Crims de guerra

Una antinazi i un espia de la Gestapo

L’espia de la Gestapo Paul Reckzeh va denunciar un grup d’opositors del règim nazi a Berlín i dos d’ells van ser executats. Irmgard Ruppel va ser la darrera supervivent del grup, i en una entrevista cinc dècades més tard va fer el relat del que va passar.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Al setembre de 1944, els nazis van assassinar la professora Elisabeth von Thadden, la tia de Marianne Wellershoff, editora de Der Spiegel. La va denunciar un home anomenat Paul Reckzeh, que espiava per a la Gestapo en una reunió organitzada per ella el 1943. Von Thadden era present en aquella celebració. Amb regularitat es reunia amb altres acadèmics crítics amb el règim d’Adolf Hitler, un grup format al voltant la lluitadora de la resistència Hanna Solf.

La traïció del Cercle Solf i la sentència de mort dictada contra Elisabeth von Thadden pel Tribunal del Poble, tal com era nomenat aquell tribunal nazi extrajudicial, va ser un tema de conversa freqüent en la família Wellershoff i una qüestió traumàtica per a la seva mare, Maria. Això va portar Wellershoff a entrevistar Irmgard Ruppel, de soltera Zarden, durant una visita a Nova York el 1995 --Ruppel havia assistit a aquell berenar dècades abans d’emigrar als Estats Units. Quan Wellershoff començà a investigar Paul Reckzeh per a un dels especials sobre història de Der Spiegel, es va trobar la casset amb l’entrevista inèdita. Ruppel, però, ja no estava en condicions de donar-hi el seu vistiplau: havia mort el 2018. Reckzeh va morir el 1996 a Hamburg.

Irmgard Ruppel i Arthur Zarden

Senyora Ruppel, vostè va tractar Elisabeth von Thadden per primera vegada el 1937 quan va començar a anar a l’internat de Wieblingen, un districte de la ciutat de Heidelberg. Per què la van enviar allà els seus pares, i des de Berlín?

La mare volia que jo aprengués de cuinar i els meus pares sabien que Elisabeth von Thadden era contrària als nacionalsocialistes. Es tractava d’una dona notable i el seu internat tenia molt bona fama. Ella tenia experiència en benestar social. Però jo no formava part del cercle d’íntims de Thadden i el temps que vaig passar allí no va ser una d’aquelles experiències que et canvien la vida. Simplement va ser un any excel·lent per a mi allí.

De quina manera es va fer evident la posició crítica d’Elisabeth von Thadden envers els nazis?

No és que el tema sortís constantment, però era un col·legi summament devot i protestant. El pastor de Heidelberg, Hermann Maas, era un bon amic d’ella i també va fer molt pels jueus de la zona –en la mesura que es podia fer res per ells. A voltes també anàvem a la seva església. Els nazis sospitaven de Thadden perquè ella no va fer res per amagar el seu rebuig al nacionalsocialisme. Per exemple, no recordo que hi hagués cap secció de la Lliga de Noies Alemanyes [l’ala femenina de les Joventuts Hitlerianes] al pensionat. Aquesta postura seva va ser també la raó per què en última instància tanquessin l’escola. Era una persona molt respectable.

Hermann Maas

Va mantenir el contacte amb Elisabeth von Thadden després del seu any d’internat al Wiebling?

Els meus pares van estar en contacte amb ella durant la guerra. Després que els nazis li tanquessin l’escola, va venir a Berlín i va viure amb la seva amiga Anna von Gierke, una treballadora social i política molt coneguda.

Aleshores va ser quan va convidar la gent al berenar de 21 de setembre de 1943, amb motiu del cinquantè aniversari de la seva germana, Anza Braune.

Sí, era un grup de gent en què tots es coneixien entre ells i que compartien la mateixa visió del món: Hanna Solf, que vivia al nostre edifici al carrer Alsen; el meu pare, Arthur Zarden, Hilger van Sherpenberg, Otto Kiep, Richard Künzer. I també l’anciana Fanny von Kurowski, el pare de la qual havia estat membre del govern de Bismarck durant el Congrés de Berlín a les acaballes dels anys 1870 –ja fa bastant de temps.

Arthur Zarden

I també, un altre convidat.

