, sobretot quan es produeixen topades entre sahrauís i marroquins.
El 2010, amb motiu del desallotjament de Gdeim Izik, va fer fora professionals de la Cadena Ser, TVE, Onda Cero, Antena 3, EFE i de l’agència francesa AFP. No fou, però, un fet puntual. Des d’aleshores, periodistes de totes les nacionalitats han estat deportats per evitar que les seues cròniques arribaren a l’opinió pública occidental. La darrera fou la fotoperiodista aragonesa Judith Prat, qui fou expulsada de l’Aaiún al poc d’arribar per impartir una formació a activistes del Sàhara. "La comunitat internacional, i especialment Espanya, ha de deixar de mirar cap a un altre costat. Al Sàhara Occidental s'estan violant els drets humans i això no s'hauria de permetre", explica Ahmed Ettanji abans de marxar de nou, cap a casa seua. "Ves a saber si no em detindran i no podré tornar a Espanya", comenta.