L’1 d’abril de 1939 s’iniciava el que es deia oficialment l’“Any I de la Victòria” i es posava en marxa l’Estat franquista. La nova Administració estava farcida de personatges que, a més de ser sinistres, pareixien trets dels esperpents de Ramón del Valle Inclán, tal era la seva incapacitat per gestionar amb una mínima serietat els afers públics. Eren la deformació grotesca —esperpent— del que hauria de ser un polític. Entre els quals es comptava el dictador mateix. No gaudia de la intel·ligència ni de la preparació suficient per ocupar-se amb eficiència dels afers públics de l’Estat.
És cert que existeixen alguns, pocs, historiadors que atorguen a Francisco Franco la condició d’intel·ligent, com per exemple assegura que ho era Enrique Moradiellos (Oviedo, 1961), catedràtic d’Història de la Universitat d’Extremadura, autor d’una biografia sobre el dictador. No obstant, no és la idea majoritària entre els especialistes en el personatge. El menorquí Gabriel Cardona (1938-2011), historiador militar, professor d’Història a la Universitat de Barcelona, va escriure que Franco “no era gens intel·ligent, ni molt manco culte, però sí que tenia una astúcia natural” que li permeté mantenir-se en el poder durant quasi quaranta anys. Un altre historiador militar, Carlos Blanco Escolà (Zamora, 1933), especialitzat en la Guerra Civil, autor de diverses al respecte, ha asseverat en no poques ocasions que el dictador, al contrari del que la llegenda franquista vol perpetuar, “era un incompetent com a militar i una persona molt poc intel·ligent”.
En general es dona per bo que Franco era un home d’intel·ligència limitada i de formació cultural escassa. I aquesta podria ser l’explicació de per què va ser enganyat per un pocavergonya simpàtic que li va vendre la idea de fabricar benzina a partir d’aigua. No és pas una broma, ni exageració ni llegenda. Franco es va beure una desgavellada teoria d’un personatge rocambolesc que a còpia de mentides i simpatia va escalar fins a la prefectura de l’Estat del yugo y las flechas, una història que qualsevol altra persona amb una intel·ligència, formació i preparació mitjana no s’hauria cregut mai.
L’episodi és gairebé desconegut. Només va merèixer, que se sàpiga, una referència molt breu de Paul Preston en la seva biografia sobre el dictador. L’ha rescatada de l’oblit Ignacio Martínez de Pisón (Saragossa, 1960) que publicà l’any passat Filek. El estafador que engañó a Franco.
Increïble però cert
L’obra que ha escrit Martínez de Pisón, fruit d’una investigació de prop de cinc anys, és quasi pròpia de la ficció. Com que el seu autor, a més, és novel·lista, això podria induir algú a suposar que hi ha posat molta d’imaginació. Però no. En el llibre, escrit a manera de llarg reportatge, s’especifica tot el que està provat i allò que són suposicions. A més, quasi tot el que conta Martínez es pot comprovar en la premsa de l’època, que es referí al suposat invent entre lloances infinites. És difícil d’entendre que l’episodi no hagi atret l’atenció dels historiadors. Perquè en el fons dona el to exacte del que era l’Espanya de Franco durant la postguerra.
En síntesi, el dictador va ser enganyat per un tipus que assegurava tenir per nom Albert Edward Wladimir Fülek Elder von Wittinghausen (Tschöran, Àustria, 1889 - Hamburg, 1952), que abreujadament es feia conèixer per Albert von Fülek o, a Espanya, Albert von Filek. El personatge va fer creure a Franco i alguns dels seus ministres, així com a un nombre ignot d’alts càrrecs de l’administració, que havia inventat una gasolina sintètica a partir d’aigua del Jarama, suc de vegetals i ingredients secrets mai identificats. Delirant, sí, però el Govern espanyol es convencé que Filek, diu l’autor referit, “convertiria Espanya en una potència petroliera mundial”. Fins i to aprovà un grapat de decrets que declararen “d’interès nacional” el projecte de Filek, expropià 200 hectàrees de terreny a la rodalia de Madrid on era previst construir la fàbrica on es faria el nou combustible i atorgà la condició “d’urgent” i “prioritàries” a les feines per posar en pràctica la desenraonada idea.
