Els crítics

«El protagonista té clar que al feixisme no es discuteix, se l’esclafa»

A vegades la realitat supera la ficció, quan Jordi Navarro es plantejava escriure la seva novel·la de debut sobre la distòpica possibilitat que l’organització d’extrema dreta Hogar Social Madrid es presentés a les eleccions poc imaginava que es convertiria en partit polític o que Vox tindria 24 diputats al Congrés. A ‘Madrit’ (Tigre de Paper, 2019) agafa aquest escenari de fons per reflexionar sobre altres temes com la precarietat, el ‘coaching’ o el periodisme.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Hogar Social Madrid s’ha convertit en partit polític. Profecia acomplerta?
—Crec que serà pitjor l’acompliment de la profecia. Sense revelar res del llibre, crec que el panorama és lleugerament pitjor a la realitat que al que jo plantejo a la novel·la.

—Vostè dibuixa una situació en què l’ultradretà Hogar Social Madrid (al llibre anomenat Llar Social) es presenta a les eleccions i sembla que li anirà molt bé...
—Aquest és l’escenari de fons on passa la vida dels protagonistes. Però, malgrat l’esvàstica a la portada, la càrrega manifestament política del llibre no és tal com es podria suggerir. Però sí. Hi ha molts paral·lelismes amb l’escenari polític que estem vivint amb l’aparició de Vox en particular.

—Què és Hogar Social Madrid?
—És un col·lectiu d’extrema dreta, nacionalsocialista, inspirat en la Casa Pound italiana, que es dediquen a ocupar edificis des d’on dur a terme les seves “coses nazis”. Per exemple, fer un banc d’aliments només per a famílies espanyoles. A mi em sembla molt heavy que una ciutat com Madrid es plantegés tenir edificis així. En un moment, vaig arribar a pensar que si aquesta gent fes el salt, podria ser una mena d’Ada Colau d’extrema dreta. El panorama m’esgarrifava. Hi ha totes les organitzacions com Outlaw, Ultrasur, Democracia Nacional, España 2000, MSR. Era aixopluc de la gent que es volia allunyar de l’skin buscabregues del futbol. No és estrany que puguin fer el salt a la política institucional seguint l’exemple dels seus col·legues d’España 2000 de la zona de l’Henares.

—El sorgiment de Vox pot fer que no vagi molt enllà el projecte?
—Vox i Hogar Social Madrid tenen una cosa en comú —la resta potser no—. Han aconseguit fer homologable la ruptura estètica amb el règim franquista. Tant a les manifestacions d’uns com altres hi pots trobar persones amb tatuatges que deu n’hi do. Però la simbologia són banderes sense escut o amb l’escut constitucional. Ja no és allò tan demodé amb símbols franquistes.

—Al llibre també posa molta càrrega política en la precarietat, oi?
—Madrit, més que una novel·la de distopia política, és el retrat d’una generació que va fer la majoria d’edat a començaments del XXI. Aquells que es van creure les xarxes socials, l’estudia i aconseguiràs una bona feina... Aquesta generació s’ha adonat que la vida que portava d’estudiant amb feines mal pagades, quan s’acaben els estudis, segueix en la precarietat i la inestabilitat. L’escenari de fons, el panorama polític, gairebé es podria explicar per raons vinculades a la precarietat i les condicions de vida.

—Què vol dir?
—Crec que l’ascens dels discursos d’ultradreta, en bona part, del descontentament de la gent amb les seves condicions de vida i la dificultat de tenir una vida plena. Això crea malestar i una vàlvula d’escapament són els discursos que culpen l’immigrant o el feminisme. Penses que ets un desgraciat que treballes més hores que un rellotge. Potser, si fossis una mica més feliç, t’amoïnaria menys el nouvingut que ha vingut a guanyar-se la vida.

—La novel·la parla d’un noi de Nou Barris que va a viure a Madrid. Fins a quin punt és autobiogràfica?
—La novel·la té tots els vicis d’una primera novel·la. És autoreferencial i hi ha una base que he modelat que és autobiogràfica. Però jo no sóc periodista ni he tingut l’ambició de guanyar-me la vida amb això. Però sí que tinc molts amics que ho són. El periodisme em sembla cabdal protagonista de la novel·la, combina feines pagafactures amb la seva tasca per explicar la precarietat. Si aquesta gent, que ens ha d’explicar què passa al món, cobra 50 o 60 euros per fer feines que requereixen investigació, em sembla que anirem de cul. No són les millors condicions i està molt més estès del que ens pensem.

—Fa també una reflexió de fons sobre el periodisme, per què?
—M’amoïna la utilització que es pot fer, des del poder, del periodisme. Al llibre parlo de les clavegueres de l’Estat. Crec que serveix per veure aquesta part més fosca que no podem imaginar com funciona. Estem veient la trama Villarejo o que l’expresident de Telefònica pagava una nòmina a vuitanta periodistes. El protagonista de la novel·la queda desencisat, perquè s’adona que ha estat instrumentalitzat.

—Parla sobre com cal tractar l’extrema dreta als mitjans. Quin és el debat?
—Sempre es debat si és bona idea transmetre el seu discurs perquè és noticiable o si cal passar-lo per un filtre crític i que, en comptes de donar veu directament, acompanyar-ho d’un comentari crític. Fins on hem de donar cobertura i en quin punt deixem de cobrir per fer d’altaveus al missatge de la ultradreta. És un equilibri complicat.

—En un moment del llibre, un dels protagonistes diu que a l’extrema dreta no se li dona veu, sinó que cal investigar-la.
­—El protagonista té un passat d’antifeixista militant. Per això té molt clar que el feixisme no es discuteix, sinó que se l’esclafa. Ana Rosa Quintana no crec que tingui un passat antifeixista. O Susanna Griso quan s’endú Santiago Abascal a la cuina de casa seva com si fossin amics de tota la vida. La idea que el periodisme ha de ser neutral és un càncer que s’arrossega. Abans de neutrals, hem de ser crítics. Si tens algú amb un discurs que atempta contra els drets humans no el pots convidar a fer un cafè i bromejar amb ell.

—A Madrit també hi ha una crítica a teràpies com el coaching. Què els retrau?
—Crec que amb el coaching s’ha fet una bombolla. Pot tenir un públic objectiu que és gent que es pugui pagar una entrada de 30 euros per una conferència de dues hores. Vas allà i et diuen que no t’has de sentir culpable, que l’actitud és el més important i que has de lluitar pels teus somnis. A mi el que m’amoïna és quan es fa en cursos d’inserció laboral o les oficines d’atur o es fan cursos per a assalariats. Crec que això és enganyar la gent. Una persona que busca feina o un assalariat que cobra cinc euros l’hora, quan sent coses com “si tu estàs bé, tot estarà bé”, el que hauria de fer és deixar anar una plantofada. És un discurs molt perniciós perquè canvia el focus d’on ha d’anar la qüestió.

—Què vol dir?
—Quan un directiu està a punt de jubilar-se, molts es certifiquen com a coach. Han vist la llum, han caigut del cavall abans d’arribar a Damasc i s’adonen que l’important no són els diners, sinó l’actitud. Home, una mica tard. El que vull dir amb canviar de focus és tot el rotllo del salari emocional. És fantàstic que la gent estigui més contenta a l’empresa, o que quan fas bé les coses el cap et vingui a donar uns copets a l’esquena. Però crec que aniria molt millor si primer ens centréssim en les condicions materials de vida i no tant en discursos buits com l’actitud. És una manera d’enganyar la gent i despistar-la del fet important. Si treballes, el que has de tenir és un salari digne que et permeti l’autosubsistència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.