Eleccions

L’1 x 1 del debat a TV3

TV3 ha estat l’espai del darrer debat electoral. Fet en clau catalana i, per tant, amb els partits que van aconseguir representació en les últimes eleccions generals en les quatre demarcacions del Principat, els candidats han mantingut un duel que es podria resumir definint, individualment, el paper que han desenvolupat.

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Jaume Asens, absorbent

El candidat d’En Comú Podem era el primer a intervenir en el debat. Ho feia recordant els presos absents en la contesa televisiva i posava el PSOE en una disjuntiva ben clara: volen governar amb Podem o amb Ciutadans? El tinent d’alcaldia de l’Ajuntament de Barcelona feia servir la seua ambivalència. D’un costat, recordava Lluís Companys ressaltant la seua figura. De l’altre, es mostrava crític amb el full de ruta independentista que va culminar el 27 d’octubre amb la declaració unilateral d’independència sense efectes legals. Asens s’entestava a defensar el referèndum acordat i reivindicava que han estat ells, En Comú i Podem, els qui “contribueixen a trencar el tabú del dret a decidir”. “Si hi ha quasi la meitat d’espanyols que pensen que els catalans tenim dret a decidir és per nosaltres”. En aquest sentit, Asens retreia Gabriel Rufián que Esquerra Republicana busca, deia, “confrontació”. Li recordava l’històric tweet de les 155 monedes de plata en referència a Carles Puigdemont, quan el president optava més per la convocatòria d’eleccions que per la DUI a les portes del 27 d’octubre. Acusava els republicans de criminalitzar l’alternativa política i d’haver governat més amb la dreta -referint-se a l’antiga Convergència- que no amb l’espai dels comuns. Al mateix temps recordava el PSC que el 2012 portava en el seu programa el dret a decidir. Però l’objectiu d’Asens era absorbir votants de les formacions amb què es disputa més espai electoral. Pel seu discurs, semblava ser conscient que pot rescatar més vots tradicionals d’ERC -amb qui es mostrava més agressiu- que del PSOE.

Gabriel Rufián, equidistant

Somreia amb nerviosisme quan, a l’inici del programa, Vicent Sanchis, moderador del debat, mostrava un vídeo del diputat assegurant que deixaria el Congrés un cop s’aprovaren les lleis de desconnexió. Més endavant, Rufián rectificava. “Marxarem del Congrés quan la independència sigui culminada”. Pel que fa al seu to, en ocasions més comprensiu amb els comuns -que convida a pronosticar possibles futurs pactes, especialment en clau local-, en aquesta ocasió era més bel·ligerant. Rufián retreia que Pablo Iglesias “ja no parla del referèndum”. Un argument que despertava la indignació de Jaume Asens. Fidel al seu estil irònic, també repartia a tort i dret contra Inés Arrimadas i Cayetana Álvarez de Toledo. Davant el tema recurrent del presumpte adoctrinament de TV3, assegurava que “els catalans tenim un superpoder: podem veure milers de canals i només ens deixem adoctrinar per un”. La seua pregunta més feridora era per a Meritxell Batet, a qui li qüestionava si, com a socialista catalanista, era favorable a l’empresonament de Jordi Cuixart. Batet esquivava la resposta.

Laura Borràs, unitarista

L’exconsellera de Cultura, menys enèrgica que en altres ocasions, tornava a posar la independència com a argument elemental del programa electoral de Junts per Catalunya. Les seues intervencions eren constantment interrompudes per Cayetana Álvarez de Toledo i Inés Arrimadas, per la qual cosa Borràs havia de demanar, en més d’una ocasió, respecte pel seu torn de paraula. Criticava Espanya “pel seu problema de cultura política” i reivindicava el paper d’antics polítics convergents com ara Francesc Homs o l’empresonat Jordi Turull. Acusada de xenòfoba per la candidata del PP, Borràs silenciava la hispanoargentina després que aquesta suggerira que Catalunya viu contra la democràcia des dels últims 40 anys. “No em surten els comptes”, deia l’exconsellera en referència a l’edat de la candidata del PP i, també, inevitablement, al règim dictatorial que dominava Espanya abans que a Catalunya es visquera, presumptament, contra la democràcia. Fonamentalment, però, Borràs tornava a fer referències constants a la unitat. Un dels arguments de Junts per Catalunya aquesta campanya ha estat l’exigència de la unitat electoral de l’independentisme. Un cop Esquerra Republicana no va cedir, la manera d’intentar restar-li vots es retreure-li aquest fet. A hores d’ara, ERC ix molt millor parada que JxCat a les enquestes.