Sí, Paul Reckzeh. Havia telefonat a Elisabeth el dia abans. Ella tenia a Suïssa una molt bona amiga, la filla del pintor Segantini. Aquesta dona coneixia el pare de Reckzeh, un catedràtic de medicina a Berlín. Els Reckzeh, de sempre, havien anat a passar les vacances a Sils Maria, a Suïssa, i doncs les famílies es coneixien de feia temps. Paul Reckzeh en va fer menció quan va telefonar a Thadden.

Què li va dir?

Que la senyoreta Segantini li pregava encaridament que el presentés a gent que compartís les opinions d’ella a Berlín. Més tard, és clar, la senyoreta Segantini es va sentir terriblement culpable per haver enviat aquest criminal a casa de la seva amiga. Però Thadden no acabava de confiar: com era possible que un home de la seva edat, la tardor de 1943, viatgés a Suïssa? Hauria de ser al front!

Però la conversa no va fer que li saltessin les alarmes?

No. Va dir: demà faig un berenar, per què no hi ve vostè també?

Era la invitació de cortesia per les nombroses vegades que havia estat convidada a casa de l’activista de la resistència Hannah Solf. Al seu apartament solien trobar-se des d’acadèmics fins a aristòcrates tots opositors al règim i allí comentar els darrers esdeveniments. El seu pare, Arthur Zarden, que havia estat secretari del Ministeri de Finances durant la República de Weimar, era un membre del Cercle Solf. Hi va assistir vostè?

No, jo treballava en unes oficines molt a prop d’allí i simplement vaig anar a replegar el meu pare a la festa de Thadden aquell 21 de setembre de 1943. No hi vaig estar gaire temps, potser mitja hora, però encara hi eren quasi tots. Tampoc vaig dir gaire cosa. Tenia 21 anys i els convidats eren tots molt més grans. Va ser una desgràcia que Thadden hagués convidat precisament aquella gent aquell vespre. Si Reckzeh només hagués parlat amb ella, potser no hauria resultat tan greu.

Elisabeth von Thadden

Recorda Reckzeh?

Recorde un home jove, de menys de 30 anys, de cara més aviat grassoneta. Una pinta d’allò més normal i corrent. Participava activament en les converses. Tenint en compte que aquella gent anava amb molt alerta amb la gent que no coneixia de res, aquell vespre, no feia l’efecte que ningú es preguntés qui era en realitat.

Sobre què anava la conversa?

Desgraciadament, la conversa ràpidament va agafar la caiguda d’Itàlia com a tema, el derrocament i la detenció de Mussolini i què podria implicar per al curs de la guerra. Aleshores, el mínim dubte sobre la victòria final d’Alemanya es considerava alta traïció. Reckzeh va prendre part en la conversa i en un moment donat va dir: «Aviat marxaré a Suïssa, si tenen cartes per als seus amics d’allí, estaria encantat d’endur-me-les i enviar-les des de Suïssa mateix».

Paul Reckzeh

Li va semblar sospitós, això?

Quan el pare i jo ens dirigíem a casa, no va trigar a dir-me: "Tant de bo no haguéssim vingut. Aquest paio era molt estrany". Es va adonar immediatament que alguna cosa no quadrava, però també hauria resultat molt estrany si se n’hagués anat tot d’una. Durant un temps, no va passar res. Però tots ens vam adonar que teníem els telèfons intervinguts, perquè la tecnologia aleshores era molt pedestre i es podia sentir el soroll de quan l’engegaven.

Li va confirmar això la sospita que amb Reckzeh passava alguna cosa rara?

A través de Helmuth von Moltke, que treballava en intel·ligència militar, ens va arribar el rumor que Reckzeh era un informant de la Gestapo. A mitjan octubre, Reckzeh ens va telefonar per dir-nos que aviat viatjaria a Suïssa de nou i que si podia venir a visitar-nos. Estaria encantat, deia, d’endur-se cartes i enviar-les des de Suïssa mateix. Li vaig dir al pare que seria un error declinar l’oferta. I li va contestar: "Vinga diumenge de matí". Jo també hi era, i vam tenir una conversa d’allò més agradable. El pare va dir que tenia un amic a Lugano a qui de tant en tant escrivia, però que no passava res si la censura llegia les cartes. Reckzeh, però, persistia: era un agent provocateur.

