Cap al monopoli agroalimentari

Tot i les defenses que les més altes autoritats polítiques i econòmiques fan del lliure mercat, el cert és que, darrerament, les dinàmiques imposades dinamiten l’esperit d’aquest sistema. Paradoxalment, la globalització va acurtant terreny a la lliure competència i està posant en contradicció aquells que identificaven com a sinònims ambdós conceptes a finals dels anys noranta. Aleshores, nombroses manifestacions van protestar contra els efectes d’una globalització que ara s’està reflectint, més que mai, en la concentració de poder. O si més no, així ho demostren els últims moviments en el sector agroalimentari.

D’una banda, les multinacionals nord-americanes Dow Chemical i Du Pont enllesteixen la seua fusió. Es tracta de dues companyies químiques especialitzades en materials herbicides i insecticides. De l’altra, la suïssa Syngenta, dedicada a la comercialització de llavors i pesticides, serà adquirida per l’estatal ChemChina. Aquestes dues fusions −com també la de Bayer-Monsanto− encara resten pendents del vistiplau de les autoritats pro-competència. Els experts consultats, però, no esperen cap altra decisió que no siga la de l’aprovació. Les empreses Potash i Agrium, multinacionals canadenques especialitzades en fertilitzants, també han acordat la fusió. Entre tot aquest context, la multinacional alemanya BASF, especialitzada en petroquímica i tecnologia agrícola, s’ha quedat despenjada d’aquesta onada unificadora i queda a l’espera d’altres moviments que puguen donar-li l’empenta perquè se situe a l’altura dels seus competidors, que creixeran arran de les fusions.

Aquestes empreses comprenen tot el sector agroalimentari: des de les llavors fins a la maquinària, passant pels productes adreçats a cuidar la producció i a garantir el creixement de les collites. Tot un mercat format per diversos vessants complementaris que aniran a parar a poques mans i que, alhora, absorbiran previsiblement tota alternativa empresarial possible.

De Monsanto a Bayer

Amb més d’un segle de recorregut, aquestes empreses han acordat l’absorció protagonitzada per la farmacèutica alemanya. Es farà per un preu proper als 60.000 milions d’euros i Werner Baumann, director executiu de Bayer, ha justificat l’operació i ha assegurat que aquesta és la via adequada per resoldre el problema previst per a l’any 2050, quan s’haurà d’abastir una població mundial que haurà superat els 10.000 milions d’habitants. Aquesta fusió pretén assolir l’objectiu mitjançant una unificació de llavors i d’inputs de l’àmbit agrícola. No tots, però, aproven aquest mecanisme.

Perquè, més aviat, aquest argument amaga l’objectiu d’una concentració que no té altra finalitat que la del benefici empresarial. És el que assegura Luis Ferreirim, responsable de la campanya d’agricultura de Greenpeace. Titlla aquesta fórmula de “molt intel·ligent”, perquè el que es busca és “tancar les alternatives al món agroalimentari”, de tal manera que els llauradors “hagen de comprar una sèrie de llavors que obliguen a emprar uns fitosanitaris que només seran oferits per l’hòlding que derivarà d’aquesta fusió”.

Ferreirim recorda que alguns dels productes comercialitzats per aquestes dues companyies han rebut crítiques i prohibicions per part de les autoritats sanitàries. És el cas del Roundup, nom comercial del glifosat, un dels principals herbicides de Monsanto, qüestionat per l’Organització Mundial de la Salut per ser “probablement cancerigen”. D’altra banda, Bayer, també vinculat als productes insecticides, ha trobat entrebancs a la Unió Europea a l’hora de comercialitzar clotianidina i imidacloprid, considerats d’alt risc per a insectes pol·linitzadors com ara les abelles.

Un ‘lobby’ imparable

En canvi, la capacitat de lobby que adquiriria aquesta fusió podria eliminar tota mena d’entrebancs que s’imposen sobre les intencions comercials de Bayer-Monsanto. La seua configuració li atorga la capacitat de controlar altaveus mediàtics i d’influència sobre els agents legisladors. De fet, Monsanto ja ha aconseguit pel seu compte crear una llei que rep el nom d’aquesta empresa de forma extraoficial als Estats Units. Es tracta de la Monsanto Protection Act, que forma part de l’oficialment coneguda com a Farmer Assurance Provision. Es va aprovar l’any 2013, promoguda pel senador republicà Roy Blunt, de Missouri, i garantia el permís de plantació i venda de llavors d’aquesta companyia als EUA, deixant de banda els riscs i les controvèrsies que generaven.

En aquest sentit, la influència de Bayer-Monsanto sobre l’agroalimentació a nivell mundial seria més que destacada. Joan Manuel Mesado és secretari tècnic de la Unió de Llauradors al País Valencià. Considera que els agricultors seran “captius dels productes que hauran de vendre i a qui”, i es pregunta per què la Unió Europea permet aquesta fusió i, en canvi, “no és capaç de garantir cap acord de mínims per afavorir el petit agricultor”.

