ALMA,una mirada a l'Obra Social la Caixa

Gemma Mengual: La família és el millor equip

Alma, una mirada a l'Obra Social “la Caixa”, és una nova manera de parlar del fet social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l’Obra Social ”la Caixa”. Volem ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món. Per això Alma és la xarxa social social.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

La Gemma va començar a fer natació sincronitzada amb 8 anys. “Els pares sempre em van donar suport, però també van insistir perquè no deixés d’estudiar”. Ella té clar que és la família, juntament amb l’escola i l’esport, la que ens transmet valors. Per això veu bàsiques iniciatives com els Juegos Cabildo de Tenerife, en què participen famílies amb pocs recursos de CaixaProinfància.

A mi mai no em va agradar estudiar. I quan va arribar l’adolescència, la cosa es va posar difícil. D’una banda, els entrenaments de sincro van començar a anar de debò; entrenava vuit hores de dilluns a dissabte, i em quedava poca energia per als estudis, que també s’estaven posant difícils. I d’altra banda, mentre les meves amigues anaven a berenar i a la discoteca, jo havia d’entrenar. Per sort, vaig estar molt ben acompanyada per uns pares que em deixaven seguir el meu camí, però que m’assessoraven en un entorn de total confiança. El seu paper per a mi, com gairebé per a tothom, va ser fonamental.

En aquella època vaig canviar d’institut i vaig anar a la residència per a esportistes Joaquim Blume, amb horaris molt flexibles que ens permetien entrenar i estudiar. El paper dels educadors d’allà també va ser important. Jo a les 6 del matí ja estava entrenant, i a les 9, a classe. Però els professors eren molts conscients que anàvem cansats i sempre van saber com “portar-nos” perquè ens mantinguéssim interessats en els estudis. De fet, anys després, just al cim de la meva carrera esportiva, vaig acabar Gemmologia per gust. Anava a classe molt motivada, i vaig aprendre moltíssimes coses.

També les entrenadores i l’esport mateix m’han donat uns valors, m’han ensenyat a anar per la vida amb objectius, esforçant-me en tot i exigint-me per donar el millor de mi. Per això considero que iniciatives com els Juegos Cabildo de Tenerife, en què participen famílies en situació de vulnerabilitat del programa CaixaProinfància, són tan necessàries. El projecte va rebre al 2018 el Premi Iniciativa Familiar en el marc del desè aniversari del programa i permet a les famílies amb pocs recursos portar els fills a fer un esport —en aquest cas, la lluita canària. Allà pares i mares participen en una activitat que completa l’educació dels fills, que els integra socialment, i creen un vincle amb ells. Perquè els nens necessiten estar amb els familiars per desenvolupar-se.

Sé que les activitats d’oci i temps lliure ocupen un paper central per al desenvolupament dels més de 62.000 infants que participen cada any a CaixaProinfància. I estic segura que aquest projecte tindrà un gran impacte sobre ells i que, tard o d’hora, seran persones que influiran de manera positiva en la societat.

Els meus fills també fan esport. El gran, handbol. I el petit, una activitat extraescolar en què practiquen una mica de tot (té cinc anys). Això els forma en molts sentits: els ensenya a treballar en equip, a conèixer-se físicament, a complir regles i a ser autoexigents, a escoltar l’entrenador, a ser constants, a acceptar que no sempre es guanya, a tenir un objectiu i mirar d’aconseguir-lo… Són coses que després es poden extrapolar a la vida.

 

Als pares ningú no ens ensenya a educar els fills, però tots procurem donar-los el millor. Soc conscient que les famílies sense recursos ho tenen més difícil; potser no els poden donar extraescolars ni gaires coses materials, però hi ha una cosa que sí que els podem donar tots: temps de qualitat. Jugar amb ells, parlar, escoltar-los perquè t’expliquin les seves coses… La confiança i el vincle pares-fills són bàsics per a mi. Jo, a la meva mare l’hi explico tot. I als meus fills també intento transmetre’ls aquesta confiança perquè m’expliquin els seus problemes i les seves coses, tan necessària per a una infantesa feliç.

Crec que per aprendre és molt important divertir-se. I aquesta diversió, compartida amb la família, és una cosa que m’agrada dels Juegos Cabildo. Perquè per aprendre qualsevol cosa, sobretot quan ets nen, és fonamental que t’agradi i que en gaudeixis. Això no vol dir que no s’hagin de posar límits. Jo, per exemple, m’esforço perquè valorin el que tenen. De vegades els nens són exigents i demanaires, i aleshores jo els dic que hi ha coses que, si les volen, se les hauran de guanyar. No soc cap erudita en res, però miro donar-los bon exemple, perquè al final nosaltres els fem de mirall.

Criar un fill no és fàcil. I cada nen és únic. Al meu fill Joe li agraden les matemàtiques. Al Nil, els animals i la natura, però els estudis li costen més… Així que el portem a reforç i l’ajudem, i procurem que s’ho passi bé aprenent, sense cap pressió perquè sigui el millor de la classe. Perquè, al final, el que els pares esperem és que siguin bones persones: generosos, treballadors, amb valors, oberts, i sobretot, capaços d’aconseguir les seves metes fent el que els agradi. I per això és imprescindible que les famílies ens impliquem en la seva educació. El nostre paper ara és clau perquè tinguin èxit a la vida.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.