1. “Y es de verdad, pero no sé qué pasa: en la República Sudafricana Nelson Mandela está entre rejas y han concedido un premio Nobel de la Paz a Desmond Tutu”. Pocs dies abans de les eleccions, i viatjant cap a Euskadi en cotxe, recupero el vell disc de Kortatu.
I per un joc d’associacions no del tot random, que diria el meu fill, em pregunto què passa quan el que està a la presó és, alhora, Nelson Mandela i Desmond Tutu. D’acord: res a veure Catalunya amb la Sud-àfrica de l’apartheid. És una barbaritat. Però la imaginació va per lliure: si el Nobel electoral se l’enduen alhora Mandela i Tutu (diguem-ne el Junqueras resistent i el Junqueras pragmàtic), quin dels dos ha guanyat les eleccions? O millor: a quina de les dues ERC ha votat, la gent, en un context on sí, hi ha repressió, exiliats i presos pendents de penes esgarrifoses? Pragmatisme o resistència? Caldria preguntar-ho un per un als qui l’han votat, i fa mandra, però no estic segura que la cúpula d’ERC i tots els seus votants responguessin el mateix.
2. Moments de confusió a peu d’urna, ja amb la targeta del cens a la mà. “Ja ho tens clar què votaràs, mama?”. “Mira, al final votaré Esquerra, perquè això dels Junts per Catalunya no ho entenc: junts amb qui? Qui són, els qui van junts? Si només són el PDeCAT, per què no es diuen PDeCAT? Jo me’ls estimo tots molt, el Puigdemont, el Sànchez, el Torra i la Laura Borràs, però això m’atabala. A les europees ja votaré Puigdemont, però ara dona’m la d’Esquerra. I si no, que haguessin anat junts”. Me’n recordo del primer d’octubre al mateix col·legi electoral: la meva mare dreta entre la gent, desafiant, amb la papereta del SÍ a la mà. Aferrada al bastó, disposada a votar encara que vingui la Legió amb cabra i tot. Soc una filla obedient i li porto la papereta que demana: ni aquesta ni l’altra són la meva, però no penso jutjar-la. A la nit resulta que mig poble ha fet el mateix: ERC i JxCat pràcticament empatats, en un municipi aclaparadorament, històricament, CDC/UDC. Què ha passat?
D’acord: no són els presos (al cap i a la fi, n’hi ha de tots dos partits). D’acord: no és l’herència del primer d’octubre (cap dels dos no sap què fer-ne). Deu ser el canvi de cicle que diuen. Deu ser que ara ERC és el sistema. Deu ser que els pre-post-pse-convergents han acabat embolicant tothom. Deu ser que, a més de voler ser el primer, t’ho has de creure. Esquerra 15, JxCat 7.
3. Ara jo, analista indocumentada. Si fos corresponsal de guerra hauria començat moltes cròniques amb la conversa d’un taxista. Com que no ho soc, començo l’anàlisi amb el que es deia el meu TL de Twitter els últims dies de campanya: #JoVotoFront. Tothom havia de votar Front Republicà. L’opció dels que van ser abstencionistes fins a tres dies abans. La de la majoria del meu CDR. La de moltíssims votants orfes de CUP, militants inclosos. La de Mireia Boya, la de Xavier Antich, la de Roger Espanyol (el noi a qui la policia va treure un ull el primer d’octubre, ara al·lucinantment encausat com a agressor). La d’Albano Dante Fachín, com no estimar-lo? Orgull primeroctubrista reclamant l’herència rebel de les urnes insurgents, un #nopassaran sense hipoteques. En fi. Un petit exèrcit entusiasta que va recollir avals, va imprimir i penjar cartells electorals casolans, va fer xarxes i va omplir mítings festius i arrauxats en locals precaris. Era una bona idea, oi? Llàstima que fos una opció a mig coure, llàstima que encara fos sobretot urbana, llàstima de llagut improvisat enfrontat a l’armada del vot útil. Llàstima que els mitjans —sobretot els públics— els ignoressin descaradament. Oh sorpresa: una agrupació petita, indepe i republicana és molt menys sexy pels mitjans que el brutal exèrcit matxorro de Vox, bramant barbaritats. En fi, era una idea preciosa i no me’n penedeixo: jo també els vaig votar. Ja ho he dit.
4. De la saviesa popular: si el PSC hagués presentat una pera llimonera de cap de llista també hauria tingut bons resultats. Boníssims. 5 diputats al Congrés i 7 punts més que en les últimes espanyoles. No els ha calgut ni treure del geriàtric Felipe González ni passejar Josep Borrell amb el morrió d’Hannibal Lecter. L’amenaça trifatxita ha estat la millor campanya d’un Pedro Sánchez que observava en blanc i negre els votants, llepat i seriós com si en comptes de la festa de la democràcia anés al seu funeral. I se li han mobilitzat, i tant: alguna cosa espantava més els seus electors que un improbable pacte amb els independentistes. Mira’ls com cridaven “con Rivera no” a la porta de Ferraz. Però no només els votants i militants socialistes de tota la vida. Comptem-hi també els nombrosíssims vots recuperats d’En Comú Podem, vot útil de primera que retorna a casa —potser amb tristesa— per defensar-la de l’atac dels bàrbars. I ara afegim-hi els no indepes cansats del discurs trastornat, entre antisocial i passiu-agressiu, d’un Albert Rivera desballestat i una Inés Arrimadas en estat de còlera permanent. Uns quants vots més que tornen a casa.
