BOTÀNIC II

Un Govern a l’hivernacle

Hi ha Botànic II, sí. Però, com si haguera estat trasplantat, el nou Govern valencià ha nascut en precari. Tant les ferides per l’avançament electoral com la costosa negociació de l’acord multipartit obliguen a restablir les bases de confiança mútua. A més, PSPV i Compromís ja no conviuran sols, sinó en companyia d’Unides Podem, un soci que els pot resultar incòmode. EL TEMPS posa en context l’emergència habitacional i climàtica del Consell.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

És dimecres, 12 de juny. A penes falten 20 minuts perquè s’inicie el ple d’investidura de Ximo Puig, i Rubén Martínez Dalmau, enfurismat, ha posat com a condició que la conselleria de medi ambient i emergència climàtica recaiga en Podem. Si no, el seu grup no votarà a favor. Però Mónica Oltra, que completa l’escena, no li dona opció: “De cap manera”, contesta. Compromís es nega a renunciar a aquest departament, com ha explicitat al llarg de les tres setmanes anteriors, el temps que ja es prolonguen les negociacions del nou Consell.

Al despatx presidencial del Palau de la Generalitat, on fa més de mitja hora que estan reunits per trobar-hi una eixida, el candidat d’Unides Podem ha amenaçat d’abandonar l’activitat política. Fins a tres vegades els ha expressat la seua intenció de convocar una roda de premsa immediata en què comunicarà que plega. Puig i Oltra no s’ho poden creure. Li venen a dir que la política és l’art de l’acord i que les imposicions no són la millor manera d’estrenar-s’hi.

“El ple comença d’ací a vint minuts i la investidura no pot ser fallida”, l’avisa Oltra. “Signarem l’acord de vesprada a Alacant”, el pressionen. El document programàtic està enllestit i els altres dos socis consideren que la darrera oferta que han traslladat a Dalmau és més que generosa: una Conselleria de Vivenda amb rang de vicepresidència segona i sengles agències de canvi climàtic i energia, encara per desenvolupar, adscrites a dos departaments gestionats pels socis de Govern. “És més d’allò que us correspondria”, subratllen.

Dilluns, només dos dies abans, Puig ha transmès a l’equip negociador socialista que no desitja tenir Dalmau com a vicepresident i que aquesta funció hauria de recaure en Oltra, exclusivament. Ben mirat, no sembla tan complicat evitar-ho: Compromís havia accedit a la creació de la segona vicepresidència quan s’esbossava un Govern amb set conselleries socialistes, cinc per a ells i dos d’Unides Podem. Un total de 14. Però aquests últims van considerar-les excessives i van forçar-ne la reducció a 12, seguint la correlació de sis, quatre, dos. Tant Agricultura com Cultura i Turisme es quedaven sense.

Dimarts al migdia, després del minut de silenci en record de la darrera víctima de violència masclista, Oltra conversa breument amb Puig i li fa saber que Compromís no cedirà més quotes de poder en favor de la formació morada. Una hora i mitja més tard els representants d’Unides Podem s’alcen en bloc de la taula. Entenen que la vicepresidència ha quedat suspesa en l’aire i que el pot de pintura verda amb què pretenien pintar-la també s’ha evaporat. PSPV i Compromís els posen en safata el totxo de la Conselleria de Vivenda i la de Transparència, tan lleugera com el seu propi nom indica i que, a més, recaurà en Esquerra Unida. El plat no és suculent, però dels 52 diputats del Botànic, Unides Podem amb prou feines n’ha aconseguit vuit. Tot just a això es referien Puig i Oltra en assegurar que, amb els números a la mà, no els pertocava res més.

Dalmau convoca la reunió in extremis amb Puig i Oltra a través del grup de WhatsApp creat per ella —a proposta del mateix Dalmau— la setmana del 14 de maig, quan van acordar la continuïtat d’Enric Morera com a president de les Corts valencianes. Al grup, anomenat “Botànic2os”, no han abordat l’estat de les negociacions. De fet, es va mantenir pràcticament inactiu fins que el candidat podemita va decidir explorar l’entesa d’última hora, com si convocara un gabinet de crisi.

