Entrevista

«Jo abans era un pujolista convençut, però vaig passar a l’acció per la independència»

Joan Canadell Bruguera (Barcelona, 1967) serà fins 2021 el president de la Cambra de Comerç de Barcelona. La victòria de la candidatura Eines de País, impulsada per l’Assemblea Nacional Catalana, ha fet possible que l’independentisme controle un dels centres empresarials més estratègics de l’economia catalana que, des de sempre, havia estat dominada per les elits més conservadores. Parlem amb Canadell de la nova Cambra i de l’escenari polític que es trobarà des d’aquesta institució històrica.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Vostè és citat habitualment com a impulsor de Petrolis Independents, però la seua trajectòria empresarial és més àmplia.

Sí. Jo primer vaig ser empleat, després cap, directiu de multinacional, gerent d’una mitjana empresa i després vaig fundar Petrolis Independents amb el meu soci.

Com va néixer Petrolis Independents?

El 2014 jo estava a la junta del Cercle Català de Negocis amb el meu soci, el Jordi Roset. Ell va muntar una benzinera a Terrassa que va anar molt bé i li vaig preguntar què li semblava si en muntàvem una altra per aquí, a la vora. Era el moment en què començaven les low-cost. En vam muntar una a l’Ametlla del Vallès i vam dir: «ja que la fem nosaltres, que som qui som, potser caldrà donar-li un contingut de país». I vam començar a donar-li aquesta forma d’empresa amb responsabilitat social, a favor de la nació catalana i amb un impuls i discurs a favor d’un Estat independent.

Quina dimensió té l’empresa?

De treballadors n’hi ha pocs, perquè les estacions no tenen assistència personal. Però en facturació estem a la vora de 10 milions d’euros i estem a prop d’obrir la vuitena estació de servei.

Els ingressos van dirigits íntegrament a la causa?

No, només una part dels beneficis. La nostra contribució, la fem a través de projectes de país. I anem rebent propostes, demandes, i les que lliguen amb el nostre posicionament i són d’un valor acceptable --perquè facturem molt però guanyem molt poc-- les tirem endavant.

A quina mena de projectes aportava Petrolis Independents als seus inicis?

Hem promocionat Súmate, per exemple. També el Cercle Català de Negocis. Hem fet promocions concretes per la consulta del 9 de novembre o pel referèndum de l’1 d’octubre aportant diners i fent campanya. També hem fet per la recuperació històrica de Catalunya... Anem a un ritme de 10.000 o 20.000 euros anuals cap a causes d’aquest tipus.

Vostè és enginyer industrial de formació. Allò de ser empresari és vocacional o sobrevingut?

En la meva família no hi ha grans empresaris, però tant el meu pare --que era aparellador-- com la meva mare --que era massatgista i tenia negoci a casa-- sempre han tingut activitat pròpia. Petita, però pròpia. Per tant, ho he viscut a casa. Però és cert que he estat 13 anys en una multinacional. Per tant, ser empresari no era la meva vocació inicial. Després d’un cert temps vaig veure que tenia sentit dirigir una cosa més petita però a dalt de tot com a gerent. Això em va anar molt bé com a experiència. Finalment vaig pensar que era el moment d’impulsar les meves pròpies activitats. Això s’ha estroncat una mica, perquè em dedico totalment a la Cambra de Comerç. Però la vida és llarga i ja vindran altres coses.

Té algun empresari model?

Jo sempre parlo de Grífols. Més que model, és un èxit de país i hauríem de tenir-ne molts. És una empresa familiar que va començar del no-res, que a més els conec personalment, són una gran família i han muntat un gran imperi començant a poc a poc i amb molta modèstia. Són gent que te la trobes pel carrer i no t’imagines el poder que tenen. Això, jo sempre ho he valorat molt bé de l’empresariat català en general.

Des de quan es vostè independentista?

Des del segon mandat de José María Aznar (2000-2004). Abans no n’era. Era votant convergent. Un pujolista convençut que s’estimava el país i l’empresa. Estava més que tranquil, però durant aquell mandat em vaig convèncer no sols que havia de ser independentista, sinó que havia de lluitar per la independència. I vaig passar a l’acció.

Com?

Fent coses per la independència. La meva filla neix al 2000 i la segona al 2002. I pensava que els havia de deixar un país millor. Llavors començo a buscar i acabo muntant el Cercle Català de Negocis el 2008. Tot després d’haver-ho intentat en partits i veure que Esquerra Republicana era una realitat diferent de la qual venien i veure que realment no hi havia un moviment d’acció per la independència. I vaig pensar que l’havíem de crear nosaltres.

