MEMòRIA ANTIREPRESIVA

«Si hi hagués dotze Cuixarts, el judici seria molt diferent»

August Gil Matamala (Barcelona, 1934) va ser, fins la seva jubilació, l’advocat de desenes de militants i activistes antifranquistes, comunistes o independentistes. Referent en matèria de drets humans, ha estat president de l’associació Advocats Europeus Demòcrates. Ara no pot evitar seguir el judici contra els presos polítics catalans i donar un cop de mà quan se’l requereix.
 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

—Quan es va polititzar vostè?
—Estic polititzat de naixença. Vaig néixer just abans de la Guerra Civil. Tinc records bastant punyents de la postguerra. El meu pare estava vinculat al món republicà, era director de les escoles de Sallent. Va estar al front i es va afiliar al PSUC. Se’n va anar amb l’exèrcit a França i va anar a parar a Argelers. Nosaltres, la meva mare i jo, vam haver de fugir cap a Barcelona a refugiar-nos a cals meus avis. Tenia 4 o 5 anys. Amb aquest origen, no em vaig haver de polititzar gaire. El meu pare va tornar de l’exili el 44. Havia estat a la resistència i va tornar per continuar la guerra a l’interior. Va ser detingut i va anar a la presó. Jo vaig conèixer el meu pare amb 11 anys a la presó Model de Barcelona. La sensació que el franquisme era l’enemic la vaig viure quotidianament. A mesura que em vaig fer gran, sabia que en un moment o altre hauria de començar a lluitar. Quan entro el 1952 a la Facultat de Dret, ben aviat vaig fer un grup que, cap a l’any 56, vam trobar un contacte amb el PSUC clandestí.

—Era habitual que algú com vostè acabés fent dret?
—No tenia cap antecedent familiar a la carrera. Havia fet un molt bon batxillerat a l’institut Balmes. Era clar que tenia aptituds i els meus pares es van desviure per aconseguir que pogués entrar a la universitat. En aquells anys era d’un classisme absolut. El gruix de la facultat eren tots els noms de les famílies catalanes il·lustres. Vaig entrar per la via de no haver de pagar el primer curs perquè vaig fer el batxillerat amb matrícula d’honor. Ja dic, que estudiar dret era per eliminació. No hi havia tantes opcions com ara. Jo tirava a lletres. Hi havia Filosofia i Lletres o Dret, res més. La carrera representava tenir una possibilitat de treballar, Lletres només donava la possibilitat d’anar a l’ensenyament i jo no tenia interès a anar al cos funcionarial. Dret, aleshores, es deia que tenia moltes sortides.

—Des d’aleshores, la seva vessant política i la professional han anat lligades?
—Em vaig fer advocat sobre la marxa, a força de garrotades, però la facultat no em va donar molt coneixement. En canvi sí que em va donar unes inquietuds. Després de la carrera venia el servei militar i començo l’exercici professional l’any 1960. En aquell moment estava en un activisme polític que m’ocupava al cent per cent. Era un activista del PSUC vivint pràcticament a la clandestinitat, en reunions, viatges, activitats, contactes... el que era la vida del militant comunista. Jo aquells anys posava per davant la militància de qualsevol preocupació per guanyar-se la vida. Vaig a París i m’entrevisto amb el que era, a la pràctica, el secretari general del PSUC, Gregorio López Raimundo. Em va dir que el que havia de fer era obrir un despatx laboralista perquè s’entrava en una fase en què calia tenir gent preparada jurídicament dins del camp del dret laboral per donar empara a la política d’anar creant organitzacions sindicals obreres. Vaig obrir un despatx a la rambla de Catalunya 10 on em vaig estar fins que em vaig jubilar. Obrir un despatx era aparentment suïcida, però jo estava vinculat a una organització que ja començava a tenir una certa implantació i aviat vaig començar a tenir gent de l’àmbit comunista que plantejava problemes laborals o de repressió contra les organitzacions clandestines.

—De totes les defenses de casos polítics que ha fet al llarg de la seva trajectòria, quines conclusions extreu sobre el paper de l’Estat espanyol?
—Vaig aprendre molt aviat que l’Estat espanyol és una realitat que està molt per damunt dels governs. Hi ha una estructura profunda d’Estat que consisteix en uns cossos de funcionaris, policials, de forces de seguretat... Hi ha uns poders econòmics que cohesionen tot això. Això és el veritable enemic. Això es va construir durant el franquisme. Va durar tants anys que va tenir temps de crear unes estructures d’Estat molt fortes, capaces d’aguantar els canvis polítics que hi va haver al món i la lluita interior. Aquesta estructura profunda ha continuat. Hi ha partits que poden fer coses, però l’estructura de l’Estat continua intacta. La demostració la tenim aquests últims temps en què veiem que l’estructura judicial i policial és la que condiciona la política en general.

