Món

La Xina guanya terreny en el mercat mediàtic africà

La televisió estatal xinesa guanya influència a l’Àfrica. Prop de 150 treballadors han de presentar de manera positiva l’expansió xinesa al continent.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Una entrevista? O, si més no, una trobada informal amb periodistes? “No tenim cap interès a parlar amb vostès”, comunica per correu electrònic Liao Liang. I, em sap greu, però tampoc no és possible que el seu canal de televisió ens visiti a Nairobi. L’home reacciona amb tantes reserves com si protegís un secret d’Estat.

Però l’encàrrec amb què Liao Liang va ser enviat a la capital de Kènia no és cap secret: com a redactor en cap de China Global Television Network (CGTN), una branca de la cadena pública xinesa, s’ha d’ocupar que les aspiracions del país asiàtic siguin presentades d’una manera positiva. Sobretot a l’Àfrica, on la reputació de la Xina s’ha vist afectada des que la potència s’està fent un lloc agressivament entre Khartum i Ciutat del Cap.

La cadena ocupa tres pisos del K-Rep Centre, un gratacel amb vidres brillants al barri de Kilimani. A la porta d’entrada, el primer control; després, l’escorcoll per part del personal de seguretat; i en acabat, les preguntes d’un recepcionista desconfiat. Un cop arribem davant la secretària del tercer pis no podem avançar més. “Si haig de ser-los sincera”, diu amb falsa cara de pena, “no hi ha cap possibilitat de veure el senyor Liao”.

Liao Liang és l’home fort de la cadena. Pel que sembla, havia estat oficial de l’exèrcit, però no se’n té gaire informació. La CGTN té prop de 150 treballadors: xinesos, sud-africans, britànics, nigerians i kenians. Ni tan sols assegurant-los l’anonimat cap no s’atreveix a parlar amb Der Spiegel. “Tenen por de Liao”, dirà més tard un company.

“Expliqueu bé les històries de la Xina”, va ordenar el cap d’Estat i del partit, Xi Jinping, quan fa tres anys va visitar la central de l’emissora a Pequín. Els periodistes de CGTN no tan sols han de contrarestar les crítiques davant l’avanç xinès a l’Àfrica, sinó també han de fer front a l’hegemonia interpretativa dels mitjans occidentals. La cadena té una missió semblant que la que té el canal rus RT per al Kremlin a Europa.

Durant les últimes dècades el “reialme del mig” ha ascendit fins a convertir-se en el principal soci comercial de l’Àfrica, i amb un volum anual de negoci de més de 200.000 milions de dòlars fa temps que ha superat els EUA i les altres potències colonials de França i el Regne Unit. Militarment, els xinesos també reafirmen les seves ambicions com a potència mundial. Fa dos anys van inaugurar una base a Djibouti, a l’est del continent.

Actualment es calcula que a l’Àfrica hi viuen més d’un milió de xinesos. En molts països se’ls percep com uns conqueridors que no tan sols volen quedar-se els recursos naturals i els mercats de consum, sinó que també volen urbanitzar zones per establir-s’hi. Segons una enquesta, la majoria dels africans veuen amb bons ulls la presència xinesa, però crítics com l’autor senegalès Adama Gaye alerten d’un “colonialisme groc”.

Per millorar la reputació del país, el govern de Pequín aposta per instruments de poder suau: ha reforçat iniciatives diplomàtiques i ha enviat prop de 2.500 cascos blaus a missions de pau de l’ONU al Congo, al Sudan del Sud i a Mali. Ha contribuït en la contenció de l’epidèmia de l’Ebola. Fa regals com el quarter general de la Unió Africana a Addis Abeba. I a 48 indrets de l’Àfrica s’hi han creat seus de l’Institut Confuci per promoure la cultura xinesa.

Al centre d’aquesta estratègia de projecció hi ha una ofensiva mediàtica coordinada des del març del 2018 pel grup de radiodifusió Voice of China i supervisada pels censors del Partit Comunista. L’agència estatal de notícies Xinhua ha estat ampliada, i segons dades pròpies ara és la més gran del món.

Especialment a l’Àfrica –des del punt de vista xinès una àrea amb gran futur– la campanya s’està duent a terme amb determinació. Cada any mil periodistes africans reben formació a la Xina. Inversors xinesos compren participacions en empreses de comunicació africanes. El canal StarTimes ofereix televisió de pagament en trenta països africans i s’anuncia com el canal digital més influent del continent.

A Nairobi CGTN hi ha establert una de les sucursals més grans a l’estranger. És l’única xarxa de televisió del món que informa en les sis llengües de l’ONU. A Facebook la segueixen 79 milions de persones, gairebé tants com a la BBC i la CNN juntes.

