Música

Les tres dècades decisives de Discmedi

Joan Bibiloni, Pep Laguarda, Els Pets, Lax’n’Busto, Antònia Font, Manel, Pascal Comelade... Amb el frondós catàleg del segell Discmedi es pot bastir una part substancial de la música en català de les darreres dècades. Ara fa 30 anys que es fundava aquesta discogràfica. Un llibre del periodista Jordi Bianciotto, editat per Discmedi i produït pel Grup Enderrock, repassa la història del segell. I posa en valor els moments àlgids però sense regatejar topades i dificultats.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

De les primeres albors del popular “rock català” fins a l’eclosió de la música de festa major. Al marge dels anys decisius de la Nova Cançó, les darreres tres dècades han estat el període més decisiu en la història de la música popular en català, artísticament i perquè coincideix amb la crisi econòmica i el canvi de paradigma digital. Un cicle fascinant en el qual Discmedi, segell fundat el 1989, ha estat un actor principal.
I una història que Jordi Bianciotto, referent del periodisme musical català, relata en el volum Discmedi, 30 anys, sense defugir la polèmica i els episodis controvertits però que és, lògicament, la versió de part dels protagonistes del feliç aniversari. I l’adjectiu no té res de tòpic en aquest cas.

De Palma a Barcelona

La gènesi cal buscar-la a Palma, en el segell Produccions Blau creat per Miquel Àngel Sancho en col·laboració amb l’artista Joan Bibiloni. L’any 1982, Bibiloni enregistra un primer àlbum, Joana Lluna, que no trobava segell. Llavors, sorgeix la idea de crear una discogràfica. I Sancho, tot d’una, esdevé promotor de concerts, botiguer de discos i productor discogràfic. La iniciativa guanya musculatura ben aviat amb la publicació de treballs de Tomeu Penya (Càrritx i roses va despatxar 10.000 còpies) o del guitarrista britànic Kevin Ayers.

Joan Bibiloni. Foto: Jordi Vicent

Per aquells anys, Àlex Eslava, un arquitecte barceloní, es guanyava la vida fent de missatger a Palma. Melòman irredempt, coneix Sancho en Xocolat, la botiga de discos del mallorquí. Aparentment, quan Eslava torna a Barcelona, els camins semblaven bifurcar-se, però l’èxit de Blau fa pensar Sancho que necessiten un representant a la capital del Principat. El segell illenc comença a atendre la nova escena pop que pren forma a Catalunya. Les necessitats creixen i la cèl·lula barcelonina està a punt de metamorfosar-se en segell discogràfic. 

Discmedi naix d’una reunió. Jaume Martínez, que dirigia l’empresa Management i Disseny d’Espectacles, buscava amb qui traure un dels N’Gai n’Gai quan Albert Reguant, representant de la banda, li proposa parlar amb Blau. En la trobada participa també Joaquim Guilera, oncle del cantant del grup, disposat a posar-hi els diners, a més de Joan Oliva, soci de Martínez, Àlex Eslava i Miquel Àngel Sancho. “Aquell dia es van posar les bases del que seria Discmedi”, relata Martínez.

L’objectiu del nou projecte és facilitar una plataforma a una generació de grups que estan cantant en català, fent de relleu als cantautors i trencant  amb l’hegemonia en castellà, reflex de La Movida. Sancho i Eslava, conta Bianciotto, no se senten cridats a cap “missió èpica de salvament cultural”. “Ens va semblar que publicar en la nostra llengua era bo i que havia de formar part d’una normalitat”, explica Eslava. Per la seua banda, Jaume Martínez, antic guitarrista de Ramon Muntaner, i Joan Oliva, un personatge abeurat en la Nova Cançó, veuen la necessitat de generar “un mercat normalitzat per al català”. El 4 de maig de 1989 es crea Discmedi, participada en un 40% per Blau i set socis, les persones adés esmentades més Joan Vila. La primera seu s’ubica al barri de Gràcia.

Uns Pets propulsors

Aquells emprenedors —dels quals són al peu del canó encara avui Eslava, Sancho, Martínez i Oliva— van immediatament per feina. Les primeres referències seran Micos i mones, segon àlbum de La Madam, Born, de Joan Bibiloni i el debut d’un grup tarragoní que esdevindria emblemàtic, Els Pets. Un catàleg que va anar ampliant-se amb criteris transversals, incloent-hi bandes en castellà com BB Sin Sed o Ketama, i referències internacionals del pes específic de The Smiths.

Els Pets.

