Romanitat

Un tast de costa

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Pels autors antics sabem, digué Esteve Albert i Corp, que Empúries és una de les ciutats més importants de la Península durant un mil·lenni: en temps de la colonització grega i de la dominació romana. No és solament l’empori del comerç (el port i el mercat) de totes les transaccions amb les poblacions de l’àrea que seria la Catalunya vella, sinó, precisà l’historiador, una ciutat amb una poderosa indústria de lli que explota els conreus de tot l’Empordà fins els camps de joncs que donaren origen i nom a la Jonquera. Així ho refereix Estrabó en la seva Geografia que, pel que fa a les Hispànies, copiava autors més antics, com Posidoni i Artemidor, diu l’historiador.

D’altra banda, la ciutat d’Empúries, tan ben plaçada al fons de la badia, era també una ciutat residencial i les construccions civils més importants les hi feu construir Juli Cèsar l’any 45 abans de Crist en establir a la part alta una colònia d’excombatents legionaris.

Dels romans, Esteve Albert i Corp n’admirava especialment les vies de comunicació. “Els romans, hàbils i eficaços explotadors del país —escriu— havien bastit una atapeïda xarxa de calçades”.

En la primitiva Joncària “hi conflueixen —escriu Albert i Corp— les tres que venen del Pirineu i en parteixen les tres que en són continuació devers Roses i el litoral per Quermançó, devers Castelló d’Empúries per Vilanova de la Muga i devers Empúries i Girona per Sant Pau de la Calçada (terme actual de Figueres)”.

“La bella, pròspera, florent i monumental ciutat de la badia —escriu— vegé dispersada la seva nodrida població, com una àmfora que es trenca i vessa l’oli per tot el seu redós. L’emporitana gent fugí i s’escampà per tota la plana, per acollir-se en les viles agrícoles i fundar-ne, en darrer cas, en llocs més resguardats. Tal devia ésser el cas dels jueus, que no pararen fins que, al peu del castell de Quermançó, camí de Sant Pere de Roda, hi bastiren la seva Vilajuïga. L’Empordà neix llavors pròpiament. En endavant l’antiga i grandiosa ciutat matriu continuarà la seva decadència i el transvasament de la població anirà suscitant la creixença d’altres nuclis que la sobrepassaran”.

Abandonada del tot, serà sotmesa a l’espoli i, fet i fet, es convertirà en una pedrera. Així, la plaça forta de Roses i la ciutadella de Perpinyà utilitzaren material d’Empúries, i el col·leccionisme artístic privat s’aprofità del comerç de les peces més valuoses extretes.

Es va trigar segles i segles a protegir la ciutat. La Diputació de Girona hi va fer una primera intervenció el 1846, que s’acabà aviat. S’hi van fer poques campanyes i es deixava el recinte sense protecció, durant molt de temps. Algunes de les peces procedents d’Empúries es conserven al Museu Arqueològic de Sant Pere de Galligants, a Girona, fruit d’aquesta primera intervenció.

Les primeres realitzades de manera científica i continuada daten de 1908 i les actuals són filles de l’acord que va prendre aquell any la Junta de Museus de Barcelona. Dirigides per Emili Gandia i Ortega, sota les ordres de Josep Puig i Cadafalch i, després, de Pere Bosch i Gimpera. A hores d’ara no s’ha excavat més del 25 per cent. Acord que va comportar, per fer-lo possible, l’adquisició dels terrenys.

De seguida, arribaren els primers resultats. L’any 1909 s’hi va trobar l’estàtua de l’Asclepi d’Empúries, la figura grega de gran format més occidental. S’hi han fet tota mena de troballes, algunes de les quals d’objectes de gran qualitat artística, com ara una Venus, un cap d’Afrodita o d’Apol·lo, un de Zeus i nombroses mosaics. 

Empúries és l’únic jaciment arqueològic de la península Ibèrica on conviuen les restes d’una ciutat grega amb les restes d’una ciutat romana —l’antiga Emporiae— creada a inicis del segle I aC sobre les estructures d’un campament militar romà instal·lat durant el segle anterior.

L’antiga ciutat d’Empúries, jaciment gestionat pel Museu d’Arqueologia de Catalunya, es troba al municipi altempordanès de l’Escala, davant del mar, al sud de la badia de Roses, qualificat per la UNESCO com una de les més boniques del món.

Durant el mandat de l’emperador August, les ciutats grega i romana es van unir físicament i jurídica sota el nom de de Municipium Emporiae (darrer quart del segle I aC).

Mentres que Gerunda (Girona), Barcino (Barcelona), Tarraco (Tarragona) i altres ciutats romanes de la Península adquirien cada cop més importància, Emporiae la perdia progressivament. A la segona meitat del segle III dC, tota la ciutat romana i el sector de la Neàpolis eren ja abandonats, i la població es va concentrar a Sant Martí d’Empúries, ben bé al costat. Aquesta ciutat fou seu episcopal durant tota l’antiguitat tardana i els seus habitants utilitzaven com a cementiri l’àrea nord de la Neàpolis, on trobem les restes d’una capella funerària.

El visitant d’Empúries hi pot trepitjar els carrers de la ciutat grega i de la ciutat romana, delectar-se amb els mosaics que decoraven els terres de les cases benestants o demanar un desig al déu Esculapi, que vetllava per la salut dels emporitans. Un petit museu mostra una selecció dels objectes trobats durant les excavacions, testimonis de la vida a la ciutat: joguines infantils, joies i estris personals i domèstics, pintures, etc.

Cal reconèixer que, com diu Josep Pla, la impressió que produeixen les ruïnes d’Empúries a una persona no experta en arqueologia és, naturalment, de galimaties.

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.