Encara que feia l’efecte que la paraula “crisi” no figurava al diccionari del Botànic, s’hi ha obert pas a poc a poc. Per raons diverses, la relació entre Puig i Oltra va anar deteriorant-se durant l’últim curs de la legislatura passada. L’entrada d’un nou soci hi ha introduït complexitat, però la situació heretada ja era tensa. 

Després del 28A

L’avançament electoral decretat per Puig el 4 de març d’enguany va esdevenir-ne el punt culminant. Aquell dia, alguna cosa es va poder trencar per sempre més. Feia dies que Oltra escoltava, amb insistència, els tambors d’una dissolució anticipada de les Corts. Tanmateix, el president no va gosar comunicar-li la decisió fins al darrer sospir, quan ja l’havia presa. 

Al PSPV estan convençuts que van prendre el camí correcte, tal com ho demostra la reedició del Botànic i la victòria de la dreta a indrets com Madrid o l’Aragó, amb un mapa polític més homologable al del País Valencià que no els de Castella-la Manxa o Extremadura, on sí que s’ha imposat l’esquerra. El 26 de maig, alerten els socialistes, Unides Podem-EUPV potser no hauria accedit a l’hemicicle en no arribar a la barrera del 5% dels vots.

4 de març. Ximo Puig signa el decret de convocatòria electoral que dissol les Corts valencianes i fa coincidir els comicis amb els estatals del 28 d’abril.

No sols això. A més, recorden que els ciutadans han sabut distingir cada papereta depenent de l’urna. No debades, uns 100.000 electors van decantar-se pel PSOE a les eleccions estatals i per Compromís a l’urna contigua de les Corts. Opinen que el resultat dels valencianistes no hauria estat molt diferent el 26M i remeten a l’escrutini municipal, en què han quedat per sota de les expectatives, a diferència d’un PSPV que ha recuperat centenars de regidors i majories absolutes que feia lustres que no tenia. “A Compromís han de fer autocrítica, han d’acceptar que tenen un problema de configuració de la coalició i que això també genera problemes a l’hora de negociar-hi”, afirmen.

A Compromís, en canvi, pensen que al maig Vox hauria quedat per sota del 5% i que el Botànic hauria gaudit d’una majoria més còmoda. Però, sobretot, que el diferencial amb els socialistes hauria estat més reduït, cosa que els hauria situat en una posició més avantatjosa a l’hora de pactar. Mentre el PSPV passa de controlar cinc carteres a controlar-ne sis, Compromís n’ha perdut una en passar de cinc a quatre. Un desenllaç que els negociadors de la coalició van esforçar-se a evitar, per bé que sense èxit.

“El problema no va ser tant el què com el com: quan la vicepresidenta va preguntar al president pel possible avançament de les eleccions després que Pedro Sánchez convocara les generals, ell li va respondre que era un invent de la premsa”, expliquen a Compromís, “va creure en la seua paraula i va quedar en evidència”. Per contra, els socialistes al·leguen que el president “no podia abdicar de la seua responsabilitat, és a dir, havia de fer allò que podia resultar més beneficiós per al conjunt del Botànic”.

El malestar d’Oltra amb Puig ha estat notable. La nit del 28A no va felicitar-lo personalment pel triomf a les urnes, sinó que va limitar-se a felicitar el PSPV en el discurs públic davant la militància. Un discurs en què, per cert, va acusar implícitament Puig d’haver “posat en risc” el Botànic. Fins l’endemà dilluns —i via WhatsApp— no va donar-li l’enhorabona de tu a tu, un gest que contrasta amb la felicitació telefònica que Puig sí que va transmetre a Joan Ribó la nit del 26M, quan va erigir-se en guanyador de les eleccions municipals a la ciutat de València.

Dies després dels comicis d’abril, Martínez Dalmau i Toni Cantó, en qualitat de candidats electes d’Unides Podem-EUPV i Ciutadans, van sol·licitar una entrevista exploratòria amb Puig que el cap del Consell en funcions va preferir ajornar fins que no mantinguera una trobada privada amb Oltra. Qüestió d’estatus.

