Els crítics

El sinistre Oscar Wilde

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

D’Oscar Wilde ho sabem pràcticament tot, n’hem vist la glòria i la caiguda, la capacitat d’emocionar i de sacsejar, de ser punyent i profund, d’encomanar-nos la rauxa d’una ironia tocada per la vareta del geni i, alhora, fer-nos caure en un pou de desolació. De fet, potser no hi ha cap altra figura literària de qui més se n’hagin exaltat les condicions naturals per a l’oratòria i el convenciment, la grandiloqüència de cada frase emesa, per ser capaç de proferir aforismes amb la lleugeresa de qui fa acudits. El tòpic també ens n’ha llegat una imatge d’excés i vitalisme, d’hedonisme refinat i d’ànima avesada als fastuosos actes de l’aristocràcia que, sense gaires remordiments, l’acabaria abocant al fracàs i a la fi, primer amb una condemna a treballs forçats per sodomita i, després, amb l’ostracisme més cruel. I aquí és, quan acaba una presó duríssima, on s’atura Rupert Everett en el que suposa el seu primer film com a director.

The Happy Prince (estrenada com La importancia de llamarse Oscar Wilde) és una pel·lícula que se sosté en la interpretació del mateix Everett —entregat totalment a la causa, tan corcat com el reflex de Dorian Gray— i en la fascinació per un personatge en qui Everett veu un correlat de vida i incomprensió. És així, i així ho percebem des de l’inici, malgrat una estructura narrativa despistada i gens reeixida: Wilde és un referent del qual emana llum, però que té una part esquinçadorament sinistra. Centrada en els darrers tres anys de vida del dramaturg i poeta, hi veiem la reclusió en un hotel de França amb el seu cercle íntim i de confiança (Edwin Thomas, Colin Firth), decidit a travessar Europa i no tornar a provar l’amor que el va fer anar pel pedregar, Sir Alfred Bosie Douglas (Colin Morgan) i lluitant contra la pulsió que li retreu, com una ferida infectada, que hauria d’anar a veure la seva dona (Emily Watson) i els seus fills, en comptes d’estar malvivint com qui ja no és, esperant torn per ser absolt de tots els pecats comesos.

Agafant com a fil conductor el relat titulat precisament El príncep feliç, Everett ens presenta un autor depravat i en ple ocàs, a punt de ser engolit per la misèria que l’envolta i la que el corseca per dins, les dues en acció i alhora. Del geni, indiscutible, del gran artista, a la vida arruïnada i a l’ésser autodestructiu que no supera la tortura de la presó, la sortida i l’escarni públic, la burla que el persegueix arreu on va. Wilde com el sofriment de ser qui s’és, en un recorregut que sabem que acabarà al llit de mort —entre espasmes, vòmits i remordiments— i on veiem la podridura, el patetisme i la tenebra d’un relat de tints fantasmagòrics, gens complaent, ni per a Wilde ni per a una societat regida per una doble moral de fonaments tètrics. 

Han passat molt anys, però encara convé remoure la consciència de qui creu que això queda massa lluny. Everett, que ha perseguit aquest film durant els darrers 10 anys, sap que Wilde és el reflex més ufanós de la llibertat. Però també que encarna la derrota, el sofriment, la incomprensió, mots que marquen el rumb d’un film que opta per la podridura com per sacsejar la consciència d’una lluita que avui té molta raó de ser.


 The Happy Prince
Direcció i guió: Rupert Everett 
Títol estrena: La importancia de llamarse Oscar Wilde
Regne Unit, 2018
Durada: 104 minuts
Música: Gabriel Yared
Fotografia: John Conroy
Repartiment: Rupert Everett, Colin Firth, Emily Watson, Tom Wilkinson, Colin Morgan, Edwin Thomas
Gènere: Biopic. Drama


Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.