—Què és per a vostè un judici polític?
—El veritable judici polític és el que s’enfronta a les estructures d’Estat. És, per tant, un judici de ruptura. És el que posa en qüestió la legalitat que s’intenta imposar. Que no intenta defensar-se dins de la legalitat, sinó en contra de la legalitat. Això, en alguns moments, ho he viscut en l’època franquista. Ara, si entens per judici polític aquell en el qual els acusats són polítics en exercici o les motivacions són polítiques, és un altre concepte més ampli.

—Per tant, per a vostè, el que fa que un judici sigui polític no és que l’Estat acusi per motius polítics, sinó que qui es defensa ho faci amb arguments polítics?
—Exactament. L’Estat no accepta mai que hi hagi judicis polítics. Això no vol dir que el que tenim ara no sigui un judici polític i que no tinguem presos polítics, és evident que ho són. El que dubto és que el que estem veient al Suprem sigui un judici polític. Són presos polítics, però molts d’ells no s’estan defensant com en un judici polític. Per exemple, en Jordi Cuixart està fent un judici polític perquè nega que hagi comès cap delicte defensant la seva actuació. Nega la legalitat que vol considerar que el que ha fet és un delicte. Ara, estem veient altres tipus de defensa que no posen en qüestió. Intenten demostrar que el que van fer, dins de la legalitat, no és delicte. Que, Codi Penal en mà, no han comès cap delicte. És completament raonable i tenen raó, aplicant el codi vigent no se’ls pot condemnar per rebel·lió i sedició, com a màxim per desobediència. En canvi, Cuixart té una actitud de trencament total amb la legalitat.

—És l’únic?
—Jo m’agafo al que van dir ells. Els advocats tenen una altra lògica. En Jordi Sànchez va estar també en aquesta línia, d’altres no tant.

—Vostè va participar en el judici 18/98 contra el que es va anomenar “entorn d’ETA”. Quines lliçons se’n poden extreure davant el judici actual?
—Crec que, precisament, se’n van extreure molt poques lliçons. Se n’haurien d’haver extret moltes més. Això val per tota la repressió a Euskadi. Des d’aquí s’ha vist sempre la repressió que hi havia contra el moviment abertzale com una cosa llunyana. En el sentit de dir que allà hi ha violència i per tant aquí mai ens en veuríem afectats. Això explica com es va afrontar a Catalunya la repressió. Ha estat estrany que la majoria de la gent que ha anat a la presó ni s’ho pensava ni s’ho creia. El que no s’entenia era que el que estava passant al País Basc anava creant uns mecanismes de procediment i una manera d’enfocar la repressió que d’una manera o altra podia arribar aquí, com ha passat amb els atestats policials. Aquests atestats tenen una lògica que, si el Tribunal els accepta, ja té la feina feta. Els escrits d’acusació estan calcats dels informes policials, els fiscals no han fet gens de feina. Han creat una història que s’ha convertit en l’acusació. Això és el que va passar al 18/98. És una manera de procedir que es va crear allí. Si s’hagués estat més atent al que estava passant, potser s’hauria actuat d’una altra manera.

—Què vol dir?
—Per als que hem conegut la clandestinitat, la regla política és “fer el que s’hagi de fer sense que es noti”, sense donar peu a la repressió. Aquí s’ha fet tot el contrari. No s’ha fet res i sembla que s’hagi fet molt. D’aparença es va declarar la independència i els Mossos són el nostre exèrcit, tenim estructures d’Estat... Era molt més del que era la realitat. El que és normal quan t’enfrontes a un enemic més poderós és fer i que no es vegi tant.

—En aquell 18/98 també hi ha un punt d’inflexió en la criminalització de les idees...
—És la doctrina Garzón. Hi ha els activistes, els que fan coses i l’entorn. I a l’entorn tot és ETA. L’entorn són aquells les actuacions dels quals no són delictives en si, però si ho converteixes en actuacions que van destinades a donar suport i crear unes condicions per als que fan atemptats, tot és el mateix. Aleshores, és clar, aquest entorn d’ETA està format per gent que simplement són defensors de la llengua o la cultura basca o proposen la resistència no violenta. Però, com que tot està dins d’un àmbit que va destinat a aconseguir la independència i coincideix amb els delinqüents que maten, això fa que tot sigui el mateix. Aquí no hi ha una activitat delictiva concreta, però s’ha volgut crear una ficció que hi ha hagut una conspiració violenta i, aleshores, ampliar-ho a totes les activitats polítiques.

—Creu que és un esquema que es reprodueix?
—D’alguna manera sí. Però amb molta dificultat, perquè allà hi havia un nucli que feia coses perfectament tipificades al Codi Penal. Aquí s’està reproduint el mateix intent, però el nucli central és molt feble. Estan intentant crear un delicte de rebel·lió a força d’acumular delictes de faltes. Cada bufetada que ha rebut un guàrdia civil es va sumant. Cada acció per separat no és res. Estan convertint cada fet concret en una peça d’una història. Però això no té trellat.

