DIA DE LA MARE

«La maternitat ha estat un tema incòmode per al feminisme»

Per què maternitat i feminisme no es duen bé? És la criança amb afecció compatible amb l’alliberament de les dones? La periodista Esther Vivas acaba de publicar ‘Mama desobedient’, un llibre on invita a polititzar la maternitat en un sentit emancipador. «Històricament, el segrest de la maternitat per part de la dreta ha provocat que el progressisme renuncie a reivindicar-la», diu. Parlem amb Vivas amb motiu del Dia de la Mare.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

-Et faré una confessió: quan vaig tenir la meua segona filla, vaig agafar una excedència de sis mesos. Quan la xiqueta tenia 10 mesos vaig tornar a la redacció d’El Temps. Hi ha qui diu que els fa molta pena deixar les criatures a casa o a l’escoleta, però aquell dia jo vaig sentir molt d’alleujament. La criança pot ser una experiència dura, a més de ser molt poc valorada.

Em sembla molt lògic. Hi ha moltes formes de viure la maternitat i tan legítim és voler passar una llarga temporada acompanyant la criatura com voler tornar al mercat de treball perquè la feina et resulta gratificant. El problema, sovint, és que la conciliació entre el treball i la criança és complicada. Un mes després de tenir el meu fill vaig participar en una tertúlia televisiva i durant els següents mesos vaig participar en conferències i taules redones. Vaig viure la maternitat intensament però em vaig mantenir activa professionalment.

El problema és que el sistema està muntat de manera que la coexistència de criança i feina remunerada és molt complicada. Per això cada volta hi ha més dones que quan esdevenen mares canvien de feina per poder compatibilitzar. En la meua opinió el problema de tot plegat rau en que el mercat labora és hostil a la maternitat.

 

Per mi, una de les qüestions que em produïen neguit en el període de baixa i excedència era la sensació de tenir una única identitat: ser mare. Sembla com que, quan esdevens mares, se’t neguen tota la resta d’identitats. La societat espera de tu que sigues mare i punt.

La maternitat en la societat actual se viu amb molta soledat. I alhora la criança, els espais on les dones compartim la maternitat, acaben sent espais on bàsicament ens trobem amb altres mares i acabem sent les «mares de». El repte està en que la societat s’adapte a la maternitat i no que la maternitat s’haja d’adaptar a una societat que es caracteritza per ser individualista, competitiva i alienant. Si la societat en què ens trobem fora més procliu a la criança segurament no viuríem la maternitat amb tant solitud ni en espais tan endogàmics.

 

La qüestió és que, en última instància, et veus envoltada d’un món on totes les converses sempre giren al voltant de la maternitat i de la criança.

Crec que la maternitat, sobretot quan és recent, ho posa tot potes amunt: la teua vida quotidiana, les relacions de parella, la feina,... I a més, un cop som mares tendim a socialitzar amb altres mares amb les quals parlem de la nostra experiència. Però hi ha molts models de maternitat i cada mare s’ho viu d’una manera. El problema és que en general hi ha un imaginari en el qual sembla que les dones tinguem com destí únic la maternitat. Però les dones som moltes més coses a banda de mares.

 

És un període, a més, en el qual desapareixem de la militància cíviques, perquè ja prou difícil és compatibilitzar maternitat i feina. Desapareixem de totes les associacions, excepte de les associacions de mares i pares a l’escola!

La criança, en general, està menystinguda en la societat, però també en els moviment cívics. Va ser una cosa que em va cridar molt l’atenció quan em vaig quedar embarassada i de la qual no n’havia estat totalment conscient. Em vaig trobar que la majoria d’aquests moviments eren incapaços de donar-li una dimensió política a la cura i la criança.

Ara bé, penso que les coses han començat a canviar: en els espais d’activisme i dins del discursos a favor d’un canvi polític i social, les qüestions vinculades a la cura i la criança tenen cada volta una posició més central. Alhora hi ha una nova generació de feministes per les quals la maternitat ja no és un destí únic per les dones. Això ens permet mirar la maternitat amb menys prejudicis i reivindicar l’experiència materna sense caure en idealitzacions.

