Des del dia 5 de juliol, Rita Barberà és alcaldessa de València. Vicent Gonzàlez Lizondo, també. Després de quatre o cinc setmanes d'estranyes negociacions, d'amenaces, d'exigències i de canvis incessants de posició, aquest és el resultat final. Possiblement, el resultat més important de les eleccions municipals del 26 de maig per al conjunt del país, perquè no hi ha hagut cap canvi de govern local real o imaginable, a Lleida o a Palma, a Castelló o a Tarragona. Tampoc a Barcelona.
A València és distint. València ha estat durant massa anys un camp de batalla (amb repercussions creixents per a tot el país del qual és capital) entre bàndols molt difícilment conciliables. Ací, l'hostilitat no ha estat només la normal entre partits antagonistes, sinó una hostilitat molt més profunda: entre visions oposades del sentit de la cultura i de la història, i actituds cíviques i col·lectives massa sovint incompatibles.
El que ací pretenia la dreta no era un canvi de govern municipal: era un canvi de tot, el final d'una època i el principi d'una altra. Aquesta és la dinàmica de confrontació radical, pròpia sobretot del lizondisme més arrauxat, a la qual s'ha deixat arrossegar finalment el Partit Popular. Perquè, de fet, el PP valencià no ha sabut jugar les poderoses cartes que tenia en la mà, i ha acabat cedint als "farols" dels seus inevitables aliats.
Unió Valenciana, pel seu costat, ha demanat la lluna, i ha vist com li la servien en un plat de Manises. Molt fortes han hagut de ser les pressions sobre el PP de València -des de la mateixa direcció central, i de poders real més pròxims- per obligar-los a renunciar a una part tan gran del seu protagonisme. Tan fortes, que els han portat a aquest insòlit pacte: Gonzàlez Lizondo tindrà, excepte de nom, el mateix poder que l'alcaldessa nominal. I tindrà les tres coses que més li interessaven: Cultura (amb Festes i Falles), Urbanisme i llicències d'obres, i govern interior i personal. De tal manera que: a) la col·locació de multitud de lizondistes està pràcticament assegurada; b) els interessos immobiliaris al voltant d'UV tenen garantida una orella amistosa; i c) la "cultura" del blaverisme militant té el camp obert a la seua promoció institucional.
Amb tot això a les mans del lizondisme, els pròxims quatre anys poden ser, a la ciutat de València, una experiència encara difícil d'imaginar. No és fàcil, tanmateix que l'experiència siga útil ni per a l'Ajuntament mateix, ni per a l'urbanisme, ni per a la cultura,... ni per al Partit Popular. Almenys, si les coses s'han de fer com el lizondisme ha exigit, ha imposat, i ha aconseguit.
Si les coses es fan en els termes pactats, no és difícil saber, ja des d'ara mateix, qui en resultarà guanyador. Els perdedors, en tot cas, seran els valencians, i una certa idea de la civilització.