Món

I si aviat la UE ja no accepta més refugiats?

En pocs anys els somnis dels intransigents d’Europa s’han fet realitat: el salvament marítim s’ha suspès gairebé del tot i les rutes a través del Mediterrani estan més o menys tancades. Aviat la UE ja no acceptarà més refugiats?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Falta poc per la mitjanit quan Fabian Heinz perd la fe en Europa. El vaixell Alan Kurdi, embarcació de l’organització alemanya de salvament marítim Sea-Eye, es balanceja entre Lampedusa i Malta. Heinz, de 29 anys, un fotògraf de Würzburg, aquesta nit està de guàrdia a coberta, encara avui se’n recorda.

Des de la seva posició mira desenes de refugiats que ell i els altres membres de l’organització han rescatat del mar davant la costa líbia. Aquelles persones dormen tan bé com poden. Estan estirades per totes bandes a la coberta, plena a vessar, xopa per l’escuma de les onades. Ja fa més de dos dies que l’Alan Kurdi navega pel mar Mediterrani. Cap país no vol deixar atracar el vaixell. Malta ha prohibit l’entrada a la tripulació i el ministre de l’Interior italià, Matteo Salvini, ha proposat que l’embarcació posi rumb a Hamburg. A bord aviat s’acabaran els queviures i hi haurà casos d’emergència mèdica.

“Estava preparat per tot allò”, diu Heinz. Però en aquell moment es va sentir infinitament sol. “Vaig tenir la sensació que a tothom li era igual si a nosaltres ens arrossegava el corrent. Una cosa com aquella no pot passar, a Europa”. Quan dies més tard la marina maltesa va recollir els migrants del vaixell, dues dones ja havien perdut el coneixement. Sense refugiats la tripulació tampoc no pot tocar terra a Malta. Els rescatadors marítims han de navegar cap al sud. Tretze dies després del rescat de 64 persones poden desembarcar. Són a Tunis.

Per als refugiats Europa es va convertint en una fortalesa sense portes d’accés. I cada cop més els voluntaris de salvament marítim són criminalitzats. Per a ells els ports estan tancats, es confisquen vaixells i es porta els socorristes davant els tribunals. El capità del Lifeline, Claus-Peter Reisch, va ser condemnat fa poc a Malta a pagar una multa de 10.000 euros perquè el seu vaixell no s’havia registrat correctament. A deu voluntaris del Iuventa la fiscalia italiana els acusa d’haver afavorit la immigració il·legal en qualitat de còmplices. La tripulació podria rebre una condemna de fins a vint anys de presó.

Els europeus, amb la seva política de bloqueig, han delmat la flota de vaixells de salvament marítim privats. Si bé abans hi havia fins a dotze embarcacions, ara molts dies no patrulla cap vaixell de rescat per les aigües que hi ha entre Europa i el nord d’Àfrica.

A la primavera la UE va aturar completament el salvament marítim. Vigila el mar només des de l’aire i col·labora amb la guàrdia costanera líbia, que des del 2017 ha ampliat la seva zona de cerca. Els vaixells libis intercepten refugiats davant la seva costa i els retornen al país –en guerra civil–, on se’ls emplaça en campaments i molts són torturats, violats o se n’abusa, en part fent-los fer de soldats.

La carta dels drets humans de la UE garanteix la protecció a les persones que fugen de la guerra o de la persecució política. Però els Estats de la UE han abolit de facto aquest dret. Han tancat amb pany i forrellat les seves fronteres, han expulsat voluntaris de rescat i han construït barreres. Paguen a autòcrates com el president turc, Recep Tayyip Erdogan, perquè impedeixen als migrants continuar la fugida.

D’aquesta manera, fins i tot durant els mesos més càlids, del maig a l’octubre, amb prou feines arriben refugiats a Europa. De moment, aquest any tan sols 24.000 migrants han aconseguit arribar a la UE travessant el Mediterrani: la quantitat més baixa dels últims anys.