 

Mama desobedient és una llibre que reivindica la maternitat des d’una perspectiva feminista. «La maternitat és un tema menystingut i oblidat pels moviments socials, també pels feminismes», dius. Per què la maternitat i el feminisme no es duen bé?

Crec que és lògic que això siga així. Si ho analitzem des d’una perspectiva històrica, la maternitat ha estat utilitzada pel patriarcat per tenir el control sobre el cos de les dones: o eres mare o no eres res. Les feministes dels anys 60 i 70 s’hi van rebel·lar. Però en aquest rebel·lió, es va caure alhora en un discurs antimaternal i antireproductiu: s’identificava l’experiència materna amb aquesta imposició de la maternitat per part del patriarcat. Per això la maternitat ha estat un tema incòmode per al feminisme. Crec que s’ha de diferenciar entre el caràcter que el patriarcat dóna a la maternitat i l’experiència materna, perquè més enllà de les seues ambivalències, té un caràcter positiu, ja que ens dóna a les dones el dret a poder viure aquesta experiència i fer-la compatible amb altres àmbits de la nostra vida personal.

Una altra de les grans contradiccions que vivim en aquest moment és que tot i que la maternitat a hores d’ara és una elecció, les dones que volen ser mares tenen més dificultats per ser-ho. És la gran paradoxa: ara que podem decidir si volem ser mares o no, l’índex de fertilitat no deixa de disminuir. I això té a veure amb una realitat socioeconòmica que és contrària a la fertilitat humana i la pròpia maternitat.

 

De fet, cada volta més empreses ofereixen a les seues treballadores la congelació d’òvuls.

Al voltant de la infertilitat hi ha tot un negoci. Se’ns pretén vendre que els tractaments són la solució a aquest problema però en realitat no són la resposta: els problemes de la infertilitat tenen a veure amb l’exposició a productes tòxics, a un determinat model de vida i amb la precarietat laboral i la desigualtat socioeconòmica. Davant de tot això, no ens serveixen pegats, sinó una resposta política: si les parelles han de poder tenir fills quan vulguin, això implica tenir salaris dignes i accés a l’habitatge. Les dificultats socioeconòmiques són un fre a la maternitat.

Hi ha moltes dones que no tenen fills no perquè no vulguin, sinó perquè no poden. Alhora, quan mirem les dades a nivell de l’estat espanyol sobre quants fills voldrien tenir les dones, ens trobem amb que un 50% voldria tenir dos fills, un 25% voldria tres o més i en realitat la mitjana de fills per dona és d’1,3. Avui la maternitat ja no és que siga una elecció, és que acaba sent una quimera impossible. A més, amb un important biaix de classe: les dones amb menys recursos són les que menys possibilitats tenen de tenir-ne.

La gran paradoxa és que el sistema capitalista i la crisi ambiental i econòmica són els responsables de la davallada tan brutal de la fertilitat i és aquest mateix sistema capitalista i neoliberal el que ens proporciona la suposada solució. Però els tractaments de reproducció assistida són un gran negoci, no garanteixen la fertilitat i tenen un cost sanitari i emocional per a les dones.

 

Tornem a la qüestió del feminisme. Hi ha feministes que consideren una regressió que algunes veus reclamen parts sense epidural, el portament, la lactància prolongada... Una de les seues màximes exponents és Elisabeth Badinter, que identifica aquest model de criança amb «una nova forma d’esclavitud». Són aquests models de maternitat una regressió?

Per mi no suposen una regressió. Aquesta mirada tan crítica té molt a veure amb els prejudicis que existeixen entre un sector del feminisme cap al caràcter biològic de la maternitat. La maternitat té un caràcter cultural però també biològic, que s’expressa en l’explosió d’hormones i tot el que comporta el part, el postpart i el puerperi. Cal reconèixer que l’experiència materna té un caràcter biosocial, però reconèixer-ho no significa que les dones, per la seua capacitat biològica d’engendrar vida, hagen de ser necessàriament mares. Però és innegable que la maternitat té una part d’animalitat que incomoda molt a algunes feministes.