Oltra li va transmetre a Puig que li havia fallat i que, per tant, ha de guanyar-se de nou la seua confiança

En passar les eleccions, ella havia marxat una setmana als Pirineus, raó per la qual la cita no va celebrar-se fins dimecres 8 de maig. En concret, al domicili particular de Miquel Real, el cap de gabinet de la vicepresidenta. En un to distès, entre vins, van comentar els resultats i les sensacions davant el nou mapa polític. Més tard, Puig va voler deixar clara la seua predisposició favorable perquè Compromís prosseguira presidint les Corts i també va suggerir que PSPV i la coalició valencianista traçaren les línies bàsiques del Botànic II abans d’encetar la negociació formal amb Unides Podem, que exhibia la seua intenció de sumar-se al Govern. Sobre la designació del president de les Corts, encara que sense concretar noms, Oltra va inclinar-se per no escollir-ne un de provisional, tal com havia passat el 2015 i com rumiava fer el Bloc Nacionalista Valencià —la formació de capçalera de Compromís— amb la missió de no cremar cartutxos de cara a la negociació del Consell. La veritablement transcendent.

Abans d’acomiadar-se, però, Oltra va sentir la necessitat de treure a la conversa l’avançament electoral decretat per Puig en virtut de la prerrogativa presidencial. Aquella ferida continuava supurant. La vicepresidenta li va fer notar, mirant enrere, que ni ella ni ell no eren els mateixos de feia quatre anys i va emfasitzar que havia estat una vicepresidenta absolutament lleial, fins i tot més que ho són els vicepresidents d’executius monocolors. Oltra li va fer entendre que, al seu parer, ell sí que li havia fallat i que, com a conseqüència d’això, havia de guanyar-se de nou la seua confiança.

En aquell diàleg final Oltra ja li va deixar entreveure a Puig que la reelecció presidencial no seria tan senzilla. La investidura en dos temps de la setmana passada i les poques presses que Compromís ha afirmat tenir durant les fases en què la negociació va encallar n’han estat la demostració fefaent.

Un ‘in crescendo’

La decisió de Puig de convocar les eleccions el 28 d’abril va ser el punt àlgid d’un in crescendo en què van confluir més factors. Tot i que Mónica Oltra mai no va voler sentir-ne parlar, els rumors sobre un possible avançament electoral es remunten a la primavera de 2018. D’altra banda, el fet que es tractara de l’últim any de la legislatura convidava a marcar terreny amb vista als comicis que hi havia a la cantonada: era el moment de prendre distància respecte al contrincant més immediat. La moció de censura que va dur Sánchez a La Moncloa també va enfortir la marca PSOE, amb l’handicap que això representava per a Compromís a escala valenciana.

Per últim, la relació sentimental que el president va iniciar amb la titular de Justícia, Gabriela Bravo, va acabar d’enrarir l’ambient. Oltra i ella havien tingut alguna topada sonora i van xocar de front l’agost de 2018 amb motiu de l’anunci de la creació d’una oficina de policia especialitzada en denúncies de violència de gènere, cosa que va irritar la número dos del Consell.

Res no va tornar a ser igual a partir de llavors. “Especialitzades en dret, són intel·ligentíssimes i tenen un caràcter bastant fort”, apunta una persona que hi ha conviscut al Consell. “En realitat, són més paregudes que no sembla”, afegeix a continuació. L’“estabilitat” del Botànic de què tant s’han vantat Puig i Oltra va ajudar a superar aquest entrebanc, igual com abans ja havia contribuït a superar-ne d’altres.

El conseller d’Educació, Cultura i Esport, Vicent Marzà, dialoga amb Toni Cantó durant el ple d’investidura de Ximo Puig. / Miguel Lorenzo

Amb tot, com ha quedat dit, el dissens principal té a veure amb les eleccions anticipades del 28A i les seues derivades. El 4 de març, la jornada en què Puig va fer saber al Consell la seua decisió, els cinc consellers i conselleres de Compromís van entrar i van eixir junts del Palau. I la setmana passada, dilluns, cap dels cinc no va assistir al sopar de comiat a què havien estat convocats els onze membres que n’havien format part, Carmen Montón inclosa. La negociació del nou Govern havia entrat en procés d’ebullició al matí, quan Oltra havia lamentat davant la premsa que Compromís era l’única de les tres parts que havia estat “generosa”.