Es coneix poc del personatge abans de la seva arribada a Espanya. Martínez de Pisón explica en el seu llibre que era fill no reconegut d’un aristòcrata austríac, que va participar a la Primera Guerra Mundial —suposadament com a oficial d’artilleria—, que a vegades deia ser enginyer i que, sobretot, es dedicava a viure sense fer-ne ni un brot. Li ha seguit el rastre per Itàlia i Àustria durant la dècada de 1920 quan ja exercia de vividor i pocavergonya. Diu l’autor que “era molt femellut, un vividor i fantasiós que enganyava tothom, marxava sense pagar dels hotels, enregistrava patents de suposats invents sense pagar la inscripció...”.
Com és possible que un personatge així escalés fins al cim del poder franquista? Martínez recorda que “tot allò va succeir en un ambient de postguerra”, en una societat “tacada per la corrupció de casino de poble i caserna”. És a dir, era una Espanya on regnava la corrupció basta i grollera i, si es tenien pocs escrúpols i molta simpatia, contactes i decisió, es podia arribar molt lluny. Martínez de Pisón il·lustra amb un exemple com era d’esperpèntica l’administració franquista: cita les memòries de José Larraz, un ministre d’Hisenda durant la postguerra, que contà que dos membres del Govern més acordaren repartir-se subvencions fiscals tancats al bany perquè ningú se n’assabentés. Si això passava al cim del poder polític, és fàcil d’imaginar com devia ser la resta de l’administració. Tot el país estava a mercè de “picardiosos i bergants”, conclou l’autor, en la millor “tradició de la literatura espanyola”.
És en aquest context en què s’ha d’entendre l’espectacular arribada al cim de la dictadura de Filek. Segons la narració que fa l’autor, el suposat aristòcrata austríac, una vegada instal·lat a Madrid el 1931, seguí amb la seva ocupació habitual, és a dir, enganyar. Sempre molt simpàtic, encisava les senyores i mereixia el respecte dels senyors de bona posició. Se’n desconeix el motiu, però les autoritats republicanes l’encarceraren. Se sap que el 1936 estava tancat. Ell explicà, després de la guerra, que l’havien represaliat per motius polítics i es presentava com una mena de màrtir de la croada franquista. Fos com fos, a la presó va conèixer Ramón Serrano Súñer, cunyat de l’esposa de Franco. Serrano fou durant la Segona República diputat de la CEDA (Confederació Espanyola de Dretes Autònomes) i en esclatar la guerra va ser detingut i empresonat a Madrid. Aconseguí fugir i passar a la zona controlada pels feixistes. Va ser nomenat per Franco ministre d’Interior —després dit de Governació— el 1936 i el 1940 ministre d’Afers Exteriors. Va ser una peça clau en la creació de l’administració franquista els anys de la guerra i la immediata postguerra.
Filek, per la seva banda, va ser alliberat el 1939. Tot d’una es posà a la feina, fent ostentació tant de la seva condició de suposat aristòcrata austríac com de màrtir represaliat pels republicans, sempre destil·lant pertot arreu la seva natural simpatia. Va convèncer homes de possibles d’invertir diners en un revolucionari sistema que convertia, deia, l’aigua en petroli. No només estafà aquestes persones sinó que li serviren per anar escalant posicions dins de la bona societat franquista fins a arribar, així, al seu antic conegut de la presó, Serrano Súñer. El ministre d’Exteriors fou qui li obrí la porta del dictador. Aleshores Filek ja tenia 50 anys i feia dècades que vivia de les estafes i enganys. Amb tan selecte currículum, havia arribat l’hora de la seva obra mestra.
