“Ahir es va morir la besàvia / L’àvia també s’ha de morir / La mort de la mare es prepara / i tu more’t pels teus fills!”. Pau Riba portava la provocació a la sang i la sang el provocava quan va escriure uns versos que, el 1969, trencarien esquemes en ser enregistrats en un estudi de gravació del carrer Sardenya de Barcelona.
Dioptria és el disc més important de la història del rock català, segons Enderrock; el tretzè més important de pop espanyol segons EFE EME(2003) i el catorzèespanyol del segle XX, segons Rockdelux(2004). El Dioptria Ide Pau Riba, enregistrat fa 50 anys, és la primera part d’un doble disc indiscutiblement influent per la música catalana i la contracultura a casa nostra, per diverses raons: el trencament d’un músic català amb la línia engegada per la nova cançó; el trencament d’un membre de l’alta burgesia catalana amb els seus orígens i l’alineació aleatòria de quatre estrelles de la caòtica constel·lació de nous músics catalans. La poesia i la rebel·lia d’en Pau Riba (net del poeta Carles Riba) van trobar-se de manera no tan casual amb l’empenta d’un virtuós guitarrista de 20 anys amb formació clàssica i una orella posada en Miles Davis (Toti Soler); les ganes d’un pianista que acabaria tocant amb l’elit del jazz (Jordi Sabatés) i un flautista amb uns coneixements extraordinaris de música antiga (Romà Escalas). EL TEMPS ha parlat amb tots tres, que recorden aquelles intenses sessions de gravació i expliquen per què no van participar en el Dioptria II.
L’ambició juvenil
La sort, la inspiració i l’emprenedoria empresarial van cristal·litzar fa cinquanta anys en una obra musical que deixaria empremta. Amb cançons com “Noia de porcellana”, “Ars erotica” o “Cançó 7a en color” aquell primer disc ja va impactar des que va sortir, el 1970, per la qualitat de les cançons i l’arriscada proposta musical del grup Om, que acompanyava Pau Riba en l’aventura. Tot i que l’àlbum estava concebut com un doble LP des del començament, primer va sortir el Dioptria I i el 1971, el segon disc, que ja no comptaria amb els arranjaments d’Om sinó amb els d’Albert Batiste.
La confluència astral de Pau Riba i Om va ser propiciada per les discogràfiques Concèntric (propietat d’Ermengol Passola) i Edigsa. Totes dues havien constatat la necessitat d’un grup instrumental sòlid per donar profunditat als enregistraments dels cantautors i així van provocar el naixement d’Om, el grup format per Toti Soler, Jordi Sabatés i Romà Escalas. En Toti Soler ho recorda d’aquesta manera: “Les discogràfiques Edigsa i Concèntric necessitaven un grup per fer els enregistraments amb els cantants, perquè sonaren més moderns, i ens ho van demanar a nosaltres. Amb Jordi Sabatés i Romà Escales vam fer Om i vam gravar tres discos. El primer de Maria del Mar Bonet, que es deia Jo em donaria a qui em volgués, amb una guitarra molt estripada i més forta que mai, Dioptria, i, el tercer, que es deia com el grup: Om”.
Jordi Sabatés explica a EL TEMPS la gènesi del segon disc: “El Pau Riba va escoltar aquell disc amb la Maria del Mar Bonet, li va agradar molt i ens va demanar els arranjaments del Dioptria”.
Sabatés i Riba es van posar immediatament a treballar les cançons. “Era l’estiu de 1969, jo encara estava a Picnic [grup hereu de Brenner’s Folk] però la Jeannette es va casar i va voler plegar del grup. El Toti se n’havia anat a estudiar a Londres i jo vaig començar a treballar en el Dioptria, sol amb el Pau Riba, que venia a casa dels meus pares i ho anàvem gravant en una d’aquelles cassets grans”.
Tots quatre ja es coneixien. Pau Riba i Jordi Sabatés eren pràcticament veïns. Romà Escalas i Toti Soler havien anat junts al col·legi La Molina (després Col·legi Sant Gregori).
“El meu contacte amb Om —explica en Romà sobre la fundació del grup— venia perquè coneixia el Toti Soler des dels onze o dotze anys. A més, des dels catorze, anàvem junts a classe de flamenc al bar Sol y Sombra de Vilassar de Dalt. El propietari tocava la guitarra i cantava flamenc i tots dos hi anàvem a aprendre. Jo anava a classe de flamenc, per un costat, i a classe de notació renaixentista per una altra”.
