Entrevista

"Ens mereixem un Parlament Europeu sensible amb el que està passant a Catalunya"

Ernest Urtasun Domènech (Barcelona, 1982) repetirà previsiblement com a eurodiputat, atès que és el tercer de la llista d'Unides Podem Canviar Europa, formada fonamentalment per Podem, Catalunya En Comú, Iniciativa per Catalunya i Esquerra Unida. Parlem de les expectatives a Europa durant la primera legislatura que s'iniciarà després de les eleccions del diumenge.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Què es juga Catalunya en aquestes eleccions?

Primer, de manera molt clara, tenir un projecte europeu que estigui al servei de la gent. Venim d'un període d'austeritat, de retallades, de manca de drets, de poca lluita contra el canvi climàtic... Ens hi juguem una Unió Europea a favor d'una societat socialment justa, ecologista, amb una agenda potent pel que fa a la igualtat de gènere. D'altra banda, ens mereixem tenir un Parlament Europeu que sigui sensible amb el que està passant a Catalunya. Des del nostre punt de vista, en aquestes eleccions tenim l'oportunitat de premiar grups parlamentaris que han estat al costat de la condemna a la repressió de l'1 d'octubre i de l'aposta per una sortida dialogada per una solució a Catalunya i a favor del dret a decidir. Hi ha grups que han sigut contundents amb això com ara els Verds o l'Esquerra Unitària, els nostres grups de referència. Per tant, ens juguem tenir un Parlament Europeu on aquests grups siguin forts.

Faran com sempre i vostè, membre d'Iniciativa per Catalunya, anirà al grup dels Verds mentre els altres candidats de Podem amb l'Esquerra Unitària?

No està clar això. Nosaltres sempre aspirem a construir un grup junts. Tenim la doble referència. Jo he estat cinc anys als Verds, és evident que si tornem a tenir una situació de divisió, el normal és que em quedi allà. El que nosaltres intentem és que hi hagi una unió dels dos grups.

N'hi ha opcions?

Aquesta vegada més que d'altres. Ens coordinem molt en moltes coses: refugiats, canvi climàtic, TTIP... En els grans temes hem estat treballant junts. Aquesta vegada, com que hi haurà més extrema dreta, tindrem més pressió per treballar conjuntament. El 2014 ho vam intentar i no ens en vam sortir. Ara ho tornarem a fer.

Parla d'unificar els grups, però per un altre costat ha aparegut el grec Yanis Varoufakis amb la candidatura Diem25...

Varoufakis no està clar on s'ubicaria. Jo crec que queda clar que en aquest parlament tindrem uns Verds forts, una Esquerra Unitària forta, i noves expressions que apareixeran, com els Pirates o el Diem25, i hem de ser capaços d'ajuntar-nos. Jo crec que hem de ser capaços de fer un gran grup de l'esquerra verda europea. Aquesta legislatura hem tingut dos grups de 50 diputats. Si en lloc d'això tenim 150 diputats junts, podem convertir-nos en el tercer grup del Parlament europeu. Potser, fins i tot, en el segon. Tindrem molta més potència. Una de les coses per les que estic content és que hem impulsat un grup de treball de l'esquerra de diferents grups. A mi em trobareu sempre lluitant per la unitat de l'esquerra al Parlament europeu.

Algú que és independentista, per què hauria de votar la seva llista?

Algú que és independentista té l'oportunitat, votant-me a mi, de premiar al grup Parlamentari que ha estat més indubtablement a favor del dret a decidir dels catalans els darrers temps. Dels grans grups vull dir, no vull menystenir l'Aliança Lliure Europea, on hi ha Esquerra Republicana, i que és una família important. Qui ha defensat la desjudicialització del conflicte i ha visitat els presos ha estat Ska Keller. Per tant, un independentista, votant la meva candidatura, premia una candidatura europea que ha esta al costat de la causa catalana.