El context polític i econòmic “era el de l’Espanya de l’obsessió oficial per assolir l’autarquia, un somni que necessitava comptar amb petroli”, recorda l’autor. En aquells moments els carrers de les ciutats eren transitats per pocs automòbils, la majoria dels quals anaven amb motors de gasogen en lloc de benzina, és a dir, que convertien en gas la combustió —que es feia en una cambra adossada al vehicle— de fusta, clovelles de fruit secs, carbó... Un sistema ineficient, però que la premsa posava d’exemple de l’enginy per assolir la desitjada autarquia. A ulls d’avui pot sonar, l’autarquia, com el que realment era, una quimera estrambòtica, però en aquells moments esdevenia una missió d’Estat: “era aplaudida sense parar per la premsa del règim”, diu Martínez.
En aquelles circumstàncies, un tipus tan simpàtic com Filek, suposat enginyer, aristòcrata, amb l’aurèola de represaliat pels republicans, que arribava al despatx del dictador avalat per altes instàncies de la dictadura i que, sobretot, oferia a Franco la possibilitat de no sols comptar amb benzina fàcilment sinó de convertir Espanya en exportadora de combustible, doncs no necessitava res més que la credulitat absurda del cap militar i polític per assolir el seu objectiu.
L’engany no fou gens discret, per a més ridícul del dictador. Tota la premsa es felicitava que l’austríac donés a Espanya la clau per assolir “l’autarquia en carburants”, segons escrivia La Vanguardia el 8 de novembre de 1940: “avui és una realitat l’empresa de carburat FILEH i Companyia” que estava construint “a 14 quilòmetres de Madrid” la fàbrica que “posarà a disposició de Campsa (Companyia Arrendatària del Monopoli de Petrolis Societat Anònima, que s’encarregava en exclusiva de la distribució del petroli) tres milions de litres diaris” de carburant, quan tot el país en consumia “un milió”. O sigui que de no tenir benzina es passaria a exportar-ne en quantitats enormes. I Filek, “espanyol de cor”, deia el diari barceloní, rebria “només” una “mera” compensació “igual al cost” del petroli en el mercat internacional.
L’autor narra que la credulitat de Franco fou absoluta i que el maig de 1940 arribà a dir a l’ambaixador espanyol a França, quan li retia visita per informar-lo de com es vivien a París els esdeveniments de la Segona Guerra Mundial, que “tinc a la mà un invent genial per fabricar benzina emprant únicament flors i mates de camp, mesclades amb aigua de riu i un producte secret que, per simpatia cap a la meva persona, m’ha proporcionat l’inventor d’aquesta meravella”. Un altre testimoni citat per l’autor, Juan Antonio Ansaldo, agregat militar a les ambaixades de Vichy i Londres, digué que el dictador li havia confessat que “tots els enginyers i serveis tècnics m’informen en contra del projecte però em fio més del meu xofer que m’ha assegurat que a l’últim viatge ha assolit una mitjana de 90 quilòmetres per hora utilitzant la meva benzina”.
El desvari acabà el 1941. Alguns caps de la dictadura aconsellaren Franco que acceptés una comissió d’experts per avaluar el projecte, com així va fer després de moltes resistències. El resultat fou el previsible i Filek va ser ingressat en un camp de concentració situat a Àlaba. Era el 27 de març de 1941.
Al cap de sis mesos fou excarcerat i expulsat del país cap a Alemanya, on morí el 1952.
Franco, per la seva part, continuà essent tan crèdul tota la vida. Als anys 70 es va creure un altre disbarat molt semblant. Un inventor, Arturo Estévez Varela, assegurava —la premsa franquista n’anà farcida, de la bona nova, entre 1970 i 1971— haver inventat un motor que funcionava amb aigua. El dictador, tot il·lusionat, arribà a formar una comissió d’experts per avaluar el gran invent que va concloure com es pot imaginar. Mai no se’n tornà parlar