Ençà i enllà

La llibertat dels presos polítics: fórmules legals

El jurista i polític Jaume Bosch i Mestres (Barcelona, 1953) explica quines podrien ser les fórmules per excarcerar els presos polítics. Expert en seguretat, Bosch ha estat subdirector general de Coordinació de les Policies Locals de la Generalitat, membre del Consell de Direcció de l’Escola de Policia de Catalunya, coordinador de projectes en l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya i va formar part de la Comissió Executiva del Pacte Nacional pel Referèndum. Autor de diversos llibres, també ha estat diputat d’Iniciativa per Catalunya al Parlament i senador, a més de ser membre del Col·legi de l’Advocacia de Barcelona i de l’Associació Catalana de Juristes Demòcrates. També va ser ponent de l’Estatut de Catalunya de 2006.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

No coneixem encara la sentència del judici que s’està celebrant al Tribunal Suprem. Els mesos transcorreguts han demostrat que les acusacions de rebel·lió, sedició i malversació no s’aguanten per enlloc; i la possible desobediència no comporta presó. Però l’actitud del magistrat Manuel Marchena durant les darreres setmanes no ens permet ser massa optimistes. Des de determinats sectors de l’independentisme oficial no s’ha volgut abordar què fer en el cas d’una sentència condemnatòria greu. No parlo de quin rumb pot adoptar la política catalana. Em refereixo a com treure de la presó persones que no hi haguessin hagut d’entrar mai. Estic convençut que aquesta és la màxima prioritat per a bona part de la ciutadania, comparteixi molt, poc o gens les decisions que es van adoptar el 27 d’octubre de 2017.

Parlar d’aquest tema no és acceptar de manera impassible que seran condemnats: és perfectament compatible fer tot el que estan fent les defenses per aconseguir la lliure absolució amb preveure què pot passar i estar preparats. Tampoc no és incompatible amb continuar amb la mobilització ciutadana; al contrari, pot implicar activar-la amb nous mecanismes.

La sortida a aquest afer que mai no hauria hagut d’abandonar l’àmbit polític per passar al judicial és tornar la solució a la política. O millor dit, cal trobar les sortides jurídiques que permetin la llibertat dels presos, sabent que la darrera paraula l’ha de tenir el poder polític. Una condició ineludible per poder plantejar-ho era que el tripartit de dretes PP-Cs-Vox no tingués majoria al Congrés dels Diputats. La segona condició era que la solució no depengués tan sols d’un PSOE amb majoria absoluta. Totes dues s’han donat: totes les promeses de la dreta de negar-se a trobar solucions van quedar esborrades per la força dels vots. Però fan bé els que no es refien del  PSOE. Ara necessita els vots d’Unides Podem, Catalunya en Comú, Compromís, PNB, ERC, Junts per Catalunya i d’altres diputats d’opcions diferents... i no cal que siguin tots alhora. Es podria arribar a entendre que el PSOE tingués por d’adoptar determinades mesures pel cost electoral que li podrien suposar davant unes eleccions imminents; ara té quatre anys de legislatura si sap entendre’s amb aliats que no seran ni submisos ni fàcils. No hi ha excuses.

L’advocat Xavier Melero apuntava la possibilitat que els presos puguin quedar en llibertat una vegada hagi acabat el judici i encara no s’hagi dictat sentència. Des del punt de vista jurídic, seria el més lògic; hauran desaparegut totes les excuses per mantenir-los a la presó. Això comportaria esperar la sentència a casa: molt important. Però més enllà, tres són les possibles alternatives davant d’una hipotètica condemna:

1. L’Indult 

És cert que aquesta figura jurídica pressuposa que hi ha hagut una condemna i que l’indult l’ha de concedir el Govern de l’Estat a petició dels afectats. Això darrer, però, no és exacte: hi ha hagut casos, com el de Baltasar Garzón, en què l’indult va ser sol·licitat, no per ell que s’hi negava, sinó per un grup de juristes. Aquí hi tenen un paper decisiu els presos: cal fer el que ells diguin. Però hi ha debat. L’embolic a la darrera campanya de les eleccions generals de Junts per Catalunya amb un programa que proposava l’indult que l’ara diputada al Congrés Laura Borràs negava demostra, si més no, que el tema és damunt la taula.

