POst 26-M

Qui són els possibles alcaldes independentistes de les capitals de demarcació catalanes?

Per primer cop, les quatre capitals de demarcació del Principat podrien ser governades per alcaldes independentistes.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Els resultats del 26 de maig van ser especialment positius per a l’independentisme de les capitals de demarcació catalanes. Si bé a Girona ja estaven acostumats a Carles Puigdemont i a Marta Madrenas -que fou la candidata més votada-, a Barcelona, Tarragona i Lleida hi podria haver un tomb històric que dependrà dels pactes post-electorals.

Miquel Pueyo i París (Lleida,1957)

Esquerra Republicana ha aconseguit acabar amb l’hegemonia històrica dels socialistes a la capital de Ponent. Els republicans, amb Miquel Pueyo al capdavant, s’han posicionat com a primera força per sobre el PSC per ben poc, només 81 vots. El candidat socialista, Fèlix Larrosa, que va arribar a l’alcaldia després del trasllat d’Àngel Ros a Andorra com a ambaixador espanyol, no ha mantingut els socialistes en primer lloc. Les dues forces, però, han empatat a set regidors. Tradicionalment, el PSC sempre ha governat Lleida -excepte durant dos anys, del 1987 al 1989, quan l’alcalde va ser el convergent Manel Oronich. Fins ara, la capital del Segrià havia estat un feu dels socialistes d’Antoni Siurana primer i, després, d’Àngel Ros.

Miquel Pueyo

En les eleccions del 2015, no obstant, el PSC ja va patir una important davallada, tot passant de 15 a vuit regidors. La Paeria consta de 27 cadires i la majoria absoluta se situa en 14, una xifra que assolirien actualment ERC i PSC plegats. Per contra, a diferència del 2015, el PSC no pot ser investit amb l’ajuda de les forces de dreta. Els socialistes no poden tornar a repetir la fórmula, ja que Ciutadans, el seu soci durant l’anterior legislatura, ha perdut un regidor respecte a 2015 i s’ha situat en tres. Malgrat que el PP ha repetit els dos regidors, no són suficients per a la majoria. Tampoc suma una majoria sobiranista, perquè, tot i que ERC hagi estat el partit més votat, Junts per Catalunya n’ha obtingut sis. Per tant, les possibilitats que s’obren per sumar una majoria són una suma del PSC amb ERC, d’una banda, o un acord dels republicans amb JxCat que atregui el suport del Comú de Lleida. Si l’acord amb la formació lila i JxCat no és possible, ERC té l’opció de governar en solitari perquè és la formació més votada a la Paeria.

Esquerra Republicana de Lleida ha guanyat amb Miquel Pueyo de cap de llista. Els qui el coneixen coincideixen a afirmar que és una persona de mena  tranquil·la, que rarament realitza cap tipus d’acció de forma impulsiva, ni tan sols un estirabot. Doctor en Filologia Catalana i professor de Periodisme i Comunicació a la Universitat de Lleida, Pueyo és un històric d’ERC, però també de l’independentisme a Lleida. N’és militant des de 1988. Les persones del cercle més proper a Pueyo el defineixen com a intel·lectual. Va ser director de Planificació lingüística de la Generalitat de Catalunya durant el 2004. També secretari de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya en dues etapes: la primera, de gener de 2005 fins a maig de 2006, i la segona de novembre de 2006 a setembre de 2007, quan fou designat delegat territorial del Govern de la Generalitat a Lleida. També és un escriptor prolífic. Cinc llibres són de la seva autoria. En destaca, sobretot, Lleida: ni blanc ni negre, però espanyols (Llibres 62) guardonat amb el premi Vallverdú. Tot deixant de banda l’àmbit curricular, d’ell es recorda que en 1991, essent un dels tres diputats d’ERC al Parlament de Catalunya,  va presentar una proposta de resolució a favor del dret  a l’autodeterminació amb Àngel Colom i Josep Lluís Carod-Rovira. De fet, era el primer cop que una iniciativa de caire independentista veia la llum a la cambra catalana després de la dictadura franquista. En relació amb els fets de 1991, és curiós que, durant la campanya del 26-M, el mateix Pueyo reconegué que la resta de parlamentaris els miraven com si fossin uns somiatruites.

