Política

Mari Carmen ha salvat el Botànic

Mari Carmen, Javier i tants altres han salvat, amb el seu vot, el Govern del Botànic. Van inclinar-se per l’esquerra a l’urna valenciana alhora que introduïen alguna papereta del trident de la dreta a l’urna estatal. Hem parlat amb ells per comprovar que, a la política actual, la promiscuïtat és la tònica habitual. 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Mari Carmen Pérez Lacomba va treballar 28 anys a Mercadona, però va patir un accident laboral i fa temps que va quedar prejubilada. Viu als Poblats Marítims, al barri del Canyamelar, i és una de les 40.000 persones que, com a mínim, han optat per un partit del Botànic —sobretot el PSPV— a l’urna autonòmica i per algun dels partits del bloc de la dreta —sobretot Ciutadans— a l’urna contigua del Congrés.

Pedro Sánchez no m’agrada gens, no té carisma... Li dic el risitas”, explica amb un punt de ràbia, “és un titella dels independentistes catalans”. En canvi, afegeix tot seguit, “Ximo Puig sí que m’agrada bastant, resulta molt més convincent, no l’he vist modificar la seua posició en els anys que porta com a president”.

Rebutja els nacionalistes i mai no votaria la coalició liderada per Mónica Oltra, però Mari Carmen no se sent molesta perquè Puig governe amb Compromís. Tampoc no va plantejar-se votar el PP a les eleccions estatals, sinó que va decantar-se “per eliminació” en favor de Ciutadans. “Albert Rivera era el menys dolent dels principals candidats”, afirma resignada. El seu trencament sentimental amb el PSOE es remunta a l’època de José Luis Rodríguez Zapatero —“un altre risitas”, diu— i la seua “incapacitat” de gestionar la crisi econòmica.

Javier és prou més jove. Treballa a la factoria Ford i mai no havia introduït en un sobre la papereta del PSOE. Sempre s’havia inclinat per partits de “centre”. En decidir-se a fer-ho, enguany, ha experimentat una sensació estranya. Igual com Mari Carmen, ha votat Puig a les eleccions valencianes i Rivera a les estatals. “El discurs de Puig m’ha semblat interessant”, comenta, “el seu Govern ha fet coses que m’han agradat més i coses que m’han agradat menys, però ell, com a president, mereixia una segona legislatura”.

“Vaig mirar les enquestes i vaig pensar que convenia votar PSOE per tal que, si era factible, governara en solitari”, confessa Javier, que se sent ben lluny de Compromís. “Confiava que Puig trauria un més bon resultat i que podria evitar, així, les imposicions de Compromís”, lamenta. Amb tot, no se’n penedeix: “Com que ha tret més vots que Compromís i Unides Podem junts, es troba en una situació millor que no abans”.

No en tenia dubtes. Va decidir el sentit del seu vot a les eleccions valencianes amb setmanes d’antelació. “Valore l’esforç d’Isabel Bonig per renovar el PP i excloure els imputats de les llistes, però la ferida de la corrupció encara tardarà a cicatritzar”, apunta. Pel que fa a Toni Cantó, “no li he sentit dir res que m’interesse, s’ha limitat a reproduir el discurs estatal ací, a la Comunitat... Serà un gran actor, però en aquest moment ens calen polítics, no actors”.

Per contra, Javier no va rumiar la possibilitat de votar Sánchez. “No em va agradar la manera com va entrar al Govern, el seu costum d’aprovar-ho tot per decret o que propose mesures com l’impost al dièsel, que, d’altra banda, no em sembla massa d’esquerres”, enumera indignat. No obstant, a l’àmbit municipal torna a mostrar la preferència pels socialistes. En aquest cas, per Sandra Gómez.

“Soc rara? Ho sé!”, respon alhora que riu —per telèfon— una valenciana del barri d’Extramurs que prefereix mantenir l’anonimat. Sempre havia votat el PPCV, fins i tot el 2015, quan els populars van baixar de 55 diputats a 31. Tanmateix, a la davallada d’ara, fins als 19 escons, sí que hi ha contribuït. Per què?

“La gestió de Puig m’ha satisfet, no puc negar-ho, la Comunitat Valenciana travessa un període molt estable”, assenyala. El seu distanciament del PP és notable­: “Va de mal en pitjor”. No li agrada Pablo Casado, no li agrada Isabel Bonig i no li agrada l’aspirant a l’alcaldia, María José Català. “I a Cantó, no me l’imagine gestionant”, remata. Això sí, ha votat Rivera al Congrés i també votarà Ciutadans a les eleccions municipals i europees del 26 de maig. Anhela una “refundació del centredreta” que li faça votar-los de nou a les autonòmiques següents, previstes per a 2023.