Amb tot, el més destacable d’aquells primers passos, segurament, és que Discmedi se situa en la primera línia de llançament del rock català. Un dels detonants del moviment és la publicació del recopilatori, el 1989, El tec i la teca, amb referències en català de Discmedi i uns altres segells. L’emblemàtica “L’Empordà”, de Sopa de Cabra, obria aquell disc que aixoplugava propostes com els mateixos Els Pets, N’Gai n’Gai, Detectors, Sangtraït o Grec. Un moviment que té com a fita el concert al Palau Sant Jordi de 1991, amb Els Pets, Sopa de Cabra, Sau i Sangtraït en el cartell. 

La banda de Lluís Gavaldà és un cas únic de progressió i constància. Malgrat una denominació entre infantil i escatològica i uns inicis hesitants, Els Pets cridaren l’atenció de Discmedi per l’actitud en directe i la connexió que tenien amb el públic. Però sobretot per les cançons. Aviat, es van convertir en el mascaró de proa del segell. “Els Pets han estat un grup molt important per a Discmedi. Ells i Lax’n’Busto. Val a dir que tots dos ens van ajudar molt. Poder treballar tant de temps amb dos grups d’èxit com ells, que podien vendre normalment uns 30.000 exemplars dels seus discos, ens va ajudar a consolidar-nos com a empresa i ens va donar seguretat”, admet Eslava.

Lax'n'Busto

L’esclat definitiu arriba el 1997, amb Bondia, l’àlbum que contenia un dels grans himnes del grup, “Bon dia”, que va arribar a vendre 50.000 exemplars, duplicats amb el pas del temps. Una relació entre banda i segell que, com quasi totes, va acabar esquerdant-se i, finalment, trencant-se. Lax’n’Busto tingueren el seu punt àlgid l’any 2000, amb Llença’t. Però el 2008 abandonaren també el vaixell per anar a Música Global i, més tard, a RGB Suports, que ja els feia el management.
Malgrat tenir dues bandes d’aquesta dimensió, Discmedi publicava aquells anys nombroses referències més, apostes com Bars, La Madam, U-Tòpics, Mi-te’ls, Slips o Whiskyn’s. També editen uns precursors de l’escena combativa com Brams: la formació de Francesc Ribera Titot debuta en Discmedi amb Tot és possible (1999). I traurà en el segell unes quantes referències més.

Una altra prova de diversificació estilística —i una raresa entre tanta testosterona— és Berta, una cantant de pop accessible i romàntic que prefigurava, segons Discmedi, el que passaria més tard amb Beth i el fenomen OT. “La Berta agradava a la gent normal: al venedor de la botiga, al comptable... Però els mitjans no la van tractar bé”, asseguren.

Del Grup de Folk a Macedònia

La voluntat d’arribar a públics diversos, de fet, és una constant de la marca. Discmedi va tenir l’habilitat d’entrar en un autèntic fenomen mundial, la publicació del doble àlbum de Guns’n’Roses Use your illusion I i II (1991) o de llicenciar un important directe de Carole King, de 1994. Però també van publicar a l’Estat espanyol artistes brasilers com Chico Buarque i Gilberto Gil, figures del blues o delicatessen alternatives com Anie DiFranco, American Music Club o Echo & The Bunnymen.

Pel que fa a la música en català, Discmedi va ser capaç de tornar a reunir Grup de Folk, en l’àlbum Els temps encara estan canviant (2001), o de llançar uns clars hereus d’aquell moviment com Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries. Fins i tot una banda referencial com Companyia Elèctrica Dharma té dos discos amb aquesta discogràfica.

Pascal Comelade.

En tot cas, la prova definitiva que el segell era capaç de tocar tots els estils és la inclusió en el catàleg  d’un músic tan singular com el rossellonès Pascal Comelade, que es va estrenar en Discmedi amb La filosofia del plat combinat (2004), associació que, després, va donar lloc a la recuperació d’àlbums anteriors descatalogats. Un músic incomparable que Bianciotto agrupa en el llibre amb un altre heterodox, el valencià Pep Laguarda, a qui Discmedi, en una de les operacions més significatives de la música en català, reedita l’emblemàtic Brossa d’ahir i llança una obra que havia romàs inèdita, Plexison impermeable.
Un radi d’acció inesgotable, del jazz de Tete Montoliu al flamenc de Miguel Poveda passant per reeixides propostes infantils com ara Macedònia i les successives reencarnacions.