2. L’amnistia

Aquesta institució és molt diferent de la de l’indult. Per això, malgrat que la Constitució prohibeix l’indult general, molts juristes afirmen que no impossibilita l’amnistia, que no és citada pel text constitucional. L’amnistia requeriria ser aprovada en forma de llei per la majoria del Congrés de Diputats i pel Senat. Aquesta majoria, si el PSOE vol, existeix avui. Té l’avantatge per al mateix Govern que, a diferència de l’indult, que aprovaria ell sol, serien les Corts les que la impulsarien mitjançant el vot de forces polítiques diferents. I l’amnistia encara aporta un element positiu més: tanca els fets sense vencedors ni vençuts i elimina tota responsabilitat i culpabilitat, perquè obre una nova etapa en la qual els esdeveniments anteriors és com si no haguessin succeït. El previsible recurs davant el Tribunal Constitucional de PP, Cs i Vox no suposaria la suspensió automàtica de la llei, que només es produeix si qui interposa el recurs és el Govern. L’amnistia hauria d’afectar a totes les persones investigades o condemnades per fets relacionats amb el procés, inclosos els condemnats pel 9N de 2014, el major Josep Lluís Trapero i la resta de mossos encara pendents de judici. I el Govern del PSOE faria bé de no oblidar que hi ha un nombre important de comandaments i agents de la Guàrdia Civil i del Cos Nacional de Policia investigats per la seva actuació desproporcionada l’1 d’octubre, i que cal no descartar possibles responsabilitats a la cúpula de l’antic Ministeri d’Interior.

3. La reforma del Codi Penal

L’advocat Jaume Asens, ara ja diputat, acompanyat de juristes de prestigi, ho va proposar durant la darrera campanya electoral i, en conseqüència, el tema arribarà al Congrés. També s’ha especulat que el mateix Tribunal Suprem pugui apuntar aquesta solució. Es tractaria de reformar el Codi Penal, i en concret la definició dels delictes de rebel·lió i sedició, que la Fiscalia atribueix als processats, per tal de clarificar la voluntat del legislador, fet que comportaria unes penes considerablement més baixes. Si una modificació legal és més favorable als qui han estat condemnats que la regulació anterior, la reforma s’aplica retroactivament. I per tant, podrien sortir immediatament de la presó, tenint present que ja porten un llarg període privats de llibertat. 

M’agradaria que no ens haguéssim de plantejar aquest tema, però, en cas de ser necessari, qualsevol solució que permetés que els presos polítics tornessin a casa amb la dignitat intacta seria acceptable. Tot i així, penso que l’opció  més justa seria la llei d’amnistia: implicaria que no s’ha comès cap delicte, beneficiaria tots els implicats, i permetria obrir una nova etapa. La fórmula final podria derivar d’un acord previ dels partits catalans que s’hi volguessin sumar al Congrés i al Senat, i hauria de comportar la participació de la ciutadania i les institucions (Parlament i ajuntaments) en la demanda. Alguna d’aquestes fórmules podria implicar la impossibilitat de portar la qüestió al Tribunal d’Estrasburg: si fos així, caldria posar a la balança fins a quin punt és necessari mantenir durant uns anys més el patiment d’unes famílies per tal d’obtenir una previsible però no segura victòria davant la justícia europea. Episodis com impedir el nomenament de Miquel Iceta com a senador designat pel Parlament de Catalunya, més enllà de les responsabilitats d’uns i altres, no ajuden a establir les bases d’un diàleg, però el diàleg és imprescindible perquè l’exigeix la majoria de la societat catalana. Les imatges de la constitució del Congrés i el Senat el 21 de maig fan encara més ineludible trobar una solució.

La llibertat dels presos ens permetria començar a parlar de política. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.