Mentrestant, se sent còmoda amb Puig: “Sabia que guanyaria vots i que tindria una posició més dominant sobre Oltra: ella és valenta, però excessivament extremista per al meu gust”. De Puig destaca “l’escàs afany de protagonisme i l’afabilitat i la pau que transmet”. “És transparent i moderat”, observa. El seu marit ha fet igual i ha donat un vot de confiança a Puig. “Si mon pare se n’assabenta, ens mata”, s’acomiada amb ironia, “és un home gran i molt de dretes, sap que ens hem distanciat del PP però se sentiria molt decebut si sabera que hem votat PSOE, encara que només haja sigut a les autonòmiques”.

Un maldecap dual

Mari Carmen, Javier i companyia han permès que el Govern del Botànic tinga continuïtat. El 28 d’abril, a l’urna del Congrés, la dreta va superar l’esquerra per una xifra ínfima —1.303.986 vots a 1.302.617 vots— que l’esquerra va ser capaç de capgirar a l’urna de les Corts. Als comicis valencians, l’esquerra va recollir 1.302.941 paperetes mentre la dreta n’arreplegava 1.260.818.

Què va passar aquell dia? D’una banda, hi va haver gent que va participar exclusivament als comicis espanyols. Malgrat que el cens era idèntic, i a falta de la publicació oficial de l’escrutini definitiu, 2.715.999 ciutadans van votar en les eleccions estatals i 2.697.934 van fer-ho a les valencianes. Un diferencial de 18.075 paperetes que segurament va afectar la dreta, però no sols. 

El perfil moderat i el desig de no retornar al passat han provocat un vot dual beneficiós per a Puig i perjudicial per a Cantó

Hi havia persones que no coneixien la coincidència electoral —inèdita— o bé que duien els sobres de casa i van negar-se a fer cua novament. D’altres, molt pocs, es negaven a participar a les eleccions autonòmiques per raons ideològiques. A més, els vots que anaren a parar a les formacions minoritàries —al marge de PSPV, PP, Ciutadans, Compromís, Vox i Unides Podem-EUPV, les sis principals— van ser pràcticament 11.000 més que no a l’urna estatal.

En el saldo d’ambdues urnes, els socialistes van perdre 102.353 vots i Unides Podem-EUPV, 167.297. En contraposició, Compromís va guanyar-ne 269.974, si fa no fa tots els que van perdre els dos socis de govern. Els socialistes, però, hauran rebut un bon nombre de vots d’Unides Podem i, al seu torn, n’hauran subministrats encara més a Compromís. Això explicaria la pèrdua de 42.000 vots dels partits de la dreta entre les dues urnes, que en gran mesura han anat a parar als socialistes. El seu perfil més moderat i el desig de no retornar a èpoques pretèrites han provocat un vot dual beneficiós per a Ximo Puig i perjudicial per a Toni Cantó.

 

I és que el candidat de Ciutadans ha aconseguit prop de 12.000 vots menys que no Albert Rivera, al País Valencià. En paral·lel, Isabel Bonig n’ha guanyats 10.000 en relació a Pablo Casado i Vox se n’ha deixats més de 41.000. Molt probablement, un nombre considerable d’electors que van decidir-se per Vox a l’urna al Congrés no van veure en el partit de Santiago Abascal una opció a tenir en compte a escala valenciana. Ni tan sols no devien saber qui n’era el candidat. En canvi, sí que coneixien Bonig i Cantó i tenien més referències del seus respectius partits gràcies a la feina parlamentària duta a terme a les Corts.

L’estudi postelectoral del CIS esvairà alguns dels dubtes que planen sobre aquest vot dual elevat a la incògnita màxima. En qualsevol cas, és una evidència que Compromís ha patit un corriment de vot cap al PSPV i sobretot cap a Unides Podem a l’urna estatal —no debades, van ser-ne socis a les eleccions al Congrés de 2015 i 2016, i molts electors no acaben de diferenciar-los— alhora que el PSPV i Unides Podem n’han patit en benefici de Compromís a l’urna valenciana.

Reunió, l’endemà dels comicis, de l’executiva de Compromís, amb Mónica Oltra i Joan Baldoví com a principals protagonistes. Ell tan sols ha retingut el 39% dels vots aconseguits per ella.