Amb Miquel Pueyo, Lleida fa un tomb que, segons apunten alguns lleidatans, és comparable al que visqué la ciutat en la Transició. No pas per les circumstàncies sinó per la il·lusió que ha generat la materialització del canvi.

D’altra banda, els coneixedors del què es cou a la Paeria indiquen que l’èxit li ha vingut donat per la forma de ser, sense sortides de to ni atzagaiades, allunyat de fatxenderies i campanyes megalòmanes. El defineixen persona senzilla que ha fet camí enmig d’una política cada cop més avesada al simbolisme i als mots buits. Antagònic a la política del selfie i l’espectacle, potser d’aquí rau l’afecció per la ioga, l’estudi del budisme i l'estoïcisme clàssic que l’ha modelat. De ben segur que per fer de paer major cal molta paciència i meditació. 

 

Pau Ricomà (Tarragona, 1957)

També per primer cop, Tarragona podria tenir un alcalde independentista. Es tracta de Pau Ricomà, l’alcaldable d’ERC, que ha empatat a set regidors amb l’actual alcalde socialista, Josep Fèlix Ballesteros, qui ha estat el més votat. Ara, el candidat republicà té la possibilitat de desallotjar el el socialisme de la batllia. Perquè això passés s’hauria de produir un pacte entre JxCat (tres regidors), comuns (dos regidors) i CUP (dos regidors), suma que arribaria als catorze que marquen la majoria. L’acord es contempla difícil, però pel cantó unionista, la suma PSC, C’s i PP no és suficient per governar. A hores d’ara, la CUP i JxCAT ja han anunciat que investiran a Ricomà. Avui, la pressió recau en els Comuns, la formació encara no s’ha posicionat, però els republicans hi confien perquè entenen que la ciutat ha demanat un canvi i que Josep Fèlix Ballesteros ha estat esquitxat per un presumpte cas de corrupció denunciat per la CUP en 2013, “el cas Inipro”. Si bé a Barcelona l’exalcaldessa Ada Colau ja ha anunciat que no pactarà amb Ernest Maragall si JxCat forma part de l’entesa, en altres territoris la dinàmica és ben diferent. Per això, fonts republicanes es mostren esperançades amb un canvi a Tarragona.

Ricomà és llicenciat en Història General i Geografia a la Universitat Rovira i Virgili. Ha treballat durant bona part de la seva vida a Caixa Tarragona i, en els darrers anys, a Catalunya Caixa. Aviat, mostrà vocació sindicalista i fundà el Sindicat d’Empleats de Caixa Tarragona, actualment membre del secretariat del Sindicat d’Estalvi de Catalunya. Altrament. Ricomà ha participat en la processó de Setmana Santa com a portador dels misteris de Nostre Pare Jesús de la Passió i la Soledat, de la confraria de la Sang. I és que, el possible futur alcalde republicà de Tarragona representa les diferents vessants ideològiques que s’han anat sumant al projecte independentista els darrers anys: des d’exsocialistes com Ernest Maragall fins a Pau Ricomà, de tradició democristiana i exmembre d’Unió Democràtica de Catalunya. L’alcaldable republicà a la capital del Tarragonès simbolitza el canvi que ha fet l’independentisme, d’ésser una sendera per on només caminaven els convençuts a ser una autopista on totes les sensibilitats tenen cabuda.