La odissea cap a Europa és més perillosa que mai. Segons un estudi del laboratori d’idees italià Istituto per gli studi di politica internazionale, que es basa en xifres del Ministeri de l’Interior italià, els primers quatre mesos del 2019 un de cada vuit refugiats que va salpar de Líbia en direcció a Itàlia va morir. Segons dades de l’Organització Internacional per a les Migracions, aquest any un de cada disset refugiats va perdre la vida en aquesta ruta, mentre que el 2016 només hi va morir una de cada 43 persones. Un grup d’advocats pels drets humans la setmana passada va denunciar la UE davant el Tribunal Penal Internacional de la Haia. Amb la seva política la UE, segons l’escrit de denúncia, és responsable de la “mort per ofegament de milers de persones”.

El 2013, quan uns quants centenars de refugiats van morir ofegats en l’accident d’un vaixell a Lampedusa, els caps d’Estat i de govern d’Europa es van mostrar consternats. La UE va invertir en programes de salvament. Ara els Estats de la UE assumeixen les avaries com a danys col·laterals. Molts europeus s’indignen pel mur que Donald Trump vol construir a la frontera amb Mèxic, però en realitat el continent s’aïlla contra la immigració d’una manera més brutal que els EUA. Dijous i divendres els caps d’Estat i de govern d’Europa es reunien a Brussel·les en una cimera per establir el pla d’acció fins al 2024. La qüestió migratòria torna a tenir un paper rellevant en les negociacions. És improbable, però, que la UE corregeixi el rumb de manera considerable. Fa temps que en la política d’asil de la UE s’ha imposat l’imperatiu segons el qual s’ha d’aconseguir que no arribin migrants. Tant se val com.

La “fortalesa d’Europa” té molts arquitectes: el primer ministre d’Hongria, Viktor Orbán, el cap del govern de Grècia –d’esquerres–, Alexis Tsipras, o l’excanceller austríac, Sebastian Kurz. Tots ells porten a terme una política que té com a objectiu que els migrants no entrin a Europa. Però no n’hi ha cap que actuï tant conseqüentment com Matteo Salvini. El ministre de l’Interior italià, populista de dreta, s’ha ocupat que el seu país abandonés el rescat marítim. A més, ha calumniat voluntaris estrangers titllant-los de col·laboradors de màfies de traficants i els ha perjudicat amb investigacions, per la qual cosa molts s’han retirat. Finalment, va fer tancar els ports italians per als rescatadors. Qui encara treballa per al rescat de refugiats ha de trobar un país que els accepti.

Amb la seva política d’aïllament, Salvini ha aconseguit el que fins fa pocs anys ni tan sols l’AfD s’atrevia a exigir: que els europeus deixin ofegar els migrants al Mediterrani.

Els migrants que, malgrat tot, aconsegueixen arribar a Itàlia tornen a caure ràpidament en la misèria. La tardor passada, la coalició formada per la Lliga Nord de Salvini, populista de dreta, i el partit de protesta Moviment 5 Estrelles (M5E) va promulgar un decret, l’anomenat decret Salvini, segons el qual abans d’acabar el 2020 uns 130.000 immigrants podrien passar a ser il·legals. Salvini va abolir sense dubtar-ho la protecció per “motius humanitaris”, cosa que oferia a molts sol·licitants d’asil una possibilitat limitada per treballar legalment. Per aquest motiu ara ja hi ha milers d’homes i dones al carrer a Itàlia. I la xifra podria continuar augmentant.

Mamadou Kondé, de 26 anys, un pastor del Senegal, dorm des del febrer en un banc d’un parc de Roma. S’alimenta amb menjar que reparteixen uns voluntaris; la tarda de maig que hi parlem són petites pizzes que han sobrat. De fet, Kondé no és el seu nom real. Però té por que se l’esmenti amb el seu nom autèntic o que se’l fotografiï. “No sabem què ens espera”, diu Mamadou.