Comptat i debatut, Joan Baldoví només ha retingut el 39% dels vots aconseguits per Oltra a les eleccions valencianes, mentre que Puig ha mantingut el 86% dels de Sánchez gràcies a la injecció provinent de votants duals amb Ciutadans. De la seua banda, Podem s’ha vist afavorit per la convocatòria unitària i s’ha situat prop del 8% dels sufragis afavorit per l’impuls de Pablo Iglesias, que va fer un bon paper als dos debats televisats.

La sagnia d’Unides Podem i Esquerra Unida, que hi concorrien coalitzats, ha estat severa: dels 389.306 vots de 2015 als 215.392 d’enguany. A l’urna del Congrés s’han quedat a tocar de la suma per separat de 2015, però a la de les Corts han patit fugues notables.

El resultat d’A la Valenciana als comicis estatals de 2016 —659.771 vots— també va quedar per dalt dels 556.355 vots obtinguts separadament, ara, per Unides Podem-EUPV i Compromís. L’any anterior, És el Moment —Compromís-Podem— i Esquerra Unida, que hi concorria en solitari, van sumar 785.512 paperetes, 230.000 més que enguany. En paral·lel, el PSOE, que el 2015 va rebre el suport de 530.000 valencians, ara n’ha atret el de 745.000, 215.000 més. Els vasos comunicants són obvis.

Un context advers

El context polític estatal —la “visibilització” del “problema valencià” amb què Puig va tractar de justificar l’avançament electoral ha estat minsa— no ha jugat a favor de Compromís. Els eixos de la campanya han tingut molt més a veure amb Catalunya o les mesures de contingut social impulsades per Sánchez que no amb els afers estrictament valencians.

 

Ara bé, Compromís, enmig d’un maremàgnum com aquest, ha reeixit a fidelitzar 443.000 electors, ben a la vora dels 456.000 que l’any 2015 van ser qualificats d’èxit absolut. Què hauria succeït en un escenari diferent, el 26 de maig, és una incògnita difícil de respondre. Amb una participació sensiblement més baixa com la que es preveu aquell dia —inferior al 70%, molt probablement— l’esquerra podria haver-ne patit els efectes.

La polarització estatal esquerra-dreta ha dut als col·legis electorals un segment d’electors ubicats al centre esquerra que acostuma a engrossir el percentatge d’indecisos, primer, i d’abstencionistes, tot sovint. Els increments de la participació a municipis de l’àrea metropolitana de València com ara Quart de Poblet, Alaquàs i Aldaia, o poblacions de tradició obrera com Elda i Petrer indica un grau de mobilització important de l’esquerra que potser no s’hauria produït el mes de maig.

En cas que la dreta haguera conservat el seu ímpetu per anar a les urnes, una baixada de tres o quatre punts del nivell de participació hauria estat letal per al Govern del Botànic. Igualment, UP-EUPV hauria patit de valent per superar la barrera del 5% necessària per accedir a l’hemicicle. Ara, la presència d’Iglesias ha redundat positivament en el seu resultat.

Siga com siga, la dreta i l’esquerra estan molt igualades al País Valencià. Els temps de les majories absolutes abassegadores dels populars han quedat soterrats per un repartiment de forces molt més equilibrat.

En efecte, l’esquerra valenciana ha perdut 50.000 vots amb relació al seu resultat conjunt als comicis del canvi de 2015 —ha passat de reunir 1.355.000 vots a tenir-ne 1.305.000, en xifres redones—, però la dreta tampoc no ha estat capaç de remuntar el vol. Ans al contrari, PP, Ciutadans i Vox han seduït a menys gent que a les eleccions estatals de 2016 —amb una participació quatre punts inferior i sumant també, el resultat d’aleshores UPyD— i a moltíssima menys que a les eleccions de 2011, quan la dreta —PP i UPyD— va trencar el llindar del milió i mig de vots: en concret, 1.536.297.

En aquell moment l’esquerra no anava més enllà del milió de vots. Des de 2015, però, s’ha situat per damunt d’1,3 milions a quatre dels cinc comicis celebrats. Únicament hi va estar per sota el 2016 —1,2 milions— com a conseqüència del descens de la participació. Si, com va explicar aquest setmanari, calia una mobilització elevada que duguera a les urnes 1,3 milions de votants progressistes, la manera més fàcil d'aconseguir-ho era fer coincidir ambdós comicis. 

Calia això i alguna cosa més. Que Mari Carmen, Javier i tants altres apostaren per mantenir viu el Botànic. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.