Ska Keller deia que volia que la Comissió Europea s'impliqués en el cas català, creu que és possible veient com estan les majories?

Nosaltres sempre hem dit que ens hagués agradat una Comissió Europea més implicada. Imaginar una Comissió que digui a Pedro Sánchez que ha de seure a negociar i al president Quim Torra que s'ha acabat el temps de la unilateralitat i hem d'anar a escenaris negociats, és una cosa a la qual podem aspirar. És cert que és molt difícil, però el tema català és una qüestió que s'ha de resoldre. Dependrà també de la força que tinguem al Parlament per demanar-ho.

I Europa, què s'hi juga en aquestes eleccions?

Són unes eleccions bastant existencials. Els populars i els socialistes han governat sempre en gran coalició. Això ara s'acabarà, perquè ja no sumaran la meitat del Parlament. Per tant, necessitaran més acords. El risc és que aquesta coalició sigui substituïda per una coalició reaccionària amb l'extrema dreta, a l'andalusa, i a la qual, potser, s'hi sumin també els liberals. Això donaria una direcció absolutament diferent de la Unió Europea: securitària en immigració i refugiats, antisocial i tolerant dels retrocessos de drets que es produeixin en alguns estats. Si això passés, el vell somni de l'Europa social i democràtica s'acabaria. Entraríem cap a un nou model profundament reaccionari. Ens hi juguem seguir amb el somni europeu que havia somniat l'antifeixisme europeu: una Unió Europea per la pau i per la gent.

Les dues majories possibles serien aquesta que comenta o una amb socialistes, populars i lliberals...

Hi ha una altra possibilitat, que les esquerres intentem sumar. És veritat que Els Verds, Esquerra Unitària i Partit Socialista Europeu probablement no arribarem a la majoria, però podríem imaginar una majoria a partir d'aquest gran acord que pogués fer acords puntuals amb alguns liberals. Més enllà d'una majoria, voldria una cooperació estable dels tres grups, encara que no tinguem prou números per tenir majoria. Podem imaginar ser capaços d'arrencar coses amb matèria social, ambiental i feminista. La qüestió és que no sabem què volen fer els socialistes, si sumar a l'esquerra o anar en coalició amb la dreta.

Sembla que el sector que aposta per una Europa social està en retrocés. A què creu que es deu?

La manca d'una Europa social ha estat culpa, en gran mesura, de la gran coalició. Van compartir una recepta econòmica basada a sostenir la despesa pública, retallar-la i competir la nova globalització neoliberal amb contenció salarial. Han convertit la Unió Europea en una mena de maquinària d'austeritat i contrareforma sense ànima social. Ara sembla que volen fer l'Europa social. Tothom ho diu ara. Però, l'Europa social, fins ara, és un titular sense contingut. Una cosa que exigirem és que el pilar social europeu tingui contingut. Això vol dir que volem un salari mínim europeu, directiva de rendes mínimes, assegurança de desocupació europea, pla europeu contra l'escletxa de gènere en matèria de pensions i salaris... Volem mesures concretes per ajudar la gent. Veurem si els altres s'hi comprometen.

A això cal sumar-hi una desafecció que qui sembla que l'està capitalitzant és l'extrema dreta. Per què des de l'esquerra no s'ha aconseguit capitalitzar el malestar?

Crec que hem de fer autocrítica. No hem sigut capaços de capitalitzar el malestar social en alguns països. Crec que a Catalunya i Espanya ha estat una mica diferent. Ara tenim Vox i no ho vull minimitzar, però no hem tingut un creixement de l'extrema dreta com el d'altres països gràcies al que va significar el 15M. Va ser un tallafoc. L'extrema dreta ha crescut dient que el problema de la crisi era culpa dels més pobres. Això no havia succeït aquí perquè el 15M va empoderar la gent i va donar consciència de classe que la crisi havia estat culpa de les grans elits. Això, després, es va traduir en Podemos, comuns... Aquí crec que es va fer bona feina. Els que veníem de partits de l'esquerra més clàssica, com ara Iniciativa o Esquerra Unida, vam tenir la visió d'impulsar aquests moviments i no frenar-los. Això no ha passat a altres llocs on l'esquerra no ha tingut la capacitat d'articular la indignació.