Fins a la tardor de l’any passat Kondé havia tingut allotjament com a refugiat amb estatus de protecció humanitària en un centre de primera acollida a Roma. A conseqüència del decret Salvini va ser expulsat de l’allotjament. Va trobar un sostre en una casa ocupada, però la policia també el va acabar expulsant d’allà. Ara ja no sap no anar. “Sense casa no tens permís de residència, sense permís de residència no tens feina, sense feina no tens casa”, així resumeix Kondé el seu dilema. Li agradaria tornar al Senegal, però no té diners per fer-ho. El passaport, diu, li van robar.

Salvini ha dit que la llei és un “regal per als italians”. “S’ha acabat l’actitud alegre amb els migrants”, fa un dels seus eslògans. Marika Surace, jurista de la Coalizione Italiana Libertà e Diritti Civili, una xarxa d’organitzacions no governamentals italiana, critica que el decret Salvini condueix a l’abandonament i a la violència. “Ha destruït el sistema antic sense substituir-lo per un de nou”, diu Surace. Per por de protestes socials, diversos alcaldes es neguen a aplicar el decret. L’ONU considera que entra en contradicció amb el dret internacional.

La UE no ha estat capaç de crear un sistema per repartir de manera justa els refugiats entre els Estats membres. Tal com havia reclamat reiteradament la cancellera alemanya, Angela Merkel. Per contra, a Europa s’ha imposat una competició: els Estats aspiren a ser els campions de rebaixar els estàndards d’asil perquè no entrin refugiats. La política de la intimidació, que Salvini ha introduït a Itàlia, ja fa temps que la du a terme el primer ministre hongarès, Viktor Orbán, a l’est del continent amb, com a mínim, la mateixa duresa.

La frontera entre Hongria i Sèrbia fa temps que està tancada. Els refugiats que venen del sud topen amb un baluard format per dues tanques, filat espinós, càmeres de visió tèrmica, i sota vigilància policial les 24 hores del dia.

El govern d’Orbán va decidir deixar entrar únicament dos refugiats al dia, fet que equival a l’incompliment del dret d’asil europeu. Els migrants s’han de sotmetre a un interrogatori dels guàrdies fronterers, que decideixen en un procediment d’urgència qui té opcions de rebre asil. Els que, després de la primera prova, no són retornats a un Estat balcànic van a parar a un dels dos camps d’acollida que hi ha a tot el país mentre duri el procés d’asil. Els camps s’anomenen eufemísticament “zones de trànsit”, però en realitat són presons.

Segons el dret europeu els sol·licitants d’asil rebutjats poden interposar recursos legals conra una decisió com aquesta. Però Orbán ha anul·lat aquest dret. Les autoritats hongareses importunen repetidament els sol·licitants d’asil negant-los el menjar. Les ONG que defensen els drets dels refugiats a Hongria han de pagar un impost especial. “La política d’Orbán està encaminada únicament i exclusivament a rebutjar refugiats, tant se val que estiguin en perill”, critica l’activista pels drets humans Márta Pardavi.

La política d’aïllament d’Orbán i Salvini ha reduït notablement les migracions, però no les ha eliminat del tot. Possiblement les ha consolidat. Per tenir assegurades les fronteres, a Líbia o al Sudan els europeus donen suport indirectament a milícies que estan involucrades en el tràfic de persones i que contribueixen a la desintegració de l’Estat. A Egipte fan costat a un règim brutal que emmordassa aquest país de 98 milions d’habitants i, segons els experts, posa en perill la seva estabilitat a llarg termini. D’aquesta manera, molts migrants opten per rutes noves, generalment encara més perilloses.

Ben al sud d’Europa trobem Manuel Barroso a la seva central de comandament. Als seus peus hi ha el port d’Almeria, una ciutat costanera andalusa. Darrere les finestres el cel blau s’ajunta amb la blavor del mar. Barroso fa lliscar les mans per sobre el mapa que té sobre la taula que hi ha al centre de la sala quan una alarma posa en alerta el cap de salvament marítim. Suposadament 47 persones són en una barca al mar d’Alboran, viatgen del Marroc a Espanya. Barroso va amunt i avall atrafegat per la sala i dona ordres.