CGTN afirma que és independent; en un cartell publicitari hi ha l’eslògan, en suahili, mtazamo tofani (‘mira la diferència’). Fan publicitat del seu esperit obert i de transparència, però protegeixen la seu central amb tant d’hermetisme com abans protegien la Ciutat Prohibida de Pequín. Després de diverses peticions, finalment un treballador accedeix a trobar-se amb nosaltres en un lloc neutral. Per por de ser identificat, ni tan sols no vol que s’esmenti el color de la camisa. Només el podem anomenar James M.

James M. no deixa gens bé el seu patró. “Aquí vivim un sistema d’apartheid”, afirma. Al capdamunt de la jerarquia hi ha els xinesos, després els bancs, després els negres i a baix de tot els kenians. “Al lavabo hem de donar prioritat als xinesos; només podem anar a la cantina a partir de la 1 del migdia, un cop ells ja han dinat. Ens tracten com si fóssim inferiors”. A vegades només li paguen la meitat del sou pactat, d’uns 2.000 euros al mes. Per cada error de redacció li treuen 2.000 xílings, uns 17 euros.

El que més greu li sap a James M. és que treballant a CGTN ha de renunciar a l’ètica professional; però hi continua treballant per falta d’alternatives: “No fem un periodisme independent, sinó mera propaganda a favor del Partit Comunista”. S’ha de presentar una imatge tan harmònica com sigui possible de les activitats de la Xina a l’Àfrica: obres amb operaris somrients, preses, grans projectes, mesures d’ajut.

El redactor James M. diu que a vegades se sent com un soldat informatiu que compleix les ordres del seu comandant, Liao Liang. Ens ensenya un SMS que Liao li va enviar fa poc: “Que no s’informi del caos!”. En aquell cas es tractava del desgavell polític en un país africà.

Els textos delicats han de ser aprovats per Pequín, i si no es corresponen amb el marc informatiu desitjat, són “eliminats”, segons explica James M. “Ens autocensurem. Les crítiques al govern, les qüestions sobre els drets humans o les anàlisis sobre l’endeutament creixent dels africans a compte dels xinesos són un tabú”.

En les últimes tres cimeres sino-africanes s’han concedit crèdits, dotacions i recursos per valor de 140.000 milions de dòlars. Ningú no sap quina quantitat anirà a parar realment als països receptors. El que és evident és que a alguns països a poc a poc la trampa creditícia els està enganxant els dits. Per exemple a Kènia, país que va fer construir una línia de tren exprés molt moderna entre Nairobi i Mombasa i que ara deu molts diners als xinesos, un 72% de les seves obligacions bilaterals. “Em farien fora immediatament si informés sobre això”, diu James M.

Li podria passar el mateix que al columnista Azad Essa, que al setembre va escriure sobre la persecució dels uigurs –una minoria musulmana que viu a la Xina–, i va ser acomiadat. Independent Media, l’empresa per a la qual treballava, és la segona companyia de comunicació més gran de Ciutat del Cap, i des del 2013 els xinesos són propietaris del 20% de les accions de l’empresa.

En algunes empreses xineses que s’han establert a Nairobi, aparentment hi regna un clima empresarial encara pitjor que a la CGTN. L’any passat un comerciant xinès de motos va comparar els kenians amb micos. Richard Ochieng, de 26 anys, un dels seus venedors, ho va enregistrar en vídeo. El fet va arribar a la portada de The New York Times i va desencadenar una gran indignació a Kènia: era un exemple dels prejudicis racistes que molts xinesos tenen envers els africans. El comerciant va ser expulsat i ara Ochieng té una altra feina.

“Un cas aïllat; aquell comerciant era un fanàtic”, diu Naftali Mwaura. “Ens entenem bé amb els xinesos, encara que ells vulguin viure en la seva comunitat”. Mwaura, de 40 anys, reporter kenià que treballa per a l’agència de notícies Xinhua, veu la situació d’una manera molt més benigna. Ell creu que els mitjans locals han intoxicat la relació amb els xinesos perquè no entenen la seva cultura i estan impregnats del pensament dels colonialistes britànics. Mwaura diu que la presència de la Xina és una relació win-win que fa avançar l’Àfrica; dir que els xinesos han conquerit el continent és una “ximpleria” escrita per bloguers pagats per ambaixades occidentals. Ell creu que la seva missió és contrarestar aquesta “negativitat” informant de manera optimista.

Mwaura declara que pot escriure sobre qualsevol tema, però sí que els seus caps paren atenció que s’informi amb “correcció política”, és a dir, segons la visió comunista del món. Perquè “treballem per als interessos geopolítics de l’Estat xinès”.

Traducció d'Arnau Figueras

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.