Com he comentat abans, el caràcter biològic de la maternitat s’ha utilitzat per part del patriarcat per imposar la maternitat, i això ha generat un rebuig cap a la lactància materna, el part natural i tot allò que tinga a veure amb els aspectes més naturals de la criança. Aquest malestar d’algunes feministes implica un malestar cap a la pròpia capacitat biològica de la dona. La criança natural no relega la mare a la llar, sinó que planteja un model alternatiu de criança a l’hegemònic, el qual és deshumanitzat tecnificat i supeditat al mercat.

Sense caure en idealitzacions, cal fer-se una pregunta: com és possible que una experiència que és tan fonamental en la reproducció humana on nosaltres tenim un paper central sigua tan menystinguda? Penso que reivindicar aquestes pràctiques té una dimensió feminista innegable. No es tracta d’idealitzar des d’una mirada romàntica el que significa el part o la lactància, sinó dotar-la del valor social i polític que té.

Evidentment que cada dona ho viurà d’una forma diferent però la realitat és que la lactància o el part han estat segrestats pel sistema patriarcal i capitalista i l’han convertida en objecte de control i de negoci. Hem de rebel·lar-nos contra això i reivindicar la capacitat de les dones per parir, gestar o donar de mamar. Ho hem de fer des d’una perspectiva que té com a objectiu donar visibilitat i centralitat política a l’experiència maternal, alhora que defensar un model de maternitat emancipadora que no té res a veure amb el conservadorisme tradicionalista. Del que es tracta és de pensar una revalorització feminista i emancipadora de la criança que trenqui tant amb la maternitat patriarcal com amb la maternitat liberal.

 

Ara Llibres està a punt de traure la tercera edició de 'Mama desobedient'.

 

«En la mesura que l’esquerra no és capaç de reivindicar la maternitat i la criança en clau emancipadora, igualitària i feminista, ens deixa, com a mares, orfes políticament, i cedeix tot el terreny a la dreta o s’adapta a un feminisme neoliberal», escrius en el llibre.

En la mesura que la dreta, els conservadors i l’església s’han apropiat del cos de les dones i han segrestat la idea de la maternitat, han acabat imposant una maternitat submisa, sacrificada, que es pot visualitzar amb la imatge de la mare com a àngel de la llar. La maternitat hauria de voler dir poder decidir sobre el nostre cos, que és l’essència del moviment feminista. El segrest de la maternitat per part de la dreta ha provocat que el progressisme renuncie a reivindicar la maternitat. Per tant, el repte està en reivindicar la maternitat en clau feminista, progressista i emancipadora.

 

Tanmateix, opcions com el part natural a casa o la criança intensiva, fins ara han estat practicades per persones de classe mitjana alta. A ulls de moltes persones tot plegat els resulta snob, un luxe a disposició d’uns pocs que s’ho poden permetre.

La criança amb afecció té els seus orígens en el matrimoni William i Martha Sears, els quals, efectivament, estaven vinculats a sector conservadors. Però avui en dia molts dels grups i persones que porten a la pràctica alguns d’aquests mètodes, ho reivindiquen en una clau molt més política, que va a contracorrent de les pràctiques hegemòniques vinculades a la criança. Ara bé, en la qüestió de la maternitat, com en el tema del consum responsable o la banca ètica és veritat que hi ha un problema: una limitada transversalitat social, ja que està integrada per dones de classe mitjana. Però això no impugna aquestes iniciatives, sinó que planteja la necessitat de fer-les extensives a la resta de la societat perquè situar les cures en el centre de la vida socioeconòmica és beneficiós per tothom. Per tant, aquesta manca de transversalitat crec que ha de ser llegida més en clau de repte que en clau de debilitat. Del que es tracta és que aquestes pràctiques acaben arribant al conjunt de la societat perquè altrament esdevenen un privilegi. Perquè una altra maternitat siga possible, ens cal una altra societat, un altre model socioeconòmic.