Alguns dels consellers de Compromís haurien volgut acudir al sopar i fins i tot van dubtar de desatendre les instruccions, però en última instància va primar la lleialtat a Oltra. “Al capdavall, era la trobada d’uns companys de feina que no guardaven cap relació amb el procés negociador”, apunta un dels membres del gabinet descontent per l’absència dels cinc consellers, “si el Consell ha funcionat tan bé ha estat, precisament, gràcies a la bona relació personal, el sentit comú i el sentit de la responsabilitat que sempre hi ha imperat”. Una vegada que s’ha tancat l’acord, potser ja no hi ha cap excusa per celebrar el comiat grupal.

L’èxit o no del Botànic II dependrà de què Puig i Oltra recuperen la sintonia de temps no tan pretèrits

Ella rebutja de ple els hiperlideratges, en ocasions ha criticat obertament el de Pablo Iglesias al si de Podem, però resulta obvi que l’ascendència que té sobre la globalitat de Compromís és immensa. Això sí, actituds com la del sopar en qüestió —que a alguns encara els costen de pair— queden compensades per la certesa que dirigeix la coalició pel rumb que toca. És la guia espiritual indiscutible. “Mónica és com el professor superexigent de la carrera que va posar-te un 5,5 en aquell treball en què esperaves un 9, però de qui vas aprendre moltíssim, mentre que Puig vindria a ser-ne el tutor”, comenta amb aquest símil un integrant del Consell totalment convençut que l’èxit del Botànic II exigirà que tots dos recuperen la sintonia de temps no tan pretèrits. Si no, es consumarà la teoria segons la qual les segones parts mai no són tan bones com la primera.

Aturar l’escalada de tensió és una obligació, convenen a dir les fonts de l’òrbita del Consell consultades per EL TEMPS. En aquest sentit, els negociadors socialistes van tenir clar, des del minut zero, que la vicepresidenta Oltra havia de ser tot allò que li vinguera de gust a l’estructura del nou Executiu. Mantenir la funció de portaveu o no. Continuar gestionant l’àrea d’Igualtat i Polítiques Inclusives o escollir-ne una altra. “Serà el que vulga ser”, no es cansaven de repetir.

No obstant, el PSPV va posar damunt la taula un canvi competencial pel qual Oltra es faria càrrec de Cooperació en detriment d’Igualtat, que passaria a mans d’Unides Podem. I és que els col·lectius feministes lligats al PSOE no comparteixen els posicionaments de la vicepresidenta en aspectes com la prostitució, la custòdia compartida o la gestació subrogada, en què se situa en unes coordenades més pròximes a les de Ciutadans que no a les de Podem o el mateix PSPV. L’oferta, que conservava a Oltra com a cap visible del Pacte Valencià contra la Violència de Gènere, va ser denegada.

Les negociacions

“Si cal, estic disposat a assumir el desgast de tenir 14 conselleries”, se li va sentir dir a Ximo Puig a la fase primerenca de les negociacions del Botànic II, quan Compromís no volia perdre pes al si del Consell i es negava a encapçalar menys de cinc departaments. PP, Ciutadans i Vox ja preparaven una ofensiva per terra, mar i aire contra l’augment de càrrecs públics que suposava aquest Govern mastodòntic.

Les 14 carteres tampoc no servien per fer realitat el desig del president de comptar, per exemple, amb cap Conselleria especialitzada en reptes com l’envelliment o la despoblació. De qualsevol manera, en constatar que la fórmula no els faria aspirar a un tercer component, Unides Podem va fixar-ne la xifra màxima de 12. Interiorment, tothom va respirar més tranquil des d’aquell moment.

Els negociadors del PSPV, Compromís i Unides Podem-EUPV, a l’última de les trobades mantingudes per tal d’arribar a un acord. / EFE

En les diverses equacions, és clar, el PSPV sempre es reservava el 50% del Consell i el vot de qualitat del president per desfer possibles empats. Una condició, la de president, que des de la primera reunió ningú no va discutir que corresponia a Puig, en contrast amb les converses de 2015, quan l’opció de Mónica Oltra va mantenir-se viva durant aproximadament deu dies.

—Algú proposa un nom alternatiu?

La pregunta, emesa per la delegació socialista, va obtenir el silenci com a resposta. Era la primera jornada de negociacions i pretenien confirmar que, en aquest cas, no hi hauria divisió. El 27-17-8 en escons ho feia inviable.