Des que les rutes pels Balcans i Itàlia cap al nord d’Europa estan bloquejades gairebé totes, Espanya s’ha convertit en una de les destinacions més importants per als refugiats. En total l’any passat gairebé 60.000 van atrevir-se a emprendre la travessia des del Marroc. Mai abans havien sigut tants.

Durant molt de temps Espanya ha demostrat de manera impressionant amb quina efectivitat es pot controlar el territori entre el nord d’Àfrica i Europa. El govern socialista de Pedro Sánchez va deixar atracar vaixells de rescat novament als ports. Quan Salvini va rebutjar per primer cop un vaixell amb migrants, l’Aquarius, Sánchez va obrir el port de València. El seu govern va ser el primer contrapès a la Itàlia de Salvini.

Però fins i tot als socialistes els costa mantenir la seva política liberal de refugiats. Mentre la UE no es posi d’acord en un sistema comú d’asil, en bona mesura els països mediterranis estan sols.

Des de començament d’any, el lema a Espanya també és: ja ens agrada rescatar-ne, però, sisplau, que no en vinguin tants. Segons el diari El País, aquest any la immigració il·legal a través del Mediterrani s’ha reduït a la meitat. Igual que altres països de la UE, Espanya també aposta cada cop més pel fet que tercers Estats assumeixin la feina bruta del control migratori. El rei d’Espanya, Felip VI, i el seu ministre de l’Interior van viatjar a mitjan febrer al Marroc per instar la guàrdia costanera marroquina a treballar amb més determinació per rebutjar refugiats. Per a aquesta acció la UE ha promès 148 milions d’euros, i ja n’ha pagat 30. El resultat: segons dades pròpies, aquest any el Marroc ha interceptat i retornat 30.000 refugiats.

Al port d’Almeria ja es poden observar les repercussions d’aquest canvi de rumb. Quan a la torre es dispara l’alarma, els espanyols s’estimen més enviar-hi primer només un avió per veure on es troben els refugiats. El vaixell de rescat Spica es queda al port.

Al costat del vaixell Ismael Furió renega. El capità és membre del sindicat d’esquerres CGT i aquí és el responsable dels voluntaris de salvament. A ell també li agradaria ajudar, però no pot. “Aquesta és la nova estratègia”, explica. “Retardar-se i esperar que la guàrdia costanera marroquina trobi la barca i la faci retornar”. Ara les decisions a la nova central de comandament les pren Félix Blázquez, general de la policia militar Guàrdia Civil. A bord d’alguns vaixells també s’hi ha instal·lat policia militar. Molts treballadors humanitaris ho critiquen, veuen els refugiats com a nàufrags i no com a immigrants. I no es veuen a si mateixos de cap manera com a guàrdies fronterers.

Les mesures posen de manifest fins a quin també Espanya procura aïllar-se. Al desembre, en les eleccions regionals andaluses el partit d’extrema dreta Vox va obtenir un 11% dels vots, i un percentatge semblant a les eleccions generals de l’abril.

Des de llavors els rescatadors estan contínuament en entredit. Fins ara aquest any han mort 166 persones al mar entre Espanya i el Marroc. El sindicalista Furió tem que a l’estiu en siguin moltes més. “Només que els marroquins espifiïn un de cada quatre rescats, possiblement moriran ofegats milers de persones”, calcula Furió. A més, la guàrdia costanera marroquina no sempre informa minuciosament dels rescats.

El predecessor de Barroso al centre de control d’Almeria, Miguel Zea, temia una cosa semblant. Al febrer el ministre responsable el va rellevar. Zea ho havia demanat personalment. Amb aquestes condicions no volia continuar, va dir Zea segons els treballadors humanitaris. Si no, al matí no es podria mirar més al mirall.

Els polítics europeus afirmen que ja ha passat la crisi dels refugiats. Treballadors humanitaris com Barroso experimenten cada dia que això no és veritat. La crisi s’ha traslladat als confins del continent; i més enllà. Mentre els Estats de la UE no aconsegueixin posar-se d’acord sobre un sistema d’asil just o sobre camps d’acollida que respectin la dignitat humana, en qualsevol moment la crisi pot tornar al centre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.