Aquest flautista i expert en musicologia esbossa els components d’Om: “Jo tocava a Ars Musicae, el Toti ja estava molt compromès amb el jazz i tots dos ens vam trobar amb el Jordi Sabatés que, com a pianista, estava molt implicat en el jazz i també en la música catalana i Mompou. La intenció era acabar barallant-nos tots però que cadascú aportés tot el que pogués”, resumeix Escalas amb ironia.
El Toti Soler és més sintètic: “Om era descaradament un grup de jazz-rock seguint l’estela del Miles Davis —salvant les distàncies evidentment—. La nostra idea era aquesta”.
Les primeres trobades de tots tres amb el Pau Riba, segons Escalas, van ser a casa del Toti i als bars Esta es su vida (“al carrer Marià Cubí, prop de casa el Toti”) i Cristal (carrer Balmes tocant a plaça Molina). “Parlàvem molt i molt sobre els arranjaments de cada cançó i, quan finalment anàvem a tocar, ens podíem estar fins a les sis de la matinada”, diu Escalas
Tots tres van quedar encantats amb les cançons del Pau Riba i es van posar a fer els arranjaments.
“Des del començament —explica Jordi Sabatés— ja vaig veure que eren cançons molt bones. L’únic problema que tenien eren aquelles coses que tenen els cantautors que no saben música, que et posen un compàs de dos per quatre entremig: coses que no són importants però s’ha de polir. La primera cosa era agafar la cançó i quadrar-la. I cuidar molt els accents de la poesia perquè caiguessin bé amb l’accentuació de la música...”.
Romà Escalas recorda que “en Pau tenia molt clar el començament de la cançó i la poesia. Tenia un instint poètic que li venia de família. Era una cosa que ja sabíem però que no havíem vist mai desenvolupat amb tota una sèrie de cançons”. Una altra cosa que els va colpir va ser “el seu concepte poètic i la relació entre les lletres i la música: de les idees que ell tenia, ara en diríem temàtiques. Això, a l’hora de fer arranjaments, volia dir moltes hores de feina i proves, però fins que no teníem tot l’esquema ben discutit, no gravàvem”.
Sabatés confirma que el treball previ va ser dur: “Assajàvem i assajàvem la cançó fins que teníem una protopartitura —ja neta i amb tot a lloc— i ja s’hi podia afegir la instrumentació, els baixos i introduir-hi alguna harmonia que la fes més bella”.
Entre cornades i insults
L’enregistrament es va fer als estudis Gema situats al carrer Sardenya, a tocar de la Gran Via. Un dels estudis més professionals i ben equipats del moment. “Llavors —afirma Sabatés— Barcelona era el centre de tot aquell món. I la gent de Madrid, la del cine i tot, venien a Barcelona a fer els enregistraments. Tots venien als Gema del carrer Sardenya”.
Romà Escalas recorda que el propietari dels Estudis Gema era José Ortiz Almansa, el Chinche: “Als estudis Gema, de tant en tant s’aturava la gravació, perquè el propietari, que havia sigut torero, ho aturava tot per ensenyar-nos les cicatrius de les cornades. Això donava molta canya a les peces que enregistràvem tot seguit. Creava un ambient molt potent” —conclou Escalas amb humor.
L’altre propietari dels Estudis Gema era Josep Casas Augè, “el Mestre Casas, un veritable expert”, com l’anomena Escalas. Però el caràcter de Pau Riba i els músics d’Om era més aviat rebel: “De tant en tant —explica Escalas— fèiem proves que quedaven gravades i després les escoltaven uns experts —no diré noms, però eren gent relacionada amb els estudis i suposo que els mateixos dels Estudis Gema els demanaven opinió—. Si nosaltres ens assabentàvem que, després d’escoltar alguna cosa concreta, deien ‘això és boníssim, això és comercial i es vendrà molt’, nosaltres ho destruíem immediatament”.
La voluntat era ser originals, trencadors i beure de totes les fonts musicals possibles, segons Escalas: “Era fantàstic l’impuls creatiu que hi havia per acostar llenguatges al mateix temps que apropàvem cultures o apropàvem instruments. Per exemple, encara que no consta al disc, jo, al ‘Noia de porcellana’ tocava vuit flautes del Renaixement i així incorporava la sonoritat del Renaixement a una cançó del Pau. Hi havia una part experimental però una altra d’intuïció, de buscar nous sons, noves maneres de connectar poesia i música”.
Sabatés recorda que Escalas també va fer uns arranjaments dels cors “a l’estil de la música veneciana dels Gabrieli”.
“Tots els cors els vaig compondre jo —reconeix el musicòleg—: n’hi havia alguns que eren imitant la polifonia veneciana, però jo hi posava unes dissonàncies perquè, és clar, la cançó era ‘Ja s’ha mort la besàvia’. I les noies del cor acabaven fent uns esgarips i uns crits molt tètrics. Volia una polifonia que suggerís, per una banda, l’enterrament des del punt de vista religiós, però que es convertís en una passada on tothom acabés esgargamellant-se. Com si les beates, de sobte, s’haguessin pres alguna cosa”.
