Vi dolç, maridatge i altres coses

“Enterrogat un cavallar qual taça de vy era pus saborosa en lo món... Sènyer –dix ell–,taça de fin vy grech, aprés figues, en estiu, és la millor taça qui.s puxa al món beure” (Francesc Eiximenis, s. XIV, parlant del vi dolç). El frare gironí al·ludeix a un altre fet: que un vi s’ha de maridar amb un producte o un plat. A l’Edat Mitjana −i en el món clàssic−, el “vin grec” −malgrat el nom, un vi dolç procedent d’Itàlia−, era apreciadíssim.

Els vins dolços, que, oficialment, en enologia, s’anomenen vins de licor i en anglès, més raonadament, desert wines, ‘vins de postres’, en gastronomia tenen diversos usos: per cuinar, per fer macedònies, magrana, taronja, etc.

Però són vins per beure amb les psotres. A França i ha el costum de beure aquests vins a l’aperitiu, costum nefast que els francesos han contagiat als nord-catalans. El destí natural dels vins dolços és ser servits amb alguna menja especial, com el foie gras o el formatge blau (Rocafort i altres) i, sobretot, amb les postres.

Ja sé que en aquest país s’ha instaurat el costum de beure-hi cava o xampany −amb la coca de Sant Joan, les neules i torrons− i, sobretot amb la coca, no seré pas jo qui esmeni el costum, ja que les bombolles fan festa. Però amb les postres hi ha un invent fenomenal: els vins de licors o dolços. Un vi dolç conté més de 50% de sucre per litre, i un vi dolç natural. Són anomenats també vins generosos (tot i que n’hi ha de secs), licorosos, enfortits o enriquits, ja que s’hi sol afegir alcohol.