ELECCIONS VALENCIANES

«No es tracta de fer un Govern continuista»

El president de la Generalitat Valenciana i candidat del PSPV a la reelecció, Ximo Puig (Morella, Ports, 1959), s’ha llaurat la imatge de persona moderada i procliu al diàleg. Troba a faltar “unes dretes veritablement constitucionalistes, que entenguen la realitat de les nacionalitats i regions d’Espanya” alhora que marca distàncies amb alguns posicionaments dels seus socis: “És sorprenent que la bandera electoral d’alguns partits siga una taxa”, afirma en referència a l’exigència d’una taxa turística per part de Compromís i Podem.   

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Ha fet realitat el seu somni de ser president de la Generalitat. És tan bonic com pensava?

—Vaig entrar al PSPV amb la missió de fomentar l’impuls social i del país. La meua idea de l’acció política anava lligada a la recuperació de l’autogovern i a una visió progressista de la vida: la justícia social, els valors socialdemòcrates... No era un somni com a tal, quan vaig demanar l’alta com a militant no entrava en els meus plans el fet de presidir la Generalitat, però cada vegada que entre per la porta del Palau sent una emoció enorme. Tenim un autogovern molt potent.

—El seu discurs federalitzant xoca de ple amb l’onada recentralitzadora que vivim, la més gran des de la represa democràtica. Com ho porta?

—Cal mantenir la posició amb intel·ligència. El jacobinisme recentralitzador té molts adeptes, de tota mena. Espanya té pendent la reformulació del sistema territorial, les elits centralistes no conceben l’Espanya real, no l’entenen. Les dretes, liderades per Aznar i trufades d’elements consubstancials a l’extrema dreta, són un autèntic perill. Ens calen unes dretes veritablement constitucionalistes, que entenguen la realitat de les nacionalitats i regions d’Espanya. És tan anticonstitucional el trencament de la Constitució per la via del sobiranisme com el trencament constitucional per la via de la recentralització i la fi de les autonomies. És exactament el mateix.

—Quantes lletres queden per pagar de la “hipoteca reputacional” que, segons deia, arrossegaven els valencians?

—Encara en queden. Avui, quan fem aquesta entrevista [15 d’abril], comença el segon judici del cas Blasco. Més enllà dels diners, és l’evidència de la immoralitat: van robar als més pobres, aprofitant la catàstrofe humana provocada per un terratrèmol. Amos Oz afirma que la maldat existeix i que té una graduació. En aquest cas, parlem del grau suprem.

—El País Valencià continua generant suspicàcies, portes enfora?

—La visió de la Comunitat Valenciana ha canviat radicalment. Ara hi ha un entorn d’estabilitat política, d’honradesa i de diàleg. Malgrat afirmacions destrellatades com la que diu que “el castellà està en perill”, hem superat la crispació del passat.

Ximo Puig en el seu despatx de president de la Generalitat Valenciana. / Miguel Lorenzo

—Quin ha sigut el moment més satisfactori de la legislatura? I el més dur?

—La rebuda als familiars de les víctimes del metro al Palau va ser satisfactori i alhora dolorós. Són l’exemple de la dignitat i de la persistència per fer justícia. Hi ha hagut molts altres moments emocionants: l’arribada de l’Aquarius, salvar les vides del malalts d’hepatitis C, la fi dels copagaments... Entre els episodis negatius, els incendis i la violència masclista, que és la gran assignatura pendent d’aquesta societat. En aquest sentit, jo em sent fracassat. Quan una dona mor assassinada fracassa el conjunt de la societat, però qui té més responsabilitat, encara més. Per això cal posar tots els mecanismes necessaris perquè estiguen segures i per barrar el pas a segons quins discursos. La ideologia masclista que hi ha al darrere de la violència de gènere està infectant la societat. A la fi, l’ideari de l’extrema dreta —que en bona mesura lidera el discurs conservador— justifica aquests comportaments, a la recerca d’una pretesa equidistància.