 

En el llibre 'Mama desobediente' evidencies la teua postura a favor de la lactància materna. La consciència sobre els beneficis d'aquesta pràctica són cada volta més coneguts i compartits. Tanmateix, la lactància també pot ser molt esclava.

La lactància pot ser dura, és veritat. Però és que tot el que té a veure amb la maternitat se’ns amaga i se’ns ven una maternitat de color rosa que té molt poc a veure amb la realitat. Crec que s’ha de començar a reconèixer les contradiccions i l’ambivalència de la maternitat perquè altrament se’ns plantegen uns ideals que no són reals i, per tant, resulten inassumibles. Tot plegat fa que acabem vivint-ho amb molta culpa. Cal traure la maternitat de l’armari.

Dit això, la reivindicació de la lactància materna no significa essencialitzar-la ni naturalitzar-la. Alletar és un procés biològic però també un comportament cultural après, és a dir, una pràctica biocultural. Donar el pit ha de deixar de ser vist com una pràctica individual privada per convertir-se en una qüestió pública, que té repercussions polítiques i col·lectives. Ha de quedar clar que la lactància materna depèn de com està organitzada la reproducció social; defensar la primera implica alliberar la segona dels imperatius del mercat de treball i del capital.

 

La setmana passada un jutge va obligar a un dona d’Oviedo a parir a l’hospital i no a casa, com ella pretenia. El bebè, segons els facultatius, corria perill d’ «apòxia i risc fetal». Molts mitjans s’hi van fer ressò. Què n’opines?

És un cas molt clar de violència obstètrica. La societat actual té una mirada patologitzant del part, que associa el part a una malaltia i considera que com més intervenció sanitària, millor, quan en realitat un part és un procés fisiològic que necessita que es respecten els temps i les necessitats de la mare i de la criatura.

En el cas de la mare d’Oviedo es va aplicar aquesta mesura perquè estava embarassada de 42 setmanes i dos dies. Evidentment donar a llum després de 42 setmanes té uns riscos però, igualment, té uns riscos la inducció forçada des de l’hospital. En aquest cas la dona no només pateix la violència obstètrica sinó també una violència judicial. En aquests casos es presenten a la mare i la criatura com éssers antagònics i els sistemes mèdics i judicials s’erigeix en màxims defensor del nadó. S’oblida que el que en realitat necessita el nadó és que la mare estigui bé. El que no es pot fer és obligar una mare a patir aquesta situació de violència i tensió.

 

En el llibre expliques les mancances que existeixen a casa nostra sobre el part a casa. Des del meu punt de vista les persones que defensen el part natural o a casa tendeixen a menystenir el paper de les i els professionals sanitaris. El part de la meua segona filla, a l’hospital i amb epidural, després de l’expulsiu es va complicar molt. Quan es plantegen dilemes com aquest d’Oviedo, que sempre acaben qüestionant l’opció de parir a casa, em pregunto que m’hauria passat si enlloc d’estar en un hospital hagués optat per parir a casa.

Jo soc una ferma defensora que la Seguretat Social cobrisca el part a casa, com passa a la Gran Bretanya o a Holanda, però mai he menystingut els avanços mèdics i defenso que quan cal, s’hi han d’aplicar les tècniques mèdiques necessàries. El que sí critico és com tècniques que s’haurien d’aplicar molt puntualment avui s’apliquen per rutina o perquè resulten beneficioses per l’equip mèdic sense tenir en compte el benestar de la mare i la criatura. El que les estadístiques ens diuen és que un part a casa és tan segur com un part a l’hospital. L’índex de mortaldat materna i perinatal són idèntiques en un i altre cas. El problema és que hi ha un prejudici molt gran respecte al part a casa perquè el nostre imaginari vincula el part a un procés perillós i dolorós que ha ser medicalitzat. Cal reivindicar un part a casa atès per una professional ben preparada com són les llevadores, les quals tenen els mecanismes necessaris per atendre una emergència.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.