CÒMIC

El general d'ultradreta que negocià la pau amb Mandela

Comanegra presenta l'edició catalana de 'Mandela i el general', un còmic del periodista John Carlin i l'il·lustrador Oriol Malet sobre l'arribada d'una pau fràgil a Sud-àfrica que va permetre la celebració d'unes eleccions democràtiques. Les converses del líder del CNA amb Constand Viljoen, un militar retirat amb vincles feixistes, van permetre el naixement d'una nova etapa per a un país on l''apartheid' havia perdurat més de 40 anys.

 

Segueix-nos a Facebook per assabentar-te dels nostres darrers reportatges

Les disputes entre la població negra i els descendents dels colons blancs que havien promogut l'apartheid es resolien amb una violència desbocada als carrers de Ciutat del Cap. Uns, lluitaven per uns drets del que centenaris enrere havien sigut arrabassats, amb la invasió neerlandesa en 1652 encapçalada per Jan van Riebeeck com a punt de partida. Els altres, per mantenir uns privilegis que amenaçaven amb trontollar. L'alliberament de Nelson Mandela el febrer de 1990, va encendre la guspira de l'esperança en els cors de milers de sud-africans. A la vegada, encenia les alarmes i activava com mai els moviments supremacistes. Mentrestant, el Partit Nacional, en el govern durant quasi 40 anys, desmantellava el règim d'apartheid que garantia fins aleshores l'hegemonia blanca.

Les eleccions pactades amb Frederik de Klerk serien un joc de nens per a Mandela en comparació amb l'amenaça d'una guerra civil. Un moment fràgil, amenaçat per nombroses escletxes. Mandela i de Klerk foren els actors clau d'aquesta transició pacífica, però no en foren els únics. El general Constand Viljoen s'havia convertit en una de les cares visibles del moviment afrikaners d'ultradreta. Un militar retirat amb gestes incomptables que li havien fet ascendir escalons en la jerarquia de l'exèrcit. La seua fama va motivar que els principals representants dels moviments segregadors prengueren el seu criteri com a far indicador del camí contra les forces esquerranes.

El prestigi del militar servia per legitimar una onada de radicalisme feixista que bevia directament de l'Alemanya nazi. I qui s'havia convertit en el principal enemic de la democràcia en Sud-àfrica, va rebre una trucada que canviaria el curs de la història i va evitar un desenllaç sanguinolent: Mandela volia parlar amb ell. La proposta el va sorprendre. Potser per curiositat, per admiració o, perquè des del primer moment creia en la possibilitat d'evitar un bany de sang, Viljoen va acceptar la reunió.

Dibuixar la pau sud-africana

Aquestes converses entre el líder del Congrés Nacional Africà i el militar les arreplega la col·laboració literària entre el periodista John Carlin i l'il·lustrador català Oriol Malet. El resultat és Mandela i el general, una novel·la gràfica que mostra del poder del diàleg en situacions de confrontació. El relat ja ha donat la volta al món: ha sigut publicada en francès, anglés i àrab. Ara arriba la versió catalana de la mà de l'editorial Comanegra. Traduïda per Marina Laboreo, la combinació de les vinyetes de Malet i el relat de Carlin descriuen com el diàleg va fer cicatritzar la ferida oberta a Sud-àfrica. Evita blanquejar la figura del Viljoen, però constata el paper evident que va jugar en evitar l'esclat de les protestes. .

La història es basa en les entrevistes entre John Carlin i Mandela, Viljoen i, fins i tot, un altre actor del procés, en aquest cas, discret: Braam Viljoen, el germà bessó del general. El periodista, segons afirma en el pròleg de la seua obra, «va tenir la gran sort» de treballar com a corresponsal en el diari The Independent entre 1987 i 1995. Allà va ser partícip i testimoni del davallament dels fonaments del règim establert fins aleshores de Sud-àfrica, l'alliberació de Mandela i la celebració d'eleccions democràtiques. L'il·lustrador de Martorell, Malet, ha treballat per diversos mitjans i ha sigut col·laborador en diferents editorials. El seu últim treball, un repte. En una entrevista amb EFE reproduïda a La Vanguardia, l'il·lustrador assenyala que va resultar un procés «molt lògic, però també anàrquic», amb pàgines afegides in extremis per recollir aspectes del procés que mereixen ser contats.

El general contra Mandela

El general Constand Viljoen es va criar a la granja familiar de les zones rurals de Sud-àfrica. Des d'allí, passa la seua adolescència contemplant la promulgació de polítiques de l'apartheid que conformarien la seua ideologia posterior. El 1948, el Partit Nacional, aquell que aplegava al moviment afrikaner contra a les colònies angleses, aconsegueix el poder en unes eleccions promulgades en les quals només podien participar blancs. El Congrés Nacional Africà, la formació de Mandela, és il·legalitzat i comencen les mesures no només de separació, sinó de persecució directa.

