Política

Esquerres transformadores: reinventar-se o morir

Analitzem els motius de la fi del cicle del 15M per trobar noves vies per a l’esquerra transformadora a partir de les veus de sis analistes que, d’una manera o altra, estan relacionats amb aquest món.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

“Sí que es pot! Sí que es pot!”. La nit electoral ha estat llarga, però amb èxit. Desenes de goles criden a les portes de la seu del partit que acaba de guanyar els comicis de l’Estat espanyol. Tanmateix, qui alça els braços, victoriós, mentre és lloat per la gentada no és pas el líder de Podem, Pablo Iglesias. No. La ubicació és el carrer de Ferraz de Madrid, on hi ha la seu del PSOE, i el gran vencedor de les eleccions és Pedro Sánchez.

Segons el politòleg valencià, Francesc Miralles, aquesta escena on els militants socialistes celebren la victòria fent seu l’eslògan podemita és la constatació “gràfica” de l’esgotament del cicle polític del 15M. Un període, recent, que ha dut la mobilització popular als carrers i la influència de les diferents esquerres transformadores —tant Podem a escala estatal, com Compromís, Més o la CUP en l’àmbit dels Països Catalans— a uns nivells inaudits des de la fi de la Transició.

Per a la militant d’Anticapitalistes i exdiputada de Podem a les illes Balears, Laura Camargo, el cicle “s’ha esgotat fa temps. S’ha estirat molt el fil, però no hi havia res. Estàvem construint la idea del bloc del canvi sense tenir en compte que a fora hi havia un erm social. No hi havia ningú empenyent des de fora”. Com ella, no són poques les veus que han assenyalat que el mandat dels ajuntaments pel canvi sortits de les eleccions del 2015 ha projectat la sensació que el cicle continuava mentre que la mobilització social als carrers ja no mantenia l’impuls del 15M. Potser amb dues excepcions, les mobilitzacions independentistes a Catalunya fins a finals del 2017 i, actualment, el moviment feminista d’arreu dels Països Catalans i l’Estat espanyol.

Laura Camargo

Un altre element el posa sobre la taula l’antropòloga i membre de la Fundación de los Comunes, Núria Alabao, que creu que hi ha hagut també un canvi de clima i posa com a exemple la qüestió de l’habitatge. “Durant el 15M es legitima la desobediència per parar desallotjaments i l’ocupació social. Ara veiem que partits com Ciutadans fan atacs contra això barrejant la criminalitat dels narcopisos per criminalitzar tota la temàtica de l’ocupació social”, exposa l’analista.

Núria Alabao

Si algú necessitava més proves de la fi d’aquesta etapa, les eleccions municipals del 26 de maig en van ser la constatació definitiva. A Catalunya, la CUP va perdre una quarantena de regidors, alguns ens ciutats importants com ara Barcelona, l’Hospitalet de Llobregat (Barcelonès) o Mataró (Maresme). Catalunya en Comú en va perdre un centenar, i desaparegué de llocs com ara Terrassa (Vallès Occidental) i amb la necessitat de rebre el suport de PSC i Ciutadans per revalidar l’alcaldia de Barcelona, atès que Ernest Maragall (ERC) supera Ada Colau en nombre de vots. A les Illes, Més —per Mallorca i per Menorca— han perdut una vintena de regidors i al País Valencià, Compromís s’ha mantingut estable, revalidant l’alcaldia de València. Es tracta d’un dels pocs bastions que queden a l’esquerra transformadora a l’Estat espanyol, on ha perdut bona part dels ajuntaments del canvi. Madrid, Saragossa, Ferrol, la Corunya o Santiago de Compostel·la en són els principals exemples.

Arribats a aquesta situació, EL TEMPS ha consultat sis persones implicades de diferents maneres en aquest espai polític ampli, que és el de l’esquerra transformadora, per analitzar què han fet malament aquestes organitzacions i quins són els possibles camins futurs per tornar a disputar l’hegemonia política i social.

 

Autoavaluació

Són molts els punts de vista des dels quals es pot analitzar aquest cicle i com ha actuat l’esquerra transformadora. L’eix central, però, és la deriva que l’ha fet visibilitzar-se, sovint, com un agent subaltern al PSOE.

Francesc Miralles exposa que en el moment del sorgiment de Podem al tradicional eix esquerra-dreta s’hi va sumar l’eix nou-vell. Tanmateix, considera que a partir del moment en què “Podemos celebra la moció de censura del PSOE, és un símbol que acabes de regalar la centralitat”, perquè aquest nou vector, on la formació morada es va fer forta, desapareix. “Es dona legitimitat al

Francesc Miralles

i això torna la política als eixos més clàssics, on el partit central té les de guanyar”, conclou el politòleg. Potser, un dels motius de fons d’això és, com indica Alabao, que l’esquerra transformadora no s’havia plantejat “a fons què implicava el poder institucional i com es podia fer front a diferents agents socials”.