Pau Ricomà

De la seva llista sorgirà regidora una ciutadana  sudamericana, i serà republicana. Es tracta de Paula Varas, regidora número quatre d’origen xilè. Tot i que és desconeguda, és el mateix nadó que abraça Salvador Allende en un dels seus retrats més característics. Varas ha estat una ferma activista pels drets socials i la democràcia a Xile i ara ho és a Catalunya. Així doncs, per al líder  tarragoní republicà ha estat cabdal fer la llista el més semblant possible a la ciutadania, amb persones  de tots els barris, també, dels que sovint queden més aïllats del centre neuràlgic. Ricomà, prejubilat, treballa en política perquè n’és un apassionat. També és un ferm defensor de la xarxa ciutadana. Consegüentment, una de les principals propostes republicanes és la d’unir els barris perifèrics com La Floresta, Sant Salvador o Torreforta amb el centre, no només amb mesures urbanístiques, sinó fomentant l'activitat dels centres cívics existents per tal que es duguin a terme activitats culturals com les del barri antic. Si Ricomà assoleix l’alcaldia haurà estat per ser capaç de connectar amb la Tarragona real amb gent de tota mena.

Casteller, concretament membre de la Colla Jove Xiquets de Tarragona, n’és integrant des de 1984 i n’ha estat president. Ricomà està fortament vinculat al teixit associatiu ciutadà. És membre del patronat de la Fundació Topromi i soci de la Reial Societat Arqueològica Tarraconense, del Centre d’Estudis Històrics i Socials Guillem Oliver, d’Intermon-Oxfam, del Nàstic de Tarragona amb el número 126, de l’Assemblea Nacional Catalana, d’Òmnium Cultural i de Plataforma per la Llengua. Si Ricomà arriba a tenir la vara, la teoria de Tabàrnia tindrà encara menys sentit.

 

Marta Madrenas (Girona,1967)

El 2015, Carles Puigdemont va guanyar l’alcaldia de Girona, però va deixar l’Ajuntament en ser designat el successor d’Artur Mas al gener del 2016. El relleu no va ser pacífic i el successor designat per Puigdemont, Albert Ballesta (que era el número 17 de la llista de Convergència), va acabar destituït. Finalment, l’escollida per liderar la batllia de Girona va ser Marta Madrenas. L’alcaldessa ha aconseguit marcar perfil sobiranista i de ciutat.

Girona és el fortí de JxCat, la ciutat més poblada que ostenten. Marta Madrenas hi ha guanyat amb nou regidors. En relació amb els escons que en la legislatura passada aconseguí Carles Puigdemont, el suport ha minvat un regidor, però tot sembla apuntar que Madrenas governarà i ho farà en solitari, ja que la formació Guanyem, d’influència cupaire, aposta per pactar amb ERC i ha demanat al PSC que voti a favor de la investidura per assegurar-se la majoria absoluta en primera volta (l'única fórmula que permetria als anticapitalistes assolir l'alcaldia). Els de l’esquerra independentista han escalat fins a la segona plaça, tot aconseguint sis regidors. Ara, la socialista Sílvia Paneque ha de triar si al capdavant de la batllia vol Madrenas o Lluc Salellas. Per la seva banda, els republicans aposten per un triple acord independentista. No obstant, després que el padró del 2018 de la ciutat gironina superés els 100.000 habitants, la majoria del consistori passa de tenir 25 a 27 seients. I la majoria s’ha situat en els 14. Per aquesta raó, malgrat que ERC estigués disposada a investir l’alcaldable gironina no seria possible, ja que els quatre regidors republicans no farien sumar la marca necessària. Malgrat tot, si no es produeix l’aliança Guanyem+ERC+PSC, Madrenas regentarà una legislatura més la capital gironina, cosa que sembla ser el més probable.