Per tant, va militar a ERC. Era l’època de Josep-Lluís Carod-Rovira o de Joan Puigcercós?

La de Puigcercós, prèvia a Joan Carretero. Quan ell va sortir jo vaig anar a Reagrupament. De fet vaig estar a la llista de número cinc per Barcelona. I després, quan allò va acabar com va acabar vaig dir: «Mai més un partit, això no està fet per mi». I ho vaig deixar córrer.

En canvi, sí que va ser fundador de la Crida Nacional per la República.

Fundador, no. Sí que vaig hi donar suport, contribuint amb 10 euros, però no en vaig ser fundador.

En tot cas, el fet que impulsara la Crida, amb una petita aportació, incomoda algun sector de l’independentisme?

No en tic constància ni m’ha arribat. Des de fa molts anys, la meva màxima en el tema polític és la unitat. Sense unitat no anem enlloc. I la Crida em va semblar que era un moviment més en aquesta línia. Per tant, vaig donar-li suport. I ja està. Per a mi la unitat és bàsica si volem avançar com a país, i espero que algun dia se n’adonin els partits.

Manté contacte amb el president Carles Puigdemont?

Vaig anar a visitar-lo fa ara tres setmanes, però no hi tinc contacte constant.

Vostè ja era una persona popular com a fundador del Cercle Català de Negocis i com a agitador en xarxes socials. Ara, com a president de la Cambra de Comerç, se sent més transcendent que abans?

Més transcendència personal no, però quant a càrrec públic és evident. Quan piula Joan Canadell, al darrere també hi ha la Cambra de Comerç. Per tant, piulo molt menys que abans, amb menys contingut polític i més d’empresarial. En soc conscient. Però continuo sent una persona normal.

Com ha de ser la Cambra de Comerç que vostè presidirà els dos propers anys?

Molt diferent. Ha de ser més propera a l’empresa en general, sobretot a la petita i la mitjana. Ha de defensar els interessos econòmics de país. No oblidem que som la Cambra de Barcelona, però tothom la identifica com el cor de les cambres del país. Per tant hem de defensar el que representa Catalunya com a país a nivell econòmic i empresarial. Ha de ser moderna, hem rejovenit el ple i això s’ha de notar. I ha d’estar pendent cada dia d’allò que es pot fer millor per al país. Jo, a cada acte que vaig, surto amb deures de coses que es poden millorar i s’han de millorar. Per tant, ha de ser una Cambra molt més activa.

Això, en exemples concrets, com es pot traduir?

Per exemple, avui un gran empresari de la construcció catalana m’ha recordat que als Rodalies hi ha 195 punts que tenen velocitats limitades per falta de pressupost perquè hi ha problemes. Alguns són de 60.000 euros i ningú no està vetllant per això. I la Cambra ho pot fer. I no només li he dit que sí, sinó que he donat instruccions per fer-ho. Tot seguit he trucat al departament d’estudis per fer un seguiment de totes les inversions pendents --cosa que s’havia deixat de fer--, de quin és el seu estat i per pressionar els governs que facin allò que s’ha de fer. És un exemple, però te’n puc posar molts més.

L’endemà del triomf d’Eines de País, la seua candidatura a la Cambra de Comerç, molts periòdics alertaven de la incomoditat i de la preocupació dels empresaris catalans. Ho ha notat?

Sincerament, no. M’he reunit amb les grans empreses i, tret d’un cas molt concret, he rebut una resposta molt més positiva del que m’esperava. Alguna cautela, només faltaria això! Crec que ha sigut més el que els mitjans espanyols han volgut treure que no pas la realitat de l’empresa catalana, sigui petita, mitjana o gran. Però això s’anirà veient. De moment, les reunions amb empreses són molt més en positiu que no en negatiu.

L’excepció que esmenta de falta d’entesa o de sintonia amb alguna empresa es deu més a motius polítics o empresarials?