—Com veu l’estratègia defensiva que ha seguit l’independentisme d’ençà que comença la repressió?
—Se’m fa difícil parlar del que està passant, per l’enorme respecte que s’ha de tenir per la gent que pateix la repressió. Aquesta valoració s’ha de fer més endavant i la faran els historiadors. Que vegin quins són els errors i les limitacions i els encerts de tot el que hem viscut. Però que vols que et digui? Hi ha coses que veig molt positives, d’altres que m’agraden menys, però prefereixo no fer valoracions on s’està tot per decidir. No és el moment d’atribuir medalles ni passar comptes amb ningú. Algú ho farà, però ja no em toca. Estic massa jubilat.

—En tot cas, va seguint el judici?
—Quan estàs dins del judici, la dinàmica et condiciona. Crec que per part de les defenses s’està fent un treball excel·lent i pràcticament l’única cosa que es pot fer. El context no dona per a més. La situació general condiciona que el judici sigui això. Ara, em sembla que no passarà a la història com un judici de confrontació o ruptura política. En altres condicions ho podria haver estat. Ara, hi ha moments en els quals potser sí. Un judici pot ser molt important en un procés d’alliberament nacional. Per les persones i la situació anterior, en aquest judici, ja veurem què cal esperar. Sobretot a partir de la sentència i el que provoqui com a reacció es podrà valorar si ha servit de molt o de poc.

—Vostè intueix que no ho acabarà essent massa?
—No vull fer més valoracions. Tot és millorable. Segur. Ara, si em poso en el lloc dels advocats, crec que estan fent el que poden. A més, el que marca la defensa és l’acusat. Si volen sortir amb la mínima pena possible, tenen tot el dret, això condiciona la defensa. Si hi hagués dotze Cuixarts, el judici seria molt diferent. Les defenses ara estan intentant sortir amb la condemna mínima. És la feina que hem fet tota la vida. Ara, hi ha circumstàncies històriques en què en un judici no es busca això, sinó ser un procés de ruptura que canvia el sentit polític d’un procés.

—Per això, però, cal una acció a l’exterior també, oi? Creu que no n’hi ha?
—És clar que això no existeix. O jo no ho sé veure. Tant de bo, però no ho veig massa.

—Els darrers mesos s’està parlant molt de les clavegueres de l’Estat. Com ho veu vostè?
—Una de les estructures permanents d’aquest Estat és l’existència del que els anglesos en diuen deep state. Aquella estructura que funciona oculta i que existeix i existeix sempre. Està molt ben arrelada quan el règim polític pertany a la mateixa ideologia que l’Estat. Les estructures perviuen. Ara imagina’t que Podemos guanyés les eleccions i Pablo Iglesias fos president del Govern. Quant duraria? Pensa en això. Quan hi ha una contradicció entre el Govern i les estructures d’Estat, que a Espanya són profundament i històricament reaccionaries, el poder polític pot intentar actuar sobre això, però és molt lent. És un problema de contrarellotge. Les estructures es resisteixen i a veure qui pot més. Normalment poden més les estructures de poder consolidades. Ara van sortint, perquè la diferència d’aquesta fase històrica és que és gairebé impossible que alguna cosa no es destapi.

—Potser la diferència és que la guerra bruta es fa diferent?
—L’enemic va evolucionant. Ara és un moment que, a diferència dels anteriors, hi ha més possibilitat que surtin a la llum les clavegueres. Això s’hauria d’aprofitar. Si això actués de veritat en l’opinió pública i fos majoritari, junt amb la creació d’una cultura diferent, canviarien les coses. Però, si no ho aconsegueixes, el poder s’adapta i aconseguirà tapar-ho. Moltes vegades el poder ens fa mirar cap on ens interessa perquè ens entretinguem.

—En una entrevista a Crític deia que els darrers 30 anys hi havia hagut un retrocés en la qüestió nacional evident. A què es referia?
—En el sentit que la qüestió de l’autodeterminació era compartida pel PSOE que ho tenia al seu programa. I no diguem quan va néixer el PSC a Catalunya, que és un partit profundament nacional. El Partit Comunista el defensava, especialment el PSUC. La dreta franquista era l’única que parlava de la unitat d’Espanya i la rojigualda. En aquest sentit, clar que s’ha retrocedit. Àmbits polítics de l’esquerra centrista a Espanya ho tenien clar. Potser ho tenien clar al programa i no s’ho creien. S’ha vist que, en veritat, era molt fàcil d’abandonar-ho. Però no t’ho posaven en qüestió. Catalunya era una nació que calia reconèixer. La idea era el concepte d’Estat plurinacional, federal o confederal.

—Per què ha passat això?
—En la Transició aquests sectors d’esquerres del PSOE i el PCE van fer un pacte amb el franquisme en el qual van aconseguir un règim parlamentari i unes llibertats però van haver d’empassar-se, per força o per gust, la monarquia i la unitat d’Espanya i el paper de l’exèrcit. Aquesta esquerra va quedar lligada pel pacte. A partir que ho van fer, els partits ho han anat interioritzant de tal manera que són els més ardents defensors de la unitat de la pàtria. Ara, si em preguntes pel sentit nacional a Catalunya, jo crec que està molt millor. Quan defensava els primers independentistes als vuitanta eren una minoria molt minoritària. •

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.