El 1956, Viljoen entra a l'exèrcit en una carrera militar construïda a còpia de mèrits. Durant les visites a la seua mare i el seu germà a la llar familiar, contempla el juí i l'empresonament de Mandela. Viljoen considerava que la cadena perpètua era massa feble. «Per a mi era un terrorista», relata el general en una d'aquestes converses amb Carlin. Mentre Madiba, com era conegut Mandela entre els seus, passava 18 dels 27 anys de presó captiu a una illa, un ambiciós militar continua la trajectòria: primer es converteix en cap de l'exèrcit de terra i després és condecorat com a cap de la Força de Defensa sud-africana. Al 1985, a la cimera de la seua carrera, decideix retirar-se i cinc anys després, contempla l'alliberament del seu enemic.

El Moviment de Resistència Afrikaner (MRA), un partit d'ultradreta i de caràcter paramilitar impulsat per Eugène Terre'Blanche escull Viljoen per capitanejar les milícies que acaben amb la població negra insurgent. El general trasllada els aldarulls de ciutat en ciutat per una violència disfressada de l'excusa de mantenir l'ordre establert. El MRA es nodria d'un sadisme despietat alimentat de l'odi per la diferència. Una deriva en la qual el general no acaba d'encaixar. Alguns membres de la formació comencen a recelar d'ell. És aleshores quan el seu germà Braam, segons el relat de Mandela i el general, qui sempre havia abocat per postures més moderades i conciliadores, li remet la invitació de Madiba.

Mandela contra la violència

Carismàtic, conciliador i generós. Les relacions entre el Mandela i el general comencen a octubre de 1993 amb un te servit per qui serà el futur president de Sud-àfrica, ja convertit en eminència. Tot semblava desaconsellar Madiba establir relacions amb un exmilitar racista i de vinculació extremista. Res el fa mudar d'opinió: canvia rebuig per diàleg i violència per pau. El cap del CNA li va obrir les portes de la seua llar i va fer gala d'una capacitat de seducció i de negociació d'un líder nat. Mabida agradava als amics i també als enemics. Viljoen ho narra aquestes converses en les trobades en un bar de la platja de ciutat del Cap amb Carlin: «He de reconèixer que vaig quedar sorprés. Impressionat. Em va donar raons per reflexionar».

Viljoen i Mandela comparteixen més d'una tassa de te a la recerca de solucions pacífiques. Carlin destaca «l'astúcia política» de Mandela en «el fet d'informar-se al màxim d'allò que pensava el seu rival, baix el principi que si coneixes el teu enemic tens més possibilitats de guanyar». El líder del CNA sap que només pot evitar la guerra amb la paraula. I la tria. Els assassinats es perpetuen i les protestes prenen els carrers. Pocs mesos abans, Chris Hani, el que era mà dreta de Mandela, és assassinat. Mandela, però, no se sotmet a la provocació violenta i proposa una via alternativa per aturar la por. Amb la seguretat que havia de fer cessions: proposar a Viljoen que es presentara a unes noves eleccions i, fins i tot, la promesa d'una província blanca que els afrikaners supremacistes demanaven.

El sacrifici de Viljoen consisteix a perdre el suport dels companys. Els apropaments a Mandela senten com una punyada a l'estómac al MRA. Els arguments del líder del CNA resulten esfereïdors: advoga pel sentit comú d'evitar les màximes baixes possibles. El discurs canvia en la ment de Viljoen o, almenys, activa una voluntat que restava amagada a l'espera del pas endavant de l'enemic. Viljoen compta amb «l'honestedat moral i intel·lectual de veure que les circumstàncies han canviat i que les seues opinions cal que canvien, també, quelcom poc habitual», afirma John Carlin en l'entrevista de EFE reproduïda a La Vanguardia.



Un intercanvi d'idees i de relacions amb l'enemic que al periodista li recorden al rebuig de negociació de posicions d'alguns partits europeus. Una comparativa que resulta universal: la comprensió a aquell considerat com l'oposat. Acabar amb la idea de «els violents són els altres», i si ho són, tenir la humilitat per assentar un marc comú i enfrontar el conflicte amb propostes, no amb amenaces. Oriol Malet i John Carlin narren amb perícia com els pols oposats aconsegueixen, malgrat tot, resultats comuns. Mandela, al judici de Carlin, mostra «la voluntat real de bastir ponts, de posar-se en la pell de l'altre i d'arribar a un consens en el que potser tots perden un poc però a la llarga tots surten guanyant».

El final és de sobres conegut. Un any després, Nelson Mandela es presenta a les eleccions com l'opció preferida per la població amb una victòria arrabassadora. El CNA confirma la seua victòria i en maig de 1994, aquell que durant gran part de la seua vida havia sigut assenyalat com terrorista, assoleix la presidència de la República Sud-africana. Viljoen es conformaria amb un reduït nombre d'escons al Parlament front la majoria del CNA. Va mantenir-se cinc anys a l'hemicicle, els mateixos que Mandela. Carlin explica que, anys després, retornaria a la seua granja. Encara hi viu. Qui sap si gaudint de la mateixa pau que va contribuir a segellar.

Mandela i el general
John Carlin i Oriol Malet
Comanegra, 2019
Traducció de Marina Laboreo
Novel·la gràfica, 112 pàgines

Subscriu-te a El Temps i tindràs accés il·limitat a tots els continguts.