Hi ha empreses grans catalanes que el procés les ha situat en una situació molt incòmoda. No poden anar a favor del procés, però tampoc poden anar-hi en contra. Aquestes situacions per a ells són molt incòmodes i els agradaria tirar pel camí d’enmig. Jo aquest camí l’hauria acceptat fa 10 o 15 anys, però avui aquesta opció no hi és, desgraciadament. Aquesta incomoditat no és la de l’economia catalana, sinó la d’algunes empreses grans que si se situen en un cantó reben d’una banda i si se situen en l’altre, reben de l’altre costat. Qui més fort pega, però, és l’Estat espanyol i els mitjans espanyols. Per tant, tendeixen a esbiaixar una mica més cap allà perquè aquí no reben les bufetades que reben allà. Interpreto, alhora, que el cor el tenen més cap aquí. Però només és una interpretació.

Els problemes comercials i econòmics de Catalunya continuen sent els mateixos anys després: un corredor mediterrani inacabat, unes infraestructures per renovar, unes relacions fiscals insatisfactòries amb l’Estat... Des de la Cambra de Comerç es poden fer coses per canviar això?

No sols podem fer-ho, sinó que ens hem compromès a ser una eina més. Una part molt important és potenciar l’àrea d’estudis. De fet, ja he donat l’ordre d’ampliar-ne els recursos interns. Com ho farem? Per una banda, portant una agenda de tots els projectes, veient en quin estat estan i collant les institucions corresponents quan toqui per desencallar tot el que es pugui. I l’altra, que crec que mai no s’ha fet, és valorar els costos d’oportunitat de la no inversió. Més que nous pactes per les inversions el que cal és complir amb els pactes que tenen subscrits amb Catalunya. En concret, l’addicional tercera de l’Estatut. Aquí hi ha 3.800 milions d’euros que no han arribat. 3.800 milions d’euros en infraestructures és mitja Catalunya nova. Això s’ha de complir. I si valorem el cost d’oportunitat de no haver tingut aquestes inversions des de fa 10 anys, les xifres seran multimilionàries. La gent dels barris més deprimits ha de saber que cada dia, quan agafen els Rodalies i tenen problemes, si tot aquest incompliment no s’hagués fet, viurien més tranquils. Tot això té un impacte en la societat, no només en l’empresa. Sempre parlo també de l’accés al port de Tarragona amb ample de via europeu que ha fet que una inversió anunciada per Daimler Benz, que implicava 2.000 o 3.000 llocs de treball, al final no s’hagi fet perquè per dues vegades el ministre del ram no havia complert amb els terminis previstos. Això té un impacte brutal. I això s’ha d’explicar i ens proposem fer-ho.

El fet que hi haja empresaris posicionats políticament que pressionen per l’acabament del corredor mediterrani quan fa 10 o 15 anys no ho feien és positiu?

No tinc més remei que veure-ho en positiu. Una altra cosa és si serà eficaç o no. No obstant, com més pressió hi hagi, millor. De fet, l’únic president de cambres espanyoles que m’ha trucat des de la investidura ha estat el de València [José Vicente Morata] i hem parlat d’aquest tema. Que València estigui sensible també en aquest tema ja ens va bé. Això fa 15 anys no passava. Per tant, és positiu. No hem de llevar-li importància. Ara, l’Estat ens dirà que el corredor ja està en marxa, que tot va com estava previst. El ministre de Foment, José Luis Ábalos, diu que ja veurem si es compleixen els terminis. I l’efectivitat del corredor no és la que nosaltres demanem. Però ja anirem parlant d’això.

Joan Canadell / Jordi Play

Com ha sigut el seu primer contacte amb José Vicente Morata?

Em va trucar per felicitar-me. Al senyor José Luis Bonet [president de la Cambra de Comerç d’Espanya] li vaig trucar jo. Però que el primer a trucar-me fos el de València em va satisfer. I de seguida ens vam posar d’acord que el del corredor mediterrani és un tema que hem de treballar conjuntament.

Vostè insisteix que Espanya és un topall per a l’economia catalana. Pensa que l’empresariat català cada cop hi està més d’acord?

N’estic convençut. Com a mínim em baso en les úniques enquestes que hi ha, que són del 2012. Tant la de PIMEC, com la de CECOT i la de la mateixa Cambra diuen que la majoria de l’empresariat, més del 50%, estava a favor d’un estat propi el 2012. Tothom entén que hi ha més independentistes ara que el 2012 i, per tant, també més empresaris independentistes. Quants? No ho sé. Quan posem en marxa el sistema de consultes farem alguna pregunta que vagi en aquesta línia. Crec que sortirà més d’un 60%. I és lògic, perquè l’empresari sol estar més documentat i format que la societat en general. I segons les enquestes del CEO, més formació i més informació vol dir més independentista.