—Nota que, d’un any ençà, pronuncia menys la paraula “finançament”?

—No, la dic cada dia, com si fora el parenostre. A Pedro Sánchez li ho he dit per activa i per passiva, però hem de ser justos: ha governat menys de 10 mesos. Podríem haver avançat més? Sí. Ara bé, la prioritat del finançament a la nostra agenda és exactament la mateixa que amb Rajoy. I el tarannà, també. Si algú pensa que aquest problema es resoldrà per la confrontació radical, va ben errat.

—El model en vigor va caducar el 2014 i a la Conferència de Presidents de gener de 2017 es va consensuar que la reforma estaria enllestida abans de 2018 i que tindria un efecte retroactiu d’un any.

—Efectivament. Aquesta era la via valenciana per a la resolució de l’infrafinançament. Vam pactar-ne la metodologia, amb un comitè d’experts estatal que va elaborar un informe sobre els desequilibris del sistema actual. Després, però, Rajoy no va complir la seua paraula i no va prosseguir amb el procés de reforma.

—Quan?

—L’agost d’aquell any. Només es va completar la primera etapa del trajecte.

—Per què?

—La qüestió catalana hi té molt a veure. Rajoy va establir Catalunya com la seua prioritat territorial.

—Sense el procés sobiranista català existiria un finançament nou?

—No sé si tenia una vocació real, però hauria estat més senzill. Catalunya, la corrupció del PP i la crispació general eren elements que no afavorien l’acord. A nosaltres ens perjudica molt que Catalunya estiga despenjada d’aquest debat.

—En resum, no s’ha avançat gaire.

Hem aconseguit el nou finançament? No. Hem avançat? Sí. Al si de la Comunitat Valenciana hi ha molta més conscienciació”

—No hi estic d’acord. Hem aconseguit el nou finançament? No. Hem avançat? Sí. Al si de la Comunitat Valenciana hi ha molta més conscienciació del problema valencià que n’hi havia quatre anys enrere, s’ha produït un acord molt important entre les forces polítiques, sindicals, patronals i les universitats que vam liderar des de la Generalitat. A més, hem parlat amb totes les comunitats autònomes, ens hem esforçat a convèncer-les... L’altre dia, de visita a València, el president de Galícia [Alberto Núñez Feijóo] va admetre en un off the record que estàvem mal finançats. Ell era qui es mostrava més bel·ligerant amb les posicions valencianes. Perfecte, gràcies, benvingut al club!

—Cada vegada els governs són més fragmentats i l’acord sobre finançament, més complex. El vicesecretari del PSPV, Manolo Mata, afirmava fa poc a EL TEMPS [vegeu núm. 1.812] que la solució potser tardarà 25 anys...

—Arribar a un acord en aquesta matèria és imprescindible. Totes les comunitats pateixen infrafinançament. El nostre és el més greu, però la dreta va dedicar-se a retallar l’Estat del benestar a través de les autonomies. Hi ha un dèficit estructural d’uns 16.000 milions. Cal obrir un procés de convergència, un marc de referència assentat. Hem d’actuar com actuaria qualsevol país federal. Aquestes qüestions no es poden diferir de manera permanent, és una irresponsabilitat. Afecten el desenvolupament econòmic i social del nostre país, encara estem sota el paradigma del “Levante feliz”. Tenim 11 punts menys de renda per càpita, la Comunitat Valenciana és l’única que, sent pobra, paga com a rica. Això no sols condiciona els serveis bàsics, sinó també el creixement econòmic.

—L’altre gran entrebanc és el deute històric, que condensa un terç dels 48.000 milions de deute públic. Cal una negociació bilateral amb l’Estat o una de multilateral, com en el finançament?

—Les dues. No és igual la situació de totes les comunitats. S’ha de parlar de tot el finançament: el de les autonomies i el de l’Estat. Cal parlar de tot el pastís, de la porció que ara mateix ens correspon a les autonomies. Quin Estat del benestar volem? Què paga cadascú? Com podem finançar-ho?