4. En Comú Podem, però ja no tant: 5 diputats menys. Els comuns s’erigeixen en víctima per partida doble del vot útil al PSC i, alhora (però no tant), de l’encanteri del primer d’octubre, on molts dels seus votants van veure la llum indepe a cop de porra piolina. Tampoc les divergències internes hi han ajudat gaire. Ràpid, pregunta: qui encapçalava la llista ECP? D’acord, Jaume Asens, advocat de trajectòria impecable. Sempre que pot parla en defensa dels presos, va ajudar a marxar alguns dels exiliats, no s’amaga de defensar l’autodeterminació. Hi ha candidats indepes menys indepes, oi? Doncs ves que a alguns dels votants comuners, els que estan menys per la cosa, això no els agradi gaire. I una última impressió: diria que aquesta vegada ECP no ha rebut gaire vot cupaire orfe, cosa que sí que va succeir el 2016.
5. Si bé no ens ha obsequiat més diputats, Ciudadanos va regalar el dia 26 una nova heroïna popular al panteó indepe: la presidenta de mesa que amb cara de pòquer va negar l’encaixada a Inés Arrimadas. Potser està tipa de sentir-se dir lazi, o supremacista. O de sentir allò de “som el partit més votat de Catalunya”. Doncs ja no. Almenys no a les generals, on han quedat ni els primers ni els segons, sinó en cinquena posició. Tot i haver pujat una mica —uns cent mil vots— el partit d’ex-Albert Rivera no ha esgarrapat ni la meitat dels vots perduts pel PP, i queda, amb els seus cinc diputats a Madrid, exactament allà on estava. Deu ser que això d’anar traient cartellets als debats ja cansa fins i tot als forocotxeros. O que la tolerància a mentides i llàgrimes de cocodril té un límit. Serà distret veure què els passa aquí als Ciudadanos sense la seva líder Arrimadas.
6. Potser no era tan bona idea enviar-nos una marquesa, oi? Només podia sortir d’una ment tan imaginativa com la de Pablo (fra)Casado, capaç d’enviar en Fairy Millo a muntar el Diplocat andalús. O de presentar a l’Ajuntament de Barcelona el dels 400 cognoms catalans, quin mareig d’home. Doncs no, la marquesa tampoc era bona idea, per bé que recités amb tanta gràcia el discurs del Borbó del 3 d’octubre. Els seus propis companys de partit van ser els primers a dir-ho, però tan fluixet que ningú els va sentir, acollonits com devien estar. Cayetana Álvarez de Toledo y de Todos los Santos se’n torna a Madrid amb l’únic dels sis escons al Congrés que han pogut conservar, fugint d’aquesta colònia rebel que troba tan pudenta. Ha perdut tants vots que entre Cs i Vox no han donat l’abast a retenir-los.
7. I l’espantall, Vox. Aquí eren els autèntics aznaristes, marquesa. Aquesta ultradreta que ens terroritzava, i que ara, passat l’ensurt, ens avergonyeix amb un diputat català. Però només un. Uns 140.000 vots entre exvotants del PP, exvotants de Ciutadans i el millor de cada casa. Dos dels pobles amb més vots: Sant Climent i Talarn, els sona? Una acadèmia de suboficials de l’exèrcit i una base militar. Poquets, sí, però ens recorden que el més perillós de Vox i el que representa no és la seva presència al Congrés, sinó a les institucions de l’Estat on és més viva l’herència franquista, com l’exèrcit o la justícia. Tant dir que l’independentisme havia desvetllat la ultradreta i resulta que ha estat la ultradreta, arribant a cavall, qui ha desvetllat un #nopassaran que dubtosament haurà augmentat els vots independentistes —que ja tenien bons motius per mobilitzar-se— però ha donat un respir gairebé inesperat a allò que se sol anomenar esquerra. I de pas, ha contribuït, trossejant-la, a fer una bona estassada a la dreta.
i 8. I finalment, aquesta sensació inquietant que Catalunya, fins i tot quan intenta desempallegar-se’n, acaba salvant Espanya. Encara que no vulgui, bo i sabent que és la mateixa Espanya amb ganes de trinxar-nos de tota la vida, sigui a cop de porra, a motoserra o a minipímer. Sense el vot de Catalunya (i Euskadi) els resultats haurien estat tots uns altres. Un vot massiu, que ha rebentat percentatges i ha regalat la pilota d’oxigen als socialistes. Sense compromís: ni tan sols ens necessitaran per governar (no pas que jo ho demani, eh). D’acord, sí: el trifatxito hauria estat pitjor.
Però compte amb els pactes, que, com deia Kortatu, per més que l’asamblea de majaras es reuneixi i declari “mañana sol y buen tiempo” sempre hi ha un home del temps, disfressat d’Íbex 35, Banca, Europa o el que sigui, que cridarà més fort “mañana hará el tiempo que a mi me dé la gana”.