Els crítics

Què faries si fossis totpoderós?

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què passaria si el nen que va venir d’un altre món i que havia de convertir-se en Superman fos un monstre? Un ésser més semblant als homes que als déus? O, potser més justament, tan cruel, irascible i devastador com els mateixos déus? Brightburn (David Yarovesky, 2019) compta amb una premissa potser no gaire original, però sí prou interessant. I arriba amb el do de l’oportunitat, just en el moment en què les pel·lícules de superherois viuen la gran època daurada i són a la centralitat del cànon cinèfil popular. És aquí on aquest film tenia el seu filó, on podia fer un intent d’entendre les raons d’una mitologia moderna fascinant, lluny de la pretenciositat dels artefactes cerebrals i anodins, ancorada en el terror del dia a dia, en la projecció d’allò que som, en la realitat que contenen crims, misèries i èxits o fracassos col·lectius.


Brightburn 
Direcció: David Yarovesky
Títol d’estrena: El hijo
Estats Units, 2019
Durada: 90 minuts
Guió: Brian Gunn i Mark Gunn
Música: Tim Williams
Fotografia: Michael Dallatorre
Repartiment: Jackson A. Dunn, Elizabeth Banks, 
David Denman, Meredith Hagner
Gènere: Superherois. Terror


Els primers vint minuts de Brightburn funcionen. Ens recorden l’esplèndida i reivindicable Chronicle (2012), on Josh Trank ens mostrava el terror d’un segle que no ha començat del tot bé i, també, a la vegada, la pugna entre l’univers adolescent i la formació de la personalitat en un entorn ple d’estímuls. Al film de Yarovesky, la primera part també esbossa aquest neguit vital, entre temors i mals auguris. Però el film aviat deixa la subtilesa per agafar el camí del mig i fer allò que ha vingut a fer: subvertir el mite de Superman, l’heroi fundacional, el protosalvador, el Messies, i detallar-nos què passa quan aquest ésser vingut de l’espai és terriblement abominable. Per què, ho és, oi? 

Avalat per la producció de James Gunn (director de l’aclamat fenomen indie Super o de la trilogia marveliana Guardianes de la galaxia), Yarovesky es val d’un guió del germà i cosí d’aquest per traçar una camí paral·lel al prototípic de l’heroi blaugrana —aquí també amb el vermell com a color corporatiu, potser per la sang vessada, a raig—, amb una el·lipsi que ens situa just quan tot fa més mal i cal prendre decisions crucials: l’inici de l’adolescència. La pròpia acceptació, la descoberta, el fet de no saber encaixar en una convenció comunitària que no tolera els versos lliures. Ser o no ser, fer o no fer, atrapats en primer terme per l’atmosfera i superats, en el tram final, per la successió de fets i els estralls sàdics, conduïts cap a una fi tenebrosa i incòmoda, però portant el film a un terreny massa previsible, de pertorbació forçada i d’ànima malbaratada. Com si tot el potencial exhibit fos només un vehicle per no deixar de mirar, però mai per commoure’ns o fer-nos estremir com ho fan els grans relats de terror. 

Convertida en un relat fantasmagòric i d’esquitxos gore —i amb la vocació de perseverar en el personatge i en l’univers creat, com bé marca l’epíleg—, Brightburn ens porta a fer un viatge on, com a espectadors, som conscients —ara que ja no ens mamem el dit, ni cinèfilament, ni socialment— que la màxima de Peter Parker no ens serveix, perquè tot gran poder comporta una gran corrupció. O què faries tu si fossis totpoderós?

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.