Els crítics

Elisenda Solsona: "M'interessa plantejar arquetips i m'agrada treballar el símbol"

I si una nit, de sobte, la lluna desaparegués? Què passaria amb nosaltres, amb les nostres vides i relacions, amb el passat viscut i amb el que desitgem? Com afectaria això al món i als éssers minúsculs que el conformen? Aquest és el punt de partida de 'Satèl·lits' (Males Herbes, 2019), format per vuit contes que inquieten, atrapen i sacsegen, partint de la ciència-ficció i jugant amb el costumisme com a escenari.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

El segon llibre d'Elisenda Solsona (Olesa de Montserrat, 1984) és una de les revelacions literàries d'aquest 2019. Fresc, esfereïdor i amb un ritme que no deixa treva, sense possibilitat d'avorriment o desconnexió. L'autora mostra una habilitat sorprenent per ser propera i, alhora, inquietar, tot partint d'un fet "màgic" per parlar de la commoció i de la ferida, per posar més dubtes que certeses sobre la taula. Un llibre per gaudir-lo.

El primer relat ja mostra les cartes i marca el to del que trobarem als set següents. En primer lloc, la presència constant de l'abisme.

És el gran tema. La nit més fosca, sense lluna, et porta a un abisme de tu mateix, de conèixer-te a fons i d'arribar al límit dels propis conflictes. És curiós, perquè, al principi, el primer conte havia de ser el de Rems [ara en segon lloc]. La meva idea és que els contes tinguessin el títol i l'hora en què passava l'acció, a la manera de La nit a la terra (1991), de Jim Jarmusch. I que fossin seguits.

L'altre gran tema és la dualitat, també exposat a l'inici.

Al primer relat, la intenció era la de marcar molt les dues parelles: en Tom i en Sam podrien ser la mateixa persona, però també l'Òscar i en Manel. I això passa molt a la resta de contes, on els protagonistes sempre en són dos, però en el fons podrien ser el mateix, amb tots els dubtes i conflictes que pot arribar a tenir un individu. És una dualitat de la qual no ens podem alliberar, també nosaltres: hem fet bé triant la vida que hem triat o hauríem d'haver-ne triat una altra? Què passaria si...?

Per això funciona la imatge dels satèl·lits.

Sí, perquè de vegades som satèl·lits, però n'hi ha d'altres que som el planeta on graviten.

Tot els relats se sustenten en una estructura en forma de mirall: els protagonistes estan units i les seves accions els determinen, recíprocament.

A Finestres, per exemple, el pare i el fill també podrien ser la mateixa persona. I hi ha el dubte de si fas bé de viure a la ciutat, o si hauries d'haver-te quedat, o tornat, al poble. És una inquietud que tenim molts: si ets de poble i vius la ciutat, mai acabes de ser d'enlloc.

Crida l'atenció el punt de fantàstic en un conflicte costumista.

M'agrada la ciència-ficció que s'utilitza com a teló de fons, no com a actor principal. Som allà i podem explicar els conflictes i les emocions dels personatges a través d'aquest escenari incert. Sense la ciència ficció m'hagués estat molt difícil explicar aquests personatges i tots els dubtes que tenen.

La catàstrofe apareix, però de manera molt silenciosa.

Em vaig documentar per saber què passaria realment si la lluna desapareixia. I és desolador: la vida a la terra tindria unes quatre hores comptades. Hi haurien terratrèmols, canviaria la gravitació i les marees, amb canvis de temperatura molt bèsties i tempestes. I tot això surt, però molt més rebaixat.

Un altre factor comú és que tots els relats condueixen a un final inesperat. Estructurava el conte a partir d'això o el mateix conte l'hi portava?

En alguns contes sí, ho sabia i tenia molt clar el final. A Rems sabia que la marea deixava al descobert alguna cosa. I és llavors que penses: "què pot deixar veure el mar?". I d'aquí estires el fil: volia parlar de quan et capfiques molt en una cosa i no ets capaç de veure la realitat. De com et pot influir la gent, de com la veu del poble et pot arribar a carregar tant que no t'adones de la realitat.

A l'últim relat hi apareix una nena que inventa històries terrorífiques. La presència d'escriptors és una altra de les constants.

Més que l'escriptura, el que apareix és pensar com és de trist que no et puguis dedicar al que t'agrada, que acostuma a ser artístic. Si et tries aquest camí, sempre vius amb la incertesa. És per això que necessito la meva feina estable per poder tenir també una estabilitat emocional i així poder escriure. Si només tingués el temps per escriure, no escriuria. M'agrada parlar de la incertesa que et crea, en aquest país, viure d'una feina artística. I l'últim relat és el més autobiogràfic. De petita, jo sempre explicava històries de por als amics, m'inventava històries dels veïns. Això deu tenir a veure amb l'embaràs, que em connecta al passat, amb la infància, amb l'ambient més màgic de les nits d'estius. I l'últim és un conte terrible, d'un nen sol.

De fet, entre el seu primer llibre i aquest, vostè ha estat mare.

Vaig acabar Satèl·lits la nit abans que nasqués l'Arcadi, el meu fill. Era la setmana 42 i el vaig acabar just la matinada abans d'ingressar. Però molts contes ja els tenia abans de l'embaràs, però és cert que durant l'embaràs, en els moments que tenia de lucidesa [riu], vaig fer Closques, que és el més llarg i el que em va portar més temps de fer. Jo vaig tenir una infància molt bonica, de jugar al carrer, a casa els avis. En aquest sentit del global del llibre, possiblement l'embaràs m'hagi influït. És un temps de retrospecció, de pensar on voldries que cresquessin els teus fills.

Escriu, en un fragment: "Llocs recreatius plens de gent rient. Infraestructures que es munta la humanitat per divertir-se i no pensar en la mort. I mira ara, la natura es menja aquests ferros rovellats antics salvadors de l’abisme que comporta pensar en el no-res". Intentem salvar-nos de la mort inventant coses que ens distreguin?

La gent es diverteix en parcs d'atracció, per no pensar. Els espais abandonats em fascinen, perquè s'hi respira encara la gent que intentava passar-s'ho bé. I perquè veus com, ara, la natura intenta menjars-se tot això que hem construït com a somnífer. La natura contra la cultura. Podria dir-se que Satèl·lits, més que fantàstic és màgia. Té un punt de realisme màgic. Sense animals, sense la natura, no sabria explicar la història i el conflicte.

Els animals, en aquest sentit, tenen una càrrega molt simbòlica, són una al·legoria del comportament humà.

Els animals són fonamentals. Tinc diversos diccionaris sobre simbologia, que ja els vaig utilitzar molt a Cirurgies (Voliana). M'interessa plantejar arquetips i m'agrada treballar el símbol, perquè crec que arriba de forma inconscient a tothom. La tortuga simbolitza el pes familiar. Tu potser no ho saps, però t'hi pots arribar a identificar.

A la coberta hi ha una zebra, que apareix al conte final.

La zebra és l'animal més important de tots. I és al darrer conte, que considero autoficció pel que fa a la part de les colònies. La zebra té la simbologia d'animal molt fràgil, però salvatge. És el caràcter d'aquesta nena que apareix al relat, que vol ser salvatge i intrèpida, però que és molt fràgil, que s'inventa totes aquetes històries de por per tirar endavant.

Escriu amb un llenguatge planer, sense floritures, amb l'acció com a motor que atrapa el lector.

Jo vinc del món del guió i de la comunicació audiovisual, però poder-te dedicar a ser guionista de llargmetratges és complicadíssim. Això implica molta gent al voltant. Això em fa tenir un estil molt cinematogràfic, on has de ser molt clar, amb accions i diàlegs.

Es veu dirigint una pel·lícula?

Seria el meu somni, sobretot escriure-la. Però sé que és molt complicat. Cap als vint-i-cinc anys vaig dir: i si realment aquests guions que tinc al cap els converteixo en narrativa? Va ser quan em vaig apuntar a l'Escola d'Escriptura de l'Ateneu.

A banda de La nit a la terra, al llibre hi percebem una flaire entre David Lynch, La dimensió desconeguda, el Lars von Trier de Melancholia i, fins i tot, el misteri latent que afegia combustible a Lost. Ha estat aquest, el seu marc referencial?

Jo tenia molt clar que el fil conductor i l'escenari havia de ser la nit. Melancholia hi té molt a veure. Von Trier treballa la catàstrofe a partir d'una certa conspiranoia, amb el personatge del marit que busca per Internet com s'apropa el planeta a la Terra, amb l'esperança que no acabarà de col·lisionar. I tota la pel·lícula té la por de fons del dubte: acabarà xocant o no? I origins també va ser un referent. De fet, vaig escriure Satèl·lits escoltant la seva banda sonora. M'és impossible escriure sense música, em marca molt el ritme de l'escriptura, potser perquè tinc formació musical. Aplico el ritme als meus textos: faig paràgrafs amb una sola paraula, de vegades!

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.