Jordi Sabatés insisteix que “l’enregistrament del Dioptria va ser d’una intensitat molt forta, una gravació molt dura: recordo bastants dies que ens va sortir el sol en aquell estudi del carrer Sardenya que ja no existeix”.
Ara, compara Sabatés, “es grava a 24 pistes”, però Dioptria “està gravat a quatre pistes. Això vol dir que, com hi ha tants instruments però només érem quatre o cinc, cada vegada que et faltava una pista, havies de fer el que en deien premescla: ocupar una pista amb les que tenies gravades i deixar les altres tres lliures per gravar altres instruments”.
Romà Escalas, que després ha gravat amb Jordi Savall i ha dirigit el Museu de la Música de Barcelona, confirma la duresa d’aquell procés: “Depèn de quina peça, costava molt enregistrar, és clar. Per exemple, a ‘Noia de porcellana’ jo tocava vuit flautes diferents; això vol dir que calia fer vuit enregistraments un rere l’altre. En altres peces intentàvem tocar tots alhora. Recordo que en una peça —ara no recordo quina— vaig fer una introducció amb orgue Hammond que jo vaig titular ‘música per despertar vampirs’. Així jo tocava l’orgue i el Jordi [Sabatés] podia tocar el piano en la mateixa gravació. En altres casos l’hagués tocat el Jordi en un recording posterior. Això anava una mica en funció de com anava en aquell moment i de si després ens agradava, és clar”.
El jazz, la música renaixentista i l’herència de la música catalana confluïen, per primera vegada, en un disc de rock català. “Era —diu Romà Escalas— com connectar amb el pensament i l’expressió musical d’altres segles. Ens era igual que fossin altres temps, com si fossin altres continents. De fet, el jazz també ens connectava amb Amèrica. Quan ens barallàvem en aquell estudi Gema, el pitjor insult sempre era ‘això que fas ja ho ha fet en Billy Preston’. Estàvem segurs que fèiem alguna cosa que ens sortia molt de dintre però teníem l’arrogància de la joventut de pensar que ningú no ho havia pensat mai”.
El caos torero de l’estudi i la confluència d’estils molt diferents no evitaven el rigor i l’esforç: “També hi havia —rebla Escalas— una gran exigència tècnica i professional. Ai que t’equivoquessis en una nota d’un acord que s’enfonsava el món! I el Toti posava el Pau molt a ratlla. Li deia ‘els acords ja els faré jo; tu canta’. Tothom estava molt disposat a aportar el millor i a ser criticat, corregit i millorat”.
L’operació Pau Riba + Om va ser una fita que cinquanta anys després reconeix tota la crítica. Però era irrepetible. En Toti Soler ho explica així: “Amb el Pau Riba tot va anar molt bé i el Dioptria I va tenir molt èxit. Om vam passar a ser coneguts i reconeguts per aquell disc. I al cap d’un temps vam començar a enregistrar el Dioptria II però, quan anàvem per la meitat de la feina i teníem les bases de moltes cançons ja enregistrades, Pau Riba va dir que aquell no era el so que li agradava i que no el convencia. I ens va fer fora. A nosaltres ens va saber greu perquè estàvem molt engrescats, com en el primer disc. Però ell degué pensar que li robàvem protagonisme o alguna cosa. Evidentment ell era l’autor i tenia el seu dret”.
Toti soler opina que, “si després han donat aquest bombo al Dioptria I és per Om, a banda, evidentment, que les cançons del Pau són molt boniques i les lletres estan molt ben fetes. Sempre m’ha semblat que és molt bon lletrista, en Pau. Però la gràcia del Dioptria són l’acompanyament i els arranjaments. En canvi el Dioptria II no hi té res a veure. És una cosa més senzilla”.
Jordi Sabatés —que després ha consolidat una carrera jazzística monumental, ha editat més de vint discs propis i ha col·laborat amb molts altres projectes— creu que és un dels millors discs en què ha participat. “Quan l’escolto ara, m’encanta perquè es noten unes ganes de tocar i de fer, una energia. A mi, això em passa amb el Vampyria, el que vaig gravar amb en Tete Montoliu; em passa amb Tot l’enyor de demà i em passa amb el de la Noche Oscura, amb la Carmen Bustamante. PeròDioptria treu guspires; es nota que tenim ganes de tocar i de menjar-nos el mon”.
És la màgia dels moments irrepetibles. En aquest cas, enregistrat i llest per escoltar.