També s’ha mostrat hostil amb les empreses que van traslladar la seu social l’octubre de 2017. Seria beneficiós que tornaren a Catalunya?

Hostil tampoc. No han traslladat res, han canviat el seu registre mercantil i això no té conseqüències econòmiques. D’aquí no ha marxat cap oficina, magatzem o instal·lació productiva. Res. Per tant, les conseqüències són pràcticament zero. Si volen tornar, benvingudes tornaran a ser. Però tampoc han marxat, perquè segueixen aquí. El que dic és que si això ho van fer algunes empreses per condicionar el vot --i estic segur que sí--, això és intolerable. Si ho han fet perquè se sentien incòmodes i ho estan menys a Madrid o a València que a Barcelona, fins i tot es pot entendre. Ara, també han d’entendre que la gent es desarreli d’aquestes empreses. Hi ha gent que pren decisions de canvi d’hàbit de consum perquè no li agrada que una empresa traslladi la seu social a un altre lloc. Ara, ja ens semblarà bé que tornin. Millor que tornin. Però no tindrà un impacte econòmic important.

El seu equip ja s’ha reunit amb les empreses que més contribueixen a la Cambra de Comerç. Com és la relació, tenint en compte que algunes formen part de l’IBEX-35 i, tal com deia abans, se senten incòmodes en aquest context polític?

M’he reunit amb totes i les relacions han sigut molt més cordials, positives i de treball conjunt que no pas la que m’imaginava des d’un principi pel que havia pogut intuir. Fins i tot alguna s’ha oferit a treballar desinteressadament per la Cambra en certs temes. Per tant, el balanç és positiu. Hem superat expectatives.

I com és la seua relació amb Josep Sánchez Llibre, president de Foment del Treball?

Ens hem vist un parell de cops des que era presidenciable. El senyor Sánchez Llibre no és el Joaquim Gay de Montellà: és més dialogant, més obert, més neutre. I jo li he dit que el nostre objectiu és desenvolupar al màxim el potencial econòmic de l’empresa catalana. Si en això estan d’acord des de Foment, treballarem conjuntament. Perquè això és bo per a tots. «I tant, només faltaria això», diu ell. Si en algun moment tenim un component polític que a ell no li agradi, doncs bé, ja es veurà. Però en l’eix principal ens hi trobarem i hem quedat a treballar conjuntament.

El van convidar a la Nit de la Logística? Hi acudia Felip VI.

No ens hi han convidat -no perquè sigui jo el president, altres anys ja era així. On sí que he anat és al Saló Internacional de la Logística.

En tot cas, en algun moment coincidiran, vostè i el rei espanyol. Per exemple, quan vostè esdevinga segon vicepresident de la Cambra d’Espanya, càrrec que li correspon. Hi està disposat?

Sí. Com a Cambra ja hem dit que quan puguem farem una consulta per demanar a l’empresariat català si creu que s’ha de reprovar l’actitud del rei el 3 d’octubre de 2017. Jo personalment crec que sí. Però no sé si tinc al darrere la majoria de l’empresariat. Si el mandat és que s’ha de reprovar actuarem en conseqüència. I si és que no, també.

Pel que fa a l’actualitat econòmica, s’està parlant molt de la llei Aragonès. Quina opinió en té?

No sabria dir-te, perquè encara no he pogut mirar ben bé què és.

També ara, ja a l’estiu, es torna a parlar del model turístic de Barcelona: creuers, lloguer irregular de pisos, macroconcentracions... Quin model turístic proposaria vostè per a Barcelona?

Barcelona és una de les ciutats europees amb més èxit turístic. Aquest creixement tan ràpid no ha anat acompanyat d’una planificació de la ciutat per viure aquest èxit. Per tant, s’ha de preparar millor la ciutat, i això ho han de fer els polítics. Crec que no valen les excuses: fa anys que el turisme no para de créixer. Qui no ho hagi planificat és que probablement no ha fet bé els deures. D’altra banda, si podem substituir part de l’èxit de quantitat per qualitat, intentem-ho, perquè és bo per a tots. El que no podem fer és renunciar a l’èxit econòmic que fa que molta gent visqui d’això. No podem fer fora el turisme. Hem de fer la gestió que toqui perquè l’impacte sigui el mínim possible a la societat. Crec que és un problema de planificació. Fa dècades que Barcelona no para de créixer en turisme i això s’hauria d’haver previst. El que sí que proposarem és mirar d’anar cap a un turisme de més qualitat, intentar centrifugar part d’aquest turisme cap a la resta de Catalunya aprofitant Barcelona com a porta d’entrada, però que capil·laritzi cap a la resta del territori. Això vol dir que caldrà preparar més oferta turística. De platja en tenim, però no només. Hi ha un turisme cultural, històric, paisatgístic, de cuina, etc., que té un recorregut important. Cap aquí haurem d’anar els propers anys. Però em penso que en quantitat continuarà creixent. Barcelona té un atractiu molt important arreu del món i els polítics s’han d’espavilar, perquè s’ha de trobar la manera de fer conviure aquest èxit amb la gent d’aquí.