Meritxell Batet, serena

També podria haver estat titllada com a “esquivadora”, atès que evitava respondre la pregunta referida de Rufián sobre l’empresonament del president d’Òmnium Cultural. Tampoc responia Vicent Sanchis quan era preguntada si pactarien amb Ciutadans. Criticava el partit taronja, però no negava un possible pacte. La seua serenitat era visible, sobretot, quan davant els moments de major rebombori, callava i somreia deixant que els altres candidats apujaren el to entre ells. “Som els únics que defensem la Constitució, perquè defensem l’autogovern i l’Estat autonòmic”, deia Batet. Aquest era l’argument central de la candidata del PSC, que es distanciava de manera constant dels posicionaments confrontats d’independència o 155. Meritxell Batet no esquivava, en canvi, la pregunta de Cayetana Álvarez de Toledo sobre si indultarien els “colpistes”. Davant del rebombori generat -atès que la candidata del PP donava per escrita la condemna-, Batet somreia, sabent que el temps corria al seu favor davant d’aquell escenari de confrontació en què el seu partit mira de presentar-se com la formació moderada. Després, finalment, Batet responia que el seu partit respectava les sentències judicials. És a dir, que no indultaria els presos independentistes en cas d’una sentència condemnatòria. Per últim, es desmarcava del PP i de Ciutadans recordant que “124 alcaldes socialistes van garantir la legalitat” durant l’1 d’octubre.

Cayetana Álvarez de Toledo, punki

Vestia de groc pistatxo, un color cridaner atès el seu significat actual. Cayetana Álvarez de Toledo observava un vídeo del antecessor, Jorge Fernández Díaz, de les eleccions de 2016 en què demanava una revisió del finançament. La hispanoargentina justificava l’arraconament d’aquesta qüestió pel fet que “vivim en una anomalia democràtica”. En la seua última intervenció rescatava una de les frases de la intervenció de Felip VI el 3 d’octubre de 2017. No resultava molt cridanera, atès que les anteriors frases eren menys moderades. Titllava com a “anòmal” el moderador Vicent Sanchis, deia que Quim Torra és un “racista” i que Catalunya viu en “decadència social” gràcies, també, a “la involució del PSOE, legitimant els que avancen en la fractura i el deliri”. Assegurava, també, que els agredits a Catalunya “són els constitucionalistes” i s’indignava per l’indult del Govern Sánchez als presos independentistes. Un indult que només és un pronòstic del bloc 155, però que serveix com a arma llancívola en els debats i a tot arreu. “S’imaginen demanant indults per a Antonio Tejero?”. Cayetana Álvarez de Toledo, amb pocs recursos, parlava del procés fins i tot quan era preguntada pel Corredor Mediterrani. I faltava al respecte els rivals electorals. Per exemple a Asens, a qui li etzibava: “no diga bajanades, home!”.

Inés Arrimadas, clonada

Un dels efectes de “la nova política” i del sorgiment de nous partits és que els discursos es poden duplicar. És el que li ha passat a Ciutadans a Catalunya. El seu relat contra el catalanisme ha estat emulat pel Partit Popular, de la mateixa manera que el PP ha trobat a la resta de l’Estat un competidor del seu espai polític en Ciutadans. En aquest sentit, els termes “colp d’Estat” o les etzibades contra tothom no eren casuals. Era curiós, però, que aquests recursos foren emprats, sistemàticament i mimètica, per les candidates de PP i Ciutadans. Si Cayetana Álvarez de Toledo titllava Vicent Sanchis d’anòmal, Inés Arrimadas mostrava una carta de dimissió del director de TV3 perquè la fera servir i així posara, ell mateix, punt i final a la seua etapa al capdavant de la televisió pública. Si Cayetana Álvarez de Toledo no sap parlar català, Inés Arrimadas no el fa servir als debats. Si la candidata del PP parla de violència, Arrimadas reivindica que el seu partit adverteix del conflicte “que genera el nacionalisme” des de 2006 i, fidel als recursos visuals, trau un llaç groc com si fora una arma requisada. Finalment, totes dues candidates mostraven el seu desig de sumar forces per establir pactes posteriors de govern si donen els números. No era estrany, atès que el discurs era idèntic. Allò poc habitual era que una mateixa idea fora perfectament representada en dos partits distints.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.