—Un dels eixos de campanya de l’oposició és la “imposició lingüística” i la manca de “llibertat educativa”...

Sobre la llibertat educativa, només una dada: hi ha més aules concertades ara que no en 2015”

—... És que hi ha moltes fake news que calen. Un 25% dels nord-americans pensaven que Obama havia nascut a l’Àfrica. Ací passa igual: n’hi ha que asseguren que el castellà està en perill. S’han inventat un problema inexistent. No ho és! El plurilingüisme a l’ensenyament pretén que els xiquets i les xiquetes d’aquest país parlen castellà, valencià i anglès. A l’inici de la legislatura, més del 96% dels alumnes tenien capacitats suficients en castellà, el 36% en valencià i a penes el 6% en anglès. És tot just això, que volem fer revertir! Sobre la llibertat educativa, només una dada: hi ha més aules concertades ara que no en 2015.

—PPCV i Ciutadans diuen que és el TSJCV qui els ha parat els peus.

—En termes de plurilingüisme, allò que el PP demana per a Catalunya ací és dolent. Respecte a la llengua a la concertada, allò que és bo a Galícia ací també els sembla dolent. Volen privilegiar un model d’ensenyament, liquidar l’educació pública, subordinar-la a la concertada. Això sí que és un canvi de model.

—En aquest sentit, el TSJCV ha actuat com a braç polític?

—Confie en la justícia, però les sentències són recurribles i criticables. Les sentències que no ens han agradat, hi hem recorregut en contra i les hem criticades. Ningú no té la veritat absoluta: ni els jutges ni els polítics.

—Li agradaria continuar amb Vicent Marzà com a conseller o preferiria que la Conselleria fora liderada pel PSPV, a fi d’apaivagar els ànims?

—No soc afeccionat a la política-ficció, no vull parlar del nou Govern. Ara bé, tothom sap que tinc la millor opinió de Vicent Marzà. Ell i el seu secretari autonòmic, Miquel Soler, han conformat un tàndem extraordinari. Me’n sent molt satisfet.

Ximo Puig, fotografiat a la finestra del seu despatx que dona a l'interior del Palau. / Miguel Lorenzo

—Van pecar d’optimistes a l’hora d’anunciar, fa quatre anys, la desaparició dels barracons?

Vam parlar amb el comissari dels fons europeus per tal de saber si podíem comptar amb la iniciativa privada per tal de construir nous centres escolars i llogar-los després”

—Certament, no vam saber trobar la tecla en el moment adequat. És veritat. Hi havia moltes urgències, entre les quals reconstruir la pròpia arquitectura institucional. L’autogovern s’havia aprimat al màxim: retallades als serveis públics, tancament de la televisió... Amb l’excusa de l’austeritat, ens vam trobar una Generalitat raquítica. En arribar-hi, volíem fer col·legis i no disposàvem de l’estructura administrativa suficient. He parlat moltíssimes hores amb el conseller i el secretari autonòmic, hem buscat solucions de tota mena, fins i tot vam parlar amb el comissari dels fons europeus per tal de saber si podíem comptar amb la iniciativa privada per tal de construir nous centres i llogar-los després. I hem acabat trobant una molt bona solució: el pla Edificant. Quan acabe la pròxima legislatura, haurem renovat més del 60% del parc educatiu valencià. És una inversió històrica que durem a terme de la mà dels ajuntaments: nosaltres ho financem i ells s’encarreguen de l’execució de l’obra o de la restauració dels seus col·legis. Ja m’hauria agradat, quan vaig ser alcalde, gaudir d’una oportunitat com aquesta. Permet controlar l’obra, adequar-la a unes determinades característiques i eliminar burocràcia. És un model eficient d’administració pública, cada ajuntament es preocupa dels seus centres escolars. Llàstima no haver-hi pensat abans.