Marta Madrenas

Marta Madrenas és llicenciada en Dret. Abans d’endinsar-se en la política va treballar en el món dels serveis jurídics i en el sector immobiliari. Va fer el salt a la política l’any 2011, quan el projecte de Carles Puigdemont per a la ciutat de Girona l’omplí d’il·lusió. Per a ella, l’ara president a l’exili projectava una ciutat “magnífica, amigable, amable i protectora de les persones”. Com a tinenta d’alcaldia va acompanyar l’aventura municipal de qui avui copresideix la Generalitat des de la Casa de la República de Waterloo. Val a dir que, abans que el president Quim Torra fos nomenat, el nom de Marta Madrenas va córrer per Sant Jaume com a possible relleu a Carles Puigdemont. Però Madrenas ho refusà rotundament perquè el compromís que manté amb la ciutat és la màxima prioritat per ella, diuen els qui la coneixen.

Si bé l’etapa Puigdemont al capdavant de l’alcaldia es caracteritzà pels avenços en termes de smartcity, molts gironins no dubten a reconèixer que Madrenas ha posicionat la ciutat com a ciutat referència del sud d’Europa. Del primer mandat de Madrenas també es reconeix la voluntat de començar a ordir el projecte de les anelles verdes, fet que s’ha de culminar en la propera legislatura i que permetrà que Girona sigui pionera en la conservació mediambiental i els espais verds. A més a més, l’alcaldessa ha revitalitzat els espais pels vianants, tot afavorint el comerç local i el consum de proximitat amb  un pla de vianants que amb el temps s’ha anat fent més i més expansiu, segons els seus defensors. Llevar els cotxes del centre de la ciutat ha estat una prioritat per garantir una mobilitat verda i afavorir la vida al carrer.

Veus properes a l'alcaldessa destaquen l’actitud modèlica i la voluntat d’ésser el més transparent possible envers els gironins i les gironines. Una anècdota que ho palesa és, per exemple, el fet que, quan és mou i amunt i avall per la ciutat, malgrat ésser un carrer poc concorregut, sempre creua pel pas de vianants i no és capaç de retallar ni tan sols un pam de vorera per fer drecera. El govern de Madrenas també ha despuntat pel paper de ciutat “punta de llança” de l’independentisme. Des que Puigdemont fou designat per Artur Mas i Madrenas acceptà substituir-lo, el consistori ha estat en total concordança amb el full de ruta independentista. Segons admeten veïns de la ciutat, l’alcaldessa gironina és un exemple de com es pot  compaginar el govern municipal i la defensa sense embuts del dret a l’autodeterminació.

Al mateix temps, però, entre la ciutadania també existeix una preocupació generalitzada en la proliferació de pisos turístics al barri antic de la ciutat. Pal·liar-ho és un dels objectius principals de la nova legislatura per l’equip de Madrenas.

Tanmateix, la candidata més votada de Girona reivindica que la ciutat ha desmentit les acusacions que sovint s’atribueixen des del bàndol unionista. Per exemple, que el procés perjudica greument l’economia i que, de retruc, augmenta la desocupació. O que l’independentisme entrebanca l’arribada de turistes. Des de Junts per Girona s’han esforçat a ressaltar que la ciutat encapçala el rànquing de capitals catalanes en termes de creixement econòmic. També han emfatitzat l’obertura internacional que ha protagonitzat la ciutat, tot incrementant com mai abans l’arribada de turistes. També ho palesa el fet que Girona és la quarta àrea urbana amb la taxa d'activitat més alta de l’Estat. I que els municipis de l'entorn de la capital gironina formen també la desena regió on més s'ha reduït l'atur en l'últim any.

Tot apunta, doncs,  que la successora de Carles Puigdemont romandrà al capdavant del consistori gironí. Si Madrenas ho aconsegueix i també hi accedeixen Ricomà a Tarragona, Pueyo a Lleida i Ernest Maragall a Barcelona, per primer cop totes les capitals de demarcació catalanes estaran governades per l’independentisme. Malgrat que, cal dir, en les municipals del 26-M, el sobiranisme no ha aconseguit sobrepassar el llindar del 50%, tot quedant-se amb el 43,34%. Si més no, el 26-M ha significat un pas endavant per l’independentisme, però la fita de superar la tanca del 50% encara mai no ha estat superada.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.