Pel que fa a l’eix programàtic, el famós “què” pivota sobre sis eixos —en origen van ser-ne cinc— i és bastant més concret que no el del primer Botànic. Dels vuit fulls de 2015, s’ha passat a 22. El desig de Podem d’establir uns terminis precisos per a l’aconseguiment dels objectius marcats a través d’uns indicadors fiables comunament consensuats es concretarà en els propers mesos, una vegada que el nou Consell haja completat l’etapa de rodatge.

En els moments transcendentals, quan va caldre dissenyar-ne l’arquitectura, el pes de la negociació ha recaigut sobre Àgueda Micó, Pasqual Mollà i Miquel Real (Compromís), Antonio Estañ, Fabiola Meco i Àngela Ballester (Podem), Ignacio Blanco (Esquerra Unida) i Ciprià Ciscar, el veterà dirigent del PSPV.

Als recessos, bastant habituals, Ciscar agafava suaument del braç la persona amb qui volia bescanviar opinions mentre passejava al costat seu. El paper del també socialista Manolo Mata ha estat menys decisiu que el 2015, quan va fer de pont entre Puig i Oltra, però els seus comentaris jocosos ajudaven a asserenar l’ambient. En ocasions, feia la sensació que el PSPV i Compromís estaven jugant un partit de tennis. Sobretot quan repassaven alguns dels passatges més complicats de la legislatura anterior.

“És insuportable, heu vingut amb la inèrcia equivocada. Cap de les conselleries no és propietat vostra”, deia Podem

A l’altra punta de la sala, sempre callat però sempre present, hi havia Natxo Serra, el representant de Verds-Equo al llarg de tota la negociació. Únicament trencava el silenci monacal que s’havia autoimposat quan algú disputava les competències en matèria ambiental que fins ara havia gestionat Compromís. En aquest cas, amb to circumspecte, premia el botó verd i argumentava que aquesta parcel·la havia de ser gestionada per la coalició taronja. En l’únic instant de relax va recordar que la seua iaia havia estat cabrera en un poble de Terol.  

El malestar per l’avançament electoral no va ocupar ni un minut dels debats a porta tancada. Compromís no els el va retreure als socialistes, de la mateixa manera que la delegació del PSPV tampoc va presumir de la seua victòria a les urnes a fi de situar-se en una posició de superioritat.

De la seua banda, Podem va fer-se un fart de criticar el llenguatge dels uns i els altres, que insistien a dir que ja havien “cedit” en excés o que ja els havien “donat” això o això altre, com si les competències els pertanyeren:

—És insuportable. Heu vingut amb la inèrcia equivocada. Cap de les conselleries no és propietat vostra, aquesta negociació ha de començar des de zero.

Predicava en el desert. En un moment determinat, Ciscar fins i tot va fer com que tenia un salchichón a la mà i va començar a fer-ne rodanxes. Cada tallada venia a ser una Conselleria, però també n’hi havia de més grosses que equivalien a la presidència de les Corts o la vicepresidència. Aquest símil van fer-lo servir més endavant uns altres negociadors amb productes gastronòmics alternatius com ara el xoriço o la botifarra.

De part podemita, la meta de la vicepresidència segona va estar present des de bon començament. Anhelaven aquesta visibilitat. Els socialistes s’ho miraven amb escepticisme, des de la distància. “Com és que Compromís no s’hi nega de ple?”, es preguntaven. L’argumentari de Podem encara hi afegia més motius perquè la segona vicepresidència es convertira en una realitat: “No volem cap tutela, no sou els nostres pares, no som els vostres fills”. Als reis mags, això sí, havien demanat la Conselleria d’Obres Públiques, Vivenda i Vertebració del Territori, a més de la de Medi Ambient.

En un moment determinat el PSPV va insinuar que, si fructificava la vicepresidència segona d’Unides Podem, ells en reclamarien una tercera, però la cosa no va passar d’ací.

A la fase final de les converses, les crítiques de Mónica Oltra per la poca “generositat” de socialistes i Podem va enervar els segons, que ja havien decidit deixar en mans d’Esquerra Unida un dels dos departaments reservats a la coalició: el de Transparència i Qualitat Democràtica, amb competències sobre memòria històrica, una àrea de la qual ja ha estat responsable a la Diputació de València qui ara en serà consellera: Rosa Pérez Garijo, coordinadora general d’EUPV. Per tant, Podem estava a un pas de gestionar una sola Conselleria, la de Vivenda, i sense rang vicepresidencial. Poca collita per qui fins fa poc pretenia assaltar el cel.