—El PSPV promet matrícula gratuïta als universitaris que ho aproven tot i Compromís, menjador gratis a tots els alumnes. Són propostes viables quan encara hi ha centenars de barracons?

—El nostre programa va acompanyat d’una memòria econòmica. La nostra voluntat és aquesta. Tots els alumnes universitaris tenen un beca implícita, perquè més del 70% d’aquests estudis se sostenen amb fons públics. A més, hem incrementat les beques per a totes les persones que travessen dificultats econòmiques: cap persona amb talent no ha de quedar-se fora de la universitat. Ara, amb la matrícula gratuïta, pretenem que el fills i filles dels treballadors amb una renda que els impedeix accedir a beques —gent honesta, que paga els seus impostos i no cobra en B— no es queden al marge de qualsevol suport públic. Ens pot costar al voltant de 30 milions d’euros i és un missatge molt potent: cal incentivar el mèrit de l’esforç, en lloc de crear una societat d’ociosos.

—Això sona a Juan Roig.

—És pura socialdemocràcia! Els valors republicans ja establien la necessitat de recompensar qui treballa més, qui s’esforça més. Això també possibilita una societat més inclusiva. No es pot fer un discurs maniqueu: els bons i els dolents, els rics i els pobres. La història ha superat això, la vida és més complexa.

—Concessions sanitàries. Què s’ha guanyat amb la no renovació de la concessió de l’hospital d’Alzira?

—Les operacions han augmentat un 5%, hi ha 400 professionals més, bàsicament en atenció primària. L’índex de satisfacció el sabrem d’ací a un temps. Hi ha una dinàmica propagandística de l’empresa que entenc perfectament, ja que defensen els seus interessos. En el camp sanitari cal que hi haja un lideratge públic, cosa que no exclou la col·laboració publicoprivada en casos concrets. Encara hem de millorar molt més el sistema sanitari, hem de fer una revolució a tot Espanya per tal de preservar el millor sistema sanitari del món, conjuntament amb el de Canadà. Hem de garantir més flexibilitat, més incentius per als professionals, aprofitar la tecnologia que hi ha a l’abast... Hem de ser més productius. En termes de salut, l’única ideologia és que, davant la malaltia, tots hem de ser iguals.

—Van comprometre’s reiteradament a fer revertir l’hospital de Dénia abans de les eleccions, però no ha estat així.

—A Dénia hi ha hagut molts problemes de gestió i sí que existeix una posició social i de la comunitat comarcal en contra de la UTE que gestiona l’hospital. Volem arribar-hi a un acord, però si no és possible rescatarem la gestió.

—S’ha calculat quant costaria?

—De cap manera no seran les quantitats que diu el PP. La irresponsabilitat dels gestors anteriors va ser enorme: no van dur a terme les liquidacions corresponents. Han estat molts anys sense fer-ne cap, ho hem dut als tribunals.

—Aquest és un dels pocs retrets que li fan els empresaris. En general, la patronal té molt bona opinió de la seua gestió com a president. Ha invertit moltes hores a esvair-los les pors que els podia causar el Botànic?

“Els empresaris tenien algunes pors, però han pogut comprovar que aquest és un Govern molt més rigorós i obert, que no els demanava res a canvi”

—Els empresaris i els sindicats ens han ajudat molt a garantir l’estabilitat, els agraïsc el seu tarannà. Aquest diàleg ha estat fructífer i encara ho ha de ser més en el futur. Quan passen les eleccions i hi haja un nou Govern d’Espanya, premerem l’accelerador en el tema del finançament. Convocaré de seguida tots els actors implicats i elaborarem un nou calendari. És fonamental. Els empresaris tenien algunes pors, però han pogut comprovar que aquest és un Govern molt més rigorós i obert, que no els demanava res a canvi. Tan sols els hem demanat passió, compromís i lleialtat a la Comunitat Valenciana. Nosaltres no hem volgut intervenir en les associacions patronals. Sempre agrairé a Salvador Navarro, Perfecto Palacios i Sebastià Pla la feina de modernització de l’estructura empresarial. Els sindicats també han sabut fer el seu aggiornamento. Tant de bo tot plegat contribuïsca a una negociació de salaris positiva, que evite les escletxes actuals.

