Meridiana bellesa

Hi ha en el debut en solitari d’Enric Montefusco un fil connector que condueix a la darrera etapa amb Standstill, especialment amb l’enlluernador i exuberant Adelante Bonaparte (2010) i l’igualment definitori Dentro de la luz (2013). Àlbums de segell autoral, de recerca en l’intern, a través dels textos, i en l’extern, per la via d’una música expansiva, eloqüent, expressiva. Que seleccionava l’oient, el conduïa a una habitació aïllada i el sotmetia a un bombardeig sensorial. Aquella essència d’exploració obscura dels enyorats Standstill continua viva en Meridiana. No podia ser d’una altra manera. Tot és possible, però costa d’imaginar Montefusco provant sort, per dir alguna cosa, amb un pop lluminós i amb teclats o d’inspiració afro-indie, per seguir el corrent.

MERIDIANA                        ENRIC MONTEFUSCO
Buena Suerte, 2016
Pop d’autor

El seu disc en solitari és una continuació lògica. Aquí no hi ha efecte sorpresa, ni punts de gir més o menys teatrals. Hi ha un músic (i escriptor) talentós reblant de nou el clau del seu discurs, la bellesa trista de la quotidianitat bressolada per a l’ocasió per acordions, pianos, cordes, guitarres, veus i un sentit desenvolupat per ensumar els ritmes adients. Cançons que demanen atenció, un racó apartat i silenciós per copsar tots els matisos d’uns arranjaments i d’uns textos que no donen treva.

La tensa intensitat continguda en cançons com la titular, “Meridiana”, amb un emocionant final, “Todo para todos” i els seus bons desitjos (“os deseo un parto sin llanto... y una casa en el campo que gire con el sol... y contadme a mí”), o a les pertorbadores “Buenas noches”, amb un esgarrifós lament final, i “Uno de nosotros” (“¿Qué van a decir los vecinos? Deja de llorar así”). Tot i que també hi ha espai per a rareses com “Flauta man” i el seu humor de veus deformades, per a la bellesa nua d’“El riu de l’oblit”, per a l’onirisme de “Lo poco que sé” o per als ritmes brasilers d’“Adiós”.

“Obra maestra” (“Y si el duende sale del dolor / esto será una obra maestra”) i “Vida plena” (“¿Quién es este tertuliano? Yo no sé hacer un soneto / pero me cago en tu puta madre”), recuperen alè èpic i la capacitat narrativa. I el combat clou amb “Yo delego en ti” i la intrigant frase final: “¿Qué vas a hacer con ello”. Un disc de Meridiana bellesa.