Encallada la negociació entre els diversos equips, la nit anterior al ple d’investidura Martínez Dalmau decideix agafar el bou per les banyes i cita Puig i Oltra per prendre el cafè que desblocarà l’atzucac. Unides Podem arrenca la vicepresidència segona. En teoria, amb atribucions de supervisió i coordinació de les polítiques ambientals del conjunt del Govern.

La desconfiança dels socialistes envers Dalmau és palpable. Els negociadors del PSPV li han recordat al secretari general valencià de Podem, Antonio Estañ, que el cap del Consell és qui en darrera instància nomena i destitueix els consellers. Abans d’accedir a la Generalitat, Puig va informar-se bé de quines fortaleses i quines febleses va tenir el Govern tripartit català. Va conversar moltes hores amb José Montilla, que era senador quan ell era diputat al Congrés. Per això, la idea d’un vers lliure com Dalmau no el seduïa gaire.

Oltra abraça a l’hemicicle de les Corts la consellera d’Agricultura i Medi Ambient, Elena Cebrián, que abandona el seu càrrec. / Miguel Lorenzo

Aquests dies, els sectors dirigents del PSPV establien una línia divisisòria molt nítida entre la tasca reeixida de l’encara secretari autonòmic de Vivenda, Lluís Ferrando —de Compromís— i la de qui ha estat regidora de la matèria a l’Ajuntament de València, María Oliver, amb una carta de serveis pobra. De fet, les urnes l’han deixada fora del nou consistori. Les veus malicioses contra la capacitat de gestió de Podem s’han succeït aquests dies a les files socialistes...

 —Atribueixen el desgast electoral al fet de no haver format part del Govern Botànic, però allà on sí que han governat fins i tot els ha anat pitjor!

El ben cert és que la pressió de Podem té efecte i amarra la segona vicepresidència minuts abans que s’inicie el ple d’investidura. Després del discurs del candidat, la sessió queda suspesa fins l’endemà, dijous. L’Acord del Botànic II se signarà de vesprada a Alacant.

Signatura exprés

Martínez Dalmau baixa a peu, mig caminant mig corrents, la carretera costeruda que connecta els carrers d’Alacant amb el Castell de Santa Bàrbara, on ha tingut lloc la cerimònia de l’acord. Els taxis no tenen permís per pujar al recinte i s’afanya per agafar-ne un que el duga a l’estació de Renfe. El bitllet de regional que ha tret té la seua eixida a les 19,28 hores i l’arribada a València a les 21,45 hores. Ja no hi ha cap més tren que connecte les dues ciutats durant la resta del dia.

—A Puig i Oltra de segur que no els passaria açò, a ells de segur que no els passaria!

Dalmau, amb la llengua fora, confessa que acaba de viure un moment “molt emocionant”. Fou ell qui va proposar que la signatura del nou pacte s’escenificara al sud del país, on els partits del Botànic, justament, ha obtingut uns resultats més decebedors.

I així és. Malgrat la precipitació per l’endarreriment de l’acord a tres bandes —que pràcticament s’ha encavalcat amb l’inici del debat parlamentari— l’indret més emblemàic d’Alacant acull l’acte oficial de signatura per part de Puig, Oltra i Dalmau. La sala que porta el nom de Felip II s’omple de polítics de les diverses formacions que prenen part de l’entesa però no de la societat civil alancatina, que no ha estat convocada per la celeritat amb què s’ha programat tot plegat.

Un tapís amb la inscripció “Acra Leuka Lucentum Alicante” —que evoca el primer assentament de què es té constància a Alacant— presideix la sala. L’entorn és sobri, força imponent, amb una bandera espanyola de dimensions considerables brodada amb la inscripció “Regimiento Infantería San Fernando Nº 11” i d’altres amb els escuts de les nissagues Fuster, Gilabert, Domènech, Brotons, Juan, Borredà, Martínez, Giménez, Breza, Llopis, Cerdà, Giner, Ayala i Lledó. La decoració es completa amb plànols de la ciutat corresponents a diferents èpoques de la història.