—Els vents que bufen en l’economia global són perillosos. Una empresa capdavantera com la Ford o algunes de tradicionals com Lladró anuncien ERO severs. Davant aquest escenari, la Generalitat continuarà barrant el pas a iniciatives com Intu Mediterráneo? Primarà la ideologia o els diners?

—Des de 2015, les inversions estrangeres han crescut un 108%. Hi ha tanta seguretat jurídica que les dues principals entitats bancàries catalanes han decidit establir-se ací. De la mà dels empresaris, ara volem treballar en el pla Agilitza, que vol desburocratitzar l’economia. Hem d’avançar més. Si les coses no es poden fer d’una manera, caldrà fer-les d’una altra. No és possible que hi haja processos tan summament llargs. Si una inversió requereix tantíssima paperassa que arriba a costar el doble o el triple de temps que la implatanció del negoci en si, significa que alguna cosa no funciona bé a les administracions. Cal fomentar la digitalització, l’administració electrònica per fer els processos molt més ràpids. I cal tenir una mirada col·laborativa. Ens interessa que hi haja inversions a la Comunitat Valenciana? Sí. Farem tot el possible perquè n’hi haja? Sí. Hem de respectar el marc de sostenibilitat ambiental i territorial? Clar que sí, però no es pot tenir una posició únicament disciplinària. Per això hem creat un punt d’atenció d’inversions. Hem d’afavorir l’agilitació de les inversions. Si no, perdrem moltes oportunitats.

Sobre Intu Mediterráneo, Ximo Puig afirma que “no es pot tenir una posició únicament disciplinària”. / Miguel Lorenzo

—Compromís i Podem coincideixen que cal establir ja una taxa turística. Els hotelers, però, no en volen saber res.

—És sorprenent que la bandera electoral d’alguns partits siga una taxa. La política turística és molt més que això. Nosaltres hem fet una política turística intel·ligent, acordada i cogestionada amb el sector. Les accions que puguen dur-se endavant han de formar part d’una estratègia. El sector turístic ja paga impostos. El que hem de fer és que tothom els pague, lluitar contra el frau i no fer amnisties fiscals com la del PP. En temes fiscals no es pot fer demagògia: no pots començar a inventar-te taxes a cada moment. Hem de tenir una concepció global. Jo no tinc una posició fonamentalista sobre aquest tema, ni a favor ni en contra. En segons quins municipis la taxa pot ser un bon instrument, però de cap manera no pot generalitzar-se. Cal que hi haja un component local: no és el mateix un hotel de València que una casa rural d’un poble. Cal buscar l’acord, no una política d’enfrontament contra el sector.

—I si el sector es nega a parlar-ne?

—S’ha de poder parlar de tot.

—Pensa que una taxa turística reduiria la xifra de visitants?

—Depèn molt de la destinació. No és igual Benidorm que València. Hi ha llocs en què els preus són molt més ajustats perquè estan en mans dels operadors turístics. La competència és brutal, Turquia pràcticament fa dúmping, però malgrat això hem aconseguit passar de sis milions de turistes estrangers a nou.

—L’AP7 ha de ser gratuïta sí o sí? Els hotelers de Benidorm alerten dels embussos que això podria provocar. Diuen que, si aquesta carretera es col·lapsa, descendirà la xifra de turistes. Cal establir un peatge per als no residents?