En una posició diametralment oposada se situa la filòsofa propera a Íñigo Errejón i Más Madrid, Clara Ramas. Per a ella, el 2015 s’hauria d’haver fet l’entesa amb el PSOE per evitar que governés Rajoy: “És el que Errejón en deia la competència virtuosa, pactar no per fer el que diu el teu adversari sinó per empènyer cada vegada una mica més. Això es va negar primer i amb la moció de censura es va entendre. És el que ha permès el petit avanç del darrer any”. Segons Ramas, però, aquesta és una oportunitat perduda, perquè ara el moment és menys propens i el PSOE “ha pres l’avantatge i capitalitza el bloc progressista a nivell estatal. El 2015, Podemos marcava el pas, ara ja no”. Tant ella com Miralles coincideixen a assenyalar que la formació morada està ocupant l’espai simbòlic i electoral d’Izquierda Unida.

Clara Ramas

Seguint amb el fil de la dissolució de la marca Podem, Camargo exposa que en alguns llocs caldria haver fet com amb el Govern Balear, fer costat, però des de fora. “Quan la relació de forces no t’és favorable, el més important és influir. No fer el que ha fet Més per Mallorca, que ara reconeix que s’ha desgastat molt amb la gestió”. Ella creu també que tant el partit ecosobiranista com Podem han donat la imatge de ser la crossa del PSOE i que ha passat factura la sensació “que tots érem una mica intercanviables entre nosaltres. Que no ens puguin diferenciar és una tomba per a una força transformadora com volia ser Podem”.

Com s’arriba fins aquí, però? La mateixa Camargo apunta a un factor que té a veure amb la composició del partit. “Les forces del canvi s’havien omplert de pijos-progres i gent que venia de famílies del Partit Socialista que estaven rebotades amb el model caduc i que creien que calia apostar per un model nou però que, en general, tenien poca consciència de classe”, exposa l’exdiputada de Podem al Parlament balear. Per a ella, això explicaria aquest procés progressiu que els fa esdevenir una força vista com a subalterna al PSOE. “Si no tens cap problema a ser assimilable al PSOE, és que possiblement ho has viscut com una cosa normal. Si tens més consciència de classe, aquest conflicte al final t’esclata”.

Per a Albert Botran, historiador i membre del secretariat nacional de la CUP, “l’esquerra del conjunt de l’Estat i de dins de Catalunya hauria d’haver llegit que el moviment independentista era un aliat per tombar el règim i es poguessin obrir processos constituents arreu”. També fa, però, la reflexió inversa. En la tasca d’intentar aconseguir la independència, explica, s’hauria de tenir present “que és necessària una crisi més profunda de l’Estat perquè nosaltres ens en puguem sortir. Fins a cert punt hem de tenir l’esquerra espanyola i l’esquerra independentista d’altres nacions sense Estat com a aliades”.

Albert Botran

Segons Miralles, al País Valencià “no hi ha projecte per a la segona legislatura del Botànic. Pots fer revertir les retallades i les lleis una vegada, però ara governes tu i et valoren la gestió”. Concorda amb ell Botran, que es planteja si aquests governs “sabran anar més enllà”, i dubta que puguin, perquè “l’Estat no està per fer gaires concessions”. Arribats a aquest punt, el membre de la CUP creu important que, un cop es frustressin aquestes vies reformistes al País Valencià, caldria que “es fes créixer una alternativa en favor de l’autodeterminació”.

Un altre dels problemes d’aquest cicle per a Alabao —propera a Madrid en Pie—, en referència a Podem, és que “els partits sorgits amb propostes de democratització extrema no han aconseguit crear models alternatius de partit que es basin en aquesta radicalitat: o s’han institucionalitzat o han tingut batalles internes molt fortes”. Seguint el mateix fil, Ramas ofereix un altre punt de vista. Al seu entendre, l’esquerra transformadora de l’Estat no ha estat capaç de “pensar en una força que fos realment transversal. S’ha caminat cada vegada més a favor d’identitats i sigles que no pas de mantenir l’enfocament ciutadà del 15M. Podemos ha posat per davant unificar l’esquerra en comptes d’unificar un país nou”.

Tanmateix, potser l’arrel del problema no cal cercar-la en factors interns. Així ho planteja l’economista Elena Idoate, que posa sobre la taula que opcions com la CUP o els comuns “si són transformadores, no deixen de ser una opció compartida per poca gent”. Partint d’això, ella entén que “aquests cicles que s’han obert no els hem obert nosaltres i ens han generat unes expectatives que no eren reals”. Creu, doncs, que aquests partits han intentat aprofitar un clima polític que no depenia d’ells. “En el moment en què la Generalitat de Catalunya torna a la seva naturalesa autonòmica, la CUP no hi té molt a fer”, conclou.