Mónica Oltra, Ximo Puig i Rubén Martínez Dalmau rubriquen a Alacant el nou Acord del Botànic davant la presència dels equips negociadors. / EFE

A la “plaza del Cuartel”, com diu el cartell que presideix la plaça que hi ha a l’entrada del Castell, el trident format per Puig, Oltra i Dalmau ha fet la seua aparició enmig dels aplaudiments dels correligionaris. Encara que alguns suggereixen que el nou pacte hauria d’anomenar-se Acord del Benacantil —pel nom de la muntanya on està enclavat el Castell—, el document en què els tres dirigents estampen la seua signatura manté la denominació de Botànic.

Fou la responsable de premsa de Podem, Nuria Monfort, qui va batejar-lo així —també improvisadament— quatre anys enrere, quan, un cop redactat, va arribar el moment d’imprimir-lo i de fer-lo públic. Com que l’última reunió havia tingut lloc al Jardí Botànic de València i aquell era un dels grans espais de reivindicació ciutadana del cap i casal, va manllevar-li el nom. Puig, Oltra i Antonio Montiel, que aleshores exercia com a secretari general de Podem, van rubricar-lo allà i van protagonitzar-ne la renovació, en aquell mateix entorn, dos anys més tard.

El 2019, la velocitat amb què Oltra signa els 22 fulls de l’acord és vertiginosa. Signa quatre papers en el temps que Puig i Dalmau n’han signat només un. Els expedients de dependència que va trobar acumulats en assumir el càrrec li han proporcionat una destresa increïble.

“Gràcies a la gent que heu treballat perquè aquest pacte isquera endavant, era molt important tenir un contingut tan bo com aquest”, diu ella de manera breu. Dalmau, en èxtasi, afirma que tothom es pot sentir “ben orgullós” del nou Consell, que serà, insisteix, “el millor de la història dels valencians”, una frase que repetirà els dies següents. Al seu torn, Puig valora el “tarannà obert” del document, que passa de puntetes pels temes més espinosos, com ara el de l’impost turístic, la taxa del sucre o la implementació del requisit lingüístic.

Isabel Bonig, la presidenta del PPCV, felicita Ximo Puig pocs segons després de resultar investit, per segona vegada, president de la Generalitat. / Miguel Lorenzo

Uns quants minuts més tard, quan entren al tren i seuen als vuit seients que ocupen, Dalmau i els diputats i assessors que l’acompanyen queden callats. Acaben de llegir que, al document sobre l’estructura del nou Consell que Compromís ha tramès a la premsa, la Vicepresidència que dirigirà Podem té nom i primer cognom, però li’n falta el segon: Habitatge, Sostenibilitat Energètica i Coordinació de Polítiques Ambientals. De seguida s’encarreguen d’afegir-lo i d’enviar-lo.

L’ambició de Dalmau per ser vicepresident verd’ col·lideix amb el departament de Compromís

No és estrany. Per bé que l’acord ja està signat, els noms dels departaments no s’han perfilat amb exactitud i els uns i els altres volen acotar el terreny. En aquest sentit, la condició de Vicepresidència verda implica la vigilància de les polítiques ambientals que cal dur a terme de manera transversal: els menús dels centres escolars i de les residències de gent gran, l’estalvi d’aigua a tots els centres públics, l’execució d’obres públiques des d’una perspectiva ecològica...

L’ambició de Dalmau per erigir-se en el vicepresident verd col·lideix amb el departament de la matèria, liderat per Compromís. Aquesta cohabitació serà de les més complicades, perquè Podem no es conforma a dur vivenda i les dues agències —del canvi climàtic i de l’energia— de què també es faran càrrec.

A la sessió d’investidura, Puig s’adona que la legislatura no serà continuista. Ni de bon tros. D’una banda, Martínez Dalmau remarca el “sentit crític” de Podem i promet “lleialtat” mentre enumera les diferències que els separen del PSPV. De l’altra, Oltra explica el significat de “lleialtat”, sinònim de “fer pinya, cobrir l’esquena, raonar el no quan no s’ha pogut trobar el . I Puig li respon amb un proverbi africà: “Si vols córrer, ves-hi tot sol; si vols anar lluny, ves-hi acompanyat”.

El Botànic s’ha pogut salvar, però encara habita a l’hivernacle. Hi estarà una temporada, fins que rebrote la confiança mútua... Si és que això torna a passar.

 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.