Com s'ha de situar la Unió Europea respecte a la sobirania dels seus estats?

Em fa l'efecte que la construcció federal europea ha de ser a partir de la concepció de les sobiranies a diferents nivells. Per exemple, no m'agrada quan la Unió Europea intervé en processos de privatització de l'aigua. Això és una cosa que han de decidir els pobles i les ciutats. Per això estem fent processos de remunicipalització. La gestió dels béns comuns ha de ser una cosa propera. Però la sobirania també es construeix a escala de la Unió Europea. Per exemple, en matèria de fiscalitat, en aquests moments, els estats ja no són sobirans. L'única sobirania que tenen els estats al món globalitzat en matèria de fiscalitat és abaixar els impostos. Si tu, com estat membre, apuges els impostos a les grans empreses, però tots els altres estats els baixen, et trinxen. Tu necessites sobirania fiscal europea. Perquè les grans multinacionals paguin impostos, la fiscalitat ha de ser a escala europea. Igual que en la política exterior. Per a mi, el debat de la sobirania significa situar-la en diferents nivells, allà on el poder públic i l'empoderament ciutadà pot ser efectiu davant el capitalisme globalitzat.

Això és molt complicat d'entendre en contrast al discurs de Matteo Salvini...

Clar. Salvini et parla d'estat-nació i de nacionalisme d'estat. Això és molt més fàcil d'entendre. Nosaltres hem de donar la batalla europeista de dir que la sobirania no es defensa defensant l'estat-nació com una construcció reaccionària davant l'exterior: és una construcció de la sobirania que exclou una gran part de la gent. Nosaltres que ens definim com a sobiranistes, fem la definició de sobirania en clau d'apoderament ciutadà enfront dels poders privats. Això és fer europeisme també.

Hi ha antics companys seus com Manuel Monereo o Julio Anguita que sí que creuen que cal apostar per una sobirania a l'estil Salvini...

No crec que ells diguin coses diferents que jo. No crec que ells estiguin en contra de la sobirania fiscal europea. Els estats membres ja no tenen sobirania fiscal. Si arribem al Govern d'Espanya i volem apujar l'impost de societats, només ho podem fer a escala europea. Si els altres estats et fan dúmping fiscal, la globalització neoliberal et trinxa. Amazon no et pagarà ni un euro. Necessites forçosament cooperació europea. Un altre exemple és el canvi climàtic. Ara, no tot l'àmbit de sobirania ha de ser europeu. Quan he vist la Troica a Grècia m'he escandalitzat. Els pobles han de tenir sobirania sobre els béns comuns.

Com s'ha de situar la Unió Europea en el món multipolar cap on avancem?

Si no actuem amb una sola veu al món i anem cadascú per la seva banda, només podem aspirar al fet que cadascun dels països siguem zones d'influència d'una gran potència. Està començant a passar. Alguns països de la Unió Europea han firmat el Belt On Road xinès, per exemple Salvini, i s'han convertit de facto en una zona d'influència xinesa. Per evitar això, cal articular una política exterior europea forta. Ara bé, hi ha un perill també: que la UE vulgui participar d'aquest nou món com una potència militaritzada. Això és el que estic criticant aquests dies amb aquest fons europeus de defensa que s'han creat de 13 mil milions d'euros. Europa no influirà al món per la via del hard power, sinó per via una diplomàcia activa que defensi el dret internacional, el multilateralisme i la pau. Aquí és on crec que hi ha visions diferents dins del Parlament europeu.

També dins l'esquerra?