Helmuth von Moltke

I què va passar, doncs?

Vingué novembre, i desembre, però no en tinguérem notícies i vam començar a pensar que la Gestapo possiblement tenia altres coses a fer. Ara bé, quedava clar que continuaven fent seguiment de la nostra situació. Aleshores, el 12 de gener de 1944, tots els qui havien assistit a aquell te van ser detinguts. Malgrat el fet que, en contrast amb els conspiradors del 20 de juliol de 1944 [el grup de Claus von Stauffenberg que havien atemptat contra Hitler], cap dels detinguts no havia gaudit d’una posició escaient per dur a cap un acte violent contra el Tercer Reich.

Moltke també va ser detingut, perquè havia informat Otto Kiep que Reckzeh treballava per a la Gestapo. A Elisabeth von Thadden la van detenir aquell mateix dia a França.

Sí, allí ocupava un lloc de baixa graduació en la Creu Roja, molt per sota de les seves possibilitats. Va ser sotmesa a un assetjament important. Ja no vaig tornar a veure el meu pare. Es va suïcidar dies després de ser detingut saltant per la finestra del número 2 de la Friedrichstrasse, el 18 de gener. Era un edifici de la Gestapo, prop de la Kurfürstendamm, i allí ens van interrogar.

Què va passar allí?

Herbert Lange dirigia la investigació. Tenia una fama horrible com a torturador de presoners, però jo no ho sabia. I en aquest cas les dones no vam ser sotmeses a tortures. Els interrogatoris només eren per veure quina informació treien. La Gestapo no tenia res contra nosaltres --impossible que tinguessin res. Ens van detenir a tots i a posteriori van voler muntar alguna cosa a partir dels interrogatoris. Jo vaig dir: "Alta traïció? Què figura que vol dir això? No hi ha hagut alta traïció, simplement era un grup de jubilats parlant de l’actualitat".

Com es va assabentar del suïcidi del seu pare?

Lange m’ho va dir. Estava molt i molt incòmode. Com a resposta vaig agafar una enrabiada molt gran i vaig dir: "Jo sobreviuré a tot això, però vostè no!". Sempre m’ha resultat increïble que això no tingués conseqüències negatives per a mi. Però Lange simplement no en va fer cas.

I potser tenia raó. Pel que es veu, va morir a Berlín el 1945.

No ho sé. Figura que el van veure després de la guerra en un cotxe rus prop de l’edifici de la policia secreta russa. Potser els va donar alguns consells. En el fons, no crec que un tipus com ell hagués sobreviscut si no era escapant-se a Bolívia o l’Argentina.

Durant la seva investigació Lange va descobrir res que incriminés el seu pare o a vostè?

Durant un escorcoll a casa van trobar una postal de 1931 de Joseph Wirth, que havia estat canceller d’Alemanya durant la República de Weimar. Wirth vivia a Sils Maria, que esdevingué una mena de centre dels opositors dels nacionalsocialistes durant la guerra. Però el meu pare no havia tingut contacte amb ell durant anys. La postal va fer que Lange s’excités sobre manera. Jo li vaig dir: "Escolti, aquest senyor estava de vacances, i va enviar una postal. No té més importància!".

Per què la van traslladar des de Berlín al camp de concentració de Sachsenhausen, a Oranienburg?

Perquè Berlín es patien bombardejos massius. A Sachsenhausen ens van instal·lar en barracots de fusta. Als altres detinguts també els van dur al camp, però estàvem aïllats els uns dels altres. En cap moment no vaig estar sola. La vigilància de les tipes de la Gestapo sobre mi era tan estricta que fins i tot m’acompanyaven al vàter. Quan els barracots trontollaven i eren sacsejats durant les grans incursions aèries sobre Oranienburg, ens deien que correguéssim cap al refugi. Jo vaig preguntar als guàrdies: "De què teniu tanta por? No pense anar al refugi. Em quedo aquí. Aneu-hi si voleu". Érem "reclusos especials" i les goril·les de la Gestapo no tenien instruccions respecte a fer-me anar al soterrani.

Camp de concentració de Sachsenhausen

Quin tipus de dona eren?