Però, per exemple, vostè estaria d’acord amb la creació de més hotels a Barcelona per atraure més gent?

No sé dir-te si ens en sobren o ens en falten. No hem analitzat el tema a fons. Però si hi ha demanda, s’ha d’atendre, perquè això és bo per al conjunt de la societat. Ara, l’hem de fer conviure amb la ciutat i, si podem, repartir millor aquest turisme i potser no caldrà un nou hotel, sinó que en una setmana un turista passarà aquí quatre dies i els altres tres en altres llocs de Catalunya. I així podrà venir més gent i amb menys impacte. Es poden fer les dues coses.

Més enllà del debat nacional, en termes econòmics, la continuïtat d’Ada Colau a l’Ajuntament és una bona notícia?

No tinc prou arguments per valorar-ho però, insistint en el turisme, crec que no s’ha fet una bona gestió. Segur que s’hauria pogut fer més. Què? Això ho hauran de decidir ells. Des del punt de vista econòmic, a Barcelona no han parat de créixer les inversions. Per tant, segur que també s’han fet coses bé. Barcelona és una ciutat de massa èxit en aquest moment. Caldrà veure com es gestiona. Però per a mi la gestió no és reduir l’èxit, sinó fer-lo compatible amb la resta de la ciutadania.

I també en termes econòmics, com valora la gestió feta fins ara des de l’Executiu Torra-Aragonès?

Torna a ser una mica el mateix. Pel que fa a noves inversions i creixement econòmic, Catalunya està per sobre de la mitjana espanyola i europea. Portem uns quants anys de creixement de gairebé el 3%. Això és molt positiu i aquí la Generalitat alguna cosa hi tindrà a veure. Hi ha departaments com el d’Acció Exterior que fan moltes coses perquè vinguin inversions. Per tant, segur que els gestors de la Generalitat estan fent les coses bé. Si ho mirem des de la perspectiva dels resultats, és positiu. Més encara tenint en compte que tenim un dèficit fiscal enorme i pocs recursos.

Haurien de poder tirar endavant els Pressupostos?

Sempre és positiu des del punt de vista econòmic. Si es pot fer, s’ha de fer. Ara, sense pressupostos també podrem tirar endavant? Sí. Però és millor si es poden pactar.

En termes polítics, com veuria que ERC, JxCat o tots dos partits facilitaren la investidura de Pedro Sánchez?

No em vull posar en aquest tema perquè és política i el que vulguin fer ja ho decidiran. El que no ens interessa és la situació actual d’inestabilitat política en el sentit que no hi ha resposta a un procés darrere del qual hi ha milions de persones. Llavors, la situació és inestable i no saps com pot acabar tot plegat, però la inestabilitat pot anar a més. Caldria que hi hagués un diàleg. I pel que jo sé, hi ha una part contínuament asseguda, esperant que algú vingui. I per l’altra no hi ha ningú assegut. Arribarà un moment que hauran de seure i negociar. El conflicte polític hi és i cal buscar una solució que pugui acceptar la majoria de la societat. Si no, el conflicte s’allargarà. No pots prendre decisions en contra de dos milions de persones. Per tant, la primera jugada l’ha de fer l’Estat seient a negociar.

La Cambra de Comerç es pronunciarà en aspectes no directament lligats a l’economia? Per exemple, quan el Tribunal Suprem emeta la sentència.

Segur que alguna cosa direm, perquè és un tema prou important. Però, evidentment, el nostre afer principal és l’econòmic. El polític, mentre no creï inestabilitat --i això pot crear-ne--, no requerirà el nostre posicionament automàtic.

Per últim, ha anat a veure els presos polítics?

Encara no. Acaben de tornar a Catalunya i he demanat hora per anar-hi.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.