Aquesta crida a les instàncies antimonopoli és una constant entre els sectors que es veuran afectats per la fusió d’aquests dos gegants. Tot i així, ningú sembla que tinga esperança que aquesta unificació es puga aturar. Els grans equips d’advocacia i d’assessorament legal amb què compten les grans multinacionals sabran trobar els forats i les garanties per poder superar el control de les entitats pro-lliure competència. Així ho veu José María García Álvarez-Coque, catedràtic d’economia aplicada a la Universitat Politècnica de València, qui explica que “en un mercat global, demostrar que una empresa té incidència absoluta sobre tot el seu àmbit és molt complicat”. A més, mecanismes com els de crear empreses filials oficialment desvinculades del gegant i establir un hòlding a la mesura de les intencions de Bayer-Monsanto no resultaria, a priori, massa dificultós.

Hi ha també qui entén que “les lleis americanes són molt més restrictives contra els monopolis, i si ells donen llum verd a la fusió, a Europa, aquesta operació no tindrà cap problema des del punt de vista legal”. Ho afirma José Pío Beltrán, professor d’investigació del CSIC i president del European Plant Science Organisation −EPSO−. També es poden trobar visions que lleven dramatisme a aquesta fusió. Josep Lluís Escuer, responsable de subministraments de la Federació de Cooperatives Agràries de Catalunya, considera que “dins del context negatiu, ens podem consolar que haja estat una empresa europea la que n’ha absorbit una d’americana”. Escuer entén que “el model de conreu Europeu està més lligat als conceptes de sostenibilitat, de medi ambient i a les exigències sanitàries que no pas el nord-americà”.

Els països emergents ubicats a Amèrica i a Àsia seran els més afectats a curt termini per aquesta fusió empresarial

D’altra banda, hi ha també qui entén que aquesta fusió no hauria estat tan mediàtica si no fóra perquè hi participa Monsanto, una multinacional que sempre ha estat en el punt de mira de les organitzacions ecologistes. De fet, José Miguel Mulet, professor de biotecnologia a la Universitat Politècnica de València, alerta que molts mercats ja estan pràcticament monopolitzats, “com el dels sistemes informàtics o el de les begudes de cola”, sota el control de només dues grans empreses. Si molts ecologistes entenen que aquesta fusió té un perill doble derivat de la concentració econòmica i de l’expansió dels transgènics, hi ha també qui considera que aquest darrer factor pot ser una oportunitat per a Europa, el continent més restrictiu en l’aplicació d’aquestes alternatives. Mulet pensa que en uns altres països els transgènics s’han aplicat i han millorat les produccions i les collites “sense haver donat explicacions ni haver superat cap entrebanc legal”.

I els agricultors?

Als Països Catalans, els efectes d’aquesta fusió no es patiran de manera immediata. Principalment, els països més implicats són els anomenats emergents, situats a Amèrica i a Àsia, on Bayer-Monsanto tenen més interessos de creixement. Però les conseqüències arribaran, tard o d’hora, al sud d’Europa. Principalment, perquè l’objectiu d’unificacions com aquesta és absorbir totes les alternatives plantejades als seus territoris. Les spin-off sorgides de les universitats públiques seran previsiblement comprades pel gegant.

Alhora, aquests gegants adreçats a acaparar tots els vessants del sector també passaran, suposadament, a controlar totes les cadenes de distribució de llavors i d’inputs necessaris per fer funcionar el món agrari. Materials com els fertilitzants o els pesticides, molt dependents del petroli i del gas natural per a la seua producció, es trobarien sota el control d’una mateixa empresa i crearien una gran dependència en l’agricultor. A això s’ha de sumar el perill que podria patir la biodiversitat agrícola dels territoris. Joan Manuel Mesado comenta que “les normatives comunitàries estableixen que si hom vol cobrar una ajuda agroambiental, s’ha de justificar que la llavor està registrada”. Aleshores, el poder de Bayer-Monsanto podria imposar les llavors generades per ells, cosa que derivaria en “plantar allò que ells desitgen”.

Per això, hi ha qui exigeix més interès des dels organismes públics per establir polítiques de país i contrarestar els efectes de la globalització. Per exemple, Joan Carles Vicente, responsable d’organització de la Unió de Pagesos de Catalunya, aposta per establir una xarxa d’R+D+I públic “que ens faça independents de les grans corporacions, que són les que fins ara generen aquest coneixement i el vinculen a l’interès privat”. El catedràtic Álvarez-Coque aposta per “organitzar la producció creant un mecanisme públic de transferència de coneixement que capacite els productors per prendre decisions”. Això implicaria, segons aquest acadèmic, una altra via adreçada a que “les cooperatives i les organitzacions puguen negociar amb avantatge amb les grans corporacions”. D’altra banda, José Pío Beltrán es mostra més preocupat pel futur de la biodiversitat agrària local. Explica que aquestes grans empreses tendeixen a “unificar cultius”, i els agricultors “no poden preservar, pel seu compte, les llavors”.

La fusió Bayer-Monsanto no augura beneficis immediats. Es tracta, segons els experts, d’una operació estratègica que podria generar pèrdues a curt termini. De fet, les accions d’ambdues empreses han anat baixant des de l’anunci de la fusió. Unes pèrdues que compensarien el gran abast que assoliran ambdues companyies en un món de riquesa cada cop més concentrada. Tot i que aquestes empreses presenten aquesta fusió com la solució per abastir el nombre multiplicat d’habitants que es preveu per al 2050, molts consideren que aquesta no és la solució per a l’abastiment, “com tampoc ho van ser els transgènics, que es van vendre amb el mateix argument a principis dels anys noranta”, conclou Joan Manuel Mesado.