Sobre aquest tema crec que no. Nosaltres hem estat apostant per un exèrcit purament europeu, però estrictament defensiu. Sempre hem rebutjat els objectius de l'OTAN d'arribar al 2% del PIB en despesa militar. En matèria de defensa apostem per l'harmonització de la defensa europea. Però per reduir la despesa, no per multiplicar-la, com estan fent els grans grups amb el fons europeu de defensa.

Com es reforça el pilar social d'Europa quan sembla que hi ha una nova crisi econòmica a tocar?

La primera cosa que t'he de dir amb això és que és veritat que afrontem una desacceleració. Alemanya està completament aturada. Això és fruit d'una mala planificació econòmica d'Alemanya, que és un fracàs. Tota la premsa anglosaxona ho critica. Tot ho han basat en la maquinària exportadora. La seva política, bàsicament, és contenció salarial durant molts anys, poca inversió i, en canvi, ser molt competitius als mercats exteriors. Per què Alemanya està parada? Perquè hi ha una guerra comercial i les exportacions estan encallades. Si tu no tens un policy mix equilibrat, on les exportacions tenen un pes, però també el teu consum interior, quan hi ha una crisi comercial, ja ets mort. Aquesta desacceleració l'hem d'afrontar canviant una mica el policy mix que tenim. No podem fiar-ho tot a l'exportació, hem d'augmentar el consum intern. Això vol dir apujar salaris de forma claríssima per mantenir l'activitat econòmica. No ho dic jo, ho diu des de fa un any Mario Draghi, que és un gran neoliberal, però sap com funciona l'economia. Sense uns salaris més forts, haurem begut oli en el nou context global. Cal, també, afrontar la reforma de la zona euro. Necessitem elements anticíclics per fer front al xoc. En aquests moments, si Europa entra en recessió, seguim sense tenir un pressupost europeu que pugui fer-hi front amb inversió. Seguim sense tenir una assegurança de desocupació europea que pugui funcionar d'estabilitzador automàtic quan hi hagi un xoc asimètric com el que hem tingut a l'Estat espanyol o a Grècia. I anem tard a tenir aquests instruments. És veritat que podem afrontar la propera recessió sense haver fet les reformes necessàries. Aquestes reformes s'han d'accelerar.

Hi ha d'altres partits que apostin per això?

En parlen molt. Des de l'esquerra fa anys. Els socialdemòcrates en parlen bastant, però han sigut molt tímids. Emmanuel Macron apunta que podria acabar sostenint un programa d'aquest estil, però amb molta timidesa. Això ho ha d'impulsar l'esquerra.

Un acord de Govern a l'Estat espanyol entre el PSOE i Podem seria important per Europa?

Molt. A Europa les polítiques es defineixen a través de dos carrils: el Parlament Europeu i el Consell d'Europa. Podem tenir un carril molt d'esquerres al Parlament, però si al Consell no hi ha una majoria que l'acompanyi, tot pot quedar bloquejat. Aquest any hem enviat una pila de reformes que estan parades. Necessitem cada vegada més majories de governs progressistes. A banda de Portugal, hi ha pocs governs d'esquerres a Europa. Si afegíssim un govern del PSOE i Unides Podem, seria molt rellevant, tenint en compte que Espanya és la quarta economia de la zona euro. També els Verds alemanys poden quedar segons. Un canvi de govern a Alemanya seria molt important, perquè aquestes majories poguessin avançar.

Un company seu de candidatura, Miguel Urbán, deia en una entrevista a Cuartopoder que "entrar en un govern del PSOE ens faria copartícips de les retallades de Brussel·les". Què en pensa?
No ho comparteixo. Amb el Miguel comparteixo la mateixa candidatura, però sobre aquest punt concret, jo sóc de l'opinió de Pablo Iglesias. Ens convé entrar al Govern. L'experiència portuguesa ens demostra que els socis minoritaris d'un govern socialista tenen més dificultats per incidir en l'agenda. Per tant, a nosaltres ens interessa estar dintre.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.