Desenes de peus piquen contra el terra del Congrés acompanyats de mans que colpegen, irades, la fusta de les taules dels escons. El soroll dels qui volen que alguns romanguin callats s’apodera de l’hemicicle.
Vox ha entrat a les institucions de l’Estat espanyol. L’extrema dreta seu allà on no els pertoca, trencant el protocol. Santiago Abascal i Iván Espinosade los Monteros barren el pas al diputat socialista José Zaragoza que, tant sí com no, ha volgut ocupar el lloc que pertocava al PSOE. La resta s’hi han resignat i, des de just darrere de Pedro Sánchez, els ultradretans lideren l’espiral de remor.
Els experts en la matèria expliquen que una de les coses més perilloses de l’extrema dreta no és tant la seva presència a les institucions com la seva capacitat de contaminar el discurs d’altres formacions polítiques. Ni un dia els ha calgut a l’Estat espanyol. Com soldats disciplinats, alguns dels diputats del PP i Ciutadans també fan picar els peus contra el terra i les mans contra les taules de fusta. Una pràctica, val a dir, que ningú cal que ensenyi als diputats de la formació taronja, que ja fa temps que la gasten al Parlament català. El seu líder, Albert Rivera, acompanyarà els cops amb un numeret propi que quedarà en no res i serà aplaudit pels diputats de Vox, després de l’ordre expressa d’Abascal.
Què hi ha, però, darrere de tot aquest enrenou? Què és allò que a molts no els agrada escoltar? L’eco de l’1 d’octubre 2017, data del referèndum català.
És la fórmula escollida per fer la prometença del càrrec dels diputats independentistes escollits per Catalunya (i també dels bascos) el que eriça els cabells dels ultradretans i la seva nova claca. “Amb lleialtat al mandat democràtic de l’1 d’octubre i al poble català, per la llibertat dels presos i exiliats; per imperatiu legal”, promet la diputada de Junts perCatalunyaLaura Borràs. “Contra el racisme, no passaran! Per la llibertat de les preses i exiliades polítiques, per la República catalana, per imperatiu legal”, ho fa la representant brasilera d’Esquerra Republicana Maria Dantas. I vinga remor a la sala.
Allò que més ampolles aixeca, però, és la gran excepcionalitat de la jornada, que deixa l’entrada de Vox —malgrat la gran rellevància d’aquest fet— en segon terme. Quatre presos polítics ocupen escons al Congrés. Són Oriol Junqueras (ERC), Jordi Sànchez, Jordi Turull i Josep Rull (JxCat), que han pogut deixar la presó de Soto del Real per unes hores.
Prometen el càrrec amb to ferm i com a “pres polític”. Als diputats de la dreta i l’extrema dreta espanyolista els falten mans i peu per picar. Per la televisió només se sent soroll i s’entreveu el somriure dels captius, que per unes hores gaudeixen dels seus drets polítics. Qui més s’hi oposa és Albert Rivera, que demana l’anul·lació de la prometença. Una confirmació més que l’existència de presos polítics independentistes és l’elefant a l’habitació de la política espanyola.
Al Senat, Raül Romeva, que així que ha arribat s’ha fos en una abraçada amb Jami Matamala —retornat de Bèlgica després d’un any i mig al costat de Carles Puigdemont i amb l’Audiència Nacional acusant-lo d’encobrir el president a l’exili—, empra una fórmula similar. Allà, però, l’absència de l’extrema dreta fa que el clima de respecte sigui gairebé l’adequat. Només el trenca el senador del PP, Rafael Hernando, encarregat de cridar els senadors que han de prometre. A mitja prometença de Romeva, el popular l’interromp, però Manuel Cruz —nou president del Senat— li para els peus. Mentre el senador català torna al seu escó, Hernando deixa anar un sonor “que es foti”.
Aquesta breu intervenció serà l’única que facin els líders independentistes al Congrés mentre siguin a la presó. La possibilitat de la suspensió planava des d’abans de l’inici de la sessió inaugural. Durant els dies següents, l’escollida de nou presidenta del Congrés, la socialista Meritxell Batet, passava la patata calenta primer al Suprem i, quan aquest li retorna la decisió, la passava als lletrats del Congrés. Finalment, com calia esperar, els lletrats van optar per la suspensió, tal com també hi optaven Batet i Manuel Marchena.
Per feina
Sabedors d’aquesta situació, els presos no han volgut perdre ni un segon des de l’inici de la sessió. Els diputats de Junts per Catalunya, a qui havien reservat els escons els seus companys amb una carpeta amb el seu nom, enfilen l’escala cap a la segona filera, on els esperen, entre d’altres, l’advocat i debutant Jaume Alonso-Cuevillas —lluint corbata groga— i la vicepresidenta del PDeCAT Míriam Nogueras —amb una americana del mateix color—. Pel camí tenen temps d’observar com Albert Rivera (C’s) intenta clavar la mirada a qualsevol lloc que no sigui la cara dels seus companys de cambra i de fer dos petons a Inés Arrimadas, que, malgrat tot el que els ha criticat, els accepta el gest.
Junqueras té un lloc preparat al costat de Gabriel Rufián, a la tercera fila. El primer que fa és anar a saludar el líder de Podem, Pablo Iglesias, amb qui ja s’havia vist a la presó de Lledoners. Un cop assegut, observa com la més jove de les seves files comença a recitar els noms de tots els diputats de la nova legislatura com a secretària de la Mesa d’edat.
Es tracta de Marta Rosique, li ha donat pas Agustín Zamarrón, que amb el seu posat valleinclanesc fa de president de la Mesa d’edat i de trending topic a les xarxes socials. Allí també genera sensació la samarreta escollida per la jove diputada republicana. I és que, quan Abascal senti cridar el seu nom per primera vegada al Congrés, veurà com ho fa una dona que llueix una samarreta negra amb el lema “Acció Antifeixista, Països Catalans”. El líder de Vox retornarà aquest recurs poètic de l’atzar colpejant amb força l’escó quan Rosique prometi el càrrec “per la república dels Països Catalans, per la llibertat de les preses i exiliades polítiques i per imperatiu legal”. És l’única que evoca la nació que teoritzava —i defensava— Joan Fuster.
Mentre l’estelada i la bandera roja del centre de la seva samarreta continuen ocupant minuts a la televisió de milers de ciutadans de l’Estat espanyol, Oriol Junqueras i Jordi Sànchez aprofiten per mirar de protagonitzar una altra de les imatges de la jornada: donen la mà i conversen breument amb Pedro Sánchez, que és encara més escarit.
Una altra de les imatges del dia arriba per la mateixa escala que passa pel costat del president del Govern espanyol. Hi baixa un diputat socialista amb una samarreta on hi ha estampat el ja famós Gaysper, el fantasma amb la bandera LGTBI. Hàbils, els fotògrafs l’atrapen just quan el dibuix és a l’alçada de la cara d’Abascal, qui el va fer famós fent-lo servir per representar els enemics que volia combatre Vox. Irònicament, el fantasma ha esdevingut icona del moviment LGTBI. La poètica del moment sembla que no està del costat de la formació ultradretana en la seva estrena al Congrés.
Amb tot plegat, la sessió inaugural passa de pressa. Especialment per als presos polítics independentistes, que esgoten els darrers moments abans del final de la sessió per parlar als seus companys de partit i els no pocs diputats d’altres formacions que s’acosten a saludar-los. Un breu pas per les institucions que, malgrat que no tindrà continuïtat a curt termini, rebla l’excepcionalitat del moment polític.