D’allò més normals. O potser la mena de secretàries que més tard es van convertir en meravelloses i democràtiques ciutadanes alemanyes. Jo sempre havia anat a col·legis privats, però el primer hivern de la guerra vaig haver de formar part d’un comando operatiu i això em va proporcionar una lliçó excel·lent sobre com interactuar amb aquesta gent. Com que em vaig negar a amagar-me al refugi, ens van transferir a Ravensbrück, on no venia l’aviació.

A qui es refereix quan parla en plural?

A tota la gent del berenar aquell, però no ens deixaven xarrar els uns amb els altres. Cadascun tenia un o dos guàrdies de les SS. Un diumenge de febrer, que havia nevat, amb un fred que pelava va ser quan hi vam marxar. Anàvem vestits de civils, fins i tot els guàrdies, perquè ningú s’havia d’assabentar de qui érem mentre ens les apanyàvem per fer-nos un lloquet entre els viatgers de tercera. Des de Fürstenberg [vora 100 quilòmetres al nord de Berlín] ja ens van dur en cotxe fins al camp de concentració de Ravensbrück. Un cop allí, ens van instal·lar en un bloc de cel·les adequat, en règim d’incomunicació.

Amb dos guàrdies?

No, ja ens n’havíem desfet. A Ravensbrück als homes els van torturar; els van apallissar d’una manera horrorosa. No en vaig veure cap, perquè cadascú era a la seva cel·la. Però sé d’un advocat que estava també al camp de concentració a qui van torturar d’una forma espantosa. I per això dedueixo que Albrecht Graf von Bernstorff i Otto Kiep van patir experiències per l’estil. Els homes ocupaven les pitjors cel·les, les més fredes, les que miraven al nord. T’havies de posar l’abric dins la cel·la. Era hivern. Jo tenia la xemeneia del crematori davant de la finestra i no parava de sortir-ne fum, constantment. Avui dia, el bloc de cel·les està pintat d’un blanc molt bonic, però aleshores no era així. Era d’un gris esgarrifós.

Va tornar a veure Elisabeth von Thadden a Ravensbrück?

Només en el trajecte d’anada. A Ravensbrück teníem una hora d’esbarjo al dia en una mena de pati. Tant si estaves sol com si algú altre feia el recés al mateix temps, no se us permetia parlar. Però, no obstant, vaig aconseguir fer-me amiga d’una dona que es deia Sarah que portava una temporada a Ravensbrück. Durant molt de temps no ens van interrogar, i la veritat és que no sabia per què. Un dia, però, em vaig assabentar que a finals de juny aniríem a Berlín.

Pel judici davant el Tribunal del Poble de Berlín.

Sí. Lange, l’investigador criminal, em va dir: "El cap, ben alt". I li vaig contestar: "Això és molt fàcil de dir. M’acusen de complot d’alta traïció i d’encobriment de delicte". Vull dir... Un no va i delata el seu pare! Però els nazis no ho veien així.

L’audiència estava prevista per a l’1 de juliol de 1944, dissabte.

Sí, ens van dur a la presó de la policia de Moabit [un districte de Berlín]. Només allí vam poder fullejar l’escrit de l’acusació, durant una hora o així. La meva tia havia contractat un advocat defensor per a mi, el Dr. Peschke, el qual em va dir: "De tota manera no puc fer res per tu". Un dels dies de judici, el jutge Roland Freisler cridava com de costum. Quan Kiep, per exemple, va parlar dels seus serveis durant la Primera Guerra Mundial, Freisler va dir cridant que no volia sentir-ne a dir res. Cridava sempre tan fort que en les pel·lícules gravades havies d’abaixar el so perquè, si no, no s’entenia res. El meu advocat no va dir ni piu durant tot el judici.

Va veure Paul Reckzeh a la sala de justícia?

Estava assegut directament darrere de mi. Quan va ser el meu torn, Freisler em va preguntar: "Per què no va informar de les coses que deia el seu pare?". Em vaig girar i vaig dir: "No calia, jo sabia que el Dr. Reckzeh, que seu darrere meu, ja havia informat la policia secreta de l’Estat". I amb això Freisler va dir: "Difícil de tombar, aquesta al·legació". No em vaig girar per enfrontar-me a Reckzeh després d’això, i no el vaig tornar a veure mai més. El tribunal es va retirar per les consultes mitja hora o una hora, i aleshores Freisler va sentenciar Thadden i Kiep a mort aquell vespre. A mi em van soltar per tal com no tenien proves. Si hagués dit que un no delata el seu pare, la sentència hauria sigut ben diferent.