—Són qüestions que es poden plantejar... En general, sobre les qüestions fiscals hem de fer debats seriosos. Excepte en el cas dels serveis públics fonamentals, el todo gratis no funciona. Siga com siga, en aquells llocs on només hi ha una via d’eixida, com la Safor o les Marines, una infraestructura cabdal com aquesta ha de ser 100% gratuïta. L’AP7 serà gratuïta, però hem d’obrir un debat d’àmbit estatal sobre com financem les infraestructures d’alta capacitat. L’arc mediterrani ja està saturat de peatges.

—Els darrers mesos hem assistit a una crisi aguda de la citricultura. Quines solucions es poden aportar a nivell local per a un problema tan global?

—La demagògia acaba convertint-se en frustració. M’he reunit amb la consellera [Elena Cebrián], el secretari autonòmic [Francisco Rodríguez Mulero] i els representants del sector, com també amb el ministre [Luis Planas], a fi de trobar la manera d’ajudar la taronja valenciana, que és molt més que un producte. Fins a mitjan anys 60, en temps de l’autarquia, la taronja valenciana significava el 25% de les divises espanyoles. Per raons de justícia històrica, mereixeria un reconeixement, alguna fórmula que li permetera superar la crisi actual. Primer de tot, ens cal la cohesió del sector, a través d’una Interprofessional molt més potent que capte fons europeus que ara mateix no rebem per la mancança de suficients organitzacions professionals, tal com demana la UE. La llei d’estructures agràries que ja hem aprovat pot contribuir, sense perdre la propietat, a establir aliances que incrementen el volum de les explotacions. Cal buscar fórmules de resposta varietal, de comercialització conjunta... 

—El Tajo-Segura està en risc?

—No. És imprescindible.

—El Govern manxec no pensa igual.

—Cadascú defensa els seus interessos. L’objectiu ha de ser aigua per sempre. El dèficit hídric del sud de la Comunitat Valenciana és estructural, no conjuntural. A banda d’aquest transvasament, cal que les dessaladores treballen a ple rendiment, fent aigua de més qualitat a un preu més barat. I hem de millorar els programes de reutilització i depuració.

—Què han fet per combatre el canvi climàtic? És una de les principals preocupacions dels joves, avui dia.

—Aquest ha de ser un dels grans reptes de la pròxima legislatura. És una qüestió de solidaritat intergeneracional. Sabem què passa, no podem mirar cap a un altre costat. L’altre dia al PSPV vam fer una jornada força interessant sobre això en què va quedar clar que no hi ha solucions simples per a problemes tan complexos. Algunes receptes fan més mal que bé. Tenim una estratègia valenciana contra el canvi climàtic i hem aprovat el PIR [Pla Integral de Residus], però volem més conscienciació de la ciutadania.

—Parlem d’un altre canvi climàtic: la relació del Govern valencià amb el català. Vostè va aconseguir el desgel però ara no hi ha comunicació.

—Qui ha congelat la relació és Catalunya, que viu un procés endogàmic. Respecte absolutament les decisions que adopte la Generalitat catalana, però a la seua agenda no figura la necessitat de relacionar-se amb nosaltres. Vaig acompanyar els empresaris a una cimera pel corredor mediterrani a Barcelona i el senyor [Quim] Torra es va negar a acudir-hi.  

—No han parlat, encara?

—No. Vaig enviar-li una felicitació en ser investit. Res més.

—Una felicitació per escrit.

—Sí.

—És estrany.

—No tinc cap problema amb els representants legítims de la Generalitat de Catalunya, però no puc imaginar que ell vinguera ací, m’invitaren a acudir-hi i jo no hi anara. És la foto que ho resumeix tot. Tot allò que passa a Catalunya ens ocupa i ens preocupa, tenim una relació comercial molt intensa, voldríem fer coses junts en temes d’infraestructures i finançament. Tant de bo es normalitze prompte, la situació a Catalunya.

—La Generalitat no ha accedit a l’Institut Ramon Llull —sí que va fer-ho l’Ajuntament de Morella, quan vostè n’era l’alcalde— i tampoc no hi ha reciprocitat amb TV3. Tot això depenia, en exclusiva, del Govern valencià.