El fenomen del nou pop en català

Discmedi, altrament, no ha estat aliè a un dels grans fenòmens dels darrers anys, la irrupció d’una sèrie de bandes amb una nova concepció pop que se situa al marge del corrent dominant de cantar en castellà o anglès. Els mallorquins Antònia Font seran un dels grans precursors i Discmedi tindrà el privilegi d’acollir-los en el seu cim creatiu, quan abandonen la multinacional Virgin per incorporar-se al segell català per publicar un dels seus treballs de referència, el sensacional Taxi (2004). Després vindrà l’àlbum que els va consolidar a tot l’Estat, Batiscafo Katiuscas (2006). De sobte, les fronteres caigueren per al pop en català: fins i tot a Madrid, Antònia Font es va convertir en moda en els cercles indies.

Antònia Font.

Un esvoranc en la paret pel qual es colarien més tard Manel. “Nosaltres estàvem en un moment baix, no es venien discos, només ens funcionava Antònia Font i Macedònia. Però les seves cançons em van entrar bé, em va semblar que eren una mena de barreja de Pau Riba, Sisa i el Grup de Folk”, apunta Eslava. Era l’any 2008 i Els millors professors europeus es va convertir en un fenomen de gran abast. La posterior història de la relació dels Manel amb el segell és interessant, però el llibre reobre un debat sobre la desigual consideració crítica d’aquests grups amb relació al “rock català”.

Manel.

Eslava  posa en valor aquella escena, pel que tenia d’obrir camins. I veu un punt d’elitisme en la recepció crítica d’uns i d’altres. “Les crítiques en aquells anys sovint eren corrosives (...) El rock català va tirar endavant sense l’ajuda de la crítica (...) però si no arriba a ser per ells potser Antònia Font o Manel no haurien cantat mai en català”, diu Eslava en el llibre, i obri així un interessant debat amb Bianciotto. Abans, l’editor plantejava el següent: “Sau agradava a la gent que no era del món de la música però a qui li agradava la música: el venedor, el comptable... En canvi, a Antònia Font i Manel (...) els troben avorrits”, etziba. I, seguint aquest fil, ressalta una formació com Els amics de les arts, que també formaria part del fons d’armari de Discmedi, amb un potencial d’arribar a públics més grans. En acabant, però, el contingent de públic i vendes d’aquest grup arribaria a ser semblant al de Manel.

Propostes, en tot cas, reeixides. Eslava, per contra, computa com a fracàs la trajectòria d’una formació molt singular, The Mamzelles, “unes noies amb molt de talent” i tones de feminisme canalitzades amb humor i desimboltura que arribaren a ser populars gràcies a un anunci però no tingueren l’èxit que el segell augurava.

Manzelles.

Aquesta història té un capítol final amb el retorn de la música festiva, de revetlla, representada per Els Catarres i Txarango, dos transatlàntics de la música en català de perfils ben diferents. Formacions que, a més, introdueixen nous paràmetres a l’hora de fer arribar i distribuir la música amb la difusió gratuïta per internet. Fet que es va fer compatible amb vendes raonables de discos en format físic. “Al final, si un grup no agrada, no funciona en cap paràmetre, per molt que en regalis la música (...) Segur que la difusió gratuïta ens resta un cert nombre de vendes, però ens hem d’acostumar que això forma part del joc: el format digital fa que s’escolti molta més música que abans (...) i a través de plataformes com Spotify en pots traure un rendiment econòmic que fa uns anys no hi era. Benvingut aquest format de negoci, doncs”, resumeix Eslava, qui confessa que el més dur de la crisi, entre 2008 i 2009, es va poder remuntar amb una ajuda de la Societat de Garantia Recíproca (SGR), dependent del Ministeri de Cultura.

Els Catarres.

El final del volum és la part, segurament, més sucosa. El temperamental Àlex Eslava, conegut per no mossegar-se la llengua, carrega contra la crítica i els programadors cool, contra la manca d’atenció a la música dels mitjans audiovisuals, i posa especial èmfasi en els que són de titularitat pública i contra la mateixa administració, pel que considera “un diàleg de sords” al voltant dels problemes de la música. Pàgines per llegir amb deteniment, amb grans moments, com ara quan Bianciotto planteja a Àlex Eslava si l’amistat entre artistes i productors és possible. “Amb el temps he arribat a la conclusió que no, sobretot els artistes que tenen èxit (...) et veuen com un empresari que guanya diners a costa seva i volen volar. Arriba un moment que ja no toquen de peus a terra. Es tornen egoistes”. 

Un deix amarg que no pertorba un balanç feliç, un present engrescador i un futur per davant. Com diu Jaume Martínez: “Quan vam començar no crèiem que aguantéssim fins ara”. Per molts anys. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.