Elena Idoate

En un altre aspecte, Alabao considera que és probable que les formacions de l’esquerra transformadora que han governat “no hagin complert les expectatives de canvi, que no eren només de democratització, sinó també d’encarar els problemes concrets dels barris populars”. A més, indica que a vegades no s’ha presentat prou batalla des de les institucions i ho atribueix al fet que “ha quallat una idea que diu que quan arribes a les institucions has de governar per a tothom i això vol dir gestionar de forma gairebé neutral el que hi ha. Se suposa, però, que no venies a gestionar per a tots, sinó per a aquells que havien estat deixats de costat”. Coincideix amb ella Idoate, que creu que als ajuntaments “no s’ha fet tot el que s’hauria volgut perquè tenen poca capacitat d’incidir-hi. El marc legal és molt limitat i al final el poder és el poder econòmic”.

Més enllà del marc dels partits, Botran creu que una altra de les limitacions del cicle s’ha donat en el terreny sindical. “El 15M va sorgir amb protestes i reivindicacions socials i de classe. L’eina per fer aquest tipus de lluita és el sindicalisme. En canvi, el mapa sindical ha canviat poquíssim. Els sindicats majoritaris, que són pilars del règim, s’han sabut adaptar”, detalla l’historiador.

 

Cap al futur

Pensant de fer front a les limitacions de les institucions, Idoate exposa que “en el moment en què hi ha moviments populars forts amb capacitat de resistència i lluita al carrer, llavors és quan es podria influir a través de les institucions”. Creu, doncs, que allà on el moviment veïnal i les “lluites concretes” s’han sentit identificades amb les opcions municipals “s’han creat unes hegemonies, petites, que ara cal crear i reforçar”. A la vegada, creu que els guanys que l’esquerra transformadora pot aconseguir negociant polítiques concretes amb les formacions de l’establishment són “minúsculs” sense aquesta capacitat externa que proposa.

També reflexionant sobre la relació de les forces del canvi amb el carrer, Alabao exposa que per fidelitzar el vot dels barris treballadors “no hi ha dreceres”, i que no és viable “viure només de campanya electoral i discurs”. L’antropòloga creu que cal “tenir una expressió d’organització als carrers” i considera que a Podem “s’ha ignorat la possibilitat de tenir un partit que tingui expressió als barris”. En la línia d’intentar millorar aquest arrelament, creu que caldria acostar-se a l’exemple municipalista de la CUP i que potser el projecte que cal “no es pot muntar en sis mesos, sinó pensant en un treball d’anys”.

Una altra proposta per fer front a la frustració de les expectatives la planteja Miralles. A parer seu, “cal ser una mica més realistes. No cal renunciar a voler canviar-ho tot, però segurament la gent demana que li expliquis que pot passar en 4, en 8 o en 12 anys. Cal tendir a marcar una espècie d’agenda”. Per fer-ho, Camargo creu que cal “coordinar molt les experiències en els territoris, que la gent no se senti sola”.

Segons Clara Ramas, cal posar al centre la qüestió climàtica i preguntada sobre la possibilitat que l’espai d’Errejón es vulgui acostar a la fórmula d’Els Verds europeus, respon que “sens dubte és la identitat cap on es camina. Els partits d’esquerres entendran que totes les polítiques que es proposen passen pel verd com a enfocament”. Miralles creu, però, que “hi ha molta pressa per importar fórmules de fora” i que una rèplica exacta d’Els Verds no funcionaria a l’Estat espanyol. Més enllà de la traducció partidista, però, Camargo considera que un dels reptes serà transformar les idees ecosocialistes en “demandes concretes” que es puguin desenvolupar a les institucions.

Un altre dels eixos que estan cridats a ser centrals en el futur de l’esquerra transformadora, tot i que ja ho ha estat els darrers anys, és el feminisme. Segons Alabao ara mateix hi ha una pugna pel concepte del feminisme entre diferents corrents ideològics, “una batalla molt important que hem de donar. És una font de legitimitat política important”. Hi concorda Ramas, que veu el feminisme com un moviment transversal “on acudeix tothom amb independència del que voti” i argumenta que la idea de “cuidar a qui és vulnerable i potenciar drets és una idea que potencialment ho guanya tot”.

Cenyit al marc català, Botran creu que cal repensar, també, el projecte de la Unitat Popular que sempre ha defensat la CUP. No pels continguts, sinó perquè “cal fer-la més àmplia perquè conflueixin més lluites i sensibilitats, de manera que més sectors socials ens vegin com una eina útil. Segurament cal replantejar com ens expliquem”. En certa manera, Idoate planteja una cosa semblant: “Toca treure’s una mica aquesta etiqueta d’Esquerra Independentista i intentar confluir i trobar-nos amb els diferents col·lectius que estan lluitant en àmbits concrets”.

Com queda palès, el debat és obert, d’idees no en falten, però caldrà buscar mesures concretes que facin front al que sí que és de consens: l’esquerra transformadora haurà de reinventar-se o, probablement, estarà condemnada a la mort política durant força temps. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.