El nus de Novel·la d’escacs de Stefan Zweig és l’aïllament que pateix el Senyor B. durant els interrogatoris a què el sotmeten els nazis. En aquesta situació límit, el Senyor B. troba en els escacs una via per fer treballar el cervell i evitar caure en els paranys dels seus botxins. Amb una excepcional capacitat narrativa i unes dosis d’enjòlit molt ben administrades, Zweig converteix una aparent partida d’escacs entre dos rivals antitètics —a bord d’un gran vapor amb rumb a Buenos Aires— en una denúncia de la deshumanització a què va conduir la repressió nazi.
La partida d’escacs
Autor: Stefan Zweig
Versió i direcció: Iván Morales
Dramatúrgia: Anna Maria Ricart
Teatre Romea, 22 de maig
La partida d’escacs, dirigida per Iván Morales, adapta al teatre la novel·la de Zweig en forma de monòleg. Fidel a l’original, la dramatúrgia d’Anna Maria Ricart i la versió del mateix director accentuen la doble cara d’una obsessió: d’una banda, pot salvar una persona sotmesa a una forta pressió psicològica i, de l’altra, pot enfonsar-la al pou de la follia. Des de la primera paraula, la monomania en la doble accepció del terme —alienació mental desficiosa i concentració de l’interès en un únic tema— és l’eix conductor del muntatge.
Novel·la d’escacs és una petita joia plena de sentit i d’intriga, en què Zweig expressa la denúncia contra la barbàrie nazi i la confiança en les possibilitats de l’ésser humà per vèncer-la. La partida d’escacs recrea aquests aspectes, encara que sigui difícil de traslladar la condensació de l’esplèndida prosa de l’autor d’El món d’ahir al codi teatral, sempre més sintètic i dispers. Un botó de mostra: el recurs a les veus en off que il·lustren la ment torturada del Senyor B., sota la pressió nazi, tradueix amb dificultats la vivor de l’original.
Jordi Bosch, intèrpret del monòleg, assumeix el paper d’un dels passatgers que narra la gesta de la vibrant partida entre Mirko Czentovicz, campió del món d’escacs, i l’enigmàtic i discret Senyor B., un noble vienès que fuig del nazisme. Amb una versatilitat molt convincent, Bosch es posa també en la pell d’aquests i de la resta dels personatges de la novel·la. De vegades, només amb un simple gest o un mer canvi de veu; d’altres, amb un moviment distintiu, després d’una alteració de l’espai lumínic.
La interpretació de Bosch —pilar fonamental de La partida d’escacs— no disposa de gaires aferralls en l’escenografia, tret dels diversos nivells de verticalitat i el joc de cadires per il·lustrar la tensa partida d’escacs final, que resulta senzill, però eficaç. La il·luminació delimita els indrets del vaixell i el quarter general de la Gestapo a Viena, mentre que l’espai sonor remet al viatge per mar i multiplica les veus de la follia del Senyor B. Tot fent gala d’un notable virtuosisme transformista, Bosch assumeix a la perfecció tant la narrativitat de l’original com els diàlegs i monòlegs de la versió escènica.
Des del primer minut, la figura i la veu de Bosch s’imposen magnèticament al públic, fins i tot de la fila 17 estant, l’última de la platea. La seva considerable presència escènica es fa notar entre les enormes làmpades de llum en forma de llànties i les poderoses bateries dels focus que pauten canvis i atmosferes. La història imaginada per Zweig en la seva novel·la, en què analitza amb bisturí l’obscur poder de la ment humana en situacions extremes, té en Bosch un intèrpret de primera, capaç de fer-nos viure la intriga i els personatges en viu i en directe.