—Sí, però la situació és la que és. N’hem de ser conscients.

—Això ha d’impedir que els valencians puguen sintonitzar TV3?

—Hi ha una anomalia en el funcionament institucional a Catalunya. N’hem de ser conscients.

“Qui ha congelat la relació és Catalunya, que viu un procés endogàmic. Vaig acompanyar els empresaris a una cimera pel corredor mediterrani a Barcelona i el senyor [Quim] Torra es va negar a acudir-hi.”  / Miguel Lorenzo

—A EL TEMPS núm. 1.817, Antonio Montiel, exlíder de Podem, considerava que vostè va desentendre’s del procés de creació d’À Punt en veure que no el podia controlar de prop. Que no va importar-li que tot s’anara alentint...

“No assumisc cap responsabilitat sobre À Punt, però hauríem pogut fer-la més ràpid i millor”

—Més lent encara? No assumisc cap responsabilitat sobre la lentitud de la posada en marxa d’À Punt. No volia que estiguera contaminada per la governamentalització, com no ho ha estat. Hauríem pogut fer À Punt més ràpid i millor, però el realisme, el pragmatisme, va com va. Tant de bo en tinguera tothom.

—Què li sembla la televisió?

—No hem de jutjar-la precipitadament. És més difícil reconstruir que construir de bell nou.

—El PPCV està abocant sospites sobre les subvencions a l’empresa de comunicació dels seus germans.   

—L’empresa per a la qual treballen els meus germans ha demanat les ajudes al valencià i els tècnics li les han concedides. No hi ha espai per a l’opacitat. Em sap greu per ells, però que alguns dirigents del PP facen això... Sense paraules.

—Ha assumit un risc personal elevat en avançar les eleccions al 28 d’abril? 

—Era un risc avançar-les i era un risc no fer-ho. Me’n sent absolutament responsable. No sabem què passarà: hi ha una part d’indecisos elevada, pot haver-hi vot ocult... Dir que votes el PP després dels seus 20 anys exigeix molt de valor. Pot haver-hi vot ocult.

—Segurament, Sánchez obtindrà més vots que no vostè al País Valencià. 

—Ho tinc clar. Si fora per això, no hauria convocat les eleccions el mateix dia. Però no competisc amb Sánchez, sinó amb la resta de candidats a la Generalitat.

—Si és el candidat més votat de l’esquerra i el Botànic suma majoria, en cap cas no renunciarà a la presidència?

—Cal actuar amb normalitat democràtica. Aquesta és la resposta.

—Els seus socis alerten que vostè s’estimaria un pacte amb Ciutadans.

—El líder de Ciutadans [Toni Cantó] vol un pacte a l’andalusa. No para de repetir-ho. Jo em negue a crear blocs tancats i espais de confrontació permanents.

—Entre Ciutadans i un Botànic II, prefereix el Botànic?

—Òbviament. El Botànic ha funcionat bé. Ara toca avaluar-lo i iniciar una nova etapa del canvi que no ha de basar-se únicament en el continuisme. No es tracta de fer un Govern continuista, sense més, sinó d’aprofitar l’experiència, avaluar-la i projectar-lo cap al futur.

—Seria la darrera legislatura de Ximo Puig com a president?

—Sí... Jo crec que sí.

—Creu.

—La meua voluntat és aquesta, però obrir aquests debats, ara, no és útil. Falta molt de temps. De moment, hem d’intentar guanyar aquestes eleccions.

—Què diria als qui van votar els partits del Botànic el 2015, se’n senten decebuts i dubten votar-los de nou? 

—Mai no podrem resoldre-ho tot, però gràcies a ells aquest país és més decent, té més possibilitats de futur i més igualtat d’oportunitats. Aquest Govern, amb totes les insuficiències, ha fet una política útil de veritat. Humilment, crec que ha valgut la pena. I ha sigut gràcies a ells. 

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.