L’oasi ‘blues’ de Gent del Desert

Als antics regnes egipcis, els oasis representaven una autèntica creació divina. En unes societats colpejades pel clima extremament elevat, la religiositat mitificada cap als déus de la naturalesa i l’arena asocial de les llargues praderes desproveïdes de verd, aquests refugis farcits d’aigua i de vegetació eren producte de la voluntat mirífica de Ha, patró i senyor totpoderós de les muntanyes desèrtiques. Un símbol sacrosant associat a l’inframon per edificar aquests averns a la terra. 

Els nòmades músics de Gent del Desert, una banda nascuda a Ontinyent (Vall d’Albaida), també inclouen petits oasis musicals dintre de les seues grans esplanades de ritmes folk-rock vestits de saragüells i cançó hereva de les veus romàntiques de Llatinoamèrica. Això sí, els seus deserts són l’antítesi de les omnipotents plaques mefistofèliques que habiten la riba del riu Nil. O dit d’una altra manera: són l’exemplificació melòdica de l’oasi permanent. 

Al seu nou disc, Això s’ha d’intentar/continua (2019), els ontinyentins exploren l’oasi blues anglosaxó a través de versions al català de grups com ara The Incredible String Band —encapçalada pel referent contracultural britànic Robin Williamson— i Squeeze. El panorama estatunidenc hi és present, al seu torn, amb adaptacions de bandes com ara Steely Dan. 

D’aquesta manera, cançons com ara “Pren-me, sóc jo” són un homenatge a l’alegria malencònica dels ritmes nascuts de la cultura undergorund afroamericana. Com també “Blues de xitxarra”, composta per l’ànima de Gent del Desert, Jesús Barranco, i paradigma de la voluntat rebel dels ontinyentins en el seu nou treball: deslligar-se del cànon folk-rock d’aires nostàlgics i tradicionals per començar a tall de Pulp Fiction un blues que somia de transformar-se en rock & roll en bufar les espelmes dels 18 anys. 

La banda nascuda a la capital de la Vall d’Albaida, però, no s’oblida de les seues arrels. Hi ha preponderància folk ­­­—sempre combinada amb més o menys intensitat amb guitarres deleroses d’apujar els decibels de les seues melodies— com a “Blues de la dent del lleó”. També balades com ara “Sergent cendra”, i “Tema d’amor”, aquesta darrera amb clares evocacions del vals ballat als palaus senyorials del segle XVIII. 

Gent del Desert manté una de les seues senyes d’identitat: l’ampli protagonisme —sovint, domesticant les veus i exhibint-se— dels diferents instruments. Sacs de gemecs, saxos, harmòniques, bombardins, trombons, percussions, tarotes, flabiols, fiscorns, guitarres, entre altres, contribueixen a crear un autèntic oasi en el desert  musical—tot i que meravellós i deliciós— practicat pels dromedaris melòdics emergits d’Ontinyent.