Roland Freisler

Quina impressió li va fer Elisabeth von Thadden durant el judici?

Va estar molt serena. Els bèsties i els proletaris eren un món aliè per a ella. A Thadden la van tractar d’una manera horrible després del veredicte. En tot moment va estar emmanillada, però amb les mans a l’esquena, sense poder fer res pel seu compte. Imagini’s com devia tenir els canells amb aquells ferros estrenyent-los. Estic convençuda que va mantenir la serenor sense perdre els estreps fins que li van tallar el cap.

S’esperava aquell veredicte?

Tots els acusats d’alta traïció no podien esperar cap altre veredicte.

Li van permetre anar-se’n després de l’absolució?

No, em van portar a una presó totalment normal del carrer Oranienburger. Bastant horrible, hi havia polls. Els vaig demanar que em tornessin a dur a Ravensbrück ja que era on tenia l’equipatge.

Quan la van alliberar?

Després de dos dies a Ravensbrück. Abans d’alliberar-me, em van obligar a signar un document en què prometia no dir a ningú res sobre el judici ni sobre la meva presó. I això va ser tot. El 6 de juliol de 1944 em van deixar anar. I vaig tenir molta sort perquè cap dels assistents a aquell berenar que estaven en presó preventiva el 20 de juliol no va sortir, inclús a pesar de no haver tingut res a veure amb l’atemptat. La senyora Solf i les seves filles van estar tancades fins una mica abans de la fi de la guerra per aquesta raó.

El 1952, es va dictar una ordre de detenció contra Paul Reckzeh però no es va executar. No va ser fins que els socialdemòcrates (SPD) debateren el seu cas a Berlín que es va decidir detenir Reckzeh com a sospitós d’assassinat –però es va escapar a Alemanya Oriental el 1955 abans que el poguessin haver detingut. Vostè va emigrar a Nova York al final dels anys quaranta. Es va assabentar de què se n’havia fet, de Reckzeh?

Sí. El 1953 vaig testificar durant tot un dia al consolat alemany. Però els imbècils de Berlín van deixar que Reckzeh s’escapés. Més tard em vaig assabentar que feia de metge d’empresa a Zeuthen [una ciutat aleshores d’Alemanya Oriental, just als afores de Berlín].

Reckzeh va treballar en diverses clíniques d’Europa Oriental i durant anys va espiar els seus col·legues i va ser informant de l’Stasi, la policia secreta germanooriental.

Era la seva professió: informador. Sap?, hi ha gent que és tan grisa que són els informants ideals. Si bé cal tenir en compte que, com a metge, en un moment donat també degué ajudar algú. Però va delatar més de 70 persones durant el període nazi, no sols a nosaltres.

Va tenir alguna trobada amb Paul Reckzeh després de la caiguda del Mur de Berlín?

A finals de setembre de 1990, vaig anar amb un amic en cotxe fins a ca seva a Zeuthen. Volia saber com vivia. Era una finca preciosa vora el llac, amb la casa ben voltada d’arbres. Tenia un Mercedes i duia un tren de vida impensable per a un ciutadà normal i corrent de l’Alemanya Oriental. Aleshores li vaig preguntar a un jutge d’assumptes federals constitucionals, retirat, algú molt pròxim al meu amic, si era possible reactivar alguns processos.

I què va dir?

Sí, que ho intentés. Cosa que vaig fer després de la reunificació, però quedava ja tot massa lluny en el passat. I no vam aconseguir res.
En va quedar decebuda?

Dues vegades en la meva vida vaig tenir tractes amb el sistema judicial alemany. Una durant el període nazi, i una altra en la República Federal. En totes dues ocasions ha resultat molt decebedor, bé que en diferent mesura. No entenc per què no em van demanar que testifiqués com a última supervivent. Però cap tribunal no va assumir la tasca. Potser van pensar que implicava massa feina trobar aquesta vella dama a Nova York. El meu advocat i jo vam fer l’impossible per reobrir el cas –però les autoritats judicials no hi estaven interessades.

Traducció de l’anglès per Francesc Sellés

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.