Aurora Bertrana és una de les escriptores del temps d’entreguerres que ha costat molt de recuperar de les ombres de l’oblit. Moderna, d’esquerres, precursora del feminisme, intrèpida, Bertrana fou una dona de lletres avançada en el seu temps i una de les iniciadores de la literatura de viatges exòtics en català. Als anys trenta, publicà Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), i col·laborà als setmanaris D’Ací i D’Allà i Mirador. Exiliada a Suïssa i a França, fou testimoni dels estralls de la Segona Guerra Mundial, com reflecteixen les novel·les Tres presoners (1957) i Entre dos silencis (1958).
Paradisos oceànics
Basat en el llibre d’Aurora Bertrana
Teatre Akadèmia, 6 de juliol
Direcció: Mònica Bofill
Adaptació dramatúrgica: Josep M. Fonalleras
Paradisos oceànics, dirigit per Mònica Bofill, es basa en el llibre homònim d’Aurora Bertana per reivindicar la figura i l’obra de l’escriptora gironina. Partint del seu esperit aventurer, que es manifestà als 8 anys, el muntatge ressegueix la biografia de Bertrana fins al 1939, quan retorna a Ginebra. I l’entrellaça amb escenes que evoquen l’estada a la Polinèsia francesa (Tahití, Moorea...) entre 1926 i 1930, en companyia de “Monsieur Choffat”, el cònjuge. A estones, fa la sensació d’un biopic, en què Paradisos oceànics (1930/2017), el seu llibre més inaudit, serveix de contrapunt.
Les actrius Mercè Aránega i Paula Blanco assumeixen de manera alternada la veu de l’escriptora. Ben compenetrades, totes dues narren o dramatitzen els episodis més vistosos de la joventut de Bertrana com a jazzwoman, aventurera i lluitadora. Expliciten, també, la seva mirada femenina, oberta i comprensiva —tan diferent de Le Mariage de Loti de Pierre Loti o La ruta blava de Josep Maria de Sagarra— envers un “món exòtic” en vies d’extinció per l’efecte destructiu de la colonització. Lluny dels prejudicis etnocèntrics, l’escriptora valora el do dels polinesis de viure compenetrats amb la Natura i de prescindir dels esclavatges morals de la civilització occidental. Un altre “paradís perdut” en la terra.
La formidable presència escènica i l’aplom característic d’Aránega es complementen de primera amb la frescor i la picardia de Blanco, molt impregnada de l’entusiasme i l’energia de la jove Bertrana. Totes dues il·lustren la personalitat dual i contradictòria de l’escriptora, es posen de seguida el públic a la butxaca i es mouen amb naturalitat i fluïdesa en un espai escènic senzill —un escriptori, un estol de palmeres, quatre maletes i un parell de teles grans—, que tant pot fer viatjar l’espectador a la Girona de la infantesa, la Barcelona bel·licorevolucionària o la Ginebra “idíl·lica”, sense oblidar els paisatges fascinants i sensorials dels Tròpics.
Paradisos oceànics contagia a pleret la passió per la literatura i els viatges, pel risc i la joia de viure, que animà l’existència d’Aurora Bertrana, com confirmen les seves esplèndides Memòries, un altre dels puntals de la dramatúrgia de l’obra. Ben dita per les dues actrius, la prosa rica i acolorida de Bertrana fa enyorar les lletres d’entreguerres, tan amarades de modernitat, cosmopolitisme i compromís. Tot i que l’adaptació de Josep M. Fonalleras resulti mecànica i reiterativa, i a la direcció de Bofill li manqui un punt d’agilitat i imaginació, l’espectacle és ideal per difondre i revalorar una escriptora massa oblidada, que estava convençuda —i així ho